CRISI-CRISI-CRISI

En el fons estem pagant la disbauxa d’uns xoriços que, veient com els polítics els afavorien (la guerra d’Irak no va ser més que una invasió que va enriquir uns quants especuladors), anaren perdent el pudor o la prudència que un control simplement honest els hagués obligat a mantenir.

Però si això ha portat a l’explosió, el que anava fent inflar el globus era el consum pel consum. L’existència i l’esperonament d’un sistema de vida basat en el tenir més que en el sentir. Cal un Masserati quan només es pot anar a 120 km/h? Em proposo anar escrivint sobre el tema si tinc paciència i, sobretot, hi ha algú a qui interessi.

Primera entrega, l’evolució de la tecnologia no està compassada amb l’evolució de la capacitat de assimilació per part de la societat. Els estris de consum (des d’un cotxe a una càmara de dvd, o un telèfon mòbil, per posar exemples a l’abast) han de consumir-se cada cop més, els dirigents de les multinacionals que els fabriquen exigeixen sempre més vendes, més vendes... I com que no hi ha nous útils (sí, útils) per fabricar, es van plantejant noves prestacions, la major part d’elles inútils i, en molts casos absolutament supèrflues, que facin llençar el model precedent que encara era útil en les condicions d’ús existents. Però cal consumir, sinó no es fabrica, i si no es fabrica ve l’atur, i la crisi... Em fa pensar en l’anunci de fa uns anys de la gasosa La Casera, en que un sortia corrent i quan li preguntaven perquè corria, responia: “per tenir set”.


Està molt bé (o no, ja en parlarem) que els governs, amb diners de tots, ajudin aquestes empreses que maldaven per créixer, créixer... (danzad, danzad malditos!), i els bancs que esperonaven la gent a comprar-los-hi els estris no inútils però si completament superflus. Està molt bé. Però m’agradaria veure que, en paral•lel, des de l’administració, s’estimulen els hàbits que portessin a una vida més assossegada i a un consum més responsable. Ara que amb tants acomiadaments les fàbriques no tindran capacitat per créixer, potser seria el moment de començar a compassar les necessitats (veritables!) de la gent amb la producció per satisfer-les.

To be continued...

MISSATGE AL TONI ROURE,
que va tenir la gentilesa de llegir aquest blog.
Si us plau, si tornes a entrar, dona'm la teva adressa!
Tens raó, el llibre és difícil d'ubicar. A La Central el tenen a "cinema", a l'Hogar del libro, a "història" (jo el vaig veure). En fi, si tens problemes, m'ho dius i te'l trametro.
Gràcies

Per seguir amb el tema de CAMPO DE ESPERANZA, us adjunto la crítica apareguda a internet, a la revista especialitzada de cinema CiendeCine.

Historia de un rodaje

“Nada duele tanto como la esperanza, cuando la esperanza pende de un hilo”. Esta frase, escrita por Max Aub en sus “Diarios” el 9 de junio de 1941, es la cita con la que el estudioso Antoni Cisteró García (Barcelona, 1946) abre su extenso, documentado, original y perfecto estudio sobre lo que fue el rodaje y la relación entre los autores de la famosa película “Espoir-Sierra de Teruel”, quizás el título más emblemático de las películas que se han hecho (durante y después) de la Guerra Civil Española. De formación multidisciplinar, Antoni Cisteró, ingeniero químico, licenciado en Filosofía y diplomado en Sociología, es autor de obras de teatro, novelas, libros de cuentos, pero sobre todo es un experto estudioso de la Guerra Civil Española y del exilio, además de un profundo conocedor de la obra de dos figuras imprescindible de la cultura de europea como Max Aub y André Malraux. Y es, precisamente, este conocimiento el que le ha permitido con “Campo de esperanza” novelar las peripecias, dificultades y situaciones vividas durante el rodaje de la película “Espoir-Sierra de Teruel”, sobre la cual es un erudito.
Para huir de la frialdad de un estudio histórico y científico a palo seco, con el buen criterio que caracteriza su devenir creativo, Antoni Cisteró se ha decantado por novelar lo que fue aquella epopeya de unos hombres y mujeres que querían dejar testimonio de un momento histórico tan doloroso como incomprensible, tan innecesario como absurdo. La lectura de “Campo de esperanza” permite adentrarse en vericuetos que no habían sido tratados en otros trabajos sobre la famosa película de André Malraux, basada en su propio libro “L’Espoir” y que a la hora de llevarlo al cine contó con la colaboración en el guión del gran Max Aub. La capacidad narrativa de Antoni Cisteró, unida a su férrea voluntad de investigador da como fruto un libro a contracorriente de lo que habitualmente es un libro de cine, de ahí que “Campo de esperanza” se lea como una novela, se descubra como un testimonio y se concrete como un libro histórico.
Para cerrar el círculo de la perfección, el libro, cuidadosamente editado, incluye el DVD de “Espoir-Sierra de Teruel”, para que el lector pueda hacer el doble e imprescindible ejercicio de visionar la obra cinematográfica de André Malraux y recrearla y documentarla con el imprescindible trabajo de Antoni Cisteró.
Miguel Fernando Ruiz de Villalobos
CIEN DE CINE. Nº 496. Diciembre 2009

PREMI FILM-HISTÒRIA 2008

Em plau comunicar-vos que, per unanimitat, el jurat ha otorgat el Premi Film-Història 2008, de la Universitat de Barcelona, a la meva novel·la CAMPO DE ESPERANZA segons diu l'acta: "acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge de Sierra de Teruel (Espoir 1938-1939), la mítica pel·lícula d'André Malraux la qual ha reeditat també amb dvd".

L'acte d'entrega es farà el proper dia 17 de febrer, a la Filmoteca de Catalunya, Av. Sarrià 33, a les 19:30 hores.

Ha estat una gran sorpresa i és un enorme honor, que m'ajuda encara més en el compromís per fer les coses, els escrits, cada dia una mica millor.

Gràcies.

NO TOTHOM ESTÀ BOIG

Repassant els diaris d’avui, dia 3 de Febrer, trobo dos articles, complementaris, que recolzen el que deia l’altra dia sobre el conflicte a Gaza.
A l’AVUI (pàg. 12) article de jana Beris “Contra Hamàs, també veus àrabs”, amb una cita del diari àrab Al-Haiat: “hi ha els qui s’asseuen a les butaques entapissades a Damasc i Beirut, vanagloriant-se d’una victòria que no va ser tal, interferint els esforços per arribar a la calma” (canvieu Damasc o Beirut per New York o Washington i encaixa igual).
L’altre, a PUBLICO (pàg. 13) “Judios pacifistas europeos piden a España que no cambie la ley”, reproduint una carta al ministre Moratinos del president de l’European Jews for a Just Peace, Dror Freiler. I també us en poso una cita: “La justicia es de particular importància en estos momentos cuando la ONU y la Unión Europea están protestando contra los horrores a los que se somete a los civiles, en Palestina y Gaza”.
Qui està, doncs, al darrere?
Els radicals religiosos d’una i altra banda, curiosament coincidents (fins i tot es podria arribar a admetre en alguns casos que “inconscientment”) amb els interessos econòmics radicals (benefici a qualsevol preu). Els interessos dels qui, gràcies a haver pogut manipular el govern del país més poderós del món (per ara) han aconseguit arraconar la possible influència pacificadora d’ens supranacionals com la ONU.
Que això ho hagin aconseguit movent els fils de titelles sinistrament patètics com Bush, Cheney o Rumsfield, i no diguem d’aquell escolanet que tenien, anomenat Jose Mari, diu molt poc en favor del criteri del poble que els va votar.

PREMI

Em plau anunciar que m'han atorgat el Premi Film-Història 2008 (Universitat de Barcelona,Centre d'Investigació Film-Història) per la meva obra CAMPO DE ESPERANZA.

Moltes gràcies a qui n'hagi tingut l'idea. És un estímul a continuar treballant i a fer-ho tan bé com sàpiga.
L'entrega tindrà lloc el 17 de febrer a la Filmoteca de Catalunya.

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No tots els israelians són un govern dirigit per sospitosos de corrupció i necessitats de violència extrema, de demagògia i cinisme per aconseguir més vots a les properes eleccions.

No tots els palestins són de Hamàs, triomfant a les urnes de Gaza per un rebot de la població a les corrupteles de Al Fatah, i que han contemplat fredament com massacraven la seva gent a canvi de tirar uns coets manifestament ineficaços.

No tots els alemanys eren nazis sàdics i paranoics.

No tots els espanyols són l’escolanet bigotut que va ajudar la missa negra on Bush i els seus van sacrificar qualsevol prestigi que li hagués pogut quedar a les Nacions Unides, pretigii força que tan necessària seria ara.

No tots, però uns quants sí. I significats. Cal que tothom sàpiga identificar-los i s’allunyi d’ells.

Temps enrere Israel feia les coses correctament. Caçava antics nazis i els portava a judici, i si calia s’aplicava la pena de mort. Però si la manera d’aconseguir fer callar un assassí és matar-ne els centenars de persones que el rodegin, això justificaria una violència arreu del món d’abast imprevisible. S’hauria de bombardejar amb bombes de fòsfor Guipúscoa després d’un atemptat d’ETA? No, raons a part, aquest no és el camí. No ho és, malgrat beneficiï a les petroleres americanes tot mantenint un policia atemoridor en una regió del món especialment atractiva pels beneficis que pot reportar.

SI US PLAU, OBAMA, NO TANQUIS GUANTÀNAMO!

Pel que es veu, les presons americanes estan plenes. Un terrorista com el xulesc Madoff s’ha d’estar a casa seva, això sí, només de nits. De dia pot continuar fent malifetes que enriqueixin als seus amics de la Comissió de Control de Valors o com es digui allà.
D’aquesta sobtada crisi (es veia venir, però sempre semblava llunyana) tothom diu que la sortida és una qüestió de confiança. Bé, però com es pot tenir confiança si els principals causants, financers, constructors, amants del diner fàcil i ràpid, continuen gaudint dels apartaments de luxe, els iots i els jets privats que varen aconseguir amb els petits estalvis de tothom? Com es pot recuperar la confiança en un sistema que millora la situació fiscal dels grans directius bancaris?
Crec que és veu clarament que han fet més mal –i més morts- la cobdícia d’aquests xoriços que el que pogueren arribar a fer els protagonistes del onze de setembre del 2001. Si us plau! Com a mínim aquest tal Madoff, estafador confés a escala planetària, que s’estigui uns anyets a Guantànamo. Així, probablement, d’aquí un temps que espero curt, es podrà trobar amb qui ha fet possible aquesta ensarronada, el seu amic George. I, perquè no, posats a demanar, els seus escolanets Tony i José Mari! Si us plau, no tanqueu Guantànamo. Mai se sap!

I DELS INÚTILS, QUE EN FEM?

Estem immersos en una greu crisi. Tothom diu, i jo subscric, que és deguda a una insaciable avarícia i a una manca de control per part de qui l’hauria d’exercir. D’acord, però enmig d’aquest aiguabarreig de deixadesa i cobdícia cal distingir entre els delinqüents i els inútils.
Els primers, amb noms il·lustres entre ells, cal que siguin castigats, no només com a venjança d’una societat que pateix els seus excessos sense tenir-ne cap culpa, sinó sobretot com a escarment i avís als qui, segur, en temps futurs ho tornaran a intentar.
Ah, però dels inútils, dels deixats, dels que no actuen per mandra, per estar confiats en la seva prepotència o per simple desídia..., d’aquests que en fem?
Caldria aprofundir en el principi de Peter, on es diu que en una jerarquia, es va pujant fins assolir el nivell d’incompetència. Perquè es produeix això? Perquè no sols es produeix sinó que es consolida? Com és que els incompetents resten als seus càrrecs malgrat la seva manifesta poca traça?
Ara, acabats els deures d’Història de Catalunya que estic fent a la UOC, i fetes ja les presentacions dels dos llibres que he tret durant el segon semestre (i dels que us en parlaré), torno a intentar mantenir un mínim de regularitat al blog. Si no, us autoritzo a que em titlleu d’inútil!

PRESETACIÓ DE "CAMPO DE ESPERANZA"

Ei, amics!

El proper dia 23 d'agost, presento a l'Ateneu CAMPO DE ESPERANZA. Ho faré jo mateix amb un power point que explica les característiques de la filmació de ESPOIR-Sierra de Teruel per part d'André Malraux, insertant-hi fragments de la pel·lícula que he novel·lat.

El llibre s'ha publicat per l'Editorial Mediterrània, amb la incorporació del dvd de la pel·lícula original.

Us aniré informant.

CRISI, QUINA I PER A QUÍ?

Realment hi ha crisi. A la televisió i altres mitjans, hi han posat el seu granet de sorra, imprescindible per generar la psicosi necessària. Aquestes crisis (com les grips) van bé si no maten, perquè netegen el cos. En el cas de la societat, esbandeix un grapat de petits inversors i aprenents d'espabilat. També a molts inocents, que són els que sempre pringuen, a mans d'especuladors que seguiran suran sobre les aigües somes i podrides del diner pel diner.

Crisi, és clar que sí. Però Repsol ha tingut un 24% més de beneficis que el darrer any, que no van ésser petits. Ara que baixa el petroli, no baixen els preus de les gasolineres, diuen perquè cotitzen a futurs. D'acord, però aleshores, perquè quan pugen no hi ha aquests dos o tres mesos de diferència?
Una suggerència: repartir excés de benefici entre els seus empleats de les gasolineres. Possiblement serien uns quants cents d'euros mensuals, que els ajudarien a pagar les hipoteques.
Hipoteques? També s'havia fet molta, massa cagarel·la de lo fàcil que era guanyar diners comprant i venent immobles.

Per cert, el Sr. (cal posar-hi alguna cosa) Martin, de MARTINSA-FADESA o quelcom així, no ha generat alarma social? els seus tripijocs no són una mena de terrorisme? es quedarà ell sense fer vacances per manca de diners (com tants que ho expressen sincerament als mitjans de comunicació)? S'ha venut tots els seus bens (iots, finques, accions a clubs esportius...) per fer front a la crisi (m'ha arribat que ha sol·licitat declarar-se insolvent! el que realment és insolvent és per a fer negocis!!!!

Potser també el Sr. Jordi Pujol el qualificaria de "empresari modèlic" com va fer en el seu moment amb en De la Rosa?

"REHABILITACIÓ" de MAX AUB

Llegeixo la notícia de la "rehabilitació" de Max Aub, durant el Congrés del PSOE del present mes de juliol.

"Después de muerto Pascual, le llevan el orinal"!

Cal també dir que en el mateix congrés es van reincorporar a la militància del partit (a títol pòstum!) el Cap del Govern durant la Guerra Civil, Juan Negrín i unes dotzenes de diputats, ministres, etc...

No es pot dir que el partit socialista hagi estat massa diligent. Curiosament, ara que entra a la "baralla pel centre" (a veure qui és més de centre, el PP, CiU, el PSOE...!) es rehabilita a unes figures que, en el cas de Negrín, varen ser cessades de militància dues vegades, una els darrers dies de guerra, quan va ser traicionat pel coronel Casado, el que va impedir que molts combatents (especialment els que fugiren al port d'Alacant) poguessin salvar-se, i després, ja en plè exili, quan després que Indalecio Prieto es quedés (això si, per ajudar als qui li eren fidels a marxar a l'exili, amb la JARE) el tresor que arribà a Mèxic a bord del VITA, la força que aìxò li donà feu que molts socialistes reneguessin del seu antic president.

Per a quan homenatges a aquesta gent?

Per a quan homenatge al President Manuel Azaña? (a França en fan, per exemple a Montauban el proper octubre-novembre, a Espanya ningú hi pensa).

Us ofereixo una imatge de l'enterrament d'Azaña, el 1940, no creieu que un president de la nació (per molt perdedor que sigui), mereixia alguna cosa més?

Nota: Aquesta imatge surt a la meva novel·la CAMPO DE ESPERANZA, que es presentarà a Alforja el proper dia 23 d'agost.

I+D+i més el que vulgueu.

Sentit a la televisió catalana: Els pobles que inverteixen en recerca són els que esdevenen rics.

Bé. potser per això Bolivia no és rica, perquè no inverteix en imésimésdé...

Ens ho podem mirar al revés. Els pobles rics són els únics que poden invertir en recerca, i així fer-se més rics (i els pobres més pobres). Potser sí que hi han països rics i rucs, que no inverteixen, però alerta! no caiguem en el raonament de que "els pobres, no són bruts perquè són pobres, sinó que són pobres perquè són bruts". Primer, pensem en qui els embruta, o qui els nega el sabó.

És evident que cal invertir, que cal la recerca, però ull a no estirar més el braç que la màniga. El secret de les empreses i també de les societats és saber i reconèixer la seva dimensió, les seves virtuts i els seus defectes. I el nostre pais està plè de polítics bufa-núbols i d'empresaris amb salt de perdiu.

LO PROMETIDO ES DEUDA

Plenament jubilat, us ofereixo el poema que vaig presentar al concurs d'e-poemes de La Vanguardia (sense èxit!)

Sols

sóc un

solc, efímer

sota el

sol

A partir d'ara sovintejaré les entrades. Us agrairé els comentaris.

PERIODE SABÀTIC (no per la novel·la).
IMMERS EN EL PROCÉS DE PRE-JUBILACIÓ, PROMETO SEGUIR AQUEST PETIT BLOC PASSAT EL 15 DE JULIOL.
PER CERT, MÉS O MENYS PER AQUESTA DATA, SORTIRAN DUES NOVEL·LES MEVES DE LES QUE JA US EN PARLARÉ: "CAMPO DE ESPERANZA" I "COM UN VI NOVELL".

FINS ALESHORES... SALUT!
ANTONI

MANIPULACIÓ?

Extracte de l'article aparegut a La Stampa (Milan 9..3.08)
El Sr Pieczenick va arribar a Roma al març de 1978, enviat per l'administració Carter, per ajudar a la negociació que l'estat italià feia amb les Brigades Roges per alliberar Aldo Moro. Ho feia en qualitat de psiquatra expert en antiterrorisme. Ara, trenta anys després, i malgrat haver jurat no explicar-ho mai, confessa que varen manipular a les Brigades Roges i que el resultat final va ser l'assassinat d'Aldo Moro.
Si he traduït bé l'italià, la cosa va anar així. De l'estudi de la situació en Pieczenick va deduir que els terroristes tenien aliats dins de l'aparell de l'estat, possiblement fills dels grans càrrecs. Això feia perillar la seva vida.
També estava en perill el propi estat italià, submergit en una greu crisi política i econòmica.
Recomanà deixar creure als terroristes que estaven disposats a negociar, a fi de guanyar temps mentre el govern Cossiga podia restaurar la solidesa dels serveis secrets i calmar l'exèrcit.
Però a la quarta setmana de segrest la cosa s'agreuja, ja que comencen a aparèixer cartes del propi Aldo Moro des del seu segrest.
Aleshores els serveis secrets deciedixen elaborar un comunicat fals (anomenat del Lago de la Duchessa) anunciant la mort del mandatari. Això deixar fora de joc els terroristes i els aboca a haver-lo de matar de veritat.
Tradueixo literalment: "Va ésser una iniciativa brutal, cert, una decisió cínica, un cop a sang freda. Un home havia de ser fredament sacrificat per a la supervivència d'un estat. Però en aquests tipus de situació és precís ser racional i saber avaluar-los en termes de guanys i pèrdues. L'assassinat de Moro va evitar que l'economia s'ensorrés; si l'haguessin matat abans la situació hagués estat catastròfica. La raó de estat ha prevalgut sobre la vida de l'hostatge".
Calen comentaris? En poso dos que surten al mateix article:
"De la manera com l'enviat de la CIA maltractava l'embaixador americà es podia deduir que era molt més que un consultor. Era un procònsul enviat a la perifèria de l'Imperi".
I conclueix el mateix Pieczenick: "Demano perdó a la familia i em sap greu per ell, però hem hagut de manipular les Brigades Roges per que el matessin".
Al tanto doncs amb les ajudes, els consultors, els savis de Vilatrista. I també, ja posats, amb els redemtors i els solucionadors de crisis als partits polítics.

QUATRE ALTERNATIVES I UNA PREGUNTA.

El divendres varen assassinar un home al Pais Basc. Després vingueren les eleccions. Davant el no-sentit del primer fet, proposo alternatives.

A ETA: Realment calia fer-se present, tenir ressò mediàtic per demostrar que no estàveu encara morts. Calia matar un home desarmat i sense escorta? Calia contractar un assassí per fer una feina completament bruta? Pensàveu que això us faria augmentar el nombre de partidaris?
Alternativa: Hi ha repetidors de televisió, monuments, pedres, ferros, que es poden destruir i que haguessin dit al públic que l’actor encara és a l’escenari.

ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ: Cal esbombar cada una de les facècies d’aquesta gentussa? Aporta res explicar tots els macabres detalls de la malifeta?
Alternativa: Silenci. Si hi ha un mort, s’enterra i prou.

ALS POLÍTICS: Realment estàveu convençuts de no utilitzar el terrorisme, el dolor d’una família, no hi va haver una mica de reflexió egoista en conèixer el fet?
Alternativa: Silenci total i absolut. No assistència ni tan sols als funerals. Vida normal. Que hi hagi un boig amb una pistola no ha d’alterar la trajectòria quotidiana.

A ESPANYA, PAIS BASC INCLÒS (PER ARA): La sobirania no radica en el poble? El poble (basc inclòs) no és sobirà? Aleshores, perquè no es pot pronunciar sobre el seu destí? Heu copiat dels capellans el dir que el fidel ha de pagar les almoines, però que referent a Déu són només ells qui en tenen la patent exclusiva?
Alternativa: Haver convocat de bon principi un referèndum (com al Quebec per exemple). Donat el suport polític que tenien els abertzales, el resultat hagués estat negatiu, amb lo que es treia una arma important de les mans dels qui pensen que es pot justificar políticament un assassinat a sang freda d’algú desprotegit.

I ARA UNA PREGUNTA: Han donat alguna referència de com se sentien, els polítics locals de Mondragón, d’ANV alcaldessa inclosa, que no volgueren condemnar l’atac? Quina “utilitat” atribueixen al fet de que s'assassini un veí? Realment al país al que voldrien accedir les coses se solucionarien amb les armes a la mà com al Far-West? Ho admetrien dels adversaris que en aquell moment tinguessin? Com acabaria tot?

VAGUES SOSPITOSES

La setmana abans de les eleccions, de repent els estudiants s'enrecorden de Bologna (que fa mesos que s'arrossega) i uns sindicats no anomenats (ni UGT ni CCOO) demanen més de duescentes hores lliures a l'any.

No vull dir, de cap manera!, que no siguin justes les reivindicacions, fins i tot algunes tenen flaire d'esquerranoses o anarquitzants. Bé, però de cop, just tres dies abans d'anar a votar? Em sembla sospitós. Quasi tan sospitós com les repetides "catenariades" que sofreixen els trens.

Aniria contra la llibertat d'expresió i la de manifestació que la setmana abans d'una contesa política no es poguessin fer aquestes manifestacions que l'únic que aconsegueixen és demostrar que "España va mal"?, el mateix que es fa, per exemple, amb la prohibició de publicar enquestes?

Ahir discutia amb amics sobre si existien o no obrers. Si a principis del S. XX l'explotació era a base d'hores de treball, actualment existeix més sofisticada, combinant l'ànsia de consum amb la precarietat laboral. Però amanit amb un allau d'informació (el de menys és que sigui falsa, veritable, o lleugerament manipulada) que fa que gairebé tothom s'ho empassa.

AQUESTS AMERICANS ESTAN BOJOS!

Llegeixo a la premsa que uns quants estats americans, han proposat que degut a l'augment dels assassinats amb armes a les escoles, la solució passaria per permetre als alumnes anar armats amb armes de foc a l'escola.

Possiblement a la cartera ja no hi cabrà ni tan sols un primet llibre de poesia.

Com dèia Cèsar dels gals en veure les accions d'Astèrix: "són bojos aquests americans!"

PRESENTACIÓ A AMPOSTA DEL LLIBRE:
QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT

Poc públic però ambient cordial. Assistència també dels amics de Cossetània. Han acceptat la publicació de "No oblideu la follia" (títol provisional) per abans de l'estiu.
Per altra banda, això ha portat a que el proper divendres, dia 16, em facin una entrevista a Ràdio Torredembarra. Ja us explicaré.