GRÀCIES ALS MIURES, ANIREM MILLOR!

Això no m'ho esperava.
Tant debatre sobre la LLEI ELECTORAL, tant capficar-s'hi, i resulta que la resposta estava en les banyes d'un brau.
Iniciativa popular (recollida de firmes, motivadora del personal)
Llibertat de vot (clau per a reduir la llosa que avui en dia significa la disciplina de partit, filtre que només deixa passar propostes mediocres i porugues)
Si això s'extrapolés a l'activitat parlamentària, aquesta tindria molta més "vidilla"

ESTRENA D'UNA OBRA MEVA

Demà, dia 27, a les 9 del vespre, a Lloret de Mar, estrenen la meva obra de teatre:
"Quan l'infern sigui atiat" (Premi La Carrova 2005)

Un grup entusiasta, que a tingut la bona voluntat de triar-la, procuraran després representar-la a diverses localitats gironines i potser a Barcelona. Per descomptat a Alforja.
Els hi estic molt agraït, i us en tindré informats.

CONSUMIU, CONSUMIU, MALEÏTS

El nostre conseller d’educació, Sr. Maragall, ha fet una lloança de la setmana de vacances escolars que s’introdueix al febrer, dient que si ara van a esquiar el 5% dels nens, aviat hi aniran el 50%.
Creieu que el 50% dels nens pertanyen a famílies com les Maragall, o altres de renom (fins i tot, perquè no, la Millet!), que només sospiren per un setmana de vacances per poder anar a esquiar. I per què no muntar a cavall al Polo! o fer submarinisme a les Seychelles!
Coneix el Sr Maragall alguna de les famílies que amb prou feines arriben a final de mes, que no saben com pagaran les colònies, o els cangurs que això significa, o que simplement, l'esquiar no entra dintre del seu standard consumista? En té alguna en el seu entorn, de família benestant des de diverses generacions.
I els altres, què?

EL BARÇA I LA SACARINA

Escric aquestes línies després de veure el programa del C33, “En un momento dado”, on es puja als altars al Johan Cruyff. En ell, un afeccionat, arribant fins i tot a les llàgrimes, deia que el 0-5 del Bernabeu, havia estat una compensació pels quaranta anys de dictadura. Que tota aquella persecució política, cultural lingüística i de tot tipus, havia estat venjada aquella gloriosa nit.
Possiblement aquest individu no havia sentit parlar dels molts sacrificats que durant els anys en que ell, o els com ell, cobrien la seva catalanitat veient en Kubala, arriscaven feina, estudis, tranquil•litat per “servar els mots” com deia el poeta. Ni sabia què era l’Assemblea de Catalunya, ni els esforços per tirar endavant Òmnium Cultural, o el dia a dia dels partits en la clandestinitat, ni, ni, ni...
Hi ha gent que cobreix la seva mala consciència posant-se sacarina al cafè després d’una gran àpat, regat generosament amb vins i acabat amb un pastís greixós. Ara que la berlusconiana aventura d’en Laporta tot just comença, potser podríem posar les coses en el seu lloc, i no jugar amb sentiments i memòries molt més mereixedores de respecte que les expressades a l’esmentat programa.
El Barça és més que un club, però la seva funció ha de ser també una altra i no pas la de la sacarina política. Hi ha molta memòria històrica que recuperar, hi ha molt que compensar (potser venjança no hauria de ser la paraula), hi ha molt que posar en coneixement de la gent perquè no es torni a repetir. El Barça a continuar jugant bé a futbol com ara fa, però no a adormir consciències ni a justificar actituds meselles.

CASTRACIÓ?

Ara que està de moda la castració qúímica, i també parlar del eximi Sr Millet...
No seria possible també una "castració econòmica"?. O sigui, que la societat es quedés tots els seus bens (dic tots, amagats o no), i que a partir d'ara hagués de viure amb el sou mig existent al país (que deu ser no més d'uns 30.000 euros bruts anuals), en un piset amb hipoteca,... en fi, cardat com la majoria dels que ell ha enganyat.
Amb tants amics com tenia, que segur que el seguiran convidant a menjar a casa seva i a prendre l'aperitiu als seus iots, no crec que es foti de gana. I si en patís, doncs tampoc estaria malament, la dieta és molt bona per al cos... i per l'ànima (?).

Bonica no?

DIA 27 D'AGOST DEL 2009, A LES 2 DE LA MATINADA, HA NASCUT LA RITA CISTERÓ MANÉN

No cal dir el feliços que som. Aquí la teniu!

D'UNA BONA AMIGA.
Preocupada per la meva obsessió per la crisi econòmica, m’envia un fragment de les memòries de Groucho Marx. La poso aquí per al vostre gaudi.
Gràcies Amàlia.


"...Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa muy agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero ¿Quién lo necesitaba? Podías cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve beneficios. Parecía absurdo vender una acción a treinta cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.
Mi sueldo semanal era de unos dos mil, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street. Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. Ahora cuesta creerlo pero incidentes como el que sigue eran corrientes en aquellos días.
Subí a un ascensor del hotel Copley Plaza, en Boston. El ascensorista me reconoció y dijo: - Hace un ratito han subido dos individuos, señor Marx, ¿sabe? Peces gordos, de verdad. Vestían americanas cruzadas y llevaban claveles en las solapas. Hablaban del mercado de valores y, créame, amigo, tenían aspecto de saber lo que decían. No se han figurado que yo estaba escuchándoles, pero cuando manejo el ascensor siempre tengo el oído atento. ¡No voy a pasarme toda la vida haciendo subir y bajar uno de estos cajones! El caso es que oí que uno de los individuos decía al otro: "Ponga todo el dinero que pueda obtener en United Corporation"
Le di cinco dólares y corrí hacia la habitación de Harpo. Le informé inmediatamente acerca de esta mina de oro en potencia con que me había tropezado en el ascensor. Harpo todavía iba en batín. -En el vestíbulo de este hotel están las oficinas de un agente de Bolsa -dijo-. Espera a que me vista y correremos a comprar estas acciones antes de que se esparza la noticia. -Harpo -dije-, ¿estás loco? ¡Si esperamos hasta que te hayas vestido, estas acciones pueden subir diez enteros! De modo que con mis ropas de calle y Harpo con su batín, corrimos hacia el vestíbulo, entramos en el despacho del agente y en un santiamén compramos acciones de United Corporation por valor de ciento sesenta mil dólares, con una garantía del veinticinco por ciento. Para los pocos afortunados que no se arruinaron en 1929 y que no estén familiarizados con Wall Street, permítanme explicar lo que significa esa garantía del veinticinco por ciento. Por ejemplo, si uno compraba ochenta mil dólares de acciones, sólo tenía que pagar en efectivo veinte mil. El resto se le quedaba a deber al agente. Era como robar dinero.
El miércoles por la tarde, en Broadway, Chico encontró a un habitual de Wall Street, quien le dijo en un susurro: -Chico, ahora vengo de Wall Street y allí no se habla de otra cosa que del Cobre Anaconda. Se vende a ciento treinta y ocho dólares la acción y se rumorea que llegará hasta los quinientos. ¡Cómpralas antes de que sea demasiado tarde! Lo sé de muy buena tinta. Chico corrió inmediatamente hacia el teatro, con la noticia de esta oportunidad. Era una función de tarde y retrasamos treinta minutos el alzamiento del telón hasta que nuestro agente nos aseguró que habíamos tenido la fortuna de conseguir seiscientas acciones. ¡Estábamos entusiasmados! Chico, Harpo y yo éramos cada uno propietarios de doscientas acciones de estos valores que rezumaban oro. El agente incluso nos felicitó. Dijo: - No ocurre a menudo que alguien entre con tan buen pie en una Compañía como la Anaconda.
El mercado siguió subiendo y subiendo. Cuando estábamos de gira, Max Gordon, el productor teatral, solía ponerme una conferencia telefónica cada mañana desde Nueva York, sólo para informarme de la cotización del mercado y de sus predicciones para el día. Dichos augurios nunca variaban. Siempre eran "arriba, arriba, arriba". Hasta entonces yo no había imaginado que uno pudiera hacerse rico sin trabajar. Max me llamó una mañana y me aconsejó que comprara unos valores llamados Auburn. Eran de una compañía de automóviles, ahora inexistente. -Marx -dijo- es una gran oportunidad. Pegará más saltos que un canguro. Cómpralo ahora, antes de que sea demasiado tarde. Luego añadió: -¿Por qué no abandonas el teatro y olvidas esos miserables dos mil semanales que ganas? Son calderilla. Tal como manejas tus finanzas, aseguraría que puedes ganar más dinero en una hora, instalado en el despacho de un agente de valores, que los que puedes obtener haciendo ocho representaciones semanales en Broadway. -Max -contesté-, no hay duda de que tu consejo es sensacional. Pero al fin y al cabo tengo ciertas obligaciones con Kaufman, Ryskind, Irving Berlin y con mi productor Sam Harris. Ls que por entonces no sabía era que Kaufman, Ruskind, Berlin y Harris también compraban a crédito y que, finalmente, iban a ser aniquilados por sus asesores financieros. Sin embargo, por consejo de Max, llamé inmediatamente a mi agente y le instruí para que me comprara quinientas acciones de la Auburn Motor Company.
Pocas semanas más tarde, me encontraba paseando por los terrenos de un club de campo, con el señor Gordon. El día anterior, las Auburn habían pegado un salto de treinta y ocho enteros. Me volví hacia mi compañero de golf y dije: -Max, ¿cuanto tiempo durará esto? Max repuso, utilizando una frase de Al Jolson. -Hermano, ¡todavía no has visto nada!
Lo más sorprendente del mercado, en 1929, era que nadie vendía una sola acción. La gente compraba sin cesar. Un día, con cierta timidez, hablé a mi agente acerca de este fenómeno especulativo. - No sé gran cosa sobre Wall Street - empecé a decir en son de disculpa- pero, ¿qué es lo que hace que esas acciones sigan ascendiendo? ¿No debiera haber alguna relación entre las ganancias de una compañía, sus dividendos y el precio de venta de sus acciones? Por encima de mi cabeza, miró a una nueva víctima que acababa de entrar en su despacho y dijo: - Señor Marx, tiene mucho que aprender acerca del mercado de valores. - Oiga, buen hombre -repliqué-. He venido aquí en busca de consejo. Si no sabe usted hablar con cortesía, hay otros que tendrán mucho gusto en encargarse de mis asuntos. Y ahora ¿qué estaba usted diciendo? Adecuadamente castigado y amansado, respondió: - Señor Marx, tal vez no se dé cuenta, pero éste ha cesado de ser un mercado nacional. Ahora somos un mercado mundial. Recibimos órdenes de compra de todos los países de Europa, de América del Sur e incluso de Oriente. Esta mañana hemos recibido de la India un encargo para comprar mil acciones de Tuberías Crane. Con cierto cansancio pregunté: -¿Cree que es una buena compra? -No hay otra mejor -me contestó-. Si hay algo que todos hemos de usar son las tuberías. (Se me ocurrieron otras cuantas cosas más, pero no estaba seguro de que apareciesen en las listas de cotizaciones.) -Eso es ridículo -dije-. Tengo varios amigos pieles rojas en Dakota del Sur y no utilizan las tuberías. -Solté una carcajada para celebrar mi salida, pero él permaneció muy serio, de modo que proseguí-. ¿Dice usted que desde la India le envían órdenes de compra de Tuberías Crane? Si en la lejana India piden tuberías, deben de saber algo sensacional. Apúnteme para doscientas acciones; no, mejor aún, que sean trescientas.
Mientras el mercado seguía ascendiendo hacia el firmamento, empecé a sentirme cada vez más nervioso. El poco juicio que tenía me aconsejaba vender, pero, al igual que todos los demás primos, era avaricioso. Lamentaba desprenderme de cualquier acción, pues estaba seguro de que iba doblar su valor en pocos meses.
En los periódicos actuales leo con frecuencia artículos relativos a espectadores que se quejan de haber pagado hasta un centenar de dólares por dos entradas para ver My Fair Lady (Personalmente opino que vale esos dólares.) Bueno, una vez pague treinta y ocho mil por ver a Eddie Cantor en el Palace. Cantor era vecino mío en Great Neek. Como era viejo amigo suyo cuando terminó la representación fue a verle en su camerino. “Encanto –dijo Cantor-, ¿qué te ha parecido mi espectáculo? Miré hacia atrás, suponiendo que habría entrado alguna muchacha. Desdichadamente no era así, y comprendí que se dirigía a mí. Eddie, cariño - contesté con entusiasmo verdadero-, ¡has estado soberbio! Me disponía a lanzarle unos cuantos piropos más cuando me miró afectuosamente con aquellos ojos grandes y brillantes, apoyó las manos en mis hombros y dijo: -Precioso, ¿tienes algunas Goldman Sachs? -Dulzura -respondí (a este juego pueden jugar dos)-, no sólo no tengo ninguna, sino que nunca he oído hablar de ellas ¿Qué es Goldman Sachs? ¿Una marca de harinas? Me cogió por ambas solapas y me atrajo hacia mí. Por un momento pensé que iba a besarme. -¡No me digas que nunca has oído hablar dee las Goldman Sachs! -exclamó incrédulamente-. Es la compañía de inversiones más sensacional de todo el mercado de valores . Luego consultó su reloj y dijo: -Hoy es demasiado tarde. La Bolsa está ya cerrada. Pero, mañana por la mañana, nene, lo primero que tienes que hacer es coger el sombrero y correr al despacho de tu agente para comprar doscientas acciones de Goldman Sachs. Creo que hoy ha cerrado a 156? ¡y a 156 es un robo! Luego Eddie me palmoteó una mejilla, yo le palmoteé la suya y nos separamos. ¡Amigo! ¡Qué contento estaba de haber ido a ver a Cantor a su camerino! Figúrese, si no llego a ir aquella tarde al Teatro Palace, no hubiese tenido aquella confidencia. A la mañana siguiente, antes del desayuno, corrí al despacho del agente en el momento en que se abría la Bolsa. Aflojé el veinticinco por ciento de treinta y ocho mil dólares y me convertí en afortunado propietario de doscientas acciones de la Goldman Sachs, la mejor compañía de inversiones de América
Entonces empecé a pasarme las mañanas instalado en el despacho de un agente de Bolsa, contemplando un gran cuadro mural lleno de signos que no entendía. A no ser que llegara temprano, ni siquiera me era posible entrar. Muchas de las agencias de Bolsa tenían más público que la mayoría de los teatros de Broadway. Parecía que casi todos mis conocidos se interesaran por el mercado de valores. La mayoría de las conversaciones se limitaban a la cantidad que tal y tal valor habían subido la semana pasada, o cosas similares. El fontanero, el carnicero, el panadero, el hombre del hielo, todos anhelantes de hacerse ricos, arrojaban sus mezquinos salarios -y en muchos casos sus ahorros de toda la vida- en Wall Street.
De vez en cuando algún profeta financiero publicaba un artículo sombrío advirtiendo al público que los precios no guardaban ninguna proporción con los verdaderos valores y recordando que todo lo que sube debe bajar. Pero apenas si nadie prestaba atención a estos conservadores tontos y a sus palabras idiotas de cautela. Incluso Barney Baruch, el Sócrates de Central Park y mago financiero americano, lanzó una llamada de advertencia. No recuerdo su frase exacta, pero venía a ser así: "Cuando el mercado de valores se convierte en noticia de primera página, ha sonado la hora de retirarse."
Un día concreto, el mercado comenzó a vacilar. Unos cuantos de los clientes más nerviosos fueron presos del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores que por entonces solo tenían el nombre de tales. Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar reclamando garantías adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados. Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el Banco. Para evitar que vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente para cubrir las garantías que desaparecían rápidamente.
Luego, un martes espectacular, Wall Street lanzó la toalla y sencillamente se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada, porque por entonces todo el país estaba llorando. Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único que perdí fueron doscientos cuarenta mil dólares (o ciento veinte semanas de trabajo, a dos mil por semana). Hubiese perdido más pero era todo el dinero que tenía. El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. Todo lo que dijo fue: "¡la broma ha terminado!" Antes de que yo pudiese contestar el teléfono se había quedado mudo...se suicidó.
En toda la bazofia escrita por los analistas del mercado, me parece que nadie hizo un resumen de la situación de una manera tan sucinta como mi amigo el señor Gordon. En aquellas palabras lo dijo todo. Desde luego, la broma había terminado. Creo que el único motivo por el que seguí viviendo fue el convencimiento consolador de que todos mis amigos estaban en la misma situación. Incluso la desdicha financiera, al igual que la de cualquier otra especie, prefiere la compañía. Si mi agente hubiese empezado a vender mis acciones cuando empezaron a tambalearse, hubiese salvado una verdadera fortuna. Pero como no me era posible imaginar que pudiesen bajar más, empecé a pedir prestado dinero del Banco para cubrir las garantías. Las acciones de Cobre Anaconda se fundieron como las nieves del Kilimanjaro (no creas que no he leído a Hemingway), y finalmente se estabilizaron a 2 7/8. La confidencia del ascensorista de Boston respecto a United Corporation se saldó a 3,50. Las habíamos comprado a 60. La función de Cantor en el Palace fue magnífica ¿Goldman-Sachs a 156 dólares? Cuando la máxima depresión del mercado, podía comprárselas a un dólar por acción.
El ir al desahucio financiero no constituyó una pérdida total. A cambio de mis doscientos cuarenta mil dólares obtuve un insomnio galopante, y en mi círculo social el desvelamiento empezó a sustituir al mercado de valores como principal tema de conversación..."

BEN MIRAT, NO N'HI HA PER TANT.
Adjunto un articlet rebut d'un amic anglès, i que vàrem publicar a la difunta "Vent de Serè". en el fons, tots venim del mono, fins els més savis.

EL CANVI NECESSARI
per Angus

No penseu que entrem en política. Només volem explicar-vos una petita història de disseny avançat.

L’estàndard US per a l’ample de via dels ferrocarrils és de 4 peus, o sigui 8,5 polsades. És una xifra realment estranya. Per què és aquesta i no una altra de més racional?, perquè aquesta era la mida a Anglaterra i els expatriats anglesos varen construir les vies de tren dels Estats Units.

Per què els anglesos les construïen així?, perquè les primeres línies de tren varen ser construïdes per la mateixa gent que havien fet els tramvies que precediren el tren, i aquesta era l’amplada d’aquests.

I per què “ells” ho feren amb aquestes mides? Perquè la gent que havia instal•lat les vies dels tramvies utilitzava les mateixes eines que feien servir per construir els carros, els quals tenien aquesta amplada entre rodes.

D’acord! Però per què els eixos dels carros tenien aquesta amplada entre rodes? Bé, el fet és que si ells probaven de fer-los amb qualsevol altra amplada, les rodes dels carros es trencaven quan anaven per les velles, llargues rutes d’Anglaterra, ja que aquesta amplada era la dels solcs que els segles hi havia deixat.

I doncs, qui havia construït aquests vells, llargs camins? La Roma imperial havia aixecat la primera ruta de llarga distancia a Europa (incloent-hi Anglaterra) per a les seves legions. Des d’aleshores que es venen utilitzant aquests camins.

I els solcs al camí? Les carretes romanes varen ser la causa dels primers solcs, als que tothom s’ha d’ajustar per tal d’evitar que se li trenquin les rodes. Com que tots els carros es feien per a la Roma imperial, tots tenien la mateixa amplada entre rodes.

D’aquí podem deduir que l’amplada estàndard de les vies dels ferrocarrils americans es deriven de les especificacions donades per als carros de guerra de la Roma imperial. I la burocràcia, com veiem, viu per sempre. I si us pregunteu quin ruc, quin ase va ser el primer en decidir-ho, estareu encertant-ho, ja que els carros de guerra romans tenien just l’ample necessari per que s’hi adaptessin les anques de dos cavalls de guerra.

Ara, el final de la història.

Quan veieu el Transbordador Espacial, notareu que té dos coets d’arrancada als dos costats del tanc principal de combustible. Són SRB (“solid rocket booster”). Els SRB estan fets de Thiokol en una fàbrica que hi ha a l’estat de Utah. Els enginyers de la fàbrica haurien preferit fer-los més amples, però els SRB han de ser transportats per ferrocarril, des de la factoria a l’estació de llançament.

El ferrocarril que hi va passa per un túnel, a les muntanyes de Utah. El túnel és una mica més ample que les vies del tren, que, com ara ja sabeu, són de l’amplada de dos culs de mula.

Per tant, el disseny de un enginy que es pot considerar com dels mitjans de transport més avançats del món va ser determinat fa més de dos mil anys per l’ample del cul d’una mula.

¡Qué descansada vida
la que huye del mundanal ruido
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!

Cinc dies de viatge plàcid, navegant pel Canal du Midi francès, amb bons amics (Robert, Neus, Octavi, Antonieta, i la Belis!). I si la sortida a la crisi estigués en aquests versos de Fray Luis de León?

Rieu? En arribar, dies després, esmorzar amb els mateixos amics més alguns d'altres a l'ermita de Puigcerver. I després al troç, a preparar els olivers per a la tardor. Perquè com diu una altra cita, aquest cop de Goethe (citat al meu llibre "Com un vi novell":
"Només hi ha un remei que s’obté sense diners, ni metges, ni bruixes. Ves al camp, cava, remou la terra, quedat en un àmbit reduït i menja senzill; viu com els animals!; no dubtis en adobar tu mateix la terra que has sembrat. Així viuràs fàcilment vuitanta anys"
Aquest consell de Faust, potser sí seria la sortida a la crisi, perquè com bé li xiuxiueja Mefistòfil a l'orella,
NO OBLIDEU LA FOLLIA.

CRISI? QUINA CRISI!

I SI....

I si el nombre de cotxes que la societat necessita fos el d'ara, i no l'inflat de fins fa uns mesos?

I si la gent preferís treballar menys hores a tenir augments de sou?

I si l'hàbit de menjar a casa en lloc del restaurant, de fer l'entrepà al nen en comptes de comprar-li un tigreton, fos la nutrició correcta?

I si fos veritat el que diu: "per fer tard no cal correr"?

I si un dia, el ruc digués que ja no li agrada l'olor (el gust mai el podrà tastar) de la pastanaga?

Si a algú li agrada especular sobre aquestes possibilitats, en podem anar afegint.

MEDIOCRITAT?, MALA FE?

Clarivident article de Francesc de Carreras a La Vanguardia de dijous 28.05.09 ("Fomentando la abstención"). Algunes cites:

Empiezo a pensar de verdad y ya hace tiempo que lo sospecho, que los asesores de imagen y los expertos en marketing electoral son un serio peligro para la democracia.... D'acord. Però cada vegada en fan més cas, i jo ho atribueixo a la manca de principis propis, a l'afany d'assolir el poder i després ja veurem! Si no s'ha fet res per fomentar l'esperit crític de la gent, si el que preval és la televisió, i amb ella Escenas de matrimonio, culebrots i futbol (per cert, per a quan una manifestació com la d'ahir per a la defensa de l'Estatut?), és lògic que sigui al revés, i que els polítics s'adaptin als culebrots, a la premsa groga, als programes del cor amb tota la brutícia que això comporta.

La tarea consiste en saber argumentar que las propuestas e ideas del adversario (que no enemigo) no son las que al elector más le convienen e intentar convercerle de que las propias son mucho mejores... pero no, la propaganda política sólo se dirige a los más primarios sentimientos, sin que la razón asome por ningún lado... Però potser cal anar més lluny. Si el que preval és la descalificació, el treure dossiers en el moments adients, s'arriba a la fàcil conclusió (falsa però fàcil, que és el que compta) de que "tots són iguals" i la política és un cau de lladres. I NO ÉS AIXÍ! Algú ha de gestionar els afers públics, i no és indiferent que ho faci una opció política o una altra. El "tots són iguals" afavoreix una radicalització i un allunyament de la gent que obre les portes a noves dictadures, a feixismes com el que, inconcebiblement, van votar a Itàlia amb l'amic Silvio.
Per evitar-ho, caldrà posar a la presó als qui estafin al país, i no només quan s'acosten eleccions. Diria que és una responsabilitat dels polítics el denunciar les corrupcions que puguin saber, i que és un delicte callar-s'ho i guardar-s'ho per a les èpoques electorals, on poden servir pel joc del "i tu més!".

Una vergonya.

EL SALVAVIDES DE LA MEMÒRIA

Llegeixo amb complaença que el Memorial Democràtic ha anomenat un Consell Assessor (a la fotografia dels diaris, un munt de gent rodejant Saura), i que per a una millor gestió, està buscant un palau on allotjar-se.

Penso que, a vegades, lo de la memòria història funciona. Penso que molts dels que han sortit a la fotografia, no voldrien mai ser els de la que us adjunto, i per això, què res millor que formar part de l’elit, com ho feren les poques dotzenes d’intel•lectuals que tingueren lloc als busos que els portaren a França. Per què uns i no uns altres? Per què un escriptor i no un manyà o un fuster? Qui s’atorgà el dret diví de decidir sobre la vida (molts, no tots, s’hi jugaven la vida) d’uns i d’altres?

Si mai torna una ensulsiada com la del 39, que la memòria històrica faci que la Generalitat hagi preparat busos per a tothom.

Afortunadament, els amics de l’altra banda dels Pirineus, sense tant palau i tant consell, humilment i esforçada, van fent coses amb gran acollida per part del públic. Els que no càpiguen al bus, que comptin amb ells!

JA N'HI HA PROU!
MEMÒRIA PER RECORDAR LA MERDA

Llegeixo una notícia sobre ERCROS. Degut a que vol "adequar l'estructura productiva a la caiguda de la demanda" fa fora definitivament 271 treballadors, i tanca una de les plantes de Flix.
O sigui, després d'emmetzinar les aigües de l'Ebre, amb un cost multimilionari per a la societat i sense cap inculpat (diuen que quan es varen fer els abocaments no estava legislat!) i un silenci còmplice de l'administració i els mitjans de comunicació, ara, parcialment, marxen.
He llegit diverses vegades que, malgrat la pol·lució (alguns dels productes tindran el seu us prohibit l'any que vé), hi havia un silenci entre els habitants de Flix, ja que es jugaven el lloc de treball, i es responia dient que l'empresa, a més, pagava el centre social, el camp de futbol, i coses així. I ara? es farà un estudi seriós i independent sobre incidència d'enfermetats a la zona?
Per a mi, això també seria MEMÒRIA HISTÒRICA: Saber, com a mínim saber si no es pot jutjar, qui, quan i com, varen ser els responsables dels mils de tones de residus que jauen perillosament en l'Ebre. Si voleu estudiar més enllà, quines foren les relacions amb l'Alemanya dels anys 30... Ui, ui, ui!
La memòria serveix per recordar on hi havia una pedra i no tornar a ensopegar, o sigui, en aquest cas, per obrir la consciència de la gent a ser més crítica quan se'ls ofereix un caramel, a canvi de que es deixin donar pel c.

MÉS SOBRE LA CRISI.
€€€€€€€€€€€€

M’escriu el Toni Roure per dir-me que no hi veu solució, ja que estem entrampats en una espiral (suïcida?) de consum-treball-consum.
És veritat. Però també és veritat que els grans moviments van emergent poc a poc, i fins i tot afegiria que les grans crisis com l’actual ajuden a aquesta emergència.
Però analitzem-ho una mica més en profunditat. Veiem que la majoria d’ajudes són per als mercats financers, o sigui especulació per especulació, fum! Com que el seu sentit és tenir sempre beneficis, quan no en tenen poden desaparèixer.
També s’ajuden les indústries automobilístiques, malgrat que sembla evident que els anys de vaques grasses ja se’ls han acabat. Però clar, els llocs de treball... I els de les altres indústries? I els de, per posar un exemple ben proper i humil, les nombroses parades dels mercats que han anat tancant, deixant un panorama desolador de persianes baixades? I els lampistes, i, i, i...
Estic d’acord en que ara calen mesures de xoc. Estic amb el govern espanyol en que no s’han d’afluixar les mesures de caire social, que hi ha molta gent que està patint molt, patint una angoixa paralitzant. Però per altra banda, no caldria pujar els impostos per a mantenir aquesta política social? Els que tenen molt, els que ara mateix s’estan enriquint (no oblidem que les grans crisis són fonts de grans enriquiments per als vius i per als que disposen de liquiditat), no haurien de pagar una mica més, no se’ls hauria de vigilar (són els espavilats, no ho oblidem) perquè paguessin el que és de llei?
I sobretot, no caldria anar estimulant polítiques que conduïssin a un tren de vida més raonable?
Quants treballs –no enriquidors, no gratificants- es fan per poder pagar luxes innecessaris o les prestacions necessàries degut al propi treball –cangurs, per exemple-?
Una de les coses bones que té la crisi és que s’està invertint en obra pública. Aquesta també es podria dirigir a uns tipus de vida més racionals. Per exemple fomentant el transport públic –de qualitat i amb la freqüència suficient-. O amb millors comunicacions, com aquest famós Quart Cinturó, que cal que no neixi ja escanyolit, com el tan parlat Eix transversal, fet pels del peix –boqueronet!- al cove.
Ara que moltes empreses hauran de replantejar-se la seva activitat, potser és el moment que la pròpia demanda faci que s’adrecin a activitats més ajustades a un ritme de vida aparellat amb els mitjans dels que disposem.
En resum i com a exemple, la sortida de la crisi hauria d’implicar un augment important d’impostos per als cotxes de luxe i un foment dels elèctrics. Un foment del turisme rural i cultural proper i un control de les urbanitzacions de segona –i tercera!- residència que surten com a bolets, malmetent la possibilitat d’espais d’esbarjo social.
En fi, perdoneu el rotllo, però seguiré predicant.

CRISI-CRISI-CRISI

En el fons estem pagant la disbauxa d’uns xoriços que, veient com els polítics els afavorien (la guerra d’Irak no va ser més que una invasió que va enriquir uns quants especuladors), anaren perdent el pudor o la prudència que un control simplement honest els hagués obligat a mantenir.

Però si això ha portat a l’explosió, el que anava fent inflar el globus era el consum pel consum. L’existència i l’esperonament d’un sistema de vida basat en el tenir més que en el sentir. Cal un Masserati quan només es pot anar a 120 km/h? Em proposo anar escrivint sobre el tema si tinc paciència i, sobretot, hi ha algú a qui interessi.

Primera entrega, l’evolució de la tecnologia no està compassada amb l’evolució de la capacitat de assimilació per part de la societat. Els estris de consum (des d’un cotxe a una càmara de dvd, o un telèfon mòbil, per posar exemples a l’abast) han de consumir-se cada cop més, els dirigents de les multinacionals que els fabriquen exigeixen sempre més vendes, més vendes... I com que no hi ha nous útils (sí, útils) per fabricar, es van plantejant noves prestacions, la major part d’elles inútils i, en molts casos absolutament supèrflues, que facin llençar el model precedent que encara era útil en les condicions d’ús existents. Però cal consumir, sinó no es fabrica, i si no es fabrica ve l’atur, i la crisi... Em fa pensar en l’anunci de fa uns anys de la gasosa La Casera, en que un sortia corrent i quan li preguntaven perquè corria, responia: “per tenir set”.


Està molt bé (o no, ja en parlarem) que els governs, amb diners de tots, ajudin aquestes empreses que maldaven per créixer, créixer... (danzad, danzad malditos!), i els bancs que esperonaven la gent a comprar-los-hi els estris no inútils però si completament superflus. Està molt bé. Però m’agradaria veure que, en paral•lel, des de l’administració, s’estimulen els hàbits que portessin a una vida més assossegada i a un consum més responsable. Ara que amb tants acomiadaments les fàbriques no tindran capacitat per créixer, potser seria el moment de començar a compassar les necessitats (veritables!) de la gent amb la producció per satisfer-les.

To be continued...

MISSATGE AL TONI ROURE,
que va tenir la gentilesa de llegir aquest blog.
Si us plau, si tornes a entrar, dona'm la teva adressa!
Tens raó, el llibre és difícil d'ubicar. A La Central el tenen a "cinema", a l'Hogar del libro, a "història" (jo el vaig veure). En fi, si tens problemes, m'ho dius i te'l trametro.
Gràcies

Per seguir amb el tema de CAMPO DE ESPERANZA, us adjunto la crítica apareguda a internet, a la revista especialitzada de cinema CiendeCine.

Historia de un rodaje

“Nada duele tanto como la esperanza, cuando la esperanza pende de un hilo”. Esta frase, escrita por Max Aub en sus “Diarios” el 9 de junio de 1941, es la cita con la que el estudioso Antoni Cisteró García (Barcelona, 1946) abre su extenso, documentado, original y perfecto estudio sobre lo que fue el rodaje y la relación entre los autores de la famosa película “Espoir-Sierra de Teruel”, quizás el título más emblemático de las películas que se han hecho (durante y después) de la Guerra Civil Española. De formación multidisciplinar, Antoni Cisteró, ingeniero químico, licenciado en Filosofía y diplomado en Sociología, es autor de obras de teatro, novelas, libros de cuentos, pero sobre todo es un experto estudioso de la Guerra Civil Española y del exilio, además de un profundo conocedor de la obra de dos figuras imprescindible de la cultura de europea como Max Aub y André Malraux. Y es, precisamente, este conocimiento el que le ha permitido con “Campo de esperanza” novelar las peripecias, dificultades y situaciones vividas durante el rodaje de la película “Espoir-Sierra de Teruel”, sobre la cual es un erudito.
Para huir de la frialdad de un estudio histórico y científico a palo seco, con el buen criterio que caracteriza su devenir creativo, Antoni Cisteró se ha decantado por novelar lo que fue aquella epopeya de unos hombres y mujeres que querían dejar testimonio de un momento histórico tan doloroso como incomprensible, tan innecesario como absurdo. La lectura de “Campo de esperanza” permite adentrarse en vericuetos que no habían sido tratados en otros trabajos sobre la famosa película de André Malraux, basada en su propio libro “L’Espoir” y que a la hora de llevarlo al cine contó con la colaboración en el guión del gran Max Aub. La capacidad narrativa de Antoni Cisteró, unida a su férrea voluntad de investigador da como fruto un libro a contracorriente de lo que habitualmente es un libro de cine, de ahí que “Campo de esperanza” se lea como una novela, se descubra como un testimonio y se concrete como un libro histórico.
Para cerrar el círculo de la perfección, el libro, cuidadosamente editado, incluye el DVD de “Espoir-Sierra de Teruel”, para que el lector pueda hacer el doble e imprescindible ejercicio de visionar la obra cinematográfica de André Malraux y recrearla y documentarla con el imprescindible trabajo de Antoni Cisteró.
Miguel Fernando Ruiz de Villalobos
CIEN DE CINE. Nº 496. Diciembre 2009

PREMI FILM-HISTÒRIA 2008

Em plau comunicar-vos que, per unanimitat, el jurat ha otorgat el Premi Film-Història 2008, de la Universitat de Barcelona, a la meva novel·la CAMPO DE ESPERANZA segons diu l'acta: "acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge de Sierra de Teruel (Espoir 1938-1939), la mítica pel·lícula d'André Malraux la qual ha reeditat també amb dvd".

L'acte d'entrega es farà el proper dia 17 de febrer, a la Filmoteca de Catalunya, Av. Sarrià 33, a les 19:30 hores.

Ha estat una gran sorpresa i és un enorme honor, que m'ajuda encara més en el compromís per fer les coses, els escrits, cada dia una mica millor.

Gràcies.

NO TOTHOM ESTÀ BOIG

Repassant els diaris d’avui, dia 3 de Febrer, trobo dos articles, complementaris, que recolzen el que deia l’altra dia sobre el conflicte a Gaza.
A l’AVUI (pàg. 12) article de jana Beris “Contra Hamàs, també veus àrabs”, amb una cita del diari àrab Al-Haiat: “hi ha els qui s’asseuen a les butaques entapissades a Damasc i Beirut, vanagloriant-se d’una victòria que no va ser tal, interferint els esforços per arribar a la calma” (canvieu Damasc o Beirut per New York o Washington i encaixa igual).
L’altre, a PUBLICO (pàg. 13) “Judios pacifistas europeos piden a España que no cambie la ley”, reproduint una carta al ministre Moratinos del president de l’European Jews for a Just Peace, Dror Freiler. I també us en poso una cita: “La justicia es de particular importància en estos momentos cuando la ONU y la Unión Europea están protestando contra los horrores a los que se somete a los civiles, en Palestina y Gaza”.
Qui està, doncs, al darrere?
Els radicals religiosos d’una i altra banda, curiosament coincidents (fins i tot es podria arribar a admetre en alguns casos que “inconscientment”) amb els interessos econòmics radicals (benefici a qualsevol preu). Els interessos dels qui, gràcies a haver pogut manipular el govern del país més poderós del món (per ara) han aconseguit arraconar la possible influència pacificadora d’ens supranacionals com la ONU.
Que això ho hagin aconseguit movent els fils de titelles sinistrament patètics com Bush, Cheney o Rumsfield, i no diguem d’aquell escolanet que tenien, anomenat Jose Mari, diu molt poc en favor del criteri del poble que els va votar.

PREMI

Em plau anunciar que m'han atorgat el Premi Film-Història 2008 (Universitat de Barcelona,Centre d'Investigació Film-Història) per la meva obra CAMPO DE ESPERANZA.

Moltes gràcies a qui n'hagi tingut l'idea. És un estímul a continuar treballant i a fer-ho tan bé com sàpiga.
L'entrega tindrà lloc el 17 de febrer a la Filmoteca de Catalunya.

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No tots els israelians són un govern dirigit per sospitosos de corrupció i necessitats de violència extrema, de demagògia i cinisme per aconseguir més vots a les properes eleccions.

No tots els palestins són de Hamàs, triomfant a les urnes de Gaza per un rebot de la població a les corrupteles de Al Fatah, i que han contemplat fredament com massacraven la seva gent a canvi de tirar uns coets manifestament ineficaços.

No tots els alemanys eren nazis sàdics i paranoics.

No tots els espanyols són l’escolanet bigotut que va ajudar la missa negra on Bush i els seus van sacrificar qualsevol prestigi que li hagués pogut quedar a les Nacions Unides, pretigii força que tan necessària seria ara.

No tots, però uns quants sí. I significats. Cal que tothom sàpiga identificar-los i s’allunyi d’ells.

Temps enrere Israel feia les coses correctament. Caçava antics nazis i els portava a judici, i si calia s’aplicava la pena de mort. Però si la manera d’aconseguir fer callar un assassí és matar-ne els centenars de persones que el rodegin, això justificaria una violència arreu del món d’abast imprevisible. S’hauria de bombardejar amb bombes de fòsfor Guipúscoa després d’un atemptat d’ETA? No, raons a part, aquest no és el camí. No ho és, malgrat beneficiï a les petroleres americanes tot mantenint un policia atemoridor en una regió del món especialment atractiva pels beneficis que pot reportar.