UTOPIA Nº 5 – La crisi a nivell internacional.

El remei, l’adopció. No es pot argumentar desconeixement ni manca d’experiència. Durant el segle XIX es desenvoluparen els colonialismes, i durant el XX es varen desmuntar, la veritat sigui dita, amb molt poca traça. Al meu criteri, amb dues filosofies ben diferents de les dues grans potències. Els anglesos, desenvoluparen una elit “indígena”, formada a Òxford i Cambridge, amb la que va poder pastel•lejar el retorn del poder quan ja havien rapinyat totes les riqueses que havien volgut. França, va fer grans colònies de francesos desplaçats, i per altra banda, donà nacionalitat francesa als seus “indígenes” (només cal veure la diversitat de colors al metro de París). Però ni hi hagué un simulacre de negociació a la britànica. En qualsevol cas, poca traça.

Però més recentment hem tingut el cas d’Alemanya amb l’”adopció” de l’Est per part de l’Oest. Amb totes les pegues, els costos disparats, etc... que es vulguin, un procés d’on treure’n idees positives.

I això és, més o menys, el que proposo. L’adopció, per part d’un país fort, d’algun país veí més dèbil.
No parlo de colonialisme, encara que, econòmicament és el que patim. Parlo de germanor i bon rotllo.

Primer cas: Haiti adoptat per Estats Units. Total, uns quants negres més, unes zones miserables més entre les moltes que el capitalisme salvatge va generant. Una més.
Segon cas: Grècia adoptada per Turquia. Solucionaria el problema de Xipre. I a més, si els grecs volguessin continuar fent jocs de mans amb les seves estadístiques, alguna llei otomana hi hauria per tallar-los-hi.
Tercer cas: Espanya adoptada per Portugal (No al revés!). Allà, els nostres polítics podrien aprendre, mancats com estan d’escola, com es poden arribar a un acord de mínims govern i oposició, i fins i tot com l’oposició, per fer-ho, demana disculpes, en fi, tot un curs d’elegància i estima pel país. Tampoc seria tan greu cantar fados en lloc de sevillanes, no?

I Itàlia pel Vaticà? I Catalunya per Andorra? Endavant, doneu idees!