dijous, d’abril 30, 2009

MÉS SOBRE LA CRISI.
€€€€€€€€€€€€

M’escriu el Toni Roure per dir-me que no hi veu solució, ja que estem entrampats en una espiral (suïcida?) de consum-treball-consum.
És veritat. Però també és veritat que els grans moviments van emergent poc a poc, i fins i tot afegiria que les grans crisis com l’actual ajuden a aquesta emergència.
Però analitzem-ho una mica més en profunditat. Veiem que la majoria d’ajudes són per als mercats financers, o sigui especulació per especulació, fum! Com que el seu sentit és tenir sempre beneficis, quan no en tenen poden desaparèixer.
També s’ajuden les indústries automobilístiques, malgrat que sembla evident que els anys de vaques grasses ja se’ls han acabat. Però clar, els llocs de treball... I els de les altres indústries? I els de, per posar un exemple ben proper i humil, les nombroses parades dels mercats que han anat tancant, deixant un panorama desolador de persianes baixades? I els lampistes, i, i, i...
Estic d’acord en que ara calen mesures de xoc. Estic amb el govern espanyol en que no s’han d’afluixar les mesures de caire social, que hi ha molta gent que està patint molt, patint una angoixa paralitzant. Però per altra banda, no caldria pujar els impostos per a mantenir aquesta política social? Els que tenen molt, els que ara mateix s’estan enriquint (no oblidem que les grans crisis són fonts de grans enriquiments per als vius i per als que disposen de liquiditat), no haurien de pagar una mica més, no se’ls hauria de vigilar (són els espavilats, no ho oblidem) perquè paguessin el que és de llei?
I sobretot, no caldria anar estimulant polítiques que conduïssin a un tren de vida més raonable?
Quants treballs –no enriquidors, no gratificants- es fan per poder pagar luxes innecessaris o les prestacions necessàries degut al propi treball –cangurs, per exemple-?
Una de les coses bones que té la crisi és que s’està invertint en obra pública. Aquesta també es podria dirigir a uns tipus de vida més racionals. Per exemple fomentant el transport públic –de qualitat i amb la freqüència suficient-. O amb millors comunicacions, com aquest famós Quart Cinturó, que cal que no neixi ja escanyolit, com el tan parlat Eix transversal, fet pels del peix –boqueronet!- al cove.
Ara que moltes empreses hauran de replantejar-se la seva activitat, potser és el moment que la pròpia demanda faci que s’adrecin a activitats més ajustades a un ritme de vida aparellat amb els mitjans dels que disposem.
En resum i com a exemple, la sortida de la crisi hauria d’implicar un augment important d’impostos per als cotxes de luxe i un foment dels elèctrics. Un foment del turisme rural i cultural proper i un control de les urbanitzacions de segona –i tercera!- residència que surten com a bolets, malmetent la possibilitat d’espais d’esbarjo social.
En fi, perdoneu el rotllo, però seguiré predicant.