-Rita, digues Bones Festes als meus amics
-Bobeboglogle...estes
-Doncs això, que sigueu feliços l’any vinent, i l’altra, i l’altra
-déu....

GRÀCIES, SENYOR AZNAR

Qui ho anava a dir! Llegeixo a El Periódico (23.12.2010) que la FAES proposa agrupar algunes autonomies per estalviar recursos. PER FI ACONSEGUIREM ELS PAÏSOS CATALANS! Eureka! El que no han aconseguit en Laporta, ni en Puigcercós, ens ho posa l’Aznar en safata!

Caldrà, però, estar atents. Si s’agrupen les tres comunitats catalanes, en un procés gestionat pel PP, hi haurà el risc de que el president, el primer president dels Països Catalans després de Jaume I, sigui el senyor Camps. I posats a fer, podria haver-hi el senyor Fabra de Conseller d’Economia (bons consells ens podria donar), i fins i tot en Zaplana a Interior. Si això ho amanim amb una Conselleria de Cultura per en Millet, i la d’Urbanisme per a qualsevol d’Unió Mallorquina,...
Bé, de tota manera és bo que se’n parli. Bones Festes

CATARSI DEL PSC

Magnífic article de Ferran Mascarell al diari ARA, sobre com repensar el paper del socialisme català després de l’ensulsiada. D’acord. Cau pel seu propi pes que s’ha de fer una reflexió interna sobre com s’ha arribat aquí que serveixi de punt de partida per a noves fites. Però com també apunta, cal fer-ho des del principi. I jo afegeixo: On és el principi? Perquè també es podria anar més enrere i veure qui és el paper dels partits i si el seu funcionament es vist com a positiu per l’electorat. Al meu entendre, el primer debat és si cal pensar com pensa la majoria, o bé pensar “tout court” i oferir un plantejament ampli i coherent d’actuació, tot esperant que el missatge arribi i generi adhesions. El cercar dir el que es vol sentir ocasiona canvis de rumb que no sempre són ben entesos. L’altre punt, seria el propi funcionament dels partits polítics, on actualment hi ha la percepció que la “maquinària” es menja qui té esperit de servei en benefici d’un allargar anys i anys un “aparell”, cosa que porta a la promoció de mediocritats (a tots nivells), això sí, dòcils.

NOMS I COGNOMS, SI US PLAU!

Actualment s’està posant de moda el fer declaracions sobre la “salut” dels països, de les comunitats, de tot. Dir-la o no dir-la! Aquestes intervencions no són innocents. En uns minuts, un expert en borsa pot guanyar (o perdre, si no té la informació o el nas adient) milions. Així que un comentari d’algú rellevant (com els darrers del senyor Olli Rehn, comisari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la UE) fa baixar en picat les cotitzacions. I tot basat en uns “crec”, “penso”, “em sembla” , sobre la reacció d’uns anònims “mercats”.
Si aquestes suposicions aterren en un camp llaurat per la tasca indigna d’una oposició que degrada la imatge de tot un país per l’afany d’arribar al poder quant abans millor, el trasbals ocasionat fa molt mal. A cada bugada perdem un llençol, fins a quedar-nos despullats.
Si us plau, algú podria posar nom i cognoms a aquests terroristes econòmics que s’amaguen darrere l’innocu nom de “mercat”? Algú podria posar termes concrets a lo que es “creu”, a lo que genera dubtes? Si es necessiten dades, es demanen a qui les té, però no mitjançant una roda de premsa.
En aquest àmbit, no hi ha paraules innocents.

CARO PAPA
Article aparegut a Diario Crítico (18.11.2010)

Caro Papa,

Durant la seva grata visita vaig sentir que en alguns moments m’escandalitzava, aquesta sensació que vostès tan rebutgen. Les monges com assistentes de la llar, l’ostentosa despesa dedicada a defugir el sant camí d’un eventual martiri, la metàfora de cent cinquanta prelats dinant opíparament just a sobre de les oficines de Càritas... Fixi’s que no he esmentat les seves declaracions, carregades d’intencionalitat política. Però n’hi ha una que sí que em va sacsejar: la de comparar la relació laïcisme/catolicisme –raó/fe- amb l’existent als anys trenta. Això em va fer saltar.

Però després, pensant l’alt nivell de formació i d’informació que té vostè, vaig pensar que potser hi havia una part de raó. I em vaig dirigir als arxius de la memòria. En efecte, potser sí que segueixen vigents les paraules del cardenal Gomà, el 28 de maig del 1938: “Cal que la guerra s’acabi. Però no amb un compromís, amb un arranjament ni amb una reconciliació. Cal portar les hostilitats fins a l’extrem i emportar la victòria per la punta de l’espasa. No és possible cap més pacificació que la de les armes. Per tal d’organitzar la pau dintre d’una constitució cristiana, és indispensable extirpar tota la podridura de la legislació laica”. Dóna matèria per a la reflexió. Fins i tot es pot dir que paraules semblants apareixen avui en dia en mitjans de comunicació propers a vostè, oi?

Perquè, de fet, quan la raó es veu confrontada a la fe, és molt difícil trobar-se en un punt de coincidència. La raó implica, necessàriament, la llibertat de recerca, amb el risc d’equivocar-se, i també la llibertat d’elegir una opció entre les que s’han anat trobant, com a pas vers noves recerques. Al contrari, la fe implica l’adhesió, voluntària i lliure, a un dogma tancat. Per tant, és prèvia a la raó –i aleshores ja no hi ha lloc a seguir més enllà els seus camins arriscats -, o és posterior a ella –acceptant per la fe els pressupostos on la raó no ha arribat. Però els dos camins no són mai simultanis i molt menys complementaris.

Quan una opció és tancada –es pren o no es pren, però és així -, difícilment pot dialogar amb la que és oberta per definició. L’únic punt de trobada és, o hauria de ser, la tolerància i el respecte d’una envers l’altra. I això és el que va faltar els anys trenta, i pel que va dir, en certa mesura els anys deu d’aquest segle.
Als anys trenta, i no només a Espanya, s’havia plantejat una confrontació d’extermini. S’havia radicalitzat tant la situació que només es veia la sortida mitjançant l’eliminació de l’altre. Per una banda, la posició obrera era violenta perquè veia que se’ls esborrava la poca esperança –o fe? – que, després de segles d’explotació, havien dipositat en les reformes inicials de la II República, esborrades primer pel bienni negre i després per les armes. Per part de la dreta, perquè havien vist les orelles al llop, el començament d’una transformació de la societat contrària als seus interessos i que, amb la República laica, tendia a consolidar-se. És comprensible –encara que no justificable - el majoritari recolzament de l’Església a aquesta segona opció, fins i tot, com em vist en el cardenal Gomà, esperonant la violència, la violència d’aquell militar que passejaven sota pal•li. No hi havia punt mig entre laïcisme i religió catòlica. Els plantejaments d’aquesta, com ara, eren tancats: hom l’agafava en bloc o n’esdevenia enemic i com a tal havia de ser destruït. Com diu l’evangeli: “qui no està amb mi, està contra mi”.

Com he dit, l’únic punt on trobar-se és el respecte a l’opció “diferent”. Que cadascuna faci el seu camí. Una i altra tenen molt a córrer, moltes coses que endreçar a casa com per voler arranjar la de l’altre. No s’amoïni, el món de la raó està convuls i prou feina té a trobar un nou camí vers el desconegut món de la post crisis. Cal esperar que les legions que amb vostè fan el camí cap a la fe així ho vegin i es dediquin a preparar l’església per al segle XX –no, no és un error d'escriptura -, i després el XXI. Prou feina tenen.

Desitjant-li un retorn sà i estalvi, el saluda atentament

Tero

LA LLEI SOBRE L’EMANCIPACIÓ JUVENIL

Una petita reflexió sobre el fet que el nostre Parlament hagi debatut aquesta llei. A priori, tot està molt bé, cal ajudar als joves a emancipar-se. D’acord. Però: Per què cal ajudar-los?
Resposta evident: Per què no tenen recursos per fer-ho ells sols. Bé, d’acord, per ara.
Però, per què no tenen recursos? Quins són els recursos precisos? Quin tipus d’emancipació els hi cal? Fixeu-vos que no dic, volem, si no els hi cal, a ells, que són els destinataris, els gestors de l’esmentada emancipació.
Vivim en un món consumista, que promou la tecnologia per vendre més i no per millorar el nivell de vida, on les grans fortunes són les úniques que tenen recursos per continuar enriquint-se; quan aquesta carrera fa crisi, per culpa d’uns immorals i ineptes gestors d’aquestes riqueses, l’Estat el que fa és estimular encara més el consum, sota el xantatge de l’atur. Gasteu, gasteu, maleïts, sembla dir. La societat està malalta. Tothom angoixat: atur, contractes draconians, amenaces de l’entorn amb la inseguretat ciutadana, el terrorisme i, per sobre de tot, la manca de temps i assossec per trobar el nostre petit lloc sota el sol. Només els que ho aconsegueixen s’emancipen de veritat.
Primera pregunta: per què no tenen recursos? Quin tipus de recursos? N’hi ha d’externs i també, i per sobre de tot, interns. Capacitat d’anàlisi de les situacions; capacitat d’assumir els riscos de les decisions preses (i no projectar-los als pares o a l’Administració); capacitat d’esbrinar que és el prioritari i què és lo accessori, etc... I si no tenen els recursos personals, interns, de formació del caràcter, com podran emprar els materials, que són els que se suposa l’Administració en vol facilitar l’accés. Temes que crec falten en la formació del nostre jovent, farcit de cursos d'idiomes, ballet, judo, psicòlegs i tutors.
Al meu entendre, és tractar un càncer (el d’una societat descentrada, ella mateixa sense recursos propis per afrontar reptes desconeguts) amb un medicament molt car, però que només tracta el mareig que produeix la malaltia. Però que es fa per eliminar realment la malaltia? Per lluitar contra l’obesitat, es pot facilitar l’accés a vestits de talles grans, però també educar des de petits en l’alimentació correcte. Es pot donar estímuls a l’accés als gimnasos, però també millorar el cost dels aliments saludables i gravar-ne els perjudicials.
Caldrien lleis específiques si les famílies poguessin educar els fills amb el temps i l’assossec suficient per fer-ho? Caldrien, si els mitjans de comunicació no inflessin el cap als infants amb un consum compulsiu? Caldrien, si les escoles prioritzessin la formació de la persona i no la instrucció per a un futur laboral que ni ells, ni ningú, sap com serà? Caldrien, si el treball (i les retribucions) es repartissin més equitativament?
El dictar lleis d’ajuda, sense arromangar-se i treballar per millorar les causes que fan precisa aquesta ajuda pot ser molt lloable (i electoralment rendible) als polítics. Però, en el fons, augmenta fins a nivells excessius la presència de la “tutoria” governamental, i dissimula la necessitat de repensar, des de la base, els tics (veritables símptomes, malgrat el metge miri cap un altre costat) de la nostra feble i desorientada societat.

Exemple pescat a l'atzar a la televisió: Una noia adolescent qualificada com a ni-ni (ni estudia ni treballa), diu:
-"Jo no em puc queixar, el que passa és que no tinc vocació. Però el que sí tinc és un cotxe i visc sola, surto de festa, i això.

La conductora del programa li pregunta:
-I qui ho paga això?

Resposta:
-Els meus pares, clar, a vegades em diuen que sóc un paràsit, pero m'ho paguen!

Conclusió: evidentment, no es pot queixar. Però la societat sí. Algú s'imagina com seran els eventuals fills d'aquesta ni-ni, possiblement tampoc "sense vocació", quan els avis ja no puguin esquitxar la mosca?

LA VARIABILITAT DEL SENTIMENT INDEPENDENTISTA A CATALUNYA
Carta tramesa a La Vanguardia (7.9.2010) i no publicada.

Algunes reflexions sobre la variabilitat que indiquen les estadístiques publicades avui a La Vanguardia, sobre l’independentisme, i que vaig comentar a l'Ateneu durant la tertúlia on ens va visitar la Sra. Muriel Casals: Donat que s’apropen les eleccions, s’ha d’anar molt en compte, i sobretot en temps de crisi com l’actual, en la demagògia i el messianisme. La frivolitat en els plantejaments, donats amb traça, porten a no voler aprofundir i empenyen a donar un xec en blanc al primer engalipador que passa. Els referèndums per l’autodeterminació tenen un gran valor sociològic, donen una mesura de la vivacitat de la nostra societat civil, però no forçosament són representatius d’un possible resultat el dia en que es fessin jugant-s’hi alguna cosa de veritat. Ha mancat, al meu entendre, una informació i un debat obert, en el que es consideressin les diverses variants del procés, els reptes, els riscos, etc... No tot ha de ser sardanes i pa amb tomàquet. En ple entusiasme, completament lícit i sincer, ens arrisquem a que aparegui el messies, el moisès de torn, i ens demani que el seguim, que no patim, que ells ens portarà de la mà. On i com, ja ens ho dirà mentre caminem. Des de la manca de criteri, pot ser atractiu emprendre el camí.
L’altre opció, la d'un futur sòlid, seria desenvolupar una anàlisi crítica de la relació amb Espanya; els diversos camins legals oberts vers les múltiples opcions implicant una major o fins i tot total independència; els problemes –deute extern, pensions,inversions forànies, organismes internacionals...- que s’haurien d’afrontar. I així, les respostes a enquestes com l’esmentada, serien sòlides i reflectirien, amb projecció de futur, el parer de la gent.
No oblidem que la darrera manifestació del dia 10 de juliol, refusant el veredicte del Tribunal Constitucional (quina colla!) va ser un èxit popular però que, en últim terme, la comitiva no va arribar a la fita proposada (circumstància que no he vist comentada a cap mitjà, i que considero una metàfora del que passa al país), potser per una organització escassa, inexperta o fins i tot enfrontada. Potser per haver-hi més voluntat que traça (veieu les faltes d'ortografia a les pancartes de la foto). I també per la voluntat d'uns quants caps d'arengada més preocupats per fer-se la foto, o per la llargada de la seva senyera que per l'èxit col·lectiu. Que no ens passi amb l’autodeterminació!

DE QUÈ ENS ESTRANYEM?
Article publicat a Diario Crítico Catalunya (29 d'agost del 2010)

Hi ha hagut un certa indignació en veure els confessos lladregots del Palau passant unes vacances que per a molts voldrien la gent honesta. Fins i tots molts que fa quatre dies hi badaven, ara s’han escandalitzat.

I, la veritat, no sé per què. La tradició ve de lluny. Es podia veure ja a la Roma clàssica, on els patricis tenien el seu suport en l’anomenada “clientela”, gent que els visitava regularment, en demanda de favors, de crèdits, o simplement per retre’ls acatament. Ells, a canvi, mantenien la seva lluïssor (activitat cara), que donava conhort als que formaven el seu cercle de llepaires. El cost, mantenir un tren de vida que enlluernés la concurrència. La cosa va continuar durant l’època feudal, on els serfs es delien per tenir un bon senyor, a qui retien homenatge i pagaven delmes, a canvi d’una certa protecció. No fa tant, en l’època franquista, calia ser amic d’un ministre, d’un delegat provincial addicte al règim o, com a mínim, d’algun funcionari amb el carnet de la guàrdia de Franco. A l’altre costat, quants no van ser els organitzadors d’actes, els deutors de multes, els promotors culturals, que s’havien adreçat a grans industrials i gent de possibles demanat suport econòmic? Aquells anaven esquitxant la mosca, això sí, sempre i quan l’actuació dels peticionaris entrés dintre del seu cànon de correcció política i/o patriòtica. No s’havia preguntat ningú mai d’on sortien els fons.

Més endavant, es va seguir demanant la "correcció política" per part dels titots locals als seus demandants de favors. Vots a canvi de llocs de treball, permisos de construcció, reforma dels plans urbanístics, etc, etc... Més enllà d'assolir un càrrec polític, calia esdevenir un "patrici", algú susceptible de tenir "clientela".
Ja amb democràcia, abunden les creus, honors, reverències, adulacions, convidades a actes públics, per enaltir figures que, de sota mà i sempre que el peticionari sigui políticament correcte, afluixen la mosca. Portem una cultura de segles on necessitem mites, necessitem referències davant les quals badar. Ens han educat per a reverenciar, no per analitzar les entreteles dels ninots que tenim davant. Sobretot si entre ells –i abunden els casos- es fan tantes de manyagues que no podem tenir cap dubte de la singularitat del personatge en qüestió.

S’adula a qui té potencial per generar favors. I el subconscient diu que no es pot denigrar a qui fa un moment s’ha adulat. Potser no és que necessitem res al moment, però mai se sap. La capacitat de “endollar”, tant laboralment com per entrar en una elit determinada, genera una cohort d’aduladors que reforçaran la figura del patrici o del polític de torn. No són només els vots, evidentment importants. És tot el seguici de llepaires el que dóna prestigi. Si per això cal fins i tot crear llocs de treball ficticis –quantes oficines amb gent badallant -, o aconseguir diners per mitjans il•lícits, doncs es fa i ja està.

Ara s’apropen eleccions. Se’ns voldrà fer badar davant personatges que ens demanaran que els hi confiem el guiatge de la nació, sense explicar-nos ni molt ni poc com pensen fer-ho per sortir de l’actual atzucac. Mites que l’únic que tindran serà una cohort d’aduladors, de titelles expectants, de llàtzers a l’espera d’una engruna. Són aquesta gent els que fan grans els mites. Sense ells no serien res. I sense els titots, nosaltres podríem ser, d’una vegada, ciutadans conscients i amos del nostre destí.

DENOSTAR A POLITICOS
(en la mateixa línia de l'anterior entrada, m'han publicat aquesta carta a La Vanguardia el 22.07.2010)

Magnífico artículo del Sr. Roca Junyent (20/VII/2010), advirtiendo de la peligrosa tendencia a denigrar a los políticos. A mi entender, el problema no radica en las personas, salvo alguna excepción, sino en los propios partidos, que laminan las virtudes de los politicos.
Se está viviendo un partidismo que absorbe la democracia, y es de eso de lo que se quejan los votantes. Estructuras pesadas, carísimas y controladas por líderes mesiánicos o mediocres maquiavelos, que anulan el criterio de los parlamentarios.
Aunque parezca utópico, para que se perciba que los políticos sirven para transmitir el sentir popular, debería generalizarse –y no sólo para votaciones anecdóticas como las del tema taurino- la libertad de voto en el Parlamento, eso sí, inscrita en una corriente de opinión en consonancia con los principios y fines de cada opción política. Éste sería el complemento verdaderamente democrático a la tan necesaria reforma de la Ley Electoral.
Antoni Cisteró

VOTANTS, HEUS ACÍ LA MEVA OBRA...

O què podem fer contra la desafecció?

La desafecció porta a un allunyament del poble de la gestió política, deixant via lliure a plantejaments demagògics, populistes i fins i tot dictatorials. No ens enganyem: és el que busca aquesta dreta retrògrada i obsessionada que estem patint.

La manifestació del dia 10 de juliol va ser una metàfora prou clara de la situació. Un poble, intentant baixar pel Passeig de Gràcia, empenyent els polítics que tenien al davant. I una altra part, a la part baixa de la capçalera, que volent agafar protagonisme, el que feia era impedir la marxa de tot el conjunt de manifestants, dels polítics i dels que els empenyien.

I això per què? Perquè l’acció popular havia estat assumida per una sola entitat i corre-cuita, sense la suficient capacitat organitzativa com per establir un servei d’ordre que hagués fet més fluid el pas vers el punt d’arribada, la Plaça Tetuan. Hagués calgut uns organitzadors, uns gestors, o sigui, el que entenem per uns polítics. Potser no tots els que hi eren, però sí unes persones investits amb la figura de ser els delegats pel poble per organitzar l’acció comuna. Resultat, no es va arribar a la fita proposada.

I després, evidentment, l’acció que el poble exigia tan civilitzadament i unida, havia de ser portada pels anomenats polítics, primer al Parlament i després a les Cortes. Qui ho hagués fet si s’hagués seguit el lema de la pancarta que deia “ni jutges ni polítics”?

Per tant, el problema no és eliminar la classe política, sinó tornar-la a apropar al poble. Desfer el pervers procés que, amb honors, cotxes oficials, escortes i demés parafernàlia, ha portat als polítics a considerar-se uns éssers amb un rang superior a la resta de mortals, embolcallats maternalment pel seu partit. I crec que el primer pas hauria de ser no sols corregir el procediment electoral, sinó també la pròpia dinàmica parlamentaria.

Hi ha una opinió bastant generalitzada de que estem vivint una “partitocràcia” que ha substituït a la democràcia, al•legant que el poble està massa ocupat i que no entén l’enrevessada dinàmica parlamentària. Una mostra d’això és que en el plenari extraordinari del dia 16 les paraules estratègia i tàctica foren d’ús freqüent en boca de la majoria dels parlaments. Per tant, també aquesta macrocefàlia on els partits (subjecte anònim) decideix i els polítics (amb nom i cognom) són simples corretges de transmissió, hauria de ser reduïda. Primer, mitjançant un finançament dels partits basat simplement en les aportacions dels adeptes i no amb diners públics (i menys privats, que ja sabem com acaben!) que eviti, gràcies a l’austeritat, que l’entitat esdevingui un cementiri d’elefants; i segon, i principalment, mitjançant la llibertat de vot de cada elegit al Parlament, acompanyada de la difusió del sentit del vot de tots i cadascun dels parlamentaris, per al coneixement dels seus votants, anteriors i futurs. No té sentit –excepte si entrem en la tàctica i l’estratègia- que gent seriosa, se suposa que escollida per les seves aptituds polítiques, no puguin tenir -dins una trajectòria global adscrita a una sèrie de principis compartits amb el partit-, idees pròpies en alguns temes crucials, com autonomisme, federalisme o independència, per exemple. I si voten en consciència, és necessari que el poble, que tindrà l’opció de tornar-los a votar o de bandejar-los, sàpiga de quin peu coixeja cadascú. Els parlamentaris són prou grans per tenir criteri propi, són els millors, ja que se suposa que no hauran estat inclosos a les llistes pel simple fet de ser dòcils i propers a algun dels qui, dins el partit, tallen el bacallà, normalment darrere la cortina, sinó pel seu saber i el seu criteri. Endavant, doncs, fem-los majors d’edat.

No crec que els partits, com a tals, es vulguin fer l’hara-kiri votant una llei electoral amb alguns dels trets que suggereixo, però sí que espero que alguns polítics vegin en propostes d’aquest tipus una via per fer durar, encara algun temps, i fins i tot millorar, el que ara anomenem –amb més bona voluntat que raó- democràcia. Només una acció popular que els hi ho exigeixi ho podrà aconseguir.

(Aparegut, amb algun petit canvi, a Diario Crítico Catalunya, 18.07.2010)

S’HA ACABAT EL PA AMB TOMAQUET

Suposo que la manifestació del dissabte serà un èxit. I que s’haurà donat un pas, un primer pas, vers la capacitat de decidir (sense que després, una dotzena puguin esmenar el que han dit milions). Però decidir què?
Perquè això també és un compromís de tots els que hi assistirem. Podríem dir que s’ha acabat el bròquil, o millor dit, el pa amb tomàquet. Perquè la esforçada tasca dinamitzadora de tantes i tantes plataformes, mogudes a la seva base per una bona voluntat patent, ha portat a escampar la festa arreu. Però la festa s’hauria de fer quan s’obtingui alguna cosa i no abans. Les sardanes, els castells, els berenars, fan acudir a molta gent que vota perquè s’hi troba bé, perquè ho veu simpàtic, perquè no s’hi juga res. Però potser en un referèndum vinculant, que afectés directament l’economia i les relacions socials, la seva posició no seria tan clara. Per que ho sigui cal molta feina de base i de divulgació que, almenys en la meva apreciació, no es veu enlloc. Dono alguns exemples del que es podria debatre a l’hora, o en lloc, del berenar: Passos i condicionants jurídics per assolir un referèndum vinculant. Diferències entre autonomisme, federalisme i independència, pros i contres. Relacions amb la UE. Quina seria la qualificació internacional del deute d’una Catalunya independent? Sincerament, cal sospesar això, i moltes coses més en àmbits polítics, diplomàtics i socials, per evitar un electoralisme de curta volada i, alhora, assolir una participació enriquidora i conscient de tots plegats.
Dret a decidir? Sí. Però el què?: heus ací la qüestió.

EL MUNDIAL COM A METÀFORA

Dos equips d’onze jugadors: motivats, ben entrenats, fent la seva feina. I la van fent segons el reglament. Però si fan un error, si juguen malament, l’entrenador els treu del camp i el públic xiula.
Però hi ha també tres individus vestits diferents. Un altre equip? No. Els àrbitres inapel•lables, omnipotents, arrogants. Si comenten un error que tothom veu (escric això després de l’Alemanya-Anglaterra), un error que implica una alteració en l’equilibri de forces i en el desenvolupament del joc, l’error queda ferm, intocable, i el perjudicat ha de callar.

Deixem Sud-àfrica i tornem a Catalunya. Hi ha dos parlaments, el català i l’espanyol, amb les seves respectives aficions contemplant-los, que comparteixen camp de debat –l’Estatut-, que voten i van prenent acords a la llum d’aquest. Però de repent, amb anys de retard i amb varis components “caducats” –com si l’àrbitre arribés a la mitja part i amb la llicència federativa caducada anys enrere i no renovada- i està a punt de xiular un penal inexistent, però, això sí, demanat per una part paranoica del públic. I no se’ls pot treure targeta de cap color, ni se’ls pot enviar a la banqueta!

La Constitució es va votar sota el lema "Habla pueblo, habla", i amb l'Estatut ha parlat (el d'aquí i el d'allà mitjançant el Parlament i les Corts. Però més de trenta anys després, pel que sembla, els que parlen només són una dotzena mig comptada, i encara "tarde y mal".

I demanen respecte? Però si no els necessitàvem per a res!

DIUMENGE 20 DE JUNY
A Alforja, representació memorable de EL SUICIDA, de Nikolai Erdman, davant de prop de 200 espectadors, amb grans interpretacions de tots els actors i actrius, entre les que hi havia la Belis, la meva esposa, en un doble paper.
Un veritable goig, un plaer sublim! Una sana riallada!!! Gràcies a tots.

UTOPIA Nº 5 – La crisi a nivell internacional.

El remei, l’adopció. No es pot argumentar desconeixement ni manca d’experiència. Durant el segle XIX es desenvoluparen els colonialismes, i durant el XX es varen desmuntar, la veritat sigui dita, amb molt poca traça. Al meu criteri, amb dues filosofies ben diferents de les dues grans potències. Els anglesos, desenvoluparen una elit “indígena”, formada a Òxford i Cambridge, amb la que va poder pastel•lejar el retorn del poder quan ja havien rapinyat totes les riqueses que havien volgut. França, va fer grans colònies de francesos desplaçats, i per altra banda, donà nacionalitat francesa als seus “indígenes” (només cal veure la diversitat de colors al metro de París). Però ni hi hagué un simulacre de negociació a la britànica. En qualsevol cas, poca traça.

Però més recentment hem tingut el cas d’Alemanya amb l’”adopció” de l’Est per part de l’Oest. Amb totes les pegues, els costos disparats, etc... que es vulguin, un procés d’on treure’n idees positives.

I això és, més o menys, el que proposo. L’adopció, per part d’un país fort, d’algun país veí més dèbil.
No parlo de colonialisme, encara que, econòmicament és el que patim. Parlo de germanor i bon rotllo.

Primer cas: Haiti adoptat per Estats Units. Total, uns quants negres més, unes zones miserables més entre les moltes que el capitalisme salvatge va generant. Una més.
Segon cas: Grècia adoptada per Turquia. Solucionaria el problema de Xipre. I a més, si els grecs volguessin continuar fent jocs de mans amb les seves estadístiques, alguna llei otomana hi hauria per tallar-los-hi.
Tercer cas: Espanya adoptada per Portugal (No al revés!). Allà, els nostres polítics podrien aprendre, mancats com estan d’escola, com es poden arribar a un acord de mínims govern i oposició, i fins i tot com l’oposició, per fer-ho, demana disculpes, en fi, tot un curs d’elegància i estima pel país. Tampoc seria tan greu cantar fados en lloc de sevillanes, no?

I Itàlia pel Vaticà? I Catalunya per Andorra? Endavant, doneu idees!

UTOPIA 4
QUE CADASCÚ ES MATI ELS SEUS

Al poble hi ha una llegenda: A rel d’una revolució, el poble irat va començar a cridar “matem els amos!”. Per sort, algú va cridar: “Que cadascú es mati els seus, així no en quedarà cap”. Resultat: no va haver-hi cap mort.

Jo voldria utilitzar una frase similar, en un altre sentit, per bastir la meva UTOPIA 4 referent a l’estalvi: QUE CADASCÚ ES PAGUI EL SEU, per altra banda, costum ben bé de casa nostra.
Començant pels partits polítics, on la cerca de fons és una de les causes de corrupció més evident, però que també és l’origen de moltes renúncies i pors, ja que cal evitar que les fonts de financiació s’esverin o s’enfadin. Sóc conscient que si les despeses del partit socialista són pagades exclusivament pels militants socialistes, i els populars el mateix, aquests tindrien un avantatge important (encara que no estigui clara la generositat dels rics). De tota manera, una reducció important d’ingressos (ja que no s’haurien de permetre els “donatius” i tampoc l’endeutament escandalós que tard o d’hora és “perdonat”) faria que els responsables fossin més lliures, i alhora s’obliguessin a ser més imaginatius, esforçats i, per a mi el més important, només s’hi dedicaria qui realment sentís els principis inherents a cada partit, evitant així els inevitables (avui) mediocres, que són capaços de tot per aconseguir un lloc a l’administració.

Però seguint amb l’estalvi, la idea es podria aplicar igualment a l’església (a totes). Es podria mantenir la declaració de renda com a vehicle (un servei de l’estat), però zero diner públic. Qui hi cregui, que ho pagui, sempre sota control i amb els impostos vigents en cas de cessions, herències, etc... Qui vulgui una escola fora de les normes de laïcitat de l’Estat, que se la pagui. Qui vulgui un temple ple de lluentons, que se’l pagui.
Ah! I si el Papa vol visitar Barcelona, que s’ho pagui! Com a molt, i donada la coneguda cortesia catalana, se’l pot convidar a un vermutet.

Comentari publicat a Diario Critico Catalunya (digital).

ACOSO Y DERRIBO,… DE LO QUE SEA.

La memoria sigue siendo importante. José María Gil Robles (El Debate: Madrid. 17 de octubre de 1933) dijo: “La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio… Llegado el momento, el Parlamento o se somete o lo hacemos desaparecer”.
El pasado 27 de mayo hemos vivido en el Congreso un debate digno de los “mejores” días de la Segunda República. El PP, como la CEDA entonces, perseguía a toda costa desprestigiar, hundir, exterminar al adversario, aunque con ello pusiera en un brete toda la economía española y, por extensión, la europea. Desoyendo incluso a los líderes conservadores de la UE, el PP busco el acoso y derribo de un toro enclenque. Poco importaba que ello significara el riesgo de tener que destruir la propia plaza de toros y sus aledaños. De las cenizas saldrían (como salieron en el 39) como únicos vencedores, sin oposición que les impidiera marcar su política durante décadas.
Pero cuidado, igual que en aquel entonces, don José Maria se encontró con un “salvador de la patria” que emergió por encima de él, y de nada le sirvieron los centenares de miles de muertos y un país destrozado. ¿Podría ser que ahora, con la imagen de mediocridad y falta de prestigio que ha adquirido a pulso Mariano Rajoy, también apareciera a última hora un “salvador”, musculoso y sonriente, un tocayo del Sr. Gil Robles que, con la ayuda de “los mercados internacionales”, substitutos no menos duros de los Mola o Millán Astray, surgiera de las aguas turbulentas para llevarnos al paraíso?

QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT A ALFORJA
Un parèntesi a tanta reflexió transcendent. Un gran goig!
Els bons amics de QUANTUS Teatre (Joan, el director, Anna, Idoia, Stella, Lali i l’Albert, els actors, Miquel, so i llum i altres amics), acompanyats d’un bon grup de lloretencs de tota edat, han vingut ahir, 23 de maig a Alforja, i hi han representat Quan l’infern sigui atiat (Premi La Carrova 2005). Una molt bona feina, que es va saber sobreposar a alguna dificultat en la sonoritat de la sala. Una setantena d’espectadors en són testimonis.
Quan hom escriu alguna cosa que convida a la reflexió, el veure que se’n fa difusió i que, com varen fer alguns espectadors, això fa que es generin comentaris sobre la violència, sobre la manca de diàleg, etc... l’escalforeta que se sent per dins és incommensurable.
Moltes gràcies a tots.

(CARTA AL DIARI PÚBLICO, QUE NO HAN PUBLICAT, MALGRAT EL SEU NOM)
¡PORFA, PRESI!
El Presidente ha sido duro y directo. Nos ha metido un caramelo de acíbar en la boca y ha empujado con el pulgar hasta el fondo de la garganta. ¿Por qué esta dureza? ¿Por qué esta falta de consenso? ¿No podía venir envuelto con algún papel de colores vivos y atractivos?
Desde el primer día veo como afectará el plan anticrisis a mi vecino del tercero, jubilado, o al del quinto, funcionario, clase media. Pero no intuyo cómo puede afectar –si lo hace- a la familia Botín –es un decir-, o si Florentino seguirá de rositas, por ejemplo.
Por favor, somos humanos señor Presidente, ¡necesitamos un lenitivo para tragarnos tanta amargura!
¿Necesita realmente Juan Carlos un yate? ¿Se pagará el Papa su viaje a Barcelona? ¿Y si el IVA de los Masseratti fuera del 80%?
¿Qué significaría para sus propietarios que las sicav cotizaran más, como se ha decidido en Portugal? ¿Se verían obligados a no hacer vacaciones, o a no cambiarse el coche?
Los medicamentos por vía oral tienen una cobertura endulzada y aromatizada. Así, las podemos tragar a pesar de su pésimo gusto, y nos curan.
¿A que se debe esta brusquedad?: ¿Servilismo?, ¿Mediocridad?, ¿Cambio de ideario?
¡Un poco de cariño, por favor, aunque sea demagógico, por favor! No perjudicará al presupuesto. Muchas gracias.
Antoni Cisteró

UTOPIA 3
ESTALVI 1
Bé, com vaig dir, començo les reflexions sobre l’estalvi. Crec que hi pot haver-hi un mètode molt eficaç, que ja es practica amb més o menys èmfasi a nivell particular. Si em plantejo estalviar, considero que passaria si... deixés la quota de Canal+, m’esborrés d’alguna subscripció, etc.. Lo ideal seria provar-ho durant un temps, un trimestre, per exemple, i veient-ne la falta que ens fa, confirmar que en prescindim, o bé tornar a la situació original.
El mateix es podria fer a nivell de país. Poso alguns exemples:
- Prescindir durant tres mesos, per exemple, del Tribunal Constitucional (posem que a un promig d’uns 100.000 euros, entre sous i despeses, per dotze membres, més tot el que hi deu penjar, secretàries i secretaris, bidells, seguretat, etc..., deu fer una despesa superior als 2 milions d’euros anuals). Crec que, si en quatre anys no han fet la feina, aquests tres mesos passarien sense que ni tan sols ens adonéssim de la mancança.
- Prescindir per un trimestre del rei. Evidentment, també de tot en que en penja. El pressupost de la Casa Reial el 2009 va ser de 8,9 milions d’euros, als que cal afegir 3,3 milions que se li van atorgar per renovar el jardí i obres a la piscina (caram, ni que fos en Millet!).
Durant aquest trimestre de prova, seguirien cobrant la bicoca (vaja, com un ERE temporal), però si es demostra que el món continua girant sense ells, es passaria a prescindir-ne, això sí, d’una manera elegant i progressiva, no fos cas...

UTOPIA 2.- NOVES REGULACIONS LABORALS

Esperonat pel favorable diagnòstic que els serveis d’estudis socioeconòmics que m’assessoren han donat a la meva primera proposta (més de 100.000 llocs de treball recuperats abans de final d’any!), en plantejo una altra.

Quan una empresa plantegi un ERE, o qualsevol andròmina semblant, es farà sota tots els requisits legals, però tenint en compte que per cada tres operaris o administratius, s’inclourà un directiu. En el cas de que el ERE depassi el 20% de la plantilla, el primer serà el director general i el segon el cap de personal, ja que queda patent la seva poca traça a fer previsions raonables per a la seva empresa. També es podria fer per votació popular: Les culpes, previsiblement, serien del conserge segons el director general, del director general segons el conserge, del director financer segons el comercial i del comercial segons el financer, i així successivament.

Feu números! Donat que, pel cap baix, un salari d’executiu representa entre 5 i 20 vegades el d’un mindundi, posem-hi només 10 vegades de promig, vol dir que l’acomiadament de 5 directors podria estalviar, pel cap baix, el de 50 treballadors...

Potser, en algun cas, simplement l’acomiadament dels directius ja arranjaria la situació, vés a saber, o millor dit, difícilment això se sabrà mai.

Llegeixo la premsa, escolto la televisió, però així com sento i llegeixo sempre sobre l’excés de treballadors, no he llegit ni sentit un sol cop algun esment als directius maldestres, somiatruites o simplement mandrosos. Es que no n’hi ha? Se’ls acomiada?

La propera utopia tractarà de l’estalvi. Alguna idea?

TORNEM-HI

Aquests dies el país està en ebullició. Dóna la impressió que van sortint focs arreu i que, maldestres, amb cops d’una branca que es va esmicolant, els caps-de-brot intenten apagar-lo sense massa fe, o potser amb la fe de creure que alguna circumstància favorable els traurà de l’atzucac.

Penso doncs,que puc ressuscitar aquest pobre bloc. Que voldria aportar el meu petit granet de sorra (que també apaga els focs), a l’esforç que, més o menys maldestre, s’estan fent en tantes àrees diverses de la societat, per sortir-nos-en. Seran pensaments utòpics, potser ho considerareu atzagaiades, però si us fan pensar una mica, ja hauran assolit el seu primer objectiu. Com que és un pensament de futur -segurament llunyà-, ho dedico a la meva neta, que ara té vuit mesets, i per això en poso una fotografia. Per cert, la seva onomàstica és Rita, patrona dels impossibles. Premonició?

UTOPIA 1 – ATUR
Actualment, l’economia està malmesa. Per moltes raons, entre les que hi cabria esmentar la diferent velocitat entre la producció i l’assimilació d’aquesta per part del mercat. Es va pensar que tot lo que es produïa, si es feia una bona publicitat, es venia. Hi ajudava també el fer els estris proclius a esdevenir obsolets en pocs anys. Així se seguiria consumint. Això ha fet figa. Manquen clients per a tanta producció. I manquen clients perquè s’han eliminat molts oficis que aportaven ingressos, més o menys lluïts, a una pila de gent que, molt o poc, consumien.
Proposta per alleugerar l’atur: Ressuscitar els “conserges de finca urbana”. Amb ajudes a les comunitats de veïns que els incorporessin. Disminució d’impostos, exempció de quotes, i altres estris habituals en aquestes propostes, facilitarien que, cases amb més d’una vintena de vivendes, fruïssin d’un servei que no sols milloraria el panorama laboral, sinó que aportaria un increment de seguretat, de neteja, de convivència, i altres dels que molts en gaudien no fa gaires anys.
Us deixo a vosaltres imaginar quants altres oficis mig perduts es podrien reactivar, tot millorant la situació laboral i alhora el benestar de la comunitat.