S’HA ACABAT EL PA AMB TOMAQUET

Suposo que la manifestació del dissabte serà un èxit. I que s’haurà donat un pas, un primer pas, vers la capacitat de decidir (sense que després, una dotzena puguin esmenar el que han dit milions). Però decidir què?
Perquè això també és un compromís de tots els que hi assistirem. Podríem dir que s’ha acabat el bròquil, o millor dit, el pa amb tomàquet. Perquè la esforçada tasca dinamitzadora de tantes i tantes plataformes, mogudes a la seva base per una bona voluntat patent, ha portat a escampar la festa arreu. Però la festa s’hauria de fer quan s’obtingui alguna cosa i no abans. Les sardanes, els castells, els berenars, fan acudir a molta gent que vota perquè s’hi troba bé, perquè ho veu simpàtic, perquè no s’hi juga res. Però potser en un referèndum vinculant, que afectés directament l’economia i les relacions socials, la seva posició no seria tan clara. Per que ho sigui cal molta feina de base i de divulgació que, almenys en la meva apreciació, no es veu enlloc. Dono alguns exemples del que es podria debatre a l’hora, o en lloc, del berenar: Passos i condicionants jurídics per assolir un referèndum vinculant. Diferències entre autonomisme, federalisme i independència, pros i contres. Relacions amb la UE. Quina seria la qualificació internacional del deute d’una Catalunya independent? Sincerament, cal sospesar això, i moltes coses més en àmbits polítics, diplomàtics i socials, per evitar un electoralisme de curta volada i, alhora, assolir una participació enriquidora i conscient de tots plegats.
Dret a decidir? Sí. Però el què?: heus ací la qüestió.