dimecres, d’octubre 18, 2006

NOVA NOVEL·LA
Un possible títol (provisional) seria TRO DE TARDOR, ja que tracta de jubilats.
Per fer boca, us ofereixo l'esborrany del primer capítol.



I

“Estic mort? Adormit? Somnio potser? Però si estic mort, com puc tenir aquesta consciència tan clara, com mai he tingut? I aquests timbals?”. En Joan té pensaments primaris, com nascuts del primer o el darrer alè de vida. En Joan, però, no és el duc de Lorena; no ha sentit mai els tabals que agombolaren al noble fins al repòs etern, empenyent com fa la marea amb un buc a la deriva, el seu cos sense sentits, lliscant inexorablement vers el buit que cavaven els cants composats per Charles d’Helfer.
El silenci, embolcall dels sons. El buit, dibuixant el seu jo. El no‑res, tan proper a l’absolut. El tot? Hi ha diferència entre absència i omnipresència? Potser sí. Tot el jo d’en Joan Seuba intueix la plenitud, malgrat que el seu cos està immòbil, desmembrat, desarticulat. Plenitud desconeguda, sobrehumana? “Què m’està passant? Sóc encara jo qui està aquí, horitzontal, completament quiet?”
És tan fàcil morir Joan; així, pam!, com si res. No com la teva Carme, que en pau reposi la darrera llarga agonia. No, fem-ho fàcil: com qui apaga un llum, amb la mateixa frivolitat. Ben mirat, Joan, no som res. Però després del moment fatal, es possible veure, o millor dit, sentir el que t’està passant?, pots encara sentir com ploren els que t’estimaven, o com unes mans anònimes claven, rítmicament, els claus de la caixa? Els timbals. “I si no estigués mort? I si només hagués tingut un col·lapse i m’enterressin viu! Tinc por, voldria córrer! Però no puc moure’m, ni cridar!”.
Paralitzat malgrat l’absència de lligams. No se sent empresonat; al contrari, té una percepció de llibertat, de deseiximent com mai a la vida ha sentit. Sense bellugar un sol múscul se sent flotar, però no per un cel exterior que endevina d’una dolcesa infinita, sinó pel buit infinit del seu interior.
És el seu interior el que adquireix una dimensió còsmica i alhora transparent. Inexistent? Curiosament, la mort no li omple el cap, no el preocupa, com si ja hagués passat full. Per a ell, en aquestes circumstàncies que se li escapen, la mort és com un capítol ja pretèrit. Sent eixamplar tot el seu ésser a l’infinit, com si el seu jo estigués fet de llum, com si tot el seu cos fos una olor, com l’alè d’un cant.
Ara han callat els timbals. “Canten gregorià? qui m’haurà preparat aquests funerals? no pot ésser cosa d’en Josep Maria i menys del Centre. Potser de l’Elies, sempre tan enigmàtic? però ell és el més oposat a qualsevol cerimònia i menys d’església! No sembla que sigui un cant de missa”. És tot el seu cos el que vibra, com en un primer enamorament. Ho percep clarament i no sap si els seu jo encara li pertany. Els ulls tancats i cap necessitat d’obrir‑los per copsar la realitat. Talment un somni.
Somnia? Dorm? No, no pot estar adormit. Està conscient. Està vivint l’instant etern amb tota plenitud. Vigília plena, alliberada de qualsevol rèmora vivencial. Consciència en estat pur. Se sap ell. “És això la mort?, arribar a la plenitud quan ja no et fa cap punyetera falta?” Se sent, es retroba. Per primera vegada a la seva vida, davant, darrere, fora, dins seu, només és ell. Viu! “Viu tot just ara que, pel que sembla he mort? I si no estigués mort?, i si només s’ho han pensat i... On sóc?: al Centre? a casa? No em puc moure. Aquests cants i de nou els timbals. I aquesta olor... M’estan enterrant! i no tinc veu! i tampoc voluntat per reaccionar. Però em sento bé; de fet, millor que mai! Passen per això tots els que es moren?”
És aquest el trànsit? És per això que et canten aquest respons? En Joan sempre ha considerat el traspàs com l’ensulsiada de l’edifici bastit al llarg de tota la vida. Com l’instant d’un accident, on se sent per un moment l’esgarip dels frens, un cop sec, i després res més. La malaltia, com la de la seva Carme, és una altra cosa. Però no recorda haver passat per cap procés de degradació física. Ara no és l’ensurt, ni el cansament infinit de la mort el que s’apodera obstinadament d’en Joan. Al contrari, una lucidesa s’obre davant d’ell, un blau difós, progressivament lluminós a mesura que els timbals i el gregorià donen pas a la polifonia. La extinció com a plenitud, com a recer clement després de l’agònica incertesa i el desemparament ofegant. Perquè no dir-ho? després d’una vida grisa, els colors omplint-lo a pler.
Ara, els seus sentits li pertanyen com mai. La casa del seu jo no sols no s’ensorra sinó que brilla amb una llum total, sobrenatural, mai coneguda, que no pot venir d’ell; li és donada. Ves a saber per quina raó estranya li és oferta graciosament la percepció d’una plenitud que el fa completament feliç. Alguna reminiscència de la seva existència anterior li fa preguntar-se, encara, el perquè.
“M’han drogat? he mort de sobredosi? és això el que em fa estar tan content quan estic presenciant els meus funerals?” Però si no ho ha tastat mai!, si no en sap els efectes! Ni tan sols s’ha embriagat durant la seva joventut. Ha estat sobri de mena. Obedient de mena. Gris de mena. Amorf!, sense reaccionar, com des de fa unes setmanes, amb el cas de Les Alçades. “Els de Miravall esperant una resposta, el meu fill arriscant el treball i maleint-me els ossos. Pressions per tots costats, i jo dubtant, sense saber si cedir a l’evidència, a la tradició de la meva actitud cobarda, o agafar-me als consells de l’Elies”. I el temps passa! La mort tanca els temes que no sabem gestionar, Joan. “I jo, al mig: Inexistent de mena! I en canvi ara... Qui em pot haver drogat, si és que ho estic? L’Elies? La Rita? Li hauran fet el mateix joc que al sastre? haurà caigut en mans del vell xinès? l’haurà engalipat el Doctor? Però perquè canten responsos! mai he estat creient. I si fos cosa de la Sra. Maria? Recorden els morts la causa del seu traspàs? O, pel que sembla, només se’ls és donat de percebre la nova vida –vida? – a la que aterren oblidant tot el bagatge anterior”.
“Ah, si pogués tornar! Si tornés a la vida no voldria que fora la mateixa que ara abandono”. És parlar per parlar. Millor dit, pensar per pensar. En Joan nota la boca i la gola paralitzades. Però les idees li venen al cap, a un cap que ara és més lliure que mai, alliberat dels respectes, de les pors, de totes les renúncies d’una vida enllotada que ara s’allunyen acompanyant els timbals de Charles d’Helfer, ara difosos com una boira. “Si fos a fer, no voldria tornar a qui he estat fins ara. Quina raó té l’Elies. Tenen els morts una segona oportunitat? Serà el que els capellans anomenen purgatori aquest sentiment d’haver malbaratat la vida i no poder tornar enrere?”. Però evita tirar enrere. Li fa basarda recórrer la realitat, tornar a carretejar el seu petit jo, la seva casa plena de records, quedant‑se tancat a la cambra, com ha fet tota la seva vida, poruc, o el que és pitjor: mesell. Pensa que potser serà millor que es tracti de la mort veritable. “Si ha de ser tan agradable, aquí em quedo!” Però, aleshores, com redimir-se? Seixanta vuit anys reduït a bonhomies estèrils, a prendre l’ampit de la finestra per tot l’horitzó possible. Ah, el possible!... Ah, aquest fer sempre lo correcte, que tant mal li ha fet!...
Deixa de reflexionar i es disposa només a sentir. Els sentits li donaran la veritable dimensió del que li està passant. Sigui quin sigui el seu estat. Estigui viu o mort, vingui d’on vingui o vagi on vagi, es vol deixar anar. Mai ha tingut i sap que ja mai més tindrà una sensació com aquesta. Fins i tot la por de ser enterrat en vida se li va esvaint.
Reposa horitzontal, immòbil, envoltat d’una llum blavosa. L’esquena sobre un mar vellutat. La blanor sobre la que flota es tradueix en petites escames de borrissol acariciant-li les puntes dels dits. El seu cos ‑és el seu cos encara?‑ no es mou. Però té la sensació que la seva absoluta immobilitat no és impediment sinó acceptació; donació del seu estat. La immutabilitat l’ajuda a submergir‑se cada cop més en aquella massa que l’acarona. Sura en un aire suau, que l’amanyaga i que ell accepta, integrant-se en aquella immensitat pregona, tota, absolutament, seva.
Profundament, àmpliament. El seu cos sense límits, sense pes, i la seva ment, lliure, oberta, volant ençà i enllà de les percepcions, de sensacions intemporals, immaterials, infinites. Enllà i endins. Endins. Endins.
Dintre seu tot és pau. El seu cap, voltat d’una carícia de cotó, no vol ‑no pot ‑ lluitar per copsar la realitat. Passada la primera impressió, defuig analitzar la situació amb elements de racionalitat. Se sent esperit en expansió. “I si el silenci, emmarcat en el so difós del cant salmodial, fos el llindar de la fi? I si l’olor quasi corpòria fos l’encens de les exèquies?”
Una força interna més gran que ell el reté aplanat en el jaç vellutat, com si formés part d’ell mateix. Arrelat a la molsa perfumada, pouant en les profunditats del seu ignot esperit. No intenta aixecar‑se. Percep el propi baf ‑ és viu per tant?‑ condensar‑se en el lli immaculat que cobreix tot el seu cos, i que reforça, amb la seva llum translúcida, l’ambigüitat de la percepció. Una veu ressona per les voltes imaginàries:
-Amics, ens trobem avui reunits al voltant del nostre amic Joan. Consagrem en aquest instant la seva darrera libació, i amb tota l’efusió i solemnitat de la que sigui capaç la nostra ànima, saludem l’aurora del nou dia...


[1] GOETHE, J.W. Von. FAUST. Ed. Càtedra. Madrid. 1997. Pàg. 130.

divendres, de setembre 29, 2006

Petit poema

El primer plor,
l'últim bes;
enmig, la por;
després, res.

dimecres, de setembre 27, 2006

INICI: Pensament; em pot servir per mantenir una disciplina de comentari de fets o redacció de creació. No costa res probar-ho.
De moment, d'amagat. Següent entrada, ja es veurà