MEMÒRIA HISTÒRICA? QUAN TEMPS ENRERE?

Ara s'està parlant molt de la Memòria Històrica i la llei que la farà possible. Són completament respectables les voluntats dels descendents de la gent massacrada durant la guerra de recuperar la memòria i les restes dels seus antepassats.

Però si entenem per història el temps passat, també són temps passats els anys quaranta i cinquanta, quan tantes barbaritats es varen fer, amb l'agravant de que no s'estava en guerra.

Aquests fets (molts comesos per persones encara vives, i no sols vives sinó amb càrrecs rellevants o consells d'administració sucosos) potser no caldria que entressin dins la Llei de la Memòria Històrica, simplement haurien de ser jutjats pels tribunals corrents, aprofitant que els culpables encara són vius i també algunes de les seves víctimes.

O, per la mateixa raó, quina llei s'haurà d'esperar per saber quines característiques haurà de tenir el judici que s'haurà de fer al Sr. Aznar, pel fet d'haver-se saltat les lleis del país i haver-nos fet entrar en guerra (fet que només pot ser decidit pel Parlament)?

Si us interessa el tema, llegiu l'interessant article de José Manuel Fajardo a El Periódico (diumenge, 25-11-07, pàg. 6) on diu entre altres coses: "...La constitució reserva en exclusiva a la reunió conjunta de les Corts, ratificada per la firma del Rei, la capacitat de declarar la guerra. I el Codi penal espanyol castiga amb penes d'entre 15 i 20 anys de presó els membres del Govern que facin una declaració il·legal de guerra".

Si es diu que "qui perd els origens perd l'identitat", també es podria dir que "qui prostitueix l'història es prostitueix a si mateix"

INDEPENDENTISTES?, DE QUIN PAL?

(sobre un article de Quim Gibert, El Punt. 5.11.07, pàg. 10, titulat “El complot silenciat”.

N’agafo algunes frases intentant ser respectuós amb el conjunt:
“Cap a finals de novembre de 1936, després de l’inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d’un complot contra la seva persona.... l’home clau era Andreu Rebertés...comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català.....
Segons l’historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l’opció netament independentista.... amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.
Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre “espanyols malavinguts”... la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l’objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals a França i Batista i Roca a Anglaterra... Els resultats foren poc gratificants"

Els comentaris de burxada que em venen al cap són:
-Una Catalunya independent conduïda per persones que atempten contra un president elegit democràticament? ( i no qualsevols, com si en Benach o el cap dels mossos intentéssin assassinar en Montilla! o pitjor perquè en teoria eren del mateix partit!)
-Una Catalunya independent gràcies a les negociacions amb la Santa Seu (i per tant amb gentussa com el cardenal Gomà i tota la capellanada franquista)?
-Una Catalunya independent gràcies al recolzament de les “institucions italianes” (manera suau de dir el feixisme, que poc temps després bombardejaria dia sí i dia també Barcelona, Granollers, etc...?
Catalunya independent? Només si democràticament ho elegeixen els catalans. I sempre menada per gent íntegre, no per feixistes i assassins de presidents.

Us imagineu que Mussolini accepta ajudar a Dencàs? Que les nacions del seu pal reconeixen el país com a independent i que després es demana a Catalunya participar a la guerra entre “espanyols malavinguts” a favor dels colpistes?
Igual que hi ha dretes i dretes o esquerres i esquerres, també hi ha independentistes i independentistes (de dretes i d'esquerres, cal no posar-ho tot al mateix cabàs). TOTES OPCIONS DEMOCRÀTICAMENT VÀLIDES. Però no totes són iguals ni tots igualment desitjables per al país.
ULL:

SI ALGÚ DEMOSTRA INTERÈS, EM SERIA FÀCIL APROFUNDIR EN EL TEMA. NOMÉS CAL QUE M’HO DIEU.