CRISI-CRISI-CRISI
En el fons estem pagant la disbauxa d’uns xoriços que, veient com els polítics els afavorien (la guerra d’Irak no va ser més que una invasió que va enriquir uns quants especuladors), anaren perdent el pudor o la prudència que un control simplement honest els hagués obligat a mantenir.
Però si això ha portat a l’explosió, el que anava fent inflar el globus era el consum pel consum. L’existència i l’esperonament d’un sistema de vida basat en el tenir més que en el sentir. Cal un Masserati quan només es pot anar a 120 km/h? Em proposo anar escrivint sobre el tema si tinc paciència i, sobretot, hi ha algú a qui interessi.
Primera entrega, l’evolució de la tecnologia no està compassada amb l’evolució de la capacitat de assimilació per part de la societat. Els estris de consum (des d’un cotxe a una càmara de dvd, o un telèfon mòbil, per posar exemples a l’abast) han de consumir-se cada cop més, els dirigents de les multinacionals que els fabriquen exigeixen sempre més vendes, més vendes... I com que no hi ha nous útils (sí, útils) per fabricar, es van plantejant noves prestacions, la major part d’elles inútils i, en molts casos absolutament supèrflues, que facin llençar el model precedent que encara era útil en les condicions d’ús existents. Però cal consumir, sinó no es fabrica, i si no es fabrica ve l’atur, i la crisi... Em fa pensar en l’anunci de fa uns anys de la gasosa La Casera, en que un sortia corrent i quan li preguntaven perquè corria, responia: “per tenir set”.
Està molt bé (o no, ja en parlarem) que els governs, amb diners de tots, ajudin aquestes empreses que maldaven per créixer, créixer... (danzad, danzad malditos!), i els bancs que esperonaven la gent a comprar-los-hi els estris no inútils però si completament superflus. Està molt bé. Però m’agradaria veure que, en paral•lel, des de l’administració, s’estimulen els hàbits que portessin a una vida més assossegada i a un consum més responsable. Ara que amb tants acomiadaments les fàbriques no tindran capacitat per créixer, potser seria el moment de començar a compassar les necessitats (veritables!) de la gent amb la producció per satisfer-les.
To be continued...
