SI US PLAU, OBAMA, NO TANQUIS GUANTÀNAMO!

Pel que es veu, les presons americanes estan plenes. Un terrorista com el xulesc Madoff s’ha d’estar a casa seva, això sí, només de nits. De dia pot continuar fent malifetes que enriqueixin als seus amics de la Comissió de Control de Valors o com es digui allà.
D’aquesta sobtada crisi (es veia venir, però sempre semblava llunyana) tothom diu que la sortida és una qüestió de confiança. Bé, però com es pot tenir confiança si els principals causants, financers, constructors, amants del diner fàcil i ràpid, continuen gaudint dels apartaments de luxe, els iots i els jets privats que varen aconseguir amb els petits estalvis de tothom? Com es pot recuperar la confiança en un sistema que millora la situació fiscal dels grans directius bancaris?
Crec que és veu clarament que han fet més mal –i més morts- la cobdícia d’aquests xoriços que el que pogueren arribar a fer els protagonistes del onze de setembre del 2001. Si us plau! Com a mínim aquest tal Madoff, estafador confés a escala planetària, que s’estigui uns anyets a Guantànamo. Així, probablement, d’aquí un temps que espero curt, es podrà trobar amb qui ha fet possible aquesta ensarronada, el seu amic George. I, perquè no, posats a demanar, els seus escolanets Tony i José Mari! Si us plau, no tanqueu Guantànamo. Mai se sap!

I DELS INÚTILS, QUE EN FEM?

Estem immersos en una greu crisi. Tothom diu, i jo subscric, que és deguda a una insaciable avarícia i a una manca de control per part de qui l’hauria d’exercir. D’acord, però enmig d’aquest aiguabarreig de deixadesa i cobdícia cal distingir entre els delinqüents i els inútils.
Els primers, amb noms il·lustres entre ells, cal que siguin castigats, no només com a venjança d’una societat que pateix els seus excessos sense tenir-ne cap culpa, sinó sobretot com a escarment i avís als qui, segur, en temps futurs ho tornaran a intentar.
Ah, però dels inútils, dels deixats, dels que no actuen per mandra, per estar confiats en la seva prepotència o per simple desídia..., d’aquests que en fem?
Caldria aprofundir en el principi de Peter, on es diu que en una jerarquia, es va pujant fins assolir el nivell d’incompetència. Perquè es produeix això? Perquè no sols es produeix sinó que es consolida? Com és que els incompetents resten als seus càrrecs malgrat la seva manifesta poca traça?
Ara, acabats els deures d’Història de Catalunya que estic fent a la UOC, i fetes ja les presentacions dels dos llibres que he tret durant el segon semestre (i dels que us en parlaré), torno a intentar mantenir un mínim de regularitat al blog. Si no, us autoritzo a que em titlleu d’inútil!

PRESETACIÓ DE "CAMPO DE ESPERANZA"

Ei, amics!

El proper dia 23 d'agost, presento a l'Ateneu CAMPO DE ESPERANZA. Ho faré jo mateix amb un power point que explica les característiques de la filmació de ESPOIR-Sierra de Teruel per part d'André Malraux, insertant-hi fragments de la pel·lícula que he novel·lat.

El llibre s'ha publicat per l'Editorial Mediterrània, amb la incorporació del dvd de la pel·lícula original.

Us aniré informant.

CRISI, QUINA I PER A QUÍ?

Realment hi ha crisi. A la televisió i altres mitjans, hi han posat el seu granet de sorra, imprescindible per generar la psicosi necessària. Aquestes crisis (com les grips) van bé si no maten, perquè netegen el cos. En el cas de la societat, esbandeix un grapat de petits inversors i aprenents d'espabilat. També a molts inocents, que són els que sempre pringuen, a mans d'especuladors que seguiran suran sobre les aigües somes i podrides del diner pel diner.

Crisi, és clar que sí. Però Repsol ha tingut un 24% més de beneficis que el darrer any, que no van ésser petits. Ara que baixa el petroli, no baixen els preus de les gasolineres, diuen perquè cotitzen a futurs. D'acord, però aleshores, perquè quan pugen no hi ha aquests dos o tres mesos de diferència?
Una suggerència: repartir excés de benefici entre els seus empleats de les gasolineres. Possiblement serien uns quants cents d'euros mensuals, que els ajudarien a pagar les hipoteques.
Hipoteques? També s'havia fet molta, massa cagarel·la de lo fàcil que era guanyar diners comprant i venent immobles.

Per cert, el Sr. (cal posar-hi alguna cosa) Martin, de MARTINSA-FADESA o quelcom així, no ha generat alarma social? els seus tripijocs no són una mena de terrorisme? es quedarà ell sense fer vacances per manca de diners (com tants que ho expressen sincerament als mitjans de comunicació)? S'ha venut tots els seus bens (iots, finques, accions a clubs esportius...) per fer front a la crisi (m'ha arribat que ha sol·licitat declarar-se insolvent! el que realment és insolvent és per a fer negocis!!!!

Potser també el Sr. Jordi Pujol el qualificaria de "empresari modèlic" com va fer en el seu moment amb en De la Rosa?

"REHABILITACIÓ" de MAX AUB

Llegeixo la notícia de la "rehabilitació" de Max Aub, durant el Congrés del PSOE del present mes de juliol.

"Después de muerto Pascual, le llevan el orinal"!

Cal també dir que en el mateix congrés es van reincorporar a la militància del partit (a títol pòstum!) el Cap del Govern durant la Guerra Civil, Juan Negrín i unes dotzenes de diputats, ministres, etc...

No es pot dir que el partit socialista hagi estat massa diligent. Curiosament, ara que entra a la "baralla pel centre" (a veure qui és més de centre, el PP, CiU, el PSOE...!) es rehabilita a unes figures que, en el cas de Negrín, varen ser cessades de militància dues vegades, una els darrers dies de guerra, quan va ser traicionat pel coronel Casado, el que va impedir que molts combatents (especialment els que fugiren al port d'Alacant) poguessin salvar-se, i després, ja en plè exili, quan després que Indalecio Prieto es quedés (això si, per ajudar als qui li eren fidels a marxar a l'exili, amb la JARE) el tresor que arribà a Mèxic a bord del VITA, la força que aìxò li donà feu que molts socialistes reneguessin del seu antic president.

Per a quan homenatges a aquesta gent?

Per a quan homenatge al President Manuel Azaña? (a França en fan, per exemple a Montauban el proper octubre-novembre, a Espanya ningú hi pensa).

Us ofereixo una imatge de l'enterrament d'Azaña, el 1940, no creieu que un president de la nació (per molt perdedor que sigui), mereixia alguna cosa més?

Nota: Aquesta imatge surt a la meva novel·la CAMPO DE ESPERANZA, que es presentarà a Alforja el proper dia 23 d'agost.

I+D+i més el que vulgueu.

Sentit a la televisió catalana: Els pobles que inverteixen en recerca són els que esdevenen rics.

Bé. potser per això Bolivia no és rica, perquè no inverteix en imésimésdé...

Ens ho podem mirar al revés. Els pobles rics són els únics que poden invertir en recerca, i així fer-se més rics (i els pobres més pobres). Potser sí que hi han països rics i rucs, que no inverteixen, però alerta! no caiguem en el raonament de que "els pobres, no són bruts perquè són pobres, sinó que són pobres perquè són bruts". Primer, pensem en qui els embruta, o qui els nega el sabó.

És evident que cal invertir, que cal la recerca, però ull a no estirar més el braç que la màniga. El secret de les empreses i també de les societats és saber i reconèixer la seva dimensió, les seves virtuts i els seus defectes. I el nostre pais està plè de polítics bufa-núbols i d'empresaris amb salt de perdiu.

LO PROMETIDO ES DEUDA

Plenament jubilat, us ofereixo el poema que vaig presentar al concurs d'e-poemes de La Vanguardia (sense èxit!)

Sols

sóc un

solc, efímer

sota el

sol

A partir d'ara sovintejaré les entrades. Us agrairé els comentaris.

PERIODE SABÀTIC (no per la novel·la).
IMMERS EN EL PROCÉS DE PRE-JUBILACIÓ, PROMETO SEGUIR AQUEST PETIT BLOC PASSAT EL 15 DE JULIOL.
PER CERT, MÉS O MENYS PER AQUESTA DATA, SORTIRAN DUES NOVEL·LES MEVES DE LES QUE JA US EN PARLARÉ: "CAMPO DE ESPERANZA" I "COM UN VI NOVELL".

FINS ALESHORES... SALUT!
ANTONI

MANIPULACIÓ?

Extracte de l'article aparegut a La Stampa (Milan 9..3.08)
El Sr Pieczenick va arribar a Roma al març de 1978, enviat per l'administració Carter, per ajudar a la negociació que l'estat italià feia amb les Brigades Roges per alliberar Aldo Moro. Ho feia en qualitat de psiquatra expert en antiterrorisme. Ara, trenta anys després, i malgrat haver jurat no explicar-ho mai, confessa que varen manipular a les Brigades Roges i que el resultat final va ser l'assassinat d'Aldo Moro.
Si he traduït bé l'italià, la cosa va anar així. De l'estudi de la situació en Pieczenick va deduir que els terroristes tenien aliats dins de l'aparell de l'estat, possiblement fills dels grans càrrecs. Això feia perillar la seva vida.
També estava en perill el propi estat italià, submergit en una greu crisi política i econòmica.
Recomanà deixar creure als terroristes que estaven disposats a negociar, a fi de guanyar temps mentre el govern Cossiga podia restaurar la solidesa dels serveis secrets i calmar l'exèrcit.
Però a la quarta setmana de segrest la cosa s'agreuja, ja que comencen a aparèixer cartes del propi Aldo Moro des del seu segrest.
Aleshores els serveis secrets deciedixen elaborar un comunicat fals (anomenat del Lago de la Duchessa) anunciant la mort del mandatari. Això deixar fora de joc els terroristes i els aboca a haver-lo de matar de veritat.
Tradueixo literalment: "Va ésser una iniciativa brutal, cert, una decisió cínica, un cop a sang freda. Un home havia de ser fredament sacrificat per a la supervivència d'un estat. Però en aquests tipus de situació és precís ser racional i saber avaluar-los en termes de guanys i pèrdues. L'assassinat de Moro va evitar que l'economia s'ensorrés; si l'haguessin matat abans la situació hagués estat catastròfica. La raó de estat ha prevalgut sobre la vida de l'hostatge".
Calen comentaris? En poso dos que surten al mateix article:
"De la manera com l'enviat de la CIA maltractava l'embaixador americà es podia deduir que era molt més que un consultor. Era un procònsul enviat a la perifèria de l'Imperi".
I conclueix el mateix Pieczenick: "Demano perdó a la familia i em sap greu per ell, però hem hagut de manipular les Brigades Roges per que el matessin".
Al tanto doncs amb les ajudes, els consultors, els savis de Vilatrista. I també, ja posats, amb els redemtors i els solucionadors de crisis als partits polítics.

QUATRE ALTERNATIVES I UNA PREGUNTA.

El divendres varen assassinar un home al Pais Basc. Després vingueren les eleccions. Davant el no-sentit del primer fet, proposo alternatives.

A ETA: Realment calia fer-se present, tenir ressò mediàtic per demostrar que no estàveu encara morts. Calia matar un home desarmat i sense escorta? Calia contractar un assassí per fer una feina completament bruta? Pensàveu que això us faria augmentar el nombre de partidaris?
Alternativa: Hi ha repetidors de televisió, monuments, pedres, ferros, que es poden destruir i que haguessin dit al públic que l’actor encara és a l’escenari.

ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ: Cal esbombar cada una de les facècies d’aquesta gentussa? Aporta res explicar tots els macabres detalls de la malifeta?
Alternativa: Silenci. Si hi ha un mort, s’enterra i prou.

ALS POLÍTICS: Realment estàveu convençuts de no utilitzar el terrorisme, el dolor d’una família, no hi va haver una mica de reflexió egoista en conèixer el fet?
Alternativa: Silenci total i absolut. No assistència ni tan sols als funerals. Vida normal. Que hi hagi un boig amb una pistola no ha d’alterar la trajectòria quotidiana.

A ESPANYA, PAIS BASC INCLÒS (PER ARA): La sobirania no radica en el poble? El poble (basc inclòs) no és sobirà? Aleshores, perquè no es pot pronunciar sobre el seu destí? Heu copiat dels capellans el dir que el fidel ha de pagar les almoines, però que referent a Déu són només ells qui en tenen la patent exclusiva?
Alternativa: Haver convocat de bon principi un referèndum (com al Quebec per exemple). Donat el suport polític que tenien els abertzales, el resultat hagués estat negatiu, amb lo que es treia una arma important de les mans dels qui pensen que es pot justificar políticament un assassinat a sang freda d’algú desprotegit.

I ARA UNA PREGUNTA: Han donat alguna referència de com se sentien, els polítics locals de Mondragón, d’ANV alcaldessa inclosa, que no volgueren condemnar l’atac? Quina “utilitat” atribueixen al fet de que s'assassini un veí? Realment al país al que voldrien accedir les coses se solucionarien amb les armes a la mà com al Far-West? Ho admetrien dels adversaris que en aquell moment tinguessin? Com acabaria tot?

VAGUES SOSPITOSES

La setmana abans de les eleccions, de repent els estudiants s'enrecorden de Bologna (que fa mesos que s'arrossega) i uns sindicats no anomenats (ni UGT ni CCOO) demanen més de duescentes hores lliures a l'any.

No vull dir, de cap manera!, que no siguin justes les reivindicacions, fins i tot algunes tenen flaire d'esquerranoses o anarquitzants. Bé, però de cop, just tres dies abans d'anar a votar? Em sembla sospitós. Quasi tan sospitós com les repetides "catenariades" que sofreixen els trens.

Aniria contra la llibertat d'expresió i la de manifestació que la setmana abans d'una contesa política no es poguessin fer aquestes manifestacions que l'únic que aconsegueixen és demostrar que "España va mal"?, el mateix que es fa, per exemple, amb la prohibició de publicar enquestes?

Ahir discutia amb amics sobre si existien o no obrers. Si a principis del S. XX l'explotació era a base d'hores de treball, actualment existeix més sofisticada, combinant l'ànsia de consum amb la precarietat laboral. Però amanit amb un allau d'informació (el de menys és que sigui falsa, veritable, o lleugerament manipulada) que fa que gairebé tothom s'ho empassa.

AQUESTS AMERICANS ESTAN BOJOS!

Llegeixo a la premsa que uns quants estats americans, han proposat que degut a l'augment dels assassinats amb armes a les escoles, la solució passaria per permetre als alumnes anar armats amb armes de foc a l'escola.

Possiblement a la cartera ja no hi cabrà ni tan sols un primet llibre de poesia.

Com dèia Cèsar dels gals en veure les accions d'Astèrix: "són bojos aquests americans!"

PRESENTACIÓ A AMPOSTA DEL LLIBRE:
QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT

Poc públic però ambient cordial. Assistència també dels amics de Cossetània. Han acceptat la publicació de "No oblideu la follia" (títol provisional) per abans de l'estiu.
Per altra banda, això ha portat a que el proper divendres, dia 16, em facin una entrevista a Ràdio Torredembarra. Ja us explicaré.

HOMENATGE A ÁNGEL GONZÁLEZ.

Ha mort un poeta (no en coneixo gaires), que ha promogut nombrosos elogis "pòstums", el que és molt habitual, però una pena.
A l'article, interessant i il·lustratiu com sempre, de Gregorio Morán (Sabatinas Intempestivas. La Vanguardia 19.1.08, pàg. 24), es cita un petit poema que m'agrada compartir:

¿Qué sabes tu de lo que fue mi vida?
Ahora sólo ves estos últimos años
que son como la empuñadura de un cuchillo
clavado hasta el final en mi costado.
Arráncalo de golpe y un borbotón de sueños
salpicará tu rostro"

Genial.

ACABAREM ESTIMANT GALLARDÓN?

És curiós que amb la tossuderia dels Aznar boys, una sèrie de dretans-dretans (Piqué, Gallardón) ens semblen ara objectes de desig electoral, que ja és dir!

Per a quan una dreta que no segueixi el discurs monolític, prenyat d'odi i rancúnia, del "tot va malament", del somriure despectiu de hiena davant qualsevol argument, qualsevol intent de diàleg? Una actitud que va prenent cos entre la gent que encara està engalipada pels bisbes, El Mundo o la Cope, i que fins i tot ha traspuat, impregnant l'estil d'alguns polítics de casa nostra, com en Mas o la nissaga Ferrusola.

Si els Legionarios de Cristo van agafant tot l'espai, no ens farà falta cap altre Blas Piñar, i fins i tot podrem veure l'Agag o el Fernando Alonso seient al banc dels diputats, si abans no han esborrat la democràcia del nostre país (que per ells no quedarà!) sota la mirada paternal d'en Jose Mari.

ZARANDEANDO QUE ES GERUNDIO!!!
Com a continuació de l'escrit d'ahir, hi ha un col·legi (La Salle Comptal a Barcelona) on una mare fa setmanes que no hi porta el seu fill, dient que no ho farà fins que s'acomiadi una mestra.
Avui el diari (La Vanguardia, pàg. 27) informa que el que havia fet aquesta mestra era: "la tutora lo zarandeó por un brazo y lo arrastró por la nuca a un extremo de la clase". Atenció, això està en l'escrit de queixa de la mare (el pare no surt per a res, potser "zarandeado a un rincón" per la mare) adreça a la Inspecció Educativa, no la defensa de la mestra dient "si només vaig...".
El resultat és que el nen, de 7 anys, no va a l'escola des del 17 de desembre. Suposem que, en un llit de cotó fluix, la mare l'haurà anat educant a la seva manera.
Ai! si l'Aznar se n'entera.S egur que hi faria escudella: "A sobre de marginar el castellà, els nens reben brutals torments en un grau que només els catalans, en la seva mesquina ment, poden inventar". Si l'aconsegueix salvar, un cop adult en podrà fer un perfecte conserge de la FAES.

Més d’un mes sense escriure. Ja em perdonareu!
Excuses: les festes i algun problema locomotor. No són suficients.
Per compensar-ho, dos escrits breus.


VIOLÈNCIA PER A LA LLIBERTAT?

Segons diu el bon amic Octavi Fullat, segons el meu parer amb tota la raó, l’educació és violència. Potser la cita no és prou exacta, però s’ha d’interpretar com que per tal de treure (educar ve d’educere, treure enfora el que es porta a dins) els millors valors, hàbits, etc.. dels nous incorporats a la societat, cal inhibir-ne d’altres, i aquest procés de contenció vol una certa dosi de força, de coacció, d’emmotllament.
Fins aquí tot correcte. Però davant teories que defensen la manca total de pressió, que plantegen una formació sota el lema “que no pateixi”, cal que sigui lliure, jo preguntaria: Com cal formar per a la llibertat?
Si els nens i nenes no són formats (i per tant “violentats”) en la llibertat, el que s’obtindrà (i en molts casos sembla ser aquest l’objectiu prioritari) serà persones sense capacitat per decidir per si mateixes, i per tant a mercè de qualsevol influx extern de campanyes (aquestes sí violentes en el sentit de forçar a anar pel camí anunciat) de consum, polítiques o de qualsevol aiatol·là de la conferència episcopal.. L’educació feta per aconseguir l’operari, el consumidor, el votant ideal, actuant per acte reflex davant els estímuls que tan sofisticadament se li inoculen.
Diu Victòria Kent (“Cuatro años en París”, pàg. 33. Ed. Gadir. 2007) “el enemigo, invisible, os hace prisioneros en vuestra libertad”.
La formació (és un dir) light, hiperprotectora, només porta a consumidors progressivament compulsius de: cuchis, mòbils, nintendos, motos, cuatres-per-cuatres i (en els més evolucionats) idees polítiques i/o religioses quan més demagògiques millor.
Aprofito per posar una segona cita de Victòria Kent (diputada durant la República i la Guerra Civil) “pretendemos conocer el mundo y desconocemos totalmente nuestra propia silueta moral; somos unos desconocidos frente a nosotros mismos” (pàg. 31). L’educació, amb una violència semblant a l’utilitzada en un part, ha de presentar-nos les diverses opcions morals, treure del nen i el jove els millors elements de la seva personalitat i fer-los-hi avinents. Només coneixent-se un mateix i els perfils de les opcions a l’abast, la tria (que marcarà l’evolució de la vida de cadascú) serà lliure i per tant aportarà més fermesa a l’individu.
La fotografia que he triat (Le Point, nº 1840-41. Desembre 2007), mostra la “violència” per assolir (fer assolir) més flexibilitat que revertirà en més glòria per a un país, la seva federació de gimnàstica i fins i tot benestar econòmic a una família, però no aportarà res (al contrari) a la llibertat de l’infant que la pateix. Ans al contrari, el farà presoner d’una habilitat imposada.