GRÀCIES!
(Publicat a Diario Crítico Catalunya. 20.1.2011)

És veritablement sorprenent com als partits polítics, immersos en lluites i baralles dignes d’un barri marginal, els ha passat per alt la gran perspicàcia, capacitat d’anàlisi i de compromís històric d’algun pròcer que, alliberat de la tasca rutinària de guanyar-se la vida gràcies a merescudes retribucions d’empreses privades, ha esmerçat el seu temps en oferir-nos la materialització del nostre somni més cobejat.

Quines oportunitats estem deixant passar! Un d’ells, que encara que nascut en llar castellana, paladeja les altres llengües hispanes en la més pregona intimitat, ha proposat reduir el nombre d’autonomies. Genial! No ho critiqueu abans de veure’n el bon ús que en podem fer! No ens precipitem i evitem abocar tots els dicteris que el cor calent ens suggereix!

No veu el lector l’agudesa i la profunditat d’una proposta que ens donaria el que no tenim des de Jaume I el Conqueridor? Hi ha una bona part d’habitants de la península que veuen excessiu el nombre de 17 autonomies. Treballem en això.

El País Basc s’agermanaria amb Navarra i, potser per lligams etílics, amb La Rioja. De tres n’hem fet una.

Al pastis cuit amb les dos Castelles, la de la Mancha i la del Lleó, se’l coronaria amb la guinda de Madrid. De nou, de tres, una. Fins i tot es podria afegir Cantàbria, que en seria la seva sortida natural vers els lluços, els raps i les cloïsses. De quatre, una.

Andalusia, en un agermanament del més pur serrà entreviat del greix més saborós, amb Extremadura.

Galícia trobaria el seu agermanament en el carbó d’Asturies, el millor per coure els seus rèmols.

Hi ha algun punt encara fosc, com Aragó, però no dubto que les fundacions faran de manera fefaent el seu treball de recerca i agermanament. Per altra banda, el cas de les Illes Canàries és tan complicat que, donada l’onada de privatitzacions que s’apropa, es podria proposar de vendre-les a Mauritània o Cabo Verde.

I per fi la gran troballa. Els Països Catalans! Podrien arribar no fins a Guardamar sinó fins a Lorca i més enllà. Segons l’ideòleg d’aquesta solució, la seva columna vertebral seria el transvasament de l’Ebre. L’Eix Mediterrani consistiria doncs, a més de ferrocarrils i carreteres, en unir el Jumilla amb els vins del Roina. NI els més agosarats independentistes ho podrien haver somniat!

Però compte! Que el nostre agraïment no vagi tan enllà que donem carta blanca. No vull ni imaginar el nounat País Català regit per segons qui, proper al pare de la idea i que ara regeix els destins d’aquells que d’aquí quatre dies seran els nostres germans. Per altra banda, el destí del nostre pròcer és ben clar; acabada la tasca de “caca-pipi-culo” de l’actual rector de les dretes, sorgirà com un messies el pare de la criatura, el qui ha engendrat aquesta propera Espanya de les cinc o sis entitats autònomes que mai li agrairem prou.

Gràcies. Prometo seguir el procés amb atenció