DE QUÈ ENS ESTRANYEM?
Article publicat a Diario Crítico Catalunya (29 d'agost del 2010)

Hi ha hagut un certa indignació en veure els confessos lladregots del Palau passant unes vacances que per a molts voldrien la gent honesta. Fins i tots molts que fa quatre dies hi badaven, ara s’han escandalitzat.

I, la veritat, no sé per què. La tradició ve de lluny. Es podia veure ja a la Roma clàssica, on els patricis tenien el seu suport en l’anomenada “clientela”, gent que els visitava regularment, en demanda de favors, de crèdits, o simplement per retre’ls acatament. Ells, a canvi, mantenien la seva lluïssor (activitat cara), que donava conhort als que formaven el seu cercle de llepaires. El cost, mantenir un tren de vida que enlluernés la concurrència. La cosa va continuar durant l’època feudal, on els serfs es delien per tenir un bon senyor, a qui retien homenatge i pagaven delmes, a canvi d’una certa protecció. No fa tant, en l’època franquista, calia ser amic d’un ministre, d’un delegat provincial addicte al règim o, com a mínim, d’algun funcionari amb el carnet de la guàrdia de Franco. A l’altre costat, quants no van ser els organitzadors d’actes, els deutors de multes, els promotors culturals, que s’havien adreçat a grans industrials i gent de possibles demanat suport econòmic? Aquells anaven esquitxant la mosca, això sí, sempre i quan l’actuació dels peticionaris entrés dintre del seu cànon de correcció política i/o patriòtica. No s’havia preguntat ningú mai d’on sortien els fons.

Més endavant, es va seguir demanant la "correcció política" per part dels titots locals als seus demandants de favors. Vots a canvi de llocs de treball, permisos de construcció, reforma dels plans urbanístics, etc, etc... Més enllà d'assolir un càrrec polític, calia esdevenir un "patrici", algú susceptible de tenir "clientela".
Ja amb democràcia, abunden les creus, honors, reverències, adulacions, convidades a actes públics, per enaltir figures que, de sota mà i sempre que el peticionari sigui políticament correcte, afluixen la mosca. Portem una cultura de segles on necessitem mites, necessitem referències davant les quals badar. Ens han educat per a reverenciar, no per analitzar les entreteles dels ninots que tenim davant. Sobretot si entre ells –i abunden els casos- es fan tantes de manyagues que no podem tenir cap dubte de la singularitat del personatge en qüestió.

S’adula a qui té potencial per generar favors. I el subconscient diu que no es pot denigrar a qui fa un moment s’ha adulat. Potser no és que necessitem res al moment, però mai se sap. La capacitat de “endollar”, tant laboralment com per entrar en una elit determinada, genera una cohort d’aduladors que reforçaran la figura del patrici o del polític de torn. No són només els vots, evidentment importants. És tot el seguici de llepaires el que dóna prestigi. Si per això cal fins i tot crear llocs de treball ficticis –quantes oficines amb gent badallant -, o aconseguir diners per mitjans il•lícits, doncs es fa i ja està.

Ara s’apropen eleccions. Se’ns voldrà fer badar davant personatges que ens demanaran que els hi confiem el guiatge de la nació, sense explicar-nos ni molt ni poc com pensen fer-ho per sortir de l’actual atzucac. Mites que l’únic que tindran serà una cohort d’aduladors, de titelles expectants, de llàtzers a l’espera d’una engruna. Són aquesta gent els que fan grans els mites. Sense ells no serien res. I sense els titots, nosaltres podríem ser, d’una vegada, ciutadans conscients i amos del nostre destí.