Comentari publicat a Diario Critico Catalunya (digital).

ACOSO Y DERRIBO,… DE LO QUE SEA.

La memoria sigue siendo importante. José María Gil Robles (El Debate: Madrid. 17 de octubre de 1933) dijo: “La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio… Llegado el momento, el Parlamento o se somete o lo hacemos desaparecer”.
El pasado 27 de mayo hemos vivido en el Congreso un debate digno de los “mejores” días de la Segunda República. El PP, como la CEDA entonces, perseguía a toda costa desprestigiar, hundir, exterminar al adversario, aunque con ello pusiera en un brete toda la economía española y, por extensión, la europea. Desoyendo incluso a los líderes conservadores de la UE, el PP busco el acoso y derribo de un toro enclenque. Poco importaba que ello significara el riesgo de tener que destruir la propia plaza de toros y sus aledaños. De las cenizas saldrían (como salieron en el 39) como únicos vencedores, sin oposición que les impidiera marcar su política durante décadas.
Pero cuidado, igual que en aquel entonces, don José Maria se encontró con un “salvador de la patria” que emergió por encima de él, y de nada le sirvieron los centenares de miles de muertos y un país destrozado. ¿Podría ser que ahora, con la imagen de mediocridad y falta de prestigio que ha adquirido a pulso Mariano Rajoy, también apareciera a última hora un “salvador”, musculoso y sonriente, un tocayo del Sr. Gil Robles que, con la ayuda de “los mercados internacionales”, substitutos no menos duros de los Mola o Millán Astray, surgiera de las aguas turbulentas para llevarnos al paraíso?

QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT A ALFORJA
Un parèntesi a tanta reflexió transcendent. Un gran goig!
Els bons amics de QUANTUS Teatre (Joan, el director, Anna, Idoia, Stella, Lali i l’Albert, els actors, Miquel, so i llum i altres amics), acompanyats d’un bon grup de lloretencs de tota edat, han vingut ahir, 23 de maig a Alforja, i hi han representat Quan l’infern sigui atiat (Premi La Carrova 2005). Una molt bona feina, que es va saber sobreposar a alguna dificultat en la sonoritat de la sala. Una setantena d’espectadors en són testimonis.
Quan hom escriu alguna cosa que convida a la reflexió, el veure que se’n fa difusió i que, com varen fer alguns espectadors, això fa que es generin comentaris sobre la violència, sobre la manca de diàleg, etc... l’escalforeta que se sent per dins és incommensurable.
Moltes gràcies a tots.

(CARTA AL DIARI PÚBLICO, QUE NO HAN PUBLICAT, MALGRAT EL SEU NOM)
¡PORFA, PRESI!
El Presidente ha sido duro y directo. Nos ha metido un caramelo de acíbar en la boca y ha empujado con el pulgar hasta el fondo de la garganta. ¿Por qué esta dureza? ¿Por qué esta falta de consenso? ¿No podía venir envuelto con algún papel de colores vivos y atractivos?
Desde el primer día veo como afectará el plan anticrisis a mi vecino del tercero, jubilado, o al del quinto, funcionario, clase media. Pero no intuyo cómo puede afectar –si lo hace- a la familia Botín –es un decir-, o si Florentino seguirá de rositas, por ejemplo.
Por favor, somos humanos señor Presidente, ¡necesitamos un lenitivo para tragarnos tanta amargura!
¿Necesita realmente Juan Carlos un yate? ¿Se pagará el Papa su viaje a Barcelona? ¿Y si el IVA de los Masseratti fuera del 80%?
¿Qué significaría para sus propietarios que las sicav cotizaran más, como se ha decidido en Portugal? ¿Se verían obligados a no hacer vacaciones, o a no cambiarse el coche?
Los medicamentos por vía oral tienen una cobertura endulzada y aromatizada. Así, las podemos tragar a pesar de su pésimo gusto, y nos curan.
¿A que se debe esta brusquedad?: ¿Servilismo?, ¿Mediocridad?, ¿Cambio de ideario?
¡Un poco de cariño, por favor, aunque sea demagógico, por favor! No perjudicará al presupuesto. Muchas gracias.
Antoni Cisteró

UTOPIA 3
ESTALVI 1
Bé, com vaig dir, començo les reflexions sobre l’estalvi. Crec que hi pot haver-hi un mètode molt eficaç, que ja es practica amb més o menys èmfasi a nivell particular. Si em plantejo estalviar, considero que passaria si... deixés la quota de Canal+, m’esborrés d’alguna subscripció, etc.. Lo ideal seria provar-ho durant un temps, un trimestre, per exemple, i veient-ne la falta que ens fa, confirmar que en prescindim, o bé tornar a la situació original.
El mateix es podria fer a nivell de país. Poso alguns exemples:
- Prescindir durant tres mesos, per exemple, del Tribunal Constitucional (posem que a un promig d’uns 100.000 euros, entre sous i despeses, per dotze membres, més tot el que hi deu penjar, secretàries i secretaris, bidells, seguretat, etc..., deu fer una despesa superior als 2 milions d’euros anuals). Crec que, si en quatre anys no han fet la feina, aquests tres mesos passarien sense que ni tan sols ens adonéssim de la mancança.
- Prescindir per un trimestre del rei. Evidentment, també de tot en que en penja. El pressupost de la Casa Reial el 2009 va ser de 8,9 milions d’euros, als que cal afegir 3,3 milions que se li van atorgar per renovar el jardí i obres a la piscina (caram, ni que fos en Millet!).
Durant aquest trimestre de prova, seguirien cobrant la bicoca (vaja, com un ERE temporal), però si es demostra que el món continua girant sense ells, es passaria a prescindir-ne, això sí, d’una manera elegant i progressiva, no fos cas...

UTOPIA 2.- NOVES REGULACIONS LABORALS

Esperonat pel favorable diagnòstic que els serveis d’estudis socioeconòmics que m’assessoren han donat a la meva primera proposta (més de 100.000 llocs de treball recuperats abans de final d’any!), en plantejo una altra.

Quan una empresa plantegi un ERE, o qualsevol andròmina semblant, es farà sota tots els requisits legals, però tenint en compte que per cada tres operaris o administratius, s’inclourà un directiu. En el cas de que el ERE depassi el 20% de la plantilla, el primer serà el director general i el segon el cap de personal, ja que queda patent la seva poca traça a fer previsions raonables per a la seva empresa. També es podria fer per votació popular: Les culpes, previsiblement, serien del conserge segons el director general, del director general segons el conserge, del director financer segons el comercial i del comercial segons el financer, i així successivament.

Feu números! Donat que, pel cap baix, un salari d’executiu representa entre 5 i 20 vegades el d’un mindundi, posem-hi només 10 vegades de promig, vol dir que l’acomiadament de 5 directors podria estalviar, pel cap baix, el de 50 treballadors...

Potser, en algun cas, simplement l’acomiadament dels directius ja arranjaria la situació, vés a saber, o millor dit, difícilment això se sabrà mai.

Llegeixo la premsa, escolto la televisió, però així com sento i llegeixo sempre sobre l’excés de treballadors, no he llegit ni sentit un sol cop algun esment als directius maldestres, somiatruites o simplement mandrosos. Es que no n’hi ha? Se’ls acomiada?

La propera utopia tractarà de l’estalvi. Alguna idea?

TORNEM-HI

Aquests dies el país està en ebullició. Dóna la impressió que van sortint focs arreu i que, maldestres, amb cops d’una branca que es va esmicolant, els caps-de-brot intenten apagar-lo sense massa fe, o potser amb la fe de creure que alguna circumstància favorable els traurà de l’atzucac.

Penso doncs,que puc ressuscitar aquest pobre bloc. Que voldria aportar el meu petit granet de sorra (que també apaga els focs), a l’esforç que, més o menys maldestre, s’estan fent en tantes àrees diverses de la societat, per sortir-nos-en. Seran pensaments utòpics, potser ho considerareu atzagaiades, però si us fan pensar una mica, ja hauran assolit el seu primer objectiu. Com que és un pensament de futur -segurament llunyà-, ho dedico a la meva neta, que ara té vuit mesets, i per això en poso una fotografia. Per cert, la seva onomàstica és Rita, patrona dels impossibles. Premonició?

UTOPIA 1 – ATUR
Actualment, l’economia està malmesa. Per moltes raons, entre les que hi cabria esmentar la diferent velocitat entre la producció i l’assimilació d’aquesta per part del mercat. Es va pensar que tot lo que es produïa, si es feia una bona publicitat, es venia. Hi ajudava també el fer els estris proclius a esdevenir obsolets en pocs anys. Així se seguiria consumint. Això ha fet figa. Manquen clients per a tanta producció. I manquen clients perquè s’han eliminat molts oficis que aportaven ingressos, més o menys lluïts, a una pila de gent que, molt o poc, consumien.
Proposta per alleugerar l’atur: Ressuscitar els “conserges de finca urbana”. Amb ajudes a les comunitats de veïns que els incorporessin. Disminució d’impostos, exempció de quotes, i altres estris habituals en aquestes propostes, facilitarien que, cases amb més d’una vintena de vivendes, fruïssin d’un servei que no sols milloraria el panorama laboral, sinó que aportaria un increment de seguretat, de neteja, de convivència, i altres dels que molts en gaudien no fa gaires anys.
Us deixo a vosaltres imaginar quants altres oficis mig perduts es podrien reactivar, tot millorant la situació laboral i alhora el benestar de la comunitat.