EL BARÇA COM A METÀFORA
(Carta a ARA, 13.6.2011)
La retallada que està fent el Barça a les seccions “no professionals” és una metàfora de la pròpia actuació del govern de Catalunya. Es retallen les seccions que afecten als més desfavorits, uns teòrics “no professionals” que, segons el club, cobren (encara que no detallen les despeses, es valoren en uns 3,5 milions, així que, sense més detalls, es podria arribar a deduir que aquests esportistes no-professionals sobreviuen en negre). Un reforçament, malgrat l’elevat deute, de les despeses de la elit . Una raó, dita públicament, és que molts no professionals venen de fora (beisbol i altres) i per tant no estan “arrelats” (encara que sí ho deuen estar els forans que, després de molts anys a La Masia, encara no parlen català). Amb un 0,85% dels ingressos del futbol, es pagarien les vuit seccions no professionals.
S’aprofiten uns triomfs abassegadors per colar reformes que afecten a l’estructura i a la pròpia idiosincràsia del club. Talment com a la política catalana.

VELOCITAT DE L’ÒMNIBUS
(Carta publicada a ARA. 10.06.2011)CiU ha agafat l’òmnibus conduït pel PP per anar més de pressa. Si tenen quatre anys, per què córrer tant en prostituir (llogar per hores) la sanitat, degradar el medi natural (motos), el social (Albiol), l’educatiu (menys professors) o l’econòmic (l’alarmisme inicial que ara refusen)? Si la dreta, agafats pel bracet, han fet ja el cim, on més poden anar? On ens porten?

VOTI, VOTI, VOTI - i 4.
Advertiment inicial: res del que aquí digui està referit als resultats del passat 22 de maig. Encara que previsibles, aquests mereixen una anàlisi separada, sobretot un cop fetes les aliances que forçosament es produiran.
El que ara diré ve de lluny i té molt a veure amb la famosa desafecció, que tota la raça política blasma i no fa res per evitar. En els tres articles precedents, he comentat, amb més o menys encert i pensament utòpic, que el que realment ha saturat molts dels possibles electors (no oblidem que l’abstenció en representa prop de la meitat) és el joc entre partits, millor dit, entre els seus aparells, tancats en el seu “ring”, sense escoltar el públic que, com a molt, els aüca a favor o en contra.
El dimarts, una crònica al diari ARA, deia: “CiU engegarà contactes immediats jugant amb comissions, territori i també gerències”. O sigui que entre els “aparells” aniran intercanviant cromos. Quina garantia hi ha de què els que ocupin les comissions i les gerències (i diputacions, consells comarcals, etc...) siguin els més idonis, els que el país i els ciutadans necessiten? Cap. Com tampoc la tenia el mercadeig del PSC amb els altres dos socis fins fa poc, o el de Convergència amb la pidolaire Unió.
El fet que un secretari general sigui el candidat a conduir el país, i els altres capdavanters a ser consellers o diputats, o el que sigui, té un efecte nociu: que perllonga la lluita entre partits utilitzant els ressorts del poder que s’haurien d’emprar en benefici de tots. El govern és la continuació de la lluïta partidista utilitzant tots els mitjans i energia que s’hauria de emprar en benefici de la societat. Al Parlament, el control o el recolzament al govern es fa en funció dels interessos de partit. Uns posant bombes de rellotgeria, els altres, desmuntant i desprestigiant a l’anterior govern, pensant ja en les eleccions municipals i després en les properes autonòmiques. El govern no ha de ser un estri del partit, ni estar format només pels més addictes, dòcils o maquiavèl•lics del partit que guanya les eleccions.
Als anys trenta, deien del Partit Radical de don Alejandro que era “un partido sin ideas ni ideales, unido por cierta lealtad al líder (Lerroux), y sobre todo, la perspectiva del disfrute del poder,… como un medio de acceso a un sistema de prebendas” (Azaña y Cataluña. CONTRERAS, Jose). La cosa no ha canviat tant. Com podem veure, el clientelisme no ha desaparegut, i fins i tot el nostre sistema electoral, tancat i rutinari, no sols el fomenta, sinó que el fa una eina habitual i acceptada de la pràctica política, canviant canongies per submissions. Penós i, sobretot, perillós de cara al futur, ja que engreixarà encara més la desafecció.
Lamento reconèixer que no tinc la solució. Penso que no és fàcil. Potser si es comença, com apuntava en el meu darrer article, per una llibertat de vot dels parlamentaris, potser i només potser, ens podrem apropar una mica més a la llibertat de govern. Altrament, la democràcia –el que avui en diem democràcia -, s’anirà ofegant en les seves pròpies cendres, arrossegant el poble, perquè, com diu Lucà (Fedre, 1,30, 1): Humiles laborant, ubi potentes dissident (els humils pateixen, quan els poderosos es barallen).

VOTI, VOTI, VOTI, -3
Si en els dos articles precedents he volgut comentar el tema del sistema electoral des del punt de vista dels electors, ara voldria fer-ho des del punt de vista dels elegits. Com es podria vèncer el desencís, la famosa desafecció dels votants, arribada a extrems com els de les actuals manifestacions de Democràcia Real Ya?
En el sistema electoral hi ha diverses formes de repartir els escons en funció del nombre de vots i opcions de llistes obertes o tancades en variades combinacions. Però sobretot en les primeres, caldria, abans de llançar-se a una opció que, per diferent, sembla més atractiva, s’analitzés no només com influiria en els propis partits (l’aparell es veuria debilitat, cosa positiva), sinó en el “mercat” electoral, ja que donada la persistència dels hàbits clientelars, una llista oberta sense corregir altres factors, podria encara potenciar-los.
En l’escrit anterior apuntava a una millor informació del que fan els “representants del poble”. No parlo dels rendiments de comptes, de la revisió dels programes electorals d’uns per part dels seus contrincants, sempre demagògics i esbiaixats. Parlo d’informació institucionalitzada del que fa i del que vota cadascun dels membres elegits pel poble. Però clar, si només voten el que els dicta “el partit”, potser no caldria; coneixent l’opció presa per aquest, n’hi hauria prou.
Fa poc, amb motiu del debat sobre les curses de braus, es dóna llibertat de vot als parlamentaris. Cadascú va saber el que havien votat. Per què es va fer només en un tema eminentment “folklòric” com aquest, i no en altres? Per què no en tots, posats a fer?
El complement a les llistes obertes (o mixtes) hauria de ser la llibertat dels parlamentaris de votar en consciència. És evident que els membres d’un partit votarien força homogèniament, però no sempre uniformement. Si això anés de la mà d’un millor control de les concessions, contractacions, concursos i altres fonts de clientelisme, potser s’aniria escampant una millor cultura democràtica; potser s’anirien coneixent millor els candidats i no només el cap de llista. Quedaria ben clar que no tots són iguals, i això ajudaria a l’elecció, i també a la sintonia entre el poble i els seus representants. Els polítics, gent preparada i digne en la seva gran majoria, s’ho mereixen, i els seus votants també.

VOTI, VOTI, VOTI - 2
(Segueixo amb els articles a DiarioCríticoCatalunya 2/4)
La base de tot sistema electoral és l’elector. Aquesta perogrullada no és gratuïta, no la dic perquè sí. A vegades hi ha qui se n’oblida. Els candidats, per exemple. Alguns –com sempre, no tots -, no ho recorden perquè menystenen aquesta figura, sense la qual no existirien ells. Programes utòpics, sabent del cert que no es podran complir; mentides sobre els rivals i sobre un mateix; frases recurrents fetes sense fonament –ai! Allò del “ara, més que mai” –; i altres atzagaiades per l’estil, posen a l’elector en un dilema difícil de solucionar. Es diu: em prenen per ruc?, i es disposa a sospesar les diverses alternatives després d’esporgar-les de tot l’embalum fals i barat que les embolcalla.
Aquest seria un elector model. També n’hi ha, com hi ha polítics assenyats o platges tranquil•les. Però aleshores es veuen casos com els d’Itàlia o altres llocs més propers, banyats pel Mediterrani de platges saturades de gratacels, i ens diem: realment han sospesat la veracitat de les afirmacions d’aquest candidat?; estan segurs els votants de la seva honestedat?; les seves propostes són beneficioses pel país? Si fos així, com és possible que el guanyador sigui aquest!
Hi ha una part d’irracionalitat en el vot, que fa pensar, i molt. Són suïcides? Són conscients de que apostar una vegada i altra per una opció que es basa en el capitalisme especulatiu, en l’amiguisme i en el joc brut pot portar al país, o a la comunitat autònoma, o al municipi, a situacions de difícil reconducció? No.
Ja a la Roma dels cèsars, els potentats gaudien d’una cohort d’aduladors, anomenada “clientela”, formada per la gent que depenia d’ells, no per ser-ne esclaus o empleats, sinó perquè el patró els hi proporcionava assistència jurídica, ajuda econòmica –amb interessos - o recomanacions per obtenir prebendes i llocs de treball; i en contrapartida, el “client” recolzava el patró electoralment i l’escortava pels carrers, tant com a signe de prestigi com de protecció personal. Ho explica molt bé Luciano Perelli al seu llibre La corruzione politica nell’antica Roma. Rizzoli. Milà. 1994). Afegeix que els vincles patró-client eren més forts que els de la llei, ja que l’aplicació d’aquesta estava fortament condicionada pels interessos clientelars. Ciceró va més lluny, i classifica els clients en tres categories: els que anaven al matí a casa del patró a fer la “salutatio”, els que l’acompanyaven amb tota la pompa al Foro –l’”adsectatio”, i la massa anònima que els rodejava i es delia per esdevenir, cadascun d’ells, també un client d’home tan prestigiós. Acabo aquest punt llatí amb una cita de Salusti (Epistole a Cesare), respecte a la pèrdua de la llibertat per part del poble: “Però quan va aparèixer l’atur, i la pobresa portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal”. Us sona? Han passat vint-i-un segles i sembla que ho digui algun analista d’avui en dia.

VOTI, VOTI, VOTI - 1/4
(Article d'opinió publicat a Diario Crítico Catalunya)

Ha començat de nou el Guadiana particular del nostre país: la mal anomenada reforma del sistema electoral. Catalunya és la única autonomia que no en té de pròpia, encara que val a dir que el que han fet les altres comunitats és simplement limitar-se a seguir el sistema de llistes tancades i altres requisits ja reflectits a les lleis electorals de l’Estat. Si bé en un principi es podia explicar, i fins i tot justificar, aquesta por a morir vestit que tenien els polítics durant la Transició, no té raó de ser que, set lustres després, encara hi hagi el mateix sistema, i la mateixa por, arreu; fins i tot amb coses tan curioses com la que apareix a la Llei Electoral andalusa (1986, actualitzada el 2005), on s’especifica al seu article 23 que “La presentación de candidaturas, en la que se alternarán hombres y mujeres...”, i que em fa pensar en aquell acudit tan suat dels pèsols saltejats (tu menges, tu no menges...). Bé, deixem les bromes, perquè el que estic comentant és molt trist. És per això que en penso fer diversos articles, començant per l’introductori que esteu llegint.
El dilluns dia 2 he assistit a un acte d’Acció per la Democràcia, organització que promou un canvi de llei electoral. Conferències molt interessants però que, junt amb l’enveja de veure com altres països es mouen, debaten i voten adaptacions de la llei electoral, deixen un regust amarg en pensar que no només els temes de llistes obertes o tancades, doble votació o àmbit territorial de representació són rellevants, sinó que és el propi sistema nostre el que fa factible que els partits parlamentaris, amb una indolència digna del millor tribunal constitucional, vagin posposant durant dècades l’actualització del sistema de votació. I quan ho fan, es un dir, les tímides propostes semblen il•luminades per aquelles paraules del Gatopardo: “Cal canviar-ho tot perquè res no canviï”.
Les tímides pulsions dels partits majoritaris, apareixen en prendre consciència de la creixent desafecció que porta a rècords d’abstenció. Sense arribar a extrems dignes de Saramago, una abstenció molt alta podria distorsionar el pràctic bipartidisme que tan confort els dóna als que en frueixen. Una frase molt corrent és: “tan li fa, votis qui votis, tots són iguals”. I no és veritat, en absolut, i menys en el to despectiu amb que s’acostuma a dir. La meva apreciació és que la gent no està farta dels polítics en si mateixos, sinó de la seva actitud mesella com a eix transmissor de les ordres que dicten els “aparells”, gairebé mai orientades al bé comú sinó a la lluita entre partits. Si deixem apart els casos, preocupants però no generals, de trànsfugues, imputats i altres excrescències, la gran majoria dels nostres representants són gent formada, amb bona voluntat i ganes de treballar. El votant, temps enrere, ho assumia pel sol fet de que apareixien a les llistes. Ara hi ha l’efecte contrari, en detriment de la pròpia democràcia.
El tema és complex. Si hom té una idea, necessita el poder per portar-la a terme. Però a vegades ha de renunciar a la pròpia idea per assolir aquell. I això tant a nivell personal com col•lectiu. Un equilibri inestable s’estableix entre “principis” i ”eficàcia”. I són precisament els “aparells” els que marquen aquesta segona com a pas imprescindible per implantar els primers, que en el camí es van perdent.. Seria una manera com una altra d’organitzar-se, si no fos perquè la dura tasca d’assolir l’eficàcia, i amb ella el poder, es menja tota la capacitat d’anàlisi, d’autocrítica o de discrepància interna. A cada bugada –llegeixis a cada baralla amb els contrincants, es perd un llençol –o sigui, un principi. És trist veure com un parlamentari, que se suposa és una persona amb idees pròpies i amb el cap ben estructurat, es limita a fixar-se en els dits del cap del grup, per saber quin botó pitjar. És en aquesta actitud de submissió als interessos del partit i no a les pròpies creences sobre com ha d’anar el país, on la frase “tots són iguals” agafa el seu sentit.
Sembla ser que els dos principals partits catalans, o sigui una sucursal depenent d’un doble aparell, i un bipartit d’aparells no sempre coincidents, ni en els fins ni en les estratègies, han començat a reunir-se per parlar (i van...) d’una nova llei electoral. Suposo que prèviament hauran estudiant fil per randa quin benefici (un parlamentari més, potser només un braç –dret- de parlamentari) poden obtindre si es passa de quatre províncies a set vegueries; com es poden escombrar partits petits reduint el nombre de parlamentaris o jugant amb les regles de comptabilitat –ei, electoral!-; com es pot activar algun grup “submarí” i quin efecte tindria en el repartiment d’escons, i altres falòrnies per l’estil. No poden, de cap manera, anar més enllà; no poden, ni els podem demanar a ells, a l’aparell, que es facin l’hara-kiri. Per tant, sembla clar que una proposta d’avançar cap a una democràcia més propera al ciutadà no pot sortir d’ells, o almenys no només d’ells. Aquí rau la importància d’iniciatives com la d’AD esmentada abans. Així doncs, en els propers dies, avançaré les meves reflexions sobre el tema. No sóc especialista, no estic llicenciat en ciències polítiques, però sóc un votant, un dels actors en aquest drama, i això em dóna tot el dret d’opinar.

U h!!!
(Carta tramesa a Público i no publicada)
Leo frecuentes artículos, la mayoría, bien escritos y razonados, sobre un ex presidente y sus agresivas declaraciones y asesorías. Pero a pesar del buen hacer periodístico que muestran, quisiera hacer mi comentario al respecto.
En la actualidad, España se halla inmersa en un escenario digno de la Casa del Terror. A los obstáculos ineludibles con los que se tropieza en el recorrido hacia una salida ignota (con nombres y apellidos, como en el terrorismo, o anónimos bajo el paraguas de la palabra “mercado”), se añaden monstruos de cartón que aúllan: Uh!, Uh!
Si por su actividad, algunos son inevitables –Berlusconi mientras mande -, otros, que cultivan el magma mediático promocionando la caricatura de sí mismos –como en el caso citado -, perderían toda su fuerza aterrorizante si no se hablara de ellos.
Si les ignoramos, se desvanecerán.

PRODUCTIVITAT
(Carta publicada a l'ARA, 30.04.2011)
Són dies difícils, els conceptes no estan clars. Quan la Generalitat va llançar l’emissió de deute, vaig voler apuntar-m’hi, ja que s’havia dit que érem com els alemanys, però l’interès era molt més alt. Però després es va dir que anàvem com Grècia, i em vaig refredar.
Pot passar el mateix quan es vulgui aplicar el barem de productivitat als salaris? Per aclarir-ho, potser seria bo posar exemples. Un d’ells seria Cacalolat. Els problemes venen de la manca de productivitat? De qui és la culpa? De la família catalana original que s’ho va passar pel ral? Dels italians que buscaven beneficis a curt? De l’Administració que va deixar fer a un comprador conegut pels seus tripijocs, amb una cohort d’executius molt ben retribuïts per fer la feina bruta? O de l’operari que, podent omplir dos pots més per hora, no ho ha arribat a fer?
Una darrera pregunta: Quan els beneficis es disparin a l’alça, també es reflectirà proporcionalment al salari del treballador?

OBJECTIU ASSOLIT
(carta publicada a l'ARA (14.4.2011) i, amb variacions, a LA VANGUARDIA (16.4.2011)
L’objectiu ja s’ha assolit. Ara, calma i a esperar-ne els beneficis.
Sembla que el nostre conseller de Sanitat ha volgut transmetre un missatge de tranquil•litat. No es veuran retallades les urgències, ni les malalties greus. No es parla de les de grau mig (?), que una espera excessiva pot convertir en greus. Suposo que tampoc la funerària es veurà afectada.
Res a dir –o sí -. Sobretot perquè l’objectiu s’ha assolit: esverar per engreixar les mútues, aportant nous clients a la sanitat privada; els que, tenint mitjans i davant l’alarma social creada, han fet el cop de cap -sense ferida greu -i s’hi han apuntat.
EL mateix es podria dir d’Educació i la perspectiva de molts pares a l’hora de pensar si el proper curs apunten els seus fills a la pública o a la privada. Potser era aquesta la finalitat del reiteratiu discurs catastrofista –malgrat afectés la imatge del propi país, i el seu ja famós deute. Sí, s‘han cobert els objectius; fins i tot el d’ajudar a la rendibilitat dels bancs amb les comissions de la col•locació de deute.

LA NOSTRA PETITA PLAÇA TAHRIR
(Publicat a DiarioCriticoCatalunya, 0.04.2011)

Cadascú té una plaça per prendre el sol, per seure, per crear una petita ombra, la petjada que el perviurà uns instants després de que se’n vagi.
En aquesta plaça, que no és gran, no és ni plaça, a vegades ni tan sols xamfrà, es poden fer moltes coses, o cap. És on podem decidir els petits gests que ens identifiquin, i alhora donin un caràcter al propi espai. I amb ell, a tota la població; o també la passivitat i l’esclerosi.

Perquè no és el mateix comprar a la botiga que a la gran superfície; no és el mateix reciclar que no fer-ho; estalviar que endeutar-se per fer unes vacances “televisives”; anar amb transport públic o amb vehicle propi; votar que no votar... I tampoc no és el mateix tirar endavant una empresa creativa i productiva que especular a borsa; l’enginyeria productiva que l’enginyeria financera; vendre’s l’empresa a un estranger que tenir un pla de supervivència a llarg termini; tenir personal fidel i addicte durant anys a trafiquejar amb contractes escombraries; esmicolar el sector públic que ajudar el sector privat. No, no és el mateix.
I mica en mica, gest a gest, el petit àmbit d’acció es va fent gran, el racó esdevé xamfrà, el xamfrà placeta i la placeta... Sentim soroll, mirem enlaire, i veiem que mentre nosaltres anem fent petits gestos, a l’edifici veí, a l’àtic, s’apiloten uns quants caparronets voltats de serpentines, mirant al carrer amb commiseració. Allà, els aparells fan de partits, els partits fan de govern, el govern fa de partit i aquest no troba l’aparell que funcioni bé. Són allà, prepotents i alhora aïllats, perquè de no fer-lo servir, l’ascensor cada cop funciona pitjor. I enmig de tot això, uns “mercats” anònims van dictant-los-hi el full de ruta –que difícil es fa no pronunciar-ho lleugerament diferent -, fent bo l’aforisme que diu que qui no sap on va, arriba a un altre lloc .

Mentrestant, però, nosaltres ens apropem al raconet, xerrem, seguim fent petits gestos, sintonitzem amb altres petites ombres; anem omplint la plaça. Potser mai l’omplirem tota, potser aviat ens faran fora. Però ja mai més ens podran treure l’escalforeta que ens haurà donat el sol primaveral al nostre petit racó de la plaça.

CATALUNYA I ALEMANIA
(Carta publicada a La Vanguardia del 2.4.2011)

Segons el nostre President, som els alemanys d’Espanya. I jo em pregunto si no seria millor ser, simplement i amb la modèstia i orgull precisos, els catalans de Catalunya?
Senyor President, a Alemanya, per posar uns exemples, l’Administració paga ràpida i puntal i els trens arriben a l’hora, factors que influeixen en la “productivitat” molt més que limitar-se a prémer el ritme de producció dels obrers. Ah! I a Alemanya, quan a un ministre se li descobreix que ha mentit en el seu currículum, dimiteix.
No, no som Alemanya. Som Catalunya, amb els seus pros i els seus contres; orgullosos de ser-ho, però no arrogants.
Al país de referència presidencial, el populisme basat en l’orgull i el victimisme del -realment injust- acord de Versalles, trenats amb una crisi llarga i profunda, portaren a una exasperació de les actituds i en últim terme, al nazisme. Perquè és molt perillós utilitzar constantment el greuge comparatiu com a eina de cohesió social.
No; espero que siguem simplement catalans, i n’estiguem orgullosos.

MEMÒRIA

(Carta publicada a ARA, el diumenge 6.3.2011)
Magnífic article del doctor de Riquer sobre la memòria. Quina llàstima la situació actual, on malgrat la crisi vol tota l’atenció, s’esmerça més energia en desmantellar obres dels altres que en aportar-ne de noves.
Que el Memorial Democràtic és absolutament necessari, ho demostren les declaracions de la senyora vicepresidenta, amb tòpics desmuntats pels historiadors anys enrere, equiparant la violència dels dos bàndols durant la guerra civil. No és el mateix la violència de masses incontrolades, davant un govern debilitat pel cop d’estat, que la violència promoguda i estimulada des de les més altres instàncies del govern franquista; no és el mateix les brutalitats dels dos bàndols durant la guerra, que les mantingudes pel guanyador contra un sector concret de la societat durant decennis. Tota violència és condemnable, però no tota violència és igual.
No és el mateix que uns radicals de dretes tirin pedres contra la façana del Memorial, o que un govern el desmantelli fins al punt de canviar-ne fins i tot el nom. Per a quan una “Qualitat Democràtica” de veritat?

És patètic, obsessiu i caríssim l’esforç del govern actual per desmantellar algunes de les obres de l’anterior. Voldria afegir dos apunts: Amb l’actual sistema de representativitat política, és impossible que els membres del govern siguin els millors. Ho podrien ser, alguns n’estan capacitats, però mentre l’esforç s’esmerci en la lluita partidista i no en la tasca de govern, manats pels aparells i no per l’interès comú, no ho podran demostrar.
Segon: l’efecte d’enderrocament dóna pistes d’un tarannà elitista. Queda clar que l’economia mundial és manada pels “mercats”. Quantes places d’ensenyament caldrà augmentar en la privada o la concertada –discriminatòria o no – perquè “els mercats es donin per satisfets i es puguin eliminar barracons? Quin increment en els abonats a les mútues consideraran els mercats adient per dotar a la sanitat pública dels mitjans que ja tenia previstos incorporar?
Si la gestió és guiada pels “aparells” i pels “mercats”, mai podrà ser l’adient. O almenys la que esperen els votants dels qui ara se n’ocupen. Quan trigarà una nova llei electoral que alliberi als polítics –bona gent -, de la tirania dels manaires esmentats?

GRÀCIES!
(Publicat a Diario Crítico Catalunya. 20.1.2011)

És veritablement sorprenent com als partits polítics, immersos en lluites i baralles dignes d’un barri marginal, els ha passat per alt la gran perspicàcia, capacitat d’anàlisi i de compromís històric d’algun pròcer que, alliberat de la tasca rutinària de guanyar-se la vida gràcies a merescudes retribucions d’empreses privades, ha esmerçat el seu temps en oferir-nos la materialització del nostre somni més cobejat.

Quines oportunitats estem deixant passar! Un d’ells, que encara que nascut en llar castellana, paladeja les altres llengües hispanes en la més pregona intimitat, ha proposat reduir el nombre d’autonomies. Genial! No ho critiqueu abans de veure’n el bon ús que en podem fer! No ens precipitem i evitem abocar tots els dicteris que el cor calent ens suggereix!

No veu el lector l’agudesa i la profunditat d’una proposta que ens donaria el que no tenim des de Jaume I el Conqueridor? Hi ha una bona part d’habitants de la península que veuen excessiu el nombre de 17 autonomies. Treballem en això.

El País Basc s’agermanaria amb Navarra i, potser per lligams etílics, amb La Rioja. De tres n’hem fet una.

Al pastis cuit amb les dos Castelles, la de la Mancha i la del Lleó, se’l coronaria amb la guinda de Madrid. De nou, de tres, una. Fins i tot es podria afegir Cantàbria, que en seria la seva sortida natural vers els lluços, els raps i les cloïsses. De quatre, una.

Andalusia, en un agermanament del més pur serrà entreviat del greix més saborós, amb Extremadura.

Galícia trobaria el seu agermanament en el carbó d’Asturies, el millor per coure els seus rèmols.

Hi ha algun punt encara fosc, com Aragó, però no dubto que les fundacions faran de manera fefaent el seu treball de recerca i agermanament. Per altra banda, el cas de les Illes Canàries és tan complicat que, donada l’onada de privatitzacions que s’apropa, es podria proposar de vendre-les a Mauritània o Cabo Verde.

I per fi la gran troballa. Els Països Catalans! Podrien arribar no fins a Guardamar sinó fins a Lorca i més enllà. Segons l’ideòleg d’aquesta solució, la seva columna vertebral seria el transvasament de l’Ebre. L’Eix Mediterrani consistiria doncs, a més de ferrocarrils i carreteres, en unir el Jumilla amb els vins del Roina. NI els més agosarats independentistes ho podrien haver somniat!

Però compte! Que el nostre agraïment no vagi tan enllà que donem carta blanca. No vull ni imaginar el nounat País Català regit per segons qui, proper al pare de la idea i que ara regeix els destins d’aquells que d’aquí quatre dies seran els nostres germans. Per altra banda, el destí del nostre pròcer és ben clar; acabada la tasca de “caca-pipi-culo” de l’actual rector de les dretes, sorgirà com un messies el pare de la criatura, el qui ha engendrat aquesta propera Espanya de les cinc o sis entitats autònomes que mai li agrairem prou.

Gràcies. Prometo seguir el procés amb atenció