PUBLICACIÓ D'UNA NOVA OBRA DE TEATRE.





QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT. Premi La Carrova. Amposta 2005.
(Editorial Cossetània. 2007)



La violència entre dues comunitats que comparteixen una mateixa terra ve de lluny. Probablement quasi ningú recorda des de quan ni fins i tot el primer perquè. És atiada per fonamentalismes dels dos costats, gestionada per cabdills sense ``anima i regida pel menyspreu envers l’ésser humà. Gent d’origen comú, de trets antropomòrfics semblants, que viu en una terra similar, es baralla buscant l’anihilació de l’altre. Fins al final. Amb totes les seves conseqüències.
Enmig d’aquest odi irrespirable, quin paper hi pot jugar la història particular de dos joves? I si resulta que aquesta parella són també instruments de mort? Hi cap l’aventura personal, l’entesa més enllà dels pobles separats?
El títol és un fragment d’una frase de l’Alcorà que és aplicable als individus de dos pobles que malden per destruir-se. Simetries col·lectives enfrontades que a escala individual condueixen a la incomunicació, al monòleg no sempre escoltat, a la soledat, a la desesperació: “Quan s’apleguin les feres, que es pregunti a les víctimes el pecat que va causar el seu assassinat. Quan l’infern sigui atiat, quan s’apropi el Paradís, tota ànima sabrà el que pot presentar a l’Altíssim.

QUI LA DIU MÉS GROSSA?

Preneu nota: Un llibre té el mateix valor (en euros) que unes deu cocacoles.

Clar, això és el que passa quan els polítics comencen a dir bajanades. Que com els textos (llegiu testos) s’assemblen a les olles, l’inteligentsia també desbarra.

Llegeixo a l’Avui (Cultura, del 20.09.07) que el senyor Folch, responent al senyor Mascarell, que molt encertadament deia que cal fomentar la lectura, afirmava que el que cal és que la gent compri llibres, els llegeixi o no, que l’edició és un negoci, caram! com la Coca-cola! (o seguia dient ell, poques persones podrien parir una comparació així).

Senyor Folch, imagina a la Coca-cola dient que no cal que la gent tingui set, que el que cal és que compri una llauna? Perquè si no té set, no se la veurà, i el negoci s’acabarà. Seria la versió ianqui de l’acudit: “-Compris un llibre! al que responen, -però si ja en tenim un!”

Dol que una cultura com la nostra, que ha tingut l’honor de ser convidada a Frankfurt, tingui a vegades aquests abscessos, aquestes “boutades” que no li fan cap bé. Molts negocis i banques nostrades s’ensorraren per voler sostenir activitats “culturals” com aquesta, simplement perquè algú amb l’etiqueta d’intelectual els hi venia “motos” d’aquest tipus.

Encara que potser no va tan errat el nostre amic Folch. Les seves idees ajudarien també a la Conselleria d’Ensenyament, perquè segur que també ens dirà un dia o altre que no cal que els nens aprenguin ni es formin, que el que cal és només que vagin a l’escola, perquè l’escola també és un negoci.............

INTERESSANT ARTICLE D'ANTONI SEGURA (El Periódico-13.09.07)

El comentari dóna l'idea de que les intervencions dels expresidents Pujol i Maragall van ser clarament inoportunes, en un acte institucional. Cito textualment: "Els ciutadans no són pessimistes però sí que estan emprenyats perquè, dia a dia, veuen que la situació es deteriora... I per aquesta bretxa es colen discursos interessats amb l'intenció d'amagar les responsabilitats de governs anteriors i desgastar l'actual".
Jo afegiria, interessats per a què? després de periodes més o menys llargs de recés, tornen a la palestra (algun dia n'haurem de parlar d'aquest mot) i comencen a pontificar. Per a vendre més exemplars de les memòries? per promocionar algun fill desvagat? per tocar els collonets als que ara, tant al poder com a l'oposició, intenten fer la seva feina, amb el risc de fer-ho millor que ells?
A què es deu que ara sembli que es "tirin els trastos" un a l'altre? és que potser es vol crear un nou PG (partit geriàtric)? Bé, potser no és una mala idea, ja que tots, amb una mica de sort, tard o d'hora, hi farem cap...

AIXÒ JA NO ÉS EL QUE ERA!

Hi han diversos acudits que parlen de la pèrdua de gust en les menges modernes, però també en la política ja res té el mateix sabor.
Mireu si no l'ex-president Pujol cridant a la vaga, com un membre qualsevol de la FAI! o en Mas, refundant el catalanisme, enterrant-lo abans de saber si ha existit, ni en què ha consistit! O l'eximi Maragall, apel·lant als peatges -paga que es gata- com a camí per millorar les infrastructures, que haurien d'estar ja millorades si tenim el compte els impostos que hem pagat!
Per què no van tots als Estats Units, a fer conferències, que pel que es veu es paguen molt bé, i eviten quedar-se aquí competint per qui la diu més grossa, sense cap recompensa com no sigui la de mantenir fresc el record fins que surtin publicades les seves memòries?
Ja ho deia aquell, des que es va inventar el bidet...

INTEL·LECTUALS A LA FEINA?

En els darrers dies han aparegut diverses plataformes, basades en el tema del nacionalisme, nascudes a l'ombra de plantejaments polítics determinats, i sustentades per qui s'anomena a si mateix "intel·lectual".

Bé, un altre dia parlaré de la independència que vull suposar haurien de tenir aquestes plataformes d'opinió (si són corrents internes dels partits mereixen molta menys atenció per part del públic), però avui m'entretinc a divagar sobre el concepte d'intel·lectual.

Definició: que fa servir l'intel·lecte (i qui no, en més o menys grau?), o bé, com diu el diccionari de la Enciclopèdia Catalana, persona dedicada a les coses intel·lectuals (no havíem quedat que el terme definit no podia entrar en la definició?).

Des de fa temps, i amb la meva especial afecció als temes de la guerra civil, i encara més de l'exili, em preocupava l'obsessió que es va tenir per salvar "els intel·lectuals". Quina diferència hi havia entre un intel·lectual i un lampista? Qui decidia, qui donava el "visat", la identificació com a intel·lectual i per tant amb dret a pujar als autocars que varen preparar, mentre milers i milers caminaven per les carreteres de l'Alt Empordà cap un exili incert? Calia un títol? amistats? una mica, o molta barra? perquè por en tenien tots, els intel·lectuals i els que no ho eren!

I ara, els promotors d'aquests fòrums, d'aquestes plataformes, exhibeixen els seus currículums, per demostrar que ens poden orientar, que el que ells diuen és el que cal a tot el país, el país dels intel·lectuals i el dels lampistes, dels paletes i els pagesos, dels immigrats, dels penjats, dels catalano i dels castellano-parlants, dels socis del Barça i els de la Rapitenca. Per dir-nos allò tan suat d'"ara més que mai"

Algú oferirà també garanties de que no són simplement moviments de peó dins l'escaquer polític tan nostrat? per què de submarins -encara que Catalunya no tingui Marina pròpia, i ni tan sols estigui contemplat a l'Estatut- n'hem conegut més d'un.