dilluns, de setembre 20, 2010


LA VARIABILITAT DEL SENTIMENT INDEPENDENTISTA A CATALUNYA
Carta tramesa a La Vanguardia (7.9.2010) i no publicada.

Algunes reflexions sobre la variabilitat que indiquen les estadístiques publicades avui a La Vanguardia, sobre l’independentisme, i que vaig comentar a l'Ateneu durant la tertúlia on ens va visitar la Sra. Muriel Casals: Donat que s’apropen les eleccions, s’ha d’anar molt en compte, i sobretot en temps de crisi com l’actual, en la demagògia i el messianisme. La frivolitat en els plantejaments, donats amb traça, porten a no voler aprofundir i empenyen a donar un xec en blanc al primer engalipador que passa. Els referèndums per l’autodeterminació tenen un gran valor sociològic, donen una mesura de la vivacitat de la nostra societat civil, però no forçosament són representatius d’un possible resultat el dia en que es fessin jugant-s’hi alguna cosa de veritat. Ha mancat, al meu entendre, una informació i un debat obert, en el que es consideressin les diverses variants del procés, els reptes, els riscos, etc... No tot ha de ser sardanes i pa amb tomàquet. En ple entusiasme, completament lícit i sincer, ens arrisquem a que aparegui el messies, el moisès de torn, i ens demani que el seguim, que no patim, que ells ens portarà de la mà. On i com, ja ens ho dirà mentre caminem. Des de la manca de criteri, pot ser atractiu emprendre el camí.
L’altre opció, la d'un futur sòlid, seria desenvolupar una anàlisi crítica de la relació amb Espanya; els diversos camins legals oberts vers les múltiples opcions implicant una major o fins i tot total independència; els problemes –deute extern, pensions,inversions forànies, organismes internacionals...- que s’haurien d’afrontar. I així, les respostes a enquestes com l’esmentada, serien sòlides i reflectirien, amb projecció de futur, el parer de la gent.
No oblidem que la darrera manifestació del dia 10 de juliol, refusant el veredicte del Tribunal Constitucional (quina colla!) va ser un èxit popular però que, en últim terme, la comitiva no va arribar a la fita proposada (circumstància que no he vist comentada a cap mitjà, i que considero una metàfora del que passa al país), potser per una organització escassa, inexperta o fins i tot enfrontada. Potser per haver-hi més voluntat que traça (veieu les faltes d'ortografia a les pancartes de la foto). I també per la voluntat d'uns quants caps d'arengada més preocupats per fer-se la foto, o per la llargada de la seva senyera que per l'èxit col·lectiu. Que no ens passi amb l’autodeterminació!