HOMENATGE A ÁNGEL GONZÁLEZ.

Ha mort un poeta (no en coneixo gaires), que ha promogut nombrosos elogis "pòstums", el que és molt habitual, però una pena.
A l'article, interessant i il·lustratiu com sempre, de Gregorio Morán (Sabatinas Intempestivas. La Vanguardia 19.1.08, pàg. 24), es cita un petit poema que m'agrada compartir:

¿Qué sabes tu de lo que fue mi vida?
Ahora sólo ves estos últimos años
que son como la empuñadura de un cuchillo
clavado hasta el final en mi costado.
Arráncalo de golpe y un borbotón de sueños
salpicará tu rostro"

Genial.

ACABAREM ESTIMANT GALLARDÓN?

És curiós que amb la tossuderia dels Aznar boys, una sèrie de dretans-dretans (Piqué, Gallardón) ens semblen ara objectes de desig electoral, que ja és dir!

Per a quan una dreta que no segueixi el discurs monolític, prenyat d'odi i rancúnia, del "tot va malament", del somriure despectiu de hiena davant qualsevol argument, qualsevol intent de diàleg? Una actitud que va prenent cos entre la gent que encara està engalipada pels bisbes, El Mundo o la Cope, i que fins i tot ha traspuat, impregnant l'estil d'alguns polítics de casa nostra, com en Mas o la nissaga Ferrusola.

Si els Legionarios de Cristo van agafant tot l'espai, no ens farà falta cap altre Blas Piñar, i fins i tot podrem veure l'Agag o el Fernando Alonso seient al banc dels diputats, si abans no han esborrat la democràcia del nostre país (que per ells no quedarà!) sota la mirada paternal d'en Jose Mari.

ZARANDEANDO QUE ES GERUNDIO!!!
Com a continuació de l'escrit d'ahir, hi ha un col·legi (La Salle Comptal a Barcelona) on una mare fa setmanes que no hi porta el seu fill, dient que no ho farà fins que s'acomiadi una mestra.
Avui el diari (La Vanguardia, pàg. 27) informa que el que havia fet aquesta mestra era: "la tutora lo zarandeó por un brazo y lo arrastró por la nuca a un extremo de la clase". Atenció, això està en l'escrit de queixa de la mare (el pare no surt per a res, potser "zarandeado a un rincón" per la mare) adreça a la Inspecció Educativa, no la defensa de la mestra dient "si només vaig...".
El resultat és que el nen, de 7 anys, no va a l'escola des del 17 de desembre. Suposem que, en un llit de cotó fluix, la mare l'haurà anat educant a la seva manera.
Ai! si l'Aznar se n'entera.S egur que hi faria escudella: "A sobre de marginar el castellà, els nens reben brutals torments en un grau que només els catalans, en la seva mesquina ment, poden inventar". Si l'aconsegueix salvar, un cop adult en podrà fer un perfecte conserge de la FAES.

Més d’un mes sense escriure. Ja em perdonareu!
Excuses: les festes i algun problema locomotor. No són suficients.
Per compensar-ho, dos escrits breus.


VIOLÈNCIA PER A LA LLIBERTAT?

Segons diu el bon amic Octavi Fullat, segons el meu parer amb tota la raó, l’educació és violència. Potser la cita no és prou exacta, però s’ha d’interpretar com que per tal de treure (educar ve d’educere, treure enfora el que es porta a dins) els millors valors, hàbits, etc.. dels nous incorporats a la societat, cal inhibir-ne d’altres, i aquest procés de contenció vol una certa dosi de força, de coacció, d’emmotllament.
Fins aquí tot correcte. Però davant teories que defensen la manca total de pressió, que plantegen una formació sota el lema “que no pateixi”, cal que sigui lliure, jo preguntaria: Com cal formar per a la llibertat?
Si els nens i nenes no són formats (i per tant “violentats”) en la llibertat, el que s’obtindrà (i en molts casos sembla ser aquest l’objectiu prioritari) serà persones sense capacitat per decidir per si mateixes, i per tant a mercè de qualsevol influx extern de campanyes (aquestes sí violentes en el sentit de forçar a anar pel camí anunciat) de consum, polítiques o de qualsevol aiatol·là de la conferència episcopal.. L’educació feta per aconseguir l’operari, el consumidor, el votant ideal, actuant per acte reflex davant els estímuls que tan sofisticadament se li inoculen.
Diu Victòria Kent (“Cuatro años en París”, pàg. 33. Ed. Gadir. 2007) “el enemigo, invisible, os hace prisioneros en vuestra libertad”.
La formació (és un dir) light, hiperprotectora, només porta a consumidors progressivament compulsius de: cuchis, mòbils, nintendos, motos, cuatres-per-cuatres i (en els més evolucionats) idees polítiques i/o religioses quan més demagògiques millor.
Aprofito per posar una segona cita de Victòria Kent (diputada durant la República i la Guerra Civil) “pretendemos conocer el mundo y desconocemos totalmente nuestra propia silueta moral; somos unos desconocidos frente a nosotros mismos” (pàg. 31). L’educació, amb una violència semblant a l’utilitzada en un part, ha de presentar-nos les diverses opcions morals, treure del nen i el jove els millors elements de la seva personalitat i fer-los-hi avinents. Només coneixent-se un mateix i els perfils de les opcions a l’abast, la tria (que marcarà l’evolució de la vida de cadascú) serà lliure i per tant aportarà més fermesa a l’individu.
La fotografia que he triat (Le Point, nº 1840-41. Desembre 2007), mostra la “violència” per assolir (fer assolir) més flexibilitat que revertirà en més glòria per a un país, la seva federació de gimnàstica i fins i tot benestar econòmic a una família, però no aportarà res (al contrari) a la llibertat de l’infant que la pateix. Ans al contrari, el farà presoner d’una habilitat imposada.