dissabte, d’abril 30, 2011

PRODUCTIVITAT
(Carta publicada a l'ARA, 30.04.2011)
Són dies difícils, els conceptes no estan clars. Quan la Generalitat va llançar l’emissió de deute, vaig voler apuntar-m’hi, ja que s’havia dit que érem com els alemanys, però l’interès era molt més alt. Però després es va dir que anàvem com Grècia, i em vaig refredar.
Pot passar el mateix quan es vulgui aplicar el barem de productivitat als salaris? Per aclarir-ho, potser seria bo posar exemples. Un d’ells seria Cacalolat. Els problemes venen de la manca de productivitat? De qui és la culpa? De la família catalana original que s’ho va passar pel ral? Dels italians que buscaven beneficis a curt? De l’Administració que va deixar fer a un comprador conegut pels seus tripijocs, amb una cohort d’executius molt ben retribuïts per fer la feina bruta? O de l’operari que, podent omplir dos pots més per hora, no ho ha arribat a fer?
Una darrera pregunta: Quan els beneficis es disparin a l’alça, també es reflectirà proporcionalment al salari del treballador?

dissabte, d’abril 16, 2011

OBJECTIU ASSOLIT
(carta publicada a l'ARA (14.4.2011) i, amb variacions, a LA VANGUARDIA (16.4.2011)
L’objectiu ja s’ha assolit. Ara, calma i a esperar-ne els beneficis.
Sembla que el nostre conseller de Sanitat ha volgut transmetre un missatge de tranquil•litat. No es veuran retallades les urgències, ni les malalties greus. No es parla de les de grau mig (?), que una espera excessiva pot convertir en greus. Suposo que tampoc la funerària es veurà afectada.
Res a dir –o sí -. Sobretot perquè l’objectiu s’ha assolit: esverar per engreixar les mútues, aportant nous clients a la sanitat privada; els que, tenint mitjans i davant l’alarma social creada, han fet el cop de cap -sense ferida greu -i s’hi han apuntat.
EL mateix es podria dir d’Educació i la perspectiva de molts pares a l’hora de pensar si el proper curs apunten els seus fills a la pública o a la privada. Potser era aquesta la finalitat del reiteratiu discurs catastrofista –malgrat afectés la imatge del propi país, i el seu ja famós deute. Sí, s‘han cobert els objectius; fins i tot el d’ajudar a la rendibilitat dels bancs amb les comissions de la col•locació de deute.

dimarts, d’abril 12, 2011

LA NOSTRA PETITA PLAÇA TAHRIR
(Publicat a DiarioCriticoCatalunya, 0.04.2011)

Cadascú té una plaça per prendre el sol, per seure, per crear una petita ombra, la petjada que el perviurà uns instants després de que se’n vagi.
En aquesta plaça, que no és gran, no és ni plaça, a vegades ni tan sols xamfrà, es poden fer moltes coses, o cap. És on podem decidir els petits gests que ens identifiquin, i alhora donin un caràcter al propi espai. I amb ell, a tota la població; o també la passivitat i l’esclerosi.

Perquè no és el mateix comprar a la botiga que a la gran superfície; no és el mateix reciclar que no fer-ho; estalviar que endeutar-se per fer unes vacances “televisives”; anar amb transport públic o amb vehicle propi; votar que no votar... I tampoc no és el mateix tirar endavant una empresa creativa i productiva que especular a borsa; l’enginyeria productiva que l’enginyeria financera; vendre’s l’empresa a un estranger que tenir un pla de supervivència a llarg termini; tenir personal fidel i addicte durant anys a trafiquejar amb contractes escombraries; esmicolar el sector públic que ajudar el sector privat. No, no és el mateix.
I mica en mica, gest a gest, el petit àmbit d’acció es va fent gran, el racó esdevé xamfrà, el xamfrà placeta i la placeta... Sentim soroll, mirem enlaire, i veiem que mentre nosaltres anem fent petits gestos, a l’edifici veí, a l’àtic, s’apiloten uns quants caparronets voltats de serpentines, mirant al carrer amb commiseració. Allà, els aparells fan de partits, els partits fan de govern, el govern fa de partit i aquest no troba l’aparell que funcioni bé. Són allà, prepotents i alhora aïllats, perquè de no fer-lo servir, l’ascensor cada cop funciona pitjor. I enmig de tot això, uns “mercats” anònims van dictant-los-hi el full de ruta –que difícil es fa no pronunciar-ho lleugerament diferent -, fent bo l’aforisme que diu que qui no sap on va, arriba a un altre lloc .

Mentrestant, però, nosaltres ens apropem al raconet, xerrem, seguim fent petits gestos, sintonitzem amb altres petites ombres; anem omplint la plaça. Potser mai l’omplirem tota, potser aviat ens faran fora. Però ja mai més ens podran treure l’escalforeta que ens haurà donat el sol primaveral al nostre petit racó de la plaça.

dissabte, d’abril 02, 2011

CATALUNYA I ALEMANIA
(Carta publicada a La Vanguardia del 2.4.2011)

Segons el nostre President, som els alemanys d’Espanya. I jo em pregunto si no seria millor ser, simplement i amb la modèstia i orgull precisos, els catalans de Catalunya?
Senyor President, a Alemanya, per posar uns exemples, l’Administració paga ràpida i puntal i els trens arriben a l’hora, factors que influeixen en la “productivitat” molt més que limitar-se a prémer el ritme de producció dels obrers. Ah! I a Alemanya, quan a un ministre se li descobreix que ha mentit en el seu currículum, dimiteix.
No, no som Alemanya. Som Catalunya, amb els seus pros i els seus contres; orgullosos de ser-ho, però no arrogants.
Al país de referència presidencial, el populisme basat en l’orgull i el victimisme del -realment injust- acord de Versalles, trenats amb una crisi llarga i profunda, portaren a una exasperació de les actituds i en últim terme, al nazisme. Perquè és molt perillós utilitzar constantment el greuge comparatiu com a eina de cohesió social.
No; espero que siguem simplement catalans, i n’estiguem orgullosos.