UTOPIA 4
QUE CADASCÚ ES MATI ELS SEUS

Al poble hi ha una llegenda: A rel d’una revolució, el poble irat va començar a cridar “matem els amos!”. Per sort, algú va cridar: “Que cadascú es mati els seus, així no en quedarà cap”. Resultat: no va haver-hi cap mort.

Jo voldria utilitzar una frase similar, en un altre sentit, per bastir la meva UTOPIA 4 referent a l’estalvi: QUE CADASCÚ ES PAGUI EL SEU, per altra banda, costum ben bé de casa nostra.
Començant pels partits polítics, on la cerca de fons és una de les causes de corrupció més evident, però que també és l’origen de moltes renúncies i pors, ja que cal evitar que les fonts de financiació s’esverin o s’enfadin. Sóc conscient que si les despeses del partit socialista són pagades exclusivament pels militants socialistes, i els populars el mateix, aquests tindrien un avantatge important (encara que no estigui clara la generositat dels rics). De tota manera, una reducció important d’ingressos (ja que no s’haurien de permetre els “donatius” i tampoc l’endeutament escandalós que tard o d’hora és “perdonat”) faria que els responsables fossin més lliures, i alhora s’obliguessin a ser més imaginatius, esforçats i, per a mi el més important, només s’hi dedicaria qui realment sentís els principis inherents a cada partit, evitant així els inevitables (avui) mediocres, que són capaços de tot per aconseguir un lloc a l’administració.

Però seguint amb l’estalvi, la idea es podria aplicar igualment a l’església (a totes). Es podria mantenir la declaració de renda com a vehicle (un servei de l’estat), però zero diner públic. Qui hi cregui, que ho pagui, sempre sota control i amb els impostos vigents en cas de cessions, herències, etc... Qui vulgui una escola fora de les normes de laïcitat de l’Estat, que se la pagui. Qui vulgui un temple ple de lluentons, que se’l pagui.
Ah! I si el Papa vol visitar Barcelona, que s’ho pagui! Com a molt, i donada la coneguda cortesia catalana, se’l pot convidar a un vermutet.