EL MUNDIAL COM A METÀFORA

Dos equips d’onze jugadors: motivats, ben entrenats, fent la seva feina. I la van fent segons el reglament. Però si fan un error, si juguen malament, l’entrenador els treu del camp i el públic xiula.
Però hi ha també tres individus vestits diferents. Un altre equip? No. Els àrbitres inapel•lables, omnipotents, arrogants. Si comenten un error que tothom veu (escric això després de l’Alemanya-Anglaterra), un error que implica una alteració en l’equilibri de forces i en el desenvolupament del joc, l’error queda ferm, intocable, i el perjudicat ha de callar.

Deixem Sud-àfrica i tornem a Catalunya. Hi ha dos parlaments, el català i l’espanyol, amb les seves respectives aficions contemplant-los, que comparteixen camp de debat –l’Estatut-, que voten i van prenent acords a la llum d’aquest. Però de repent, amb anys de retard i amb varis components “caducats” –com si l’àrbitre arribés a la mitja part i amb la llicència federativa caducada anys enrere i no renovada- i està a punt de xiular un penal inexistent, però, això sí, demanat per una part paranoica del públic. I no se’ls pot treure targeta de cap color, ni se’ls pot enviar a la banqueta!

La Constitució es va votar sota el lema "Habla pueblo, habla", i amb l'Estatut ha parlat (el d'aquí i el d'allà mitjançant el Parlament i les Corts. Però més de trenta anys després, pel que sembla, els que parlen només són una dotzena mig comptada, i encara "tarde y mal".

I demanen respecte? Però si no els necessitàvem per a res!

DIUMENGE 20 DE JUNY
A Alforja, representació memorable de EL SUICIDA, de Nikolai Erdman, davant de prop de 200 espectadors, amb grans interpretacions de tots els actors i actrius, entre les que hi havia la Belis, la meva esposa, en un doble paper.
Un veritable goig, un plaer sublim! Una sana riallada!!! Gràcies a tots.

UTOPIA Nº 5 – La crisi a nivell internacional.

El remei, l’adopció. No es pot argumentar desconeixement ni manca d’experiència. Durant el segle XIX es desenvoluparen els colonialismes, i durant el XX es varen desmuntar, la veritat sigui dita, amb molt poca traça. Al meu criteri, amb dues filosofies ben diferents de les dues grans potències. Els anglesos, desenvoluparen una elit “indígena”, formada a Òxford i Cambridge, amb la que va poder pastel•lejar el retorn del poder quan ja havien rapinyat totes les riqueses que havien volgut. França, va fer grans colònies de francesos desplaçats, i per altra banda, donà nacionalitat francesa als seus “indígenes” (només cal veure la diversitat de colors al metro de París). Però ni hi hagué un simulacre de negociació a la britànica. En qualsevol cas, poca traça.

Però més recentment hem tingut el cas d’Alemanya amb l’”adopció” de l’Est per part de l’Oest. Amb totes les pegues, els costos disparats, etc... que es vulguin, un procés d’on treure’n idees positives.

I això és, més o menys, el que proposo. L’adopció, per part d’un país fort, d’algun país veí més dèbil.
No parlo de colonialisme, encara que, econòmicament és el que patim. Parlo de germanor i bon rotllo.

Primer cas: Haiti adoptat per Estats Units. Total, uns quants negres més, unes zones miserables més entre les moltes que el capitalisme salvatge va generant. Una més.
Segon cas: Grècia adoptada per Turquia. Solucionaria el problema de Xipre. I a més, si els grecs volguessin continuar fent jocs de mans amb les seves estadístiques, alguna llei otomana hi hauria per tallar-los-hi.
Tercer cas: Espanya adoptada per Portugal (No al revés!). Allà, els nostres polítics podrien aprendre, mancats com estan d’escola, com es poden arribar a un acord de mínims govern i oposició, i fins i tot com l’oposició, per fer-ho, demana disculpes, en fi, tot un curs d’elegància i estima pel país. Tampoc seria tan greu cantar fados en lloc de sevillanes, no?

I Itàlia pel Vaticà? I Catalunya per Andorra? Endavant, doneu idees!

UTOPIA 4
QUE CADASCÚ ES MATI ELS SEUS

Al poble hi ha una llegenda: A rel d’una revolució, el poble irat va començar a cridar “matem els amos!”. Per sort, algú va cridar: “Que cadascú es mati els seus, així no en quedarà cap”. Resultat: no va haver-hi cap mort.

Jo voldria utilitzar una frase similar, en un altre sentit, per bastir la meva UTOPIA 4 referent a l’estalvi: QUE CADASCÚ ES PAGUI EL SEU, per altra banda, costum ben bé de casa nostra.
Començant pels partits polítics, on la cerca de fons és una de les causes de corrupció més evident, però que també és l’origen de moltes renúncies i pors, ja que cal evitar que les fonts de financiació s’esverin o s’enfadin. Sóc conscient que si les despeses del partit socialista són pagades exclusivament pels militants socialistes, i els populars el mateix, aquests tindrien un avantatge important (encara que no estigui clara la generositat dels rics). De tota manera, una reducció important d’ingressos (ja que no s’haurien de permetre els “donatius” i tampoc l’endeutament escandalós que tard o d’hora és “perdonat”) faria que els responsables fossin més lliures, i alhora s’obliguessin a ser més imaginatius, esforçats i, per a mi el més important, només s’hi dedicaria qui realment sentís els principis inherents a cada partit, evitant així els inevitables (avui) mediocres, que són capaços de tot per aconseguir un lloc a l’administració.

Però seguint amb l’estalvi, la idea es podria aplicar igualment a l’església (a totes). Es podria mantenir la declaració de renda com a vehicle (un servei de l’estat), però zero diner públic. Qui hi cregui, que ho pagui, sempre sota control i amb els impostos vigents en cas de cessions, herències, etc... Qui vulgui una escola fora de les normes de laïcitat de l’Estat, que se la pagui. Qui vulgui un temple ple de lluentons, que se’l pagui.
Ah! I si el Papa vol visitar Barcelona, que s’ho pagui! Com a molt, i donada la coneguda cortesia catalana, se’l pot convidar a un vermutet.