dilluns, de desembre 03, 2007

CARTA ALS REIS?
Benvolgut rei... mag,
M'he portat bé, almenys això vaig dient als meus electors. I per tant, voldria que em portéssiu
un tramvia, un trenet elèctric i algun de carbó per aprofitar el que, espero, portareu al govern,...
Primer: Un error: No es pot moure milers i milers de persones amb una pluralitat d’objectius, cadascú es manifestava per una raó diferent i per tant, difícilment les conclusions poden ser proclamades en nom de tots els presents.
Segon: Una bona dosi de cinisme: Els ex-presidents Pujol i Maragall es manifestaven per queixar-se de les infrastructures que ells haguessin hagut de portar, i per un dret d’autodeterminació que ells, sobretot el primer, no va reclamar quan donava suport als governs de Madrid, a Felipe González i a l’Aznar.
Tercer: Un toc d’atenció: Ull en mobilitzar “la societat civil” abans de les eleccions. Personalment vaig ser testimoni de la manipulació per part dels partits tant de l’Assemblea de Catalunya com de la Crida a la Solidaritat, fins assolir-ne la seva desintegració. El resultat fou patètic.
Final: Una afirmació: Sóc partidari de l’autodeterminació, del dret de decidir que tenen els pobles. I la gent. Em reservo dir el que votaria segons quina fos la pregunta. Però no de barrejar-ho tot. Forçosament aquest batibull, portarà a un desencís en els milers de persones que hi anaren amb bona voluntat i una gran dosi de raó. I el desencís és una de les millors armes de la dreta.
I una pregunta: No valdria la pena preparar-se perquè quan poguem decidir, i per tant, gestionar els nostres afers, aquests fossin portats per gent eficaç? El sol fet de pertànyer a un col·lectiu (el català en aquest cas) no garanteix que les coses es portin millor.

diumenge, de novembre 25, 2007


MEMÒRIA HISTÒRICA? QUAN TEMPS ENRERE?
Ara s'està parlant molt de la Memòria Històrica i la llei que la farà possible. Són completament respectables les voluntats dels descendents de la gent massacrada durant la guerra de recuperar la memòria i les restes dels seus antepassats.
Però si entenem per història el temps passat, també són temps passats els anys quaranta i cinquanta, quan tantes barbaritats es varen fer, amb l'agravant de que no s'estava en guerra.
Aquests fets (molts comesos per persones encara vives, i no sols vives sinó amb càrrecs rellevants o consells d'administració sucosos) potser no caldria que entressin dins la Llei de la Memòria Històrica, simplement haurien de ser jutjats pels tribunals corrents, aprofitant que els culpables encara són vius i també algunes de les seves víctimes.
O, per la mateixa raó, quina llei s'haurà d'esperar per saber quines característiques haurà de tenir el judici que s'haurà de fer al Sr. Aznar, pel fet d'haver-se saltat les lleis del país i haver-nos fet entrar en guerra (fet que només pot ser decidit pel Parlament)?
Si us interessa el tema, llegiu l'interessant article de José Manuel Fajardo a El Periódico (diumenge, 25-11-07, pàg. 6) on diu entre altres coses: "...La constitució reserva en exclusiva a la reunió conjunta de les Corts, ratificada per la firma del Rei, la capacitat de declarar la guerra. I el Codi penal espanyol castiga amb penes d'entre 15 i 20 anys de presó els membres del Govern que facin una declaració il·legal de guerra".
Si es diu que "qui perd els origens perd l'identitat", també es podria dir que "qui prostitueix l'història es prostitueix a si mateix"

dimecres, de novembre 07, 2007




INDEPENDENTISTES?, DE QUIN PAL?

(sobre un article de Quim Gibert, El Punt. 5.11.07, pàg. 10, titulat “El complot silenciat”.

N’agafo algunes frases intentant ser respectuós amb el conjunt:
Cap a finals de novembre de 1936, després de l’inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d’un complot contra la seva persona.... l’home clau era Andreu Rebertés...comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català.....
Segons l’historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l’opció netament independentista.... amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.
Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre “espanyols malavinguts”... la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l’objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals a França i Batista i Roca a Anglaterra... Els resultats foren poc gratificants"

Els comentaris de burxada que em venen al cap són:
-Una Catalunya independent conduïda per persones que atempten contra un president elegit democràticament? ( i no qualsevols, com si en Benach o el cap dels mossos intentéssin assassinar en Montilla! o pitjor perquè en teoria eren del mateix partit!)
-Una Catalunya independent gràcies a les negociacions amb la Santa Seu (i per tant amb gentussa com el cardenal Gomà i tota la capellanada franquista)?
-Una Catalunya independent gràcies al recolzament de les “institucions italianes” (manera suau de dir el feixisme, que poc temps després bombardejaria dia sí i dia també Barcelona, Granollers, etc...?
Catalunya independent? Només si democràticament ho elegeixen els catalans. I sempre menada per gent íntegre, no per feixistes i assassins de presidents.
Us imagineu que Mussolini accepta ajudar a Dencàs? Que les nacions del seu pal reconeixen el país com a independent i que després es demana a Catalunya participar a la guerra entre “espanyols malavinguts” a favor dels colpistes?
Igual que hi ha dretes i dretes o esquerres i esquerres, també hi ha independentistes i independentistes (de dretes i d'esquerres, cal no posar-ho tot al mateix cabàs). TOTES OPCIONS DEMOCRÀTICAMENT VÀLIDES. Però no totes són iguals ni tots igualment desitjables per al país.
ULL:
SI ALGÚ DEMOSTRA INTERÈS, EM SERIA FÀCIL APROFUNDIR EN EL TEMA. NOMÉS CAL QUE M’HO DIEU.

dimarts, d’octubre 23, 2007



CAP DE SETMANA PERFECTE

Dos dies a Almeria per recordar antepassats (el meu avi era de Gérgal (1)), un hotelet recomanable (Mamabel's) a Mojácar (2) un boníssim dinar a Almeria (Veracruz), i un dilluns "intelectual" representant les Amitiés Internationales André Malraux, en un acte d'homenatge a Guy Môquet, al Liceu Francès de Murcia (Molina de Segura (3)). Vegeu fotografies.

dimarts, d’octubre 16, 2007



ELS PASSERELLS A ULLDECONA

(diumenge 14.10.07)

Malauradament, no vaig poder assistir-hi, però totes les informacions diuen que va ser un èxit de públic (>200 persones), d'interpretació i d'acollida per part de la gent.

MOLTES GRÀCIES I ENDEVANT!

dissabte, d’octubre 13, 2007

ELS MARTIRS ÉS MÉS QUE UN PASSEIG

Ara que està sortint del forn (pel que sembla crema) la tant debatuda Llei de la Memòria Històrica, l'església està disposada a fer homenatges i fins i tot beatificar, canonitzar, o el que sigui, a un grapat de persones.

Amb tot el respecte, voldria assenyalar la diferència entre MÀRTIR i VÍCTIMA. Les dos acepcions volen dir pèrdua de vida, però segons l'Alcover-Moll:
Màrtir: El qui sofreix mort o persecució en defensa d'una doctrina, d'una idea, etc.., (he agafat la segona entrada, ja que la primera ho limita a "no renegar de la fe de Jesucrist".
Víctima: (també la segona entrada) Persona o animal que mor o sofreix per culpa d'altri, o d'un accident, calamitat, etc...
Cal veure realment qui va ésser màrtir (a les dues bandes!) perquè malgrat les circumstàncies es va encarar amb l'enemic en defensa d'una idea (que pot ser la catòlica, la jueva, la comunista, l'anarquista,...) i qui en va ser víctima, sense voluntat de que el matessin, però que o no va anar prou lleuger a fugir o va tenir mala sort.

Per exemple: A França, l'actual president Sarkozi (en la seva desenfrenada carrera per assumir tots els papers de l'auca, cobant sota les seves ales dretes, esquerres i mitgers), ha proclamat que a totes les escoles, un cop a l'any, s'hauria de llegir la carta del "màrtir" Guy Môquet, del qui ara us explico la història:

el 20 d'octubre de 1941, tres joves comunistes maten al comandant de les tropes d'ocupació alemanes al departament del Loire, Karl Hotz. Com a represàlia, el ministre francès de l'Interior del govern col·laboracionista Pierre Pucheu, tria 50 presos comunistes, entre els que es compta Guy Môquet. La raó de triar comunistes és, segons diu el ministre: "per evitar fusellar cinquanta bons francesos".
Guy Môquet va ser fusellat el 22 d'octubre de 1941, a una pedrera a la sortida de Chateaubriant. Tenia 17 anys.
Tradueixo la carta que va escriure hores abans de morir:
"Mareta estimada, germanet estimat, pare estimat:
Vaig a morir. El que us demano, en especial a tu, mareta, és que siguis coratjosa. Jo ho sóc i vull ser-ho tant com els que m'han precedit. Evidentment, jo hagués volgut viure. Però el que desitjo de tot cor és que la meva mort serveixi d'alguna cosa. No tinc temps d'abrassar Jean. Et abrassat els meus dos germans, Roger i Rino. Per desgràcia no puc fer-ho veritablement.
Espero que totes les meves coses us seran trameses i podran servir a Serge, que estic segur que n'estarà orgullós de portar-les algun dia. A tu, pare meu, encara que com a la mare, us he causat penes, et saludo per darrera vegada. Sàpigues que he fet tot el que he pogut per seguir la via que tu em vares traçar.
Un darrer adéu a tots els meus amics, al meu germà que estimo molt. Que estudii molt per fer-se un home.
17 anys i mig, la meva vida ha estat curta, però no tinc cap recança, excepte la de separar-me de vosaltres. Moriré amb Tintin, Michels. Mare, el que et demano es que jo vull que tu em prometis que seràs coratjosa i venceràs la pena.
Jo no puc posar res més. Us deixo a tots, a totes, a tu mare, Serge, pare, us abraço amb tot el meu cor d'infant. Coratge!
El vostre Guy que us estima".

Guy Môquet era un jove comunista (de familia), havia estat empresonat i torturat per la policia francesa per repartir propaganda, el 15 d'octubre de 1940. Després d'un any de presó, va ésser "seleccionat" per a l'execució.

Per a mi, hi ha una línia molt prima entre qui és assessinat en el curs de la defensa de les seves idees, i qui, evidentment tenint idees -les que siguin-, és mort simplement perquè passava per allà. Voldria veure quants casos de la beatificació endegada corresponen al primer i quants al segon cas.

NOTA: el proper dilluns dia 22, assisteixo a un acte d'homenatge a Guy Môquet a l'Aliança Francesa de Murcia, en condició de membre de l'AIAM (Amitiés Internationales André Malraux). Per això estic empollat en el tema. Ja us explicaré com ha anat.

dimarts, d’octubre 09, 2007


MIRACLE!!!!

No sé quina verge hi ha a Frankfurt. O potser només hi queda algun os o budell incorrupte d'un eclesiàstic amb mèrits.
El fet és que acabo (ara mateix, quarts de set de la tarda del 9 d'octubre del 2007) de sentir el discurs d'en Quim Monzó a la inauguració de la Fira de Frankfurt, i no sols no quequejava sinó que pràcticament no mostrava cap "tic", ni quan (suposo que com a resposta a les crítiques que algú amb les seves característiques fos qui parlés), ha recitat allò de la "polla xica, rica pallarica..." (o semblant). El discurs, deliciós, ha estat llargament aplaudit.
Tant de bo la mateixa verge, o el propietari de l'os o el budell, faci el miracle de que els polítics que hi han assistit i dit la seva també corregeixin els seus tics. Que en Pascual Maragall torni si no a l'esquerra, almenys al centre, que en Mas pensi que el que cal repensar és la dreta catalana més enllà de la dinastia Pujol-Ferrussola, i no tot el país que prou fa qui va fent... En fi, que li han passat la mà per la cara a la Moreneta.
REPRESENTACIÓ DE "PEIXETS DE COLORS" A REUS

Diumenge, 7 d'octubre, Els Passerells representaren Peixets de colors al Teatre Bartrina de Reus, com a cloenda de la Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya.
Molt esforç, adaptació al teatre i al nombrós públic "del ram" que mai agrairé prou.
Gràcies. Toni

dilluns, de setembre 24, 2007



PUBLICACIÓ D'UNA NOVA OBRA DE TEATRE.





QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT. Premi La Carrova. Amposta 2005.
(Editorial Cossetània. 2007)



La violència entre dues comunitats que comparteixen una mateixa terra ve de lluny. Probablement quasi ningú recorda des de quan ni fins i tot el primer perquè. És atiada per fonamentalismes dels dos costats, gestionada per cabdills sense ``anima i regida pel menyspreu envers l’ésser humà. Gent d’origen comú, de trets antropomòrfics semblants, que viu en una terra similar, es baralla buscant l’anihilació de l’altre. Fins al final. Amb totes les seves conseqüències.
Enmig d’aquest odi irrespirable, quin paper hi pot jugar la història particular de dos joves? I si resulta que aquesta parella són també instruments de mort? Hi cap l’aventura personal, l’entesa més enllà dels pobles separats?
El títol és un fragment d’una frase de l’Alcorà que és aplicable als individus de dos pobles que malden per destruir-se. Simetries col·lectives enfrontades que a escala individual condueixen a la incomunicació, al monòleg no sempre escoltat, a la soledat, a la desesperació: “Quan s’apleguin les feres, que es pregunti a les víctimes el pecat que va causar el seu assassinat. Quan l’infern sigui atiat, quan s’apropi el Paradís, tota ànima sabrà el que pot presentar a l’Altíssim.

divendres, de setembre 21, 2007





QUI LA DIU MÉS GROSSA?
Preneu nota: Un llibre té el mateix valor (en euros) que unes deu cocacoles.

Clar, això és el que passa quan els polítics comencen a dir bajanades. Que com els textos (llegiu testos) s’assemblen a les olles, l’inteligentsia també desbarra.

Llegeixo a l’Avui (Cultura, del 20.09.07) que el senyor Folch, responent al senyor Mascarell, que molt encertadament deia que cal fomentar la lectura, afirmava que el que cal és que la gent compri llibres, els llegeixi o no, que l’edició és un negoci, caram! com la Coca-cola! (o seguia dient ell, poques persones podrien parir una comparació així).

Senyor Folch, imagina a la Coca-cola dient que no cal que la gent tingui set, que el que cal és que compri una llauna? Perquè si no té set, no se la veurà, i el negoci s’acabarà. Seria la versió ianqui de l’acudit: “-Compris un llibre! al que responen, -però si ja en tenim un!”

Dol que una cultura com la nostra, que ha tingut l’honor de ser convidada a Frankfurt, tingui a vegades aquests abscessos, aquestes “boutades” que no li fan cap bé. Molts negocis i banques nostrades s’ensorraren per voler sostenir activitats “culturals” com aquesta, simplement perquè algú amb l’etiqueta d’intelectual els hi venia “motos” d’aquest tipus.

Encara que potser no va tan errat el nostre amic Folch. Les seves idees ajudarien també a la Conselleria d’Ensenyament, perquè segur que també ens dirà un dia o altre que no cal que els nens aprenguin ni es formin, que el que cal és només que vagin a l’escola, perquè l’escola també és un negoci.............

diumenge, de setembre 16, 2007

INTERESSANT ARTICLE D'ANTONI SEGURA (El Periódico-13.09.07)

El comentari dóna l'idea de que les intervencions dels expresidents Pujol i Maragall van ser clarament inoportunes, en un acte institucional. Cito textualment: "Els ciutadans no són pessimistes però sí que estan emprenyats perquè, dia a dia, veuen que la situació es deteriora... I per aquesta bretxa es colen discursos interessats amb l'intenció d'amagar les responsabilitats de governs anteriors i desgastar l'actual".
Jo afegiria, interessats per a què? després de periodes més o menys llargs de recés, tornen a la palestra (algun dia n'haurem de parlar d'aquest mot) i comencen a pontificar. Per a vendre més exemplars de les memòries? per promocionar algun fill desvagat? per tocar els collonets als que ara, tant al poder com a l'oposició, intenten fer la seva feina, amb el risc de fer-ho millor que ells?
A què es deu que ara sembli que es "tirin els trastos" un a l'altre? és que potser es vol crear un nou PG (partit geriàtric)? Bé, potser no és una mala idea, ja que tots, amb una mica de sort, tard o d'hora, hi farem cap...

dissabte, de setembre 08, 2007

AIXÒ JA NO ÉS EL QUE ERA!

Hi han diversos acudits que parlen de la pèrdua de gust en les menges modernes, però també en la política ja res té el mateix sabor.
Mireu si no l'ex-president Pujol cridant a la vaga, com un membre qualsevol de la FAI! o en Mas, refundant el catalanisme, enterrant-lo abans de saber si ha existit, ni en què ha consistit! O l'eximi Maragall, apel·lant als peatges -paga que es gata- com a camí per millorar les infrastructures, que haurien d'estar ja millorades si tenim el compte els impostos que hem pagat!
Per què no van tots als Estats Units, a fer conferències, que pel que es veu es paguen molt bé, i eviten quedar-se aquí competint per qui la diu més grossa, sense cap recompensa com no sigui la de mantenir fresc el record fins que surtin publicades les seves memòries?
Ja ho deia aquell, des que es va inventar el bidet...

diumenge, de setembre 02, 2007

INTEL·LECTUALS A LA FEINA?

En els darrers dies han aparegut diverses plataformes, basades en el tema del nacionalisme, nascudes a l'ombra de plantejaments polítics determinats, i sustentades per qui s'anomena a si mateix "intel·lectual".

Bé, un altre dia parlaré de la independència que vull suposar haurien de tenir aquestes plataformes d'opinió (si són corrents internes dels partits mereixen molta menys atenció per part del públic), però avui m'entretinc a divagar sobre el concepte d'intel·lectual.

Definició: que fa servir l'intel·lecte (i qui no, en més o menys grau?), o bé, com diu el diccionari de la Enciclopèdia Catalana, persona dedicada a les coses intel·lectuals (no havíem quedat que el terme definit no podia entrar en la definició?).

Des de fa temps, i amb la meva especial afecció als temes de la guerra civil, i encara més de l'exili, em preocupava l'obsessió que es va tenir per salvar "els intel·lectuals". Quina diferència hi havia entre un intel·lectual i un lampista? Qui decidia, qui donava el "visat", la identificació com a intel·lectual i per tant amb dret a pujar als autocars que varen preparar, mentre milers i milers caminaven per les carreteres de l'Alt Empordà cap un exili incert? Calia un títol? amistats? una mica, o molta barra? perquè por en tenien tots, els intel·lectuals i els que no ho eren!

I ara, els promotors d'aquests fòrums, d'aquestes plataformes, exhibeixen els seus currículums, per demostrar que ens poden orientar, que el que ells diuen és el que cal a tot el país, el país dels intel·lectuals i el dels lampistes, dels paletes i els pagesos, dels immigrats, dels penjats, dels catalano i dels castellano-parlants, dels socis del Barça i els de la Rapitenca. Per dir-nos allò tan suat d'"ara més que mai"

Algú oferirà també garanties de que no són simplement moviments de peó dins l'escaquer polític tan nostrat? per què de submarins -encara que Catalunya no tingui Marina pròpia, i ni tan sols estigui contemplat a l'Estatut- n'hem conegut més d'un.

dijous, d’agost 30, 2007

Avui, dijous 30 d'agost, reprenc la meva presència a la xarxa. Què millor per justificar la meva peresa, que citar al meu estimat Max Aub.
"La sensación, el roer constante del tiempo perdido, del tiempo desaprovechado. ¿Por qué no escribo?¿Por qué no leo? Ya son las seis, ya son las doce. No has hecho nada. Y por otra parte la pereza. La pereza que es no ocurrírsele a uno nada; el gusto, el deseo de que no se le ocurra a uno nada y dejarse ir a la deriva. Si pudiese caer uno en el vacío, ¡sin remordimientos! Que miento: lo que quisiera hacer es escribir, escribir y si no lo hago es por falta de voluntad y ante todo porque no tengo nada que decir en aquel preciso momento. Y luego, acostado, lejos de pluma y papel, si asoma inesperada una idea, entonces sí vence la dejadez. "Luego lo apunto", y la sombra de la idea vuelve a su maremágnum y yo me quedo inquieto por ella, para siempre desconocida en lo desconocido que bulle, hierve y revolotea tras mi superficie. (Diarios. 1939-1972. Ed. Alba. Barcelona 1998. Pàg. 105, corresponent a l'1 d'octubre de 1943).

dimecres, de febrer 07, 2007



PARCITIPACIÓ A LA TAULA RODONA: "Malraux et la Guerre d'Espagne"

Florència, 2 de febrer. Institut Francès.

Comentaris a la projecció de Sierra de Teruel.

Un centenar de participants.

Gent amable. Professora Silvia Monti (Verona, especialista en el teatre de Max Aub), Vittoria Biaggini, organitzadora, ha fet la tesis sobre Max Aub. El director de l'IF, Sr. Micaud.

I dos dies relaxats a Florència, amb un temps primaveral.

Primer tast de jubilació (activació del júbil)


dimecres, de gener 17, 2007

Enllà

Ajagut a l'horitzó
suco els dits al mar proper,
asperjant l'infinit.
cap vertígen de l'enllà
ni recança del terral,
on, malgrat tot, tornaré.
Després,
com la boira m'estendré
per la vall que he estimat.
Vent fecund si l'atzar ho vol,
al perdut món d'un enllà proper.
Voltat per turons de mida humana
somniaré aquell instant
en que, ajagut a l'horitzó,
jugava,
desme,
amb els blaus infinits.

dimecres, de gener 10, 2007

10.01.07
Avui torno a escriure, no per creació sinó per agraïment. El dia 30.12.06, representació de la meva obra, Peixets de colors a Alforja (Parc dels Amics) amb una gran representació d'en Piscu, la Mireia, la Maria i l'Anel, dirigits pel Quim Balcells ajudat per la Màrcia. Els Passerells, demostrant un aplom i una capacitat d'interpretació notable. Cal dir que a l'obra, tots els personatges, en més o menys mesura, han de presentar dos registres ben diferents: dominant-dominat, submisa-despectiva, novata-executiva, etc...
Esperen poder representar-la a diversos llocs de Catalunya, incloent-hi, potser, Barcelona.
MOLTES GRACIES.
(Nota, si algú té una foto, la posaré).