EL MUNDIAL COM A METÀFORA

Dos equips d’onze jugadors: motivats, ben entrenats, fent la seva feina. I la van fent segons el reglament. Però si fan un error, si juguen malament, l’entrenador els treu del camp i el públic xiula.
Però hi ha també tres individus vestits diferents. Un altre equip? No. Els àrbitres inapel•lables, omnipotents, arrogants. Si comenten un error que tothom veu (escric això després de l’Alemanya-Anglaterra), un error que implica una alteració en l’equilibri de forces i en el desenvolupament del joc, l’error queda ferm, intocable, i el perjudicat ha de callar.

Deixem Sud-àfrica i tornem a Catalunya. Hi ha dos parlaments, el català i l’espanyol, amb les seves respectives aficions contemplant-los, que comparteixen camp de debat –l’Estatut-, que voten i van prenent acords a la llum d’aquest. Però de repent, amb anys de retard i amb varis components “caducats” –com si l’àrbitre arribés a la mitja part i amb la llicència federativa caducada anys enrere i no renovada- i està a punt de xiular un penal inexistent, però, això sí, demanat per una part paranoica del públic. I no se’ls pot treure targeta de cap color, ni se’ls pot enviar a la banqueta!

La Constitució es va votar sota el lema "Habla pueblo, habla", i amb l'Estatut ha parlat (el d'aquí i el d'allà mitjançant el Parlament i les Corts. Però més de trenta anys després, pel que sembla, els que parlen només són una dotzena mig comptada, i encara "tarde y mal".

I demanen respecte? Però si no els necessitàvem per a res!

DIUMENGE 20 DE JUNY
A Alforja, representació memorable de EL SUICIDA, de Nikolai Erdman, davant de prop de 200 espectadors, amb grans interpretacions de tots els actors i actrius, entre les que hi havia la Belis, la meva esposa, en un doble paper.
Un veritable goig, un plaer sublim! Una sana riallada!!! Gràcies a tots.

UTOPIA Nº 5 – La crisi a nivell internacional.

El remei, l’adopció. No es pot argumentar desconeixement ni manca d’experiència. Durant el segle XIX es desenvoluparen els colonialismes, i durant el XX es varen desmuntar, la veritat sigui dita, amb molt poca traça. Al meu criteri, amb dues filosofies ben diferents de les dues grans potències. Els anglesos, desenvoluparen una elit “indígena”, formada a Òxford i Cambridge, amb la que va poder pastel•lejar el retorn del poder quan ja havien rapinyat totes les riqueses que havien volgut. França, va fer grans colònies de francesos desplaçats, i per altra banda, donà nacionalitat francesa als seus “indígenes” (només cal veure la diversitat de colors al metro de París). Però ni hi hagué un simulacre de negociació a la britànica. En qualsevol cas, poca traça.

Però més recentment hem tingut el cas d’Alemanya amb l’”adopció” de l’Est per part de l’Oest. Amb totes les pegues, els costos disparats, etc... que es vulguin, un procés d’on treure’n idees positives.

I això és, més o menys, el que proposo. L’adopció, per part d’un país fort, d’algun país veí més dèbil.
No parlo de colonialisme, encara que, econòmicament és el que patim. Parlo de germanor i bon rotllo.

Primer cas: Haiti adoptat per Estats Units. Total, uns quants negres més, unes zones miserables més entre les moltes que el capitalisme salvatge va generant. Una més.
Segon cas: Grècia adoptada per Turquia. Solucionaria el problema de Xipre. I a més, si els grecs volguessin continuar fent jocs de mans amb les seves estadístiques, alguna llei otomana hi hauria per tallar-los-hi.
Tercer cas: Espanya adoptada per Portugal (No al revés!). Allà, els nostres polítics podrien aprendre, mancats com estan d’escola, com es poden arribar a un acord de mínims govern i oposició, i fins i tot com l’oposició, per fer-ho, demana disculpes, en fi, tot un curs d’elegància i estima pel país. Tampoc seria tan greu cantar fados en lloc de sevillanes, no?

I Itàlia pel Vaticà? I Catalunya per Andorra? Endavant, doneu idees!

UTOPIA 4
QUE CADASCÚ ES MATI ELS SEUS

Al poble hi ha una llegenda: A rel d’una revolució, el poble irat va començar a cridar “matem els amos!”. Per sort, algú va cridar: “Que cadascú es mati els seus, així no en quedarà cap”. Resultat: no va haver-hi cap mort.

Jo voldria utilitzar una frase similar, en un altre sentit, per bastir la meva UTOPIA 4 referent a l’estalvi: QUE CADASCÚ ES PAGUI EL SEU, per altra banda, costum ben bé de casa nostra.
Començant pels partits polítics, on la cerca de fons és una de les causes de corrupció més evident, però que també és l’origen de moltes renúncies i pors, ja que cal evitar que les fonts de financiació s’esverin o s’enfadin. Sóc conscient que si les despeses del partit socialista són pagades exclusivament pels militants socialistes, i els populars el mateix, aquests tindrien un avantatge important (encara que no estigui clara la generositat dels rics). De tota manera, una reducció important d’ingressos (ja que no s’haurien de permetre els “donatius” i tampoc l’endeutament escandalós que tard o d’hora és “perdonat”) faria que els responsables fossin més lliures, i alhora s’obliguessin a ser més imaginatius, esforçats i, per a mi el més important, només s’hi dedicaria qui realment sentís els principis inherents a cada partit, evitant així els inevitables (avui) mediocres, que són capaços de tot per aconseguir un lloc a l’administració.

Però seguint amb l’estalvi, la idea es podria aplicar igualment a l’església (a totes). Es podria mantenir la declaració de renda com a vehicle (un servei de l’estat), però zero diner públic. Qui hi cregui, que ho pagui, sempre sota control i amb els impostos vigents en cas de cessions, herències, etc... Qui vulgui una escola fora de les normes de laïcitat de l’Estat, que se la pagui. Qui vulgui un temple ple de lluentons, que se’l pagui.
Ah! I si el Papa vol visitar Barcelona, que s’ho pagui! Com a molt, i donada la coneguda cortesia catalana, se’l pot convidar a un vermutet.

Comentari publicat a Diario Critico Catalunya (digital).

ACOSO Y DERRIBO,… DE LO QUE SEA.

La memoria sigue siendo importante. José María Gil Robles (El Debate: Madrid. 17 de octubre de 1933) dijo: “La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio… Llegado el momento, el Parlamento o se somete o lo hacemos desaparecer”.
El pasado 27 de mayo hemos vivido en el Congreso un debate digno de los “mejores” días de la Segunda República. El PP, como la CEDA entonces, perseguía a toda costa desprestigiar, hundir, exterminar al adversario, aunque con ello pusiera en un brete toda la economía española y, por extensión, la europea. Desoyendo incluso a los líderes conservadores de la UE, el PP busco el acoso y derribo de un toro enclenque. Poco importaba que ello significara el riesgo de tener que destruir la propia plaza de toros y sus aledaños. De las cenizas saldrían (como salieron en el 39) como únicos vencedores, sin oposición que les impidiera marcar su política durante décadas.
Pero cuidado, igual que en aquel entonces, don José Maria se encontró con un “salvador de la patria” que emergió por encima de él, y de nada le sirvieron los centenares de miles de muertos y un país destrozado. ¿Podría ser que ahora, con la imagen de mediocridad y falta de prestigio que ha adquirido a pulso Mariano Rajoy, también apareciera a última hora un “salvador”, musculoso y sonriente, un tocayo del Sr. Gil Robles que, con la ayuda de “los mercados internacionales”, substitutos no menos duros de los Mola o Millán Astray, surgiera de las aguas turbulentas para llevarnos al paraíso?

QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT A ALFORJA
Un parèntesi a tanta reflexió transcendent. Un gran goig!
Els bons amics de QUANTUS Teatre (Joan, el director, Anna, Idoia, Stella, Lali i l’Albert, els actors, Miquel, so i llum i altres amics), acompanyats d’un bon grup de lloretencs de tota edat, han vingut ahir, 23 de maig a Alforja, i hi han representat Quan l’infern sigui atiat (Premi La Carrova 2005). Una molt bona feina, que es va saber sobreposar a alguna dificultat en la sonoritat de la sala. Una setantena d’espectadors en són testimonis.
Quan hom escriu alguna cosa que convida a la reflexió, el veure que se’n fa difusió i que, com varen fer alguns espectadors, això fa que es generin comentaris sobre la violència, sobre la manca de diàleg, etc... l’escalforeta que se sent per dins és incommensurable.
Moltes gràcies a tots.

(CARTA AL DIARI PÚBLICO, QUE NO HAN PUBLICAT, MALGRAT EL SEU NOM)
¡PORFA, PRESI!
El Presidente ha sido duro y directo. Nos ha metido un caramelo de acíbar en la boca y ha empujado con el pulgar hasta el fondo de la garganta. ¿Por qué esta dureza? ¿Por qué esta falta de consenso? ¿No podía venir envuelto con algún papel de colores vivos y atractivos?
Desde el primer día veo como afectará el plan anticrisis a mi vecino del tercero, jubilado, o al del quinto, funcionario, clase media. Pero no intuyo cómo puede afectar –si lo hace- a la familia Botín –es un decir-, o si Florentino seguirá de rositas, por ejemplo.
Por favor, somos humanos señor Presidente, ¡necesitamos un lenitivo para tragarnos tanta amargura!
¿Necesita realmente Juan Carlos un yate? ¿Se pagará el Papa su viaje a Barcelona? ¿Y si el IVA de los Masseratti fuera del 80%?
¿Qué significaría para sus propietarios que las sicav cotizaran más, como se ha decidido en Portugal? ¿Se verían obligados a no hacer vacaciones, o a no cambiarse el coche?
Los medicamentos por vía oral tienen una cobertura endulzada y aromatizada. Así, las podemos tragar a pesar de su pésimo gusto, y nos curan.
¿A que se debe esta brusquedad?: ¿Servilismo?, ¿Mediocridad?, ¿Cambio de ideario?
¡Un poco de cariño, por favor, aunque sea demagógico, por favor! No perjudicará al presupuesto. Muchas gracias.
Antoni Cisteró

UTOPIA 3
ESTALVI 1
Bé, com vaig dir, començo les reflexions sobre l’estalvi. Crec que hi pot haver-hi un mètode molt eficaç, que ja es practica amb més o menys èmfasi a nivell particular. Si em plantejo estalviar, considero que passaria si... deixés la quota de Canal+, m’esborrés d’alguna subscripció, etc.. Lo ideal seria provar-ho durant un temps, un trimestre, per exemple, i veient-ne la falta que ens fa, confirmar que en prescindim, o bé tornar a la situació original.
El mateix es podria fer a nivell de país. Poso alguns exemples:
- Prescindir durant tres mesos, per exemple, del Tribunal Constitucional (posem que a un promig d’uns 100.000 euros, entre sous i despeses, per dotze membres, més tot el que hi deu penjar, secretàries i secretaris, bidells, seguretat, etc..., deu fer una despesa superior als 2 milions d’euros anuals). Crec que, si en quatre anys no han fet la feina, aquests tres mesos passarien sense que ni tan sols ens adonéssim de la mancança.
- Prescindir per un trimestre del rei. Evidentment, també de tot en que en penja. El pressupost de la Casa Reial el 2009 va ser de 8,9 milions d’euros, als que cal afegir 3,3 milions que se li van atorgar per renovar el jardí i obres a la piscina (caram, ni que fos en Millet!).
Durant aquest trimestre de prova, seguirien cobrant la bicoca (vaja, com un ERE temporal), però si es demostra que el món continua girant sense ells, es passaria a prescindir-ne, això sí, d’una manera elegant i progressiva, no fos cas...

UTOPIA 2.- NOVES REGULACIONS LABORALS

Esperonat pel favorable diagnòstic que els serveis d’estudis socioeconòmics que m’assessoren han donat a la meva primera proposta (més de 100.000 llocs de treball recuperats abans de final d’any!), en plantejo una altra.

Quan una empresa plantegi un ERE, o qualsevol andròmina semblant, es farà sota tots els requisits legals, però tenint en compte que per cada tres operaris o administratius, s’inclourà un directiu. En el cas de que el ERE depassi el 20% de la plantilla, el primer serà el director general i el segon el cap de personal, ja que queda patent la seva poca traça a fer previsions raonables per a la seva empresa. També es podria fer per votació popular: Les culpes, previsiblement, serien del conserge segons el director general, del director general segons el conserge, del director financer segons el comercial i del comercial segons el financer, i així successivament.

Feu números! Donat que, pel cap baix, un salari d’executiu representa entre 5 i 20 vegades el d’un mindundi, posem-hi només 10 vegades de promig, vol dir que l’acomiadament de 5 directors podria estalviar, pel cap baix, el de 50 treballadors...

Potser, en algun cas, simplement l’acomiadament dels directius ja arranjaria la situació, vés a saber, o millor dit, difícilment això se sabrà mai.

Llegeixo la premsa, escolto la televisió, però així com sento i llegeixo sempre sobre l’excés de treballadors, no he llegit ni sentit un sol cop algun esment als directius maldestres, somiatruites o simplement mandrosos. Es que no n’hi ha? Se’ls acomiada?

La propera utopia tractarà de l’estalvi. Alguna idea?

TORNEM-HI

Aquests dies el país està en ebullició. Dóna la impressió que van sortint focs arreu i que, maldestres, amb cops d’una branca que es va esmicolant, els caps-de-brot intenten apagar-lo sense massa fe, o potser amb la fe de creure que alguna circumstància favorable els traurà de l’atzucac.

Penso doncs,que puc ressuscitar aquest pobre bloc. Que voldria aportar el meu petit granet de sorra (que també apaga els focs), a l’esforç que, més o menys maldestre, s’estan fent en tantes àrees diverses de la societat, per sortir-nos-en. Seran pensaments utòpics, potser ho considerareu atzagaiades, però si us fan pensar una mica, ja hauran assolit el seu primer objectiu. Com que és un pensament de futur -segurament llunyà-, ho dedico a la meva neta, que ara té vuit mesets, i per això en poso una fotografia. Per cert, la seva onomàstica és Rita, patrona dels impossibles. Premonició?

UTOPIA 1 – ATUR
Actualment, l’economia està malmesa. Per moltes raons, entre les que hi cabria esmentar la diferent velocitat entre la producció i l’assimilació d’aquesta per part del mercat. Es va pensar que tot lo que es produïa, si es feia una bona publicitat, es venia. Hi ajudava també el fer els estris proclius a esdevenir obsolets en pocs anys. Així se seguiria consumint. Això ha fet figa. Manquen clients per a tanta producció. I manquen clients perquè s’han eliminat molts oficis que aportaven ingressos, més o menys lluïts, a una pila de gent que, molt o poc, consumien.
Proposta per alleugerar l’atur: Ressuscitar els “conserges de finca urbana”. Amb ajudes a les comunitats de veïns que els incorporessin. Disminució d’impostos, exempció de quotes, i altres estris habituals en aquestes propostes, facilitarien que, cases amb més d’una vintena de vivendes, fruïssin d’un servei que no sols milloraria el panorama laboral, sinó que aportaria un increment de seguretat, de neteja, de convivència, i altres dels que molts en gaudien no fa gaires anys.
Us deixo a vosaltres imaginar quants altres oficis mig perduts es podrien reactivar, tot millorant la situació laboral i alhora el benestar de la comunitat.

GRÀCIES ALS MIURES, ANIREM MILLOR!

Això no m'ho esperava.
Tant debatre sobre la LLEI ELECTORAL, tant capficar-s'hi, i resulta que la resposta estava en les banyes d'un brau.
Iniciativa popular (recollida de firmes, motivadora del personal)
Llibertat de vot (clau per a reduir la llosa que avui en dia significa la disciplina de partit, filtre que només deixa passar propostes mediocres i porugues)
Si això s'extrapolés a l'activitat parlamentària, aquesta tindria molta més "vidilla"

ESTRENA D'UNA OBRA MEVA

Demà, dia 27, a les 9 del vespre, a Lloret de Mar, estrenen la meva obra de teatre:
"Quan l'infern sigui atiat" (Premi La Carrova 2005)

Un grup entusiasta, que a tingut la bona voluntat de triar-la, procuraran després representar-la a diverses localitats gironines i potser a Barcelona. Per descomptat a Alforja.
Els hi estic molt agraït, i us en tindré informats.

CONSUMIU, CONSUMIU, MALEÏTS

El nostre conseller d’educació, Sr. Maragall, ha fet una lloança de la setmana de vacances escolars que s’introdueix al febrer, dient que si ara van a esquiar el 5% dels nens, aviat hi aniran el 50%.
Creieu que el 50% dels nens pertanyen a famílies com les Maragall, o altres de renom (fins i tot, perquè no, la Millet!), que només sospiren per un setmana de vacances per poder anar a esquiar. I per què no muntar a cavall al Polo! o fer submarinisme a les Seychelles!
Coneix el Sr Maragall alguna de les famílies que amb prou feines arriben a final de mes, que no saben com pagaran les colònies, o els cangurs que això significa, o que simplement, l'esquiar no entra dintre del seu standard consumista? En té alguna en el seu entorn, de família benestant des de diverses generacions.
I els altres, què?

EL BARÇA I LA SACARINA

Escric aquestes línies després de veure el programa del C33, “En un momento dado”, on es puja als altars al Johan Cruyff. En ell, un afeccionat, arribant fins i tot a les llàgrimes, deia que el 0-5 del Bernabeu, havia estat una compensació pels quaranta anys de dictadura. Que tota aquella persecució política, cultural lingüística i de tot tipus, havia estat venjada aquella gloriosa nit.
Possiblement aquest individu no havia sentit parlar dels molts sacrificats que durant els anys en que ell, o els com ell, cobrien la seva catalanitat veient en Kubala, arriscaven feina, estudis, tranquil•litat per “servar els mots” com deia el poeta. Ni sabia què era l’Assemblea de Catalunya, ni els esforços per tirar endavant Òmnium Cultural, o el dia a dia dels partits en la clandestinitat, ni, ni, ni...
Hi ha gent que cobreix la seva mala consciència posant-se sacarina al cafè després d’una gran àpat, regat generosament amb vins i acabat amb un pastís greixós. Ara que la berlusconiana aventura d’en Laporta tot just comença, potser podríem posar les coses en el seu lloc, i no jugar amb sentiments i memòries molt més mereixedores de respecte que les expressades a l’esmentat programa.
El Barça és més que un club, però la seva funció ha de ser també una altra i no pas la de la sacarina política. Hi ha molta memòria històrica que recuperar, hi ha molt que compensar (potser venjança no hauria de ser la paraula), hi ha molt que posar en coneixement de la gent perquè no es torni a repetir. El Barça a continuar jugant bé a futbol com ara fa, però no a adormir consciències ni a justificar actituds meselles.

CASTRACIÓ?

Ara que està de moda la castració qúímica, i també parlar del eximi Sr Millet...
No seria possible també una "castració econòmica"?. O sigui, que la societat es quedés tots els seus bens (dic tots, amagats o no), i que a partir d'ara hagués de viure amb el sou mig existent al país (que deu ser no més d'uns 30.000 euros bruts anuals), en un piset amb hipoteca,... en fi, cardat com la majoria dels que ell ha enganyat.
Amb tants amics com tenia, que segur que el seguiran convidant a menjar a casa seva i a prendre l'aperitiu als seus iots, no crec que es foti de gana. I si en patís, doncs tampoc estaria malament, la dieta és molt bona per al cos... i per l'ànima (?).

Bonica no?

DIA 27 D'AGOST DEL 2009, A LES 2 DE LA MATINADA, HA NASCUT LA RITA CISTERÓ MANÉN

No cal dir el feliços que som. Aquí la teniu!

D'UNA BONA AMIGA.
Preocupada per la meva obsessió per la crisi econòmica, m’envia un fragment de les memòries de Groucho Marx. La poso aquí per al vostre gaudi.
Gràcies Amàlia.


"...Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa muy agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero ¿Quién lo necesitaba? Podías cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve beneficios. Parecía absurdo vender una acción a treinta cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.
Mi sueldo semanal era de unos dos mil, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street. Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. Ahora cuesta creerlo pero incidentes como el que sigue eran corrientes en aquellos días.
Subí a un ascensor del hotel Copley Plaza, en Boston. El ascensorista me reconoció y dijo: - Hace un ratito han subido dos individuos, señor Marx, ¿sabe? Peces gordos, de verdad. Vestían americanas cruzadas y llevaban claveles en las solapas. Hablaban del mercado de valores y, créame, amigo, tenían aspecto de saber lo que decían. No se han figurado que yo estaba escuchándoles, pero cuando manejo el ascensor siempre tengo el oído atento. ¡No voy a pasarme toda la vida haciendo subir y bajar uno de estos cajones! El caso es que oí que uno de los individuos decía al otro: "Ponga todo el dinero que pueda obtener en United Corporation"
Le di cinco dólares y corrí hacia la habitación de Harpo. Le informé inmediatamente acerca de esta mina de oro en potencia con que me había tropezado en el ascensor. Harpo todavía iba en batín. -En el vestíbulo de este hotel están las oficinas de un agente de Bolsa -dijo-. Espera a que me vista y correremos a comprar estas acciones antes de que se esparza la noticia. -Harpo -dije-, ¿estás loco? ¡Si esperamos hasta que te hayas vestido, estas acciones pueden subir diez enteros! De modo que con mis ropas de calle y Harpo con su batín, corrimos hacia el vestíbulo, entramos en el despacho del agente y en un santiamén compramos acciones de United Corporation por valor de ciento sesenta mil dólares, con una garantía del veinticinco por ciento. Para los pocos afortunados que no se arruinaron en 1929 y que no estén familiarizados con Wall Street, permítanme explicar lo que significa esa garantía del veinticinco por ciento. Por ejemplo, si uno compraba ochenta mil dólares de acciones, sólo tenía que pagar en efectivo veinte mil. El resto se le quedaba a deber al agente. Era como robar dinero.
El miércoles por la tarde, en Broadway, Chico encontró a un habitual de Wall Street, quien le dijo en un susurro: -Chico, ahora vengo de Wall Street y allí no se habla de otra cosa que del Cobre Anaconda. Se vende a ciento treinta y ocho dólares la acción y se rumorea que llegará hasta los quinientos. ¡Cómpralas antes de que sea demasiado tarde! Lo sé de muy buena tinta. Chico corrió inmediatamente hacia el teatro, con la noticia de esta oportunidad. Era una función de tarde y retrasamos treinta minutos el alzamiento del telón hasta que nuestro agente nos aseguró que habíamos tenido la fortuna de conseguir seiscientas acciones. ¡Estábamos entusiasmados! Chico, Harpo y yo éramos cada uno propietarios de doscientas acciones de estos valores que rezumaban oro. El agente incluso nos felicitó. Dijo: - No ocurre a menudo que alguien entre con tan buen pie en una Compañía como la Anaconda.
El mercado siguió subiendo y subiendo. Cuando estábamos de gira, Max Gordon, el productor teatral, solía ponerme una conferencia telefónica cada mañana desde Nueva York, sólo para informarme de la cotización del mercado y de sus predicciones para el día. Dichos augurios nunca variaban. Siempre eran "arriba, arriba, arriba". Hasta entonces yo no había imaginado que uno pudiera hacerse rico sin trabajar. Max me llamó una mañana y me aconsejó que comprara unos valores llamados Auburn. Eran de una compañía de automóviles, ahora inexistente. -Marx -dijo- es una gran oportunidad. Pegará más saltos que un canguro. Cómpralo ahora, antes de que sea demasiado tarde. Luego añadió: -¿Por qué no abandonas el teatro y olvidas esos miserables dos mil semanales que ganas? Son calderilla. Tal como manejas tus finanzas, aseguraría que puedes ganar más dinero en una hora, instalado en el despacho de un agente de valores, que los que puedes obtener haciendo ocho representaciones semanales en Broadway. -Max -contesté-, no hay duda de que tu consejo es sensacional. Pero al fin y al cabo tengo ciertas obligaciones con Kaufman, Ryskind, Irving Berlin y con mi productor Sam Harris. Ls que por entonces no sabía era que Kaufman, Ruskind, Berlin y Harris también compraban a crédito y que, finalmente, iban a ser aniquilados por sus asesores financieros. Sin embargo, por consejo de Max, llamé inmediatamente a mi agente y le instruí para que me comprara quinientas acciones de la Auburn Motor Company.
Pocas semanas más tarde, me encontraba paseando por los terrenos de un club de campo, con el señor Gordon. El día anterior, las Auburn habían pegado un salto de treinta y ocho enteros. Me volví hacia mi compañero de golf y dije: -Max, ¿cuanto tiempo durará esto? Max repuso, utilizando una frase de Al Jolson. -Hermano, ¡todavía no has visto nada!
Lo más sorprendente del mercado, en 1929, era que nadie vendía una sola acción. La gente compraba sin cesar. Un día, con cierta timidez, hablé a mi agente acerca de este fenómeno especulativo. - No sé gran cosa sobre Wall Street - empecé a decir en son de disculpa- pero, ¿qué es lo que hace que esas acciones sigan ascendiendo? ¿No debiera haber alguna relación entre las ganancias de una compañía, sus dividendos y el precio de venta de sus acciones? Por encima de mi cabeza, miró a una nueva víctima que acababa de entrar en su despacho y dijo: - Señor Marx, tiene mucho que aprender acerca del mercado de valores. - Oiga, buen hombre -repliqué-. He venido aquí en busca de consejo. Si no sabe usted hablar con cortesía, hay otros que tendrán mucho gusto en encargarse de mis asuntos. Y ahora ¿qué estaba usted diciendo? Adecuadamente castigado y amansado, respondió: - Señor Marx, tal vez no se dé cuenta, pero éste ha cesado de ser un mercado nacional. Ahora somos un mercado mundial. Recibimos órdenes de compra de todos los países de Europa, de América del Sur e incluso de Oriente. Esta mañana hemos recibido de la India un encargo para comprar mil acciones de Tuberías Crane. Con cierto cansancio pregunté: -¿Cree que es una buena compra? -No hay otra mejor -me contestó-. Si hay algo que todos hemos de usar son las tuberías. (Se me ocurrieron otras cuantas cosas más, pero no estaba seguro de que apareciesen en las listas de cotizaciones.) -Eso es ridículo -dije-. Tengo varios amigos pieles rojas en Dakota del Sur y no utilizan las tuberías. -Solté una carcajada para celebrar mi salida, pero él permaneció muy serio, de modo que proseguí-. ¿Dice usted que desde la India le envían órdenes de compra de Tuberías Crane? Si en la lejana India piden tuberías, deben de saber algo sensacional. Apúnteme para doscientas acciones; no, mejor aún, que sean trescientas.
Mientras el mercado seguía ascendiendo hacia el firmamento, empecé a sentirme cada vez más nervioso. El poco juicio que tenía me aconsejaba vender, pero, al igual que todos los demás primos, era avaricioso. Lamentaba desprenderme de cualquier acción, pues estaba seguro de que iba doblar su valor en pocos meses.
En los periódicos actuales leo con frecuencia artículos relativos a espectadores que se quejan de haber pagado hasta un centenar de dólares por dos entradas para ver My Fair Lady (Personalmente opino que vale esos dólares.) Bueno, una vez pague treinta y ocho mil por ver a Eddie Cantor en el Palace. Cantor era vecino mío en Great Neek. Como era viejo amigo suyo cuando terminó la representación fue a verle en su camerino. “Encanto –dijo Cantor-, ¿qué te ha parecido mi espectáculo? Miré hacia atrás, suponiendo que habría entrado alguna muchacha. Desdichadamente no era así, y comprendí que se dirigía a mí. Eddie, cariño - contesté con entusiasmo verdadero-, ¡has estado soberbio! Me disponía a lanzarle unos cuantos piropos más cuando me miró afectuosamente con aquellos ojos grandes y brillantes, apoyó las manos en mis hombros y dijo: -Precioso, ¿tienes algunas Goldman Sachs? -Dulzura -respondí (a este juego pueden jugar dos)-, no sólo no tengo ninguna, sino que nunca he oído hablar de ellas ¿Qué es Goldman Sachs? ¿Una marca de harinas? Me cogió por ambas solapas y me atrajo hacia mí. Por un momento pensé que iba a besarme. -¡No me digas que nunca has oído hablar dee las Goldman Sachs! -exclamó incrédulamente-. Es la compañía de inversiones más sensacional de todo el mercado de valores . Luego consultó su reloj y dijo: -Hoy es demasiado tarde. La Bolsa está ya cerrada. Pero, mañana por la mañana, nene, lo primero que tienes que hacer es coger el sombrero y correr al despacho de tu agente para comprar doscientas acciones de Goldman Sachs. Creo que hoy ha cerrado a 156? ¡y a 156 es un robo! Luego Eddie me palmoteó una mejilla, yo le palmoteé la suya y nos separamos. ¡Amigo! ¡Qué contento estaba de haber ido a ver a Cantor a su camerino! Figúrese, si no llego a ir aquella tarde al Teatro Palace, no hubiese tenido aquella confidencia. A la mañana siguiente, antes del desayuno, corrí al despacho del agente en el momento en que se abría la Bolsa. Aflojé el veinticinco por ciento de treinta y ocho mil dólares y me convertí en afortunado propietario de doscientas acciones de la Goldman Sachs, la mejor compañía de inversiones de América
Entonces empecé a pasarme las mañanas instalado en el despacho de un agente de Bolsa, contemplando un gran cuadro mural lleno de signos que no entendía. A no ser que llegara temprano, ni siquiera me era posible entrar. Muchas de las agencias de Bolsa tenían más público que la mayoría de los teatros de Broadway. Parecía que casi todos mis conocidos se interesaran por el mercado de valores. La mayoría de las conversaciones se limitaban a la cantidad que tal y tal valor habían subido la semana pasada, o cosas similares. El fontanero, el carnicero, el panadero, el hombre del hielo, todos anhelantes de hacerse ricos, arrojaban sus mezquinos salarios -y en muchos casos sus ahorros de toda la vida- en Wall Street.
De vez en cuando algún profeta financiero publicaba un artículo sombrío advirtiendo al público que los precios no guardaban ninguna proporción con los verdaderos valores y recordando que todo lo que sube debe bajar. Pero apenas si nadie prestaba atención a estos conservadores tontos y a sus palabras idiotas de cautela. Incluso Barney Baruch, el Sócrates de Central Park y mago financiero americano, lanzó una llamada de advertencia. No recuerdo su frase exacta, pero venía a ser así: "Cuando el mercado de valores se convierte en noticia de primera página, ha sonado la hora de retirarse."
Un día concreto, el mercado comenzó a vacilar. Unos cuantos de los clientes más nerviosos fueron presos del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores que por entonces solo tenían el nombre de tales. Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar reclamando garantías adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados. Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el Banco. Para evitar que vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente para cubrir las garantías que desaparecían rápidamente.
Luego, un martes espectacular, Wall Street lanzó la toalla y sencillamente se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada, porque por entonces todo el país estaba llorando. Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único que perdí fueron doscientos cuarenta mil dólares (o ciento veinte semanas de trabajo, a dos mil por semana). Hubiese perdido más pero era todo el dinero que tenía. El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. Todo lo que dijo fue: "¡la broma ha terminado!" Antes de que yo pudiese contestar el teléfono se había quedado mudo...se suicidó.
En toda la bazofia escrita por los analistas del mercado, me parece que nadie hizo un resumen de la situación de una manera tan sucinta como mi amigo el señor Gordon. En aquellas palabras lo dijo todo. Desde luego, la broma había terminado. Creo que el único motivo por el que seguí viviendo fue el convencimiento consolador de que todos mis amigos estaban en la misma situación. Incluso la desdicha financiera, al igual que la de cualquier otra especie, prefiere la compañía. Si mi agente hubiese empezado a vender mis acciones cuando empezaron a tambalearse, hubiese salvado una verdadera fortuna. Pero como no me era posible imaginar que pudiesen bajar más, empecé a pedir prestado dinero del Banco para cubrir las garantías. Las acciones de Cobre Anaconda se fundieron como las nieves del Kilimanjaro (no creas que no he leído a Hemingway), y finalmente se estabilizaron a 2 7/8. La confidencia del ascensorista de Boston respecto a United Corporation se saldó a 3,50. Las habíamos comprado a 60. La función de Cantor en el Palace fue magnífica ¿Goldman-Sachs a 156 dólares? Cuando la máxima depresión del mercado, podía comprárselas a un dólar por acción.
El ir al desahucio financiero no constituyó una pérdida total. A cambio de mis doscientos cuarenta mil dólares obtuve un insomnio galopante, y en mi círculo social el desvelamiento empezó a sustituir al mercado de valores como principal tema de conversación..."

BEN MIRAT, NO N'HI HA PER TANT.
Adjunto un articlet rebut d'un amic anglès, i que vàrem publicar a la difunta "Vent de Serè". en el fons, tots venim del mono, fins els més savis.

EL CANVI NECESSARI
per Angus

No penseu que entrem en política. Només volem explicar-vos una petita història de disseny avançat.

L’estàndard US per a l’ample de via dels ferrocarrils és de 4 peus, o sigui 8,5 polsades. És una xifra realment estranya. Per què és aquesta i no una altra de més racional?, perquè aquesta era la mida a Anglaterra i els expatriats anglesos varen construir les vies de tren dels Estats Units.

Per què els anglesos les construïen així?, perquè les primeres línies de tren varen ser construïdes per la mateixa gent que havien fet els tramvies que precediren el tren, i aquesta era l’amplada d’aquests.

I per què “ells” ho feren amb aquestes mides? Perquè la gent que havia instal•lat les vies dels tramvies utilitzava les mateixes eines que feien servir per construir els carros, els quals tenien aquesta amplada entre rodes.

D’acord! Però per què els eixos dels carros tenien aquesta amplada entre rodes? Bé, el fet és que si ells probaven de fer-los amb qualsevol altra amplada, les rodes dels carros es trencaven quan anaven per les velles, llargues rutes d’Anglaterra, ja que aquesta amplada era la dels solcs que els segles hi havia deixat.

I doncs, qui havia construït aquests vells, llargs camins? La Roma imperial havia aixecat la primera ruta de llarga distancia a Europa (incloent-hi Anglaterra) per a les seves legions. Des d’aleshores que es venen utilitzant aquests camins.

I els solcs al camí? Les carretes romanes varen ser la causa dels primers solcs, als que tothom s’ha d’ajustar per tal d’evitar que se li trenquin les rodes. Com que tots els carros es feien per a la Roma imperial, tots tenien la mateixa amplada entre rodes.

D’aquí podem deduir que l’amplada estàndard de les vies dels ferrocarrils americans es deriven de les especificacions donades per als carros de guerra de la Roma imperial. I la burocràcia, com veiem, viu per sempre. I si us pregunteu quin ruc, quin ase va ser el primer en decidir-ho, estareu encertant-ho, ja que els carros de guerra romans tenien just l’ample necessari per que s’hi adaptessin les anques de dos cavalls de guerra.

Ara, el final de la història.

Quan veieu el Transbordador Espacial, notareu que té dos coets d’arrancada als dos costats del tanc principal de combustible. Són SRB (“solid rocket booster”). Els SRB estan fets de Thiokol en una fàbrica que hi ha a l’estat de Utah. Els enginyers de la fàbrica haurien preferit fer-los més amples, però els SRB han de ser transportats per ferrocarril, des de la factoria a l’estació de llançament.

El ferrocarril que hi va passa per un túnel, a les muntanyes de Utah. El túnel és una mica més ample que les vies del tren, que, com ara ja sabeu, són de l’amplada de dos culs de mula.

Per tant, el disseny de un enginy que es pot considerar com dels mitjans de transport més avançats del món va ser determinat fa més de dos mil anys per l’ample del cul d’una mula.

¡Qué descansada vida
la que huye del mundanal ruido
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!

Cinc dies de viatge plàcid, navegant pel Canal du Midi francès, amb bons amics (Robert, Neus, Octavi, Antonieta, i la Belis!). I si la sortida a la crisi estigués en aquests versos de Fray Luis de León?

Rieu? En arribar, dies després, esmorzar amb els mateixos amics més alguns d'altres a l'ermita de Puigcerver. I després al troç, a preparar els olivers per a la tardor. Perquè com diu una altra cita, aquest cop de Goethe (citat al meu llibre "Com un vi novell":
"Només hi ha un remei que s’obté sense diners, ni metges, ni bruixes. Ves al camp, cava, remou la terra, quedat en un àmbit reduït i menja senzill; viu com els animals!; no dubtis en adobar tu mateix la terra que has sembrat. Així viuràs fàcilment vuitanta anys"
Aquest consell de Faust, potser sí seria la sortida a la crisi, perquè com bé li xiuxiueja Mefistòfil a l'orella,
NO OBLIDEU LA FOLLIA.