EL BARÇA I LA SACARINA

Escric aquestes línies després de veure el programa del C33, “En un momento dado”, on es puja als altars al Johan Cruyff. En ell, un afeccionat, arribant fins i tot a les llàgrimes, deia que el 0-5 del Bernabeu, havia estat una compensació pels quaranta anys de dictadura. Que tota aquella persecució política, cultural lingüística i de tot tipus, havia estat venjada aquella gloriosa nit.
Possiblement aquest individu no havia sentit parlar dels molts sacrificats que durant els anys en que ell, o els com ell, cobrien la seva catalanitat veient en Kubala, arriscaven feina, estudis, tranquil•litat per “servar els mots” com deia el poeta. Ni sabia què era l’Assemblea de Catalunya, ni els esforços per tirar endavant Òmnium Cultural, o el dia a dia dels partits en la clandestinitat, ni, ni, ni...
Hi ha gent que cobreix la seva mala consciència posant-se sacarina al cafè després d’una gran àpat, regat generosament amb vins i acabat amb un pastís greixós. Ara que la berlusconiana aventura d’en Laporta tot just comença, potser podríem posar les coses en el seu lloc, i no jugar amb sentiments i memòries molt més mereixedores de respecte que les expressades a l’esmentat programa.
El Barça és més que un club, però la seva funció ha de ser també una altra i no pas la de la sacarina política. Hi ha molta memòria històrica que recuperar, hi ha molt que compensar (potser venjança no hauria de ser la paraula), hi ha molt que posar en coneixement de la gent perquè no es torni a repetir. El Barça a continuar jugant bé a futbol com ara fa, però no a adormir consciències ni a justificar actituds meselles.