VOTI, VOTI, VOTI, -3
Si en els dos articles precedents he volgut comentar el tema del sistema electoral des del punt de vista dels electors, ara voldria fer-ho des del punt de vista dels elegits. Com es podria vèncer el desencís, la famosa desafecció dels votants, arribada a extrems com els de les actuals manifestacions de Democràcia Real Ya?
En el sistema electoral hi ha diverses formes de repartir els escons en funció del nombre de vots i opcions de llistes obertes o tancades en variades combinacions. Però sobretot en les primeres, caldria, abans de llançar-se a una opció que, per diferent, sembla més atractiva, s’analitzés no només com influiria en els propis partits (l’aparell es veuria debilitat, cosa positiva), sinó en el “mercat” electoral, ja que donada la persistència dels hàbits clientelars, una llista oberta sense corregir altres factors, podria encara potenciar-los.
En l’escrit anterior apuntava a una millor informació del que fan els “representants del poble”. No parlo dels rendiments de comptes, de la revisió dels programes electorals d’uns per part dels seus contrincants, sempre demagògics i esbiaixats. Parlo d’informació institucionalitzada del que fa i del que vota cadascun dels membres elegits pel poble. Però clar, si només voten el que els dicta “el partit”, potser no caldria; coneixent l’opció presa per aquest, n’hi hauria prou.
Fa poc, amb motiu del debat sobre les curses de braus, es dóna llibertat de vot als parlamentaris. Cadascú va saber el que havien votat. Per què es va fer només en un tema eminentment “folklòric” com aquest, i no en altres? Per què no en tots, posats a fer?
El complement a les llistes obertes (o mixtes) hauria de ser la llibertat dels parlamentaris de votar en consciència. És evident que els membres d’un partit votarien força homogèniament, però no sempre uniformement. Si això anés de la mà d’un millor control de les concessions, contractacions, concursos i altres fonts de clientelisme, potser s’aniria escampant una millor cultura democràtica; potser s’anirien coneixent millor els candidats i no només el cap de llista. Quedaria ben clar que no tots són iguals, i això ajudaria a l’elecció, i també a la sintonia entre el poble i els seus representants. Els polítics, gent preparada i digne en la seva gran majoria, s’ho mereixen, i els seus votants també.

VOTI, VOTI, VOTI - 2
(Segueixo amb els articles a DiarioCríticoCatalunya 2/4)
La base de tot sistema electoral és l’elector. Aquesta perogrullada no és gratuïta, no la dic perquè sí. A vegades hi ha qui se n’oblida. Els candidats, per exemple. Alguns –com sempre, no tots -, no ho recorden perquè menystenen aquesta figura, sense la qual no existirien ells. Programes utòpics, sabent del cert que no es podran complir; mentides sobre els rivals i sobre un mateix; frases recurrents fetes sense fonament –ai! Allò del “ara, més que mai” –; i altres atzagaiades per l’estil, posen a l’elector en un dilema difícil de solucionar. Es diu: em prenen per ruc?, i es disposa a sospesar les diverses alternatives després d’esporgar-les de tot l’embalum fals i barat que les embolcalla.
Aquest seria un elector model. També n’hi ha, com hi ha polítics assenyats o platges tranquil•les. Però aleshores es veuen casos com els d’Itàlia o altres llocs més propers, banyats pel Mediterrani de platges saturades de gratacels, i ens diem: realment han sospesat la veracitat de les afirmacions d’aquest candidat?; estan segurs els votants de la seva honestedat?; les seves propostes són beneficioses pel país? Si fos així, com és possible que el guanyador sigui aquest!
Hi ha una part d’irracionalitat en el vot, que fa pensar, i molt. Són suïcides? Són conscients de que apostar una vegada i altra per una opció que es basa en el capitalisme especulatiu, en l’amiguisme i en el joc brut pot portar al país, o a la comunitat autònoma, o al municipi, a situacions de difícil reconducció? No.
Ja a la Roma dels cèsars, els potentats gaudien d’una cohort d’aduladors, anomenada “clientela”, formada per la gent que depenia d’ells, no per ser-ne esclaus o empleats, sinó perquè el patró els hi proporcionava assistència jurídica, ajuda econòmica –amb interessos - o recomanacions per obtenir prebendes i llocs de treball; i en contrapartida, el “client” recolzava el patró electoralment i l’escortava pels carrers, tant com a signe de prestigi com de protecció personal. Ho explica molt bé Luciano Perelli al seu llibre La corruzione politica nell’antica Roma. Rizzoli. Milà. 1994). Afegeix que els vincles patró-client eren més forts que els de la llei, ja que l’aplicació d’aquesta estava fortament condicionada pels interessos clientelars. Ciceró va més lluny, i classifica els clients en tres categories: els que anaven al matí a casa del patró a fer la “salutatio”, els que l’acompanyaven amb tota la pompa al Foro –l’”adsectatio”, i la massa anònima que els rodejava i es delia per esdevenir, cadascun d’ells, també un client d’home tan prestigiós. Acabo aquest punt llatí amb una cita de Salusti (Epistole a Cesare), respecte a la pèrdua de la llibertat per part del poble: “Però quan va aparèixer l’atur, i la pobresa portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal”. Us sona? Han passat vint-i-un segles i sembla que ho digui algun analista d’avui en dia.

VOTI, VOTI, VOTI - 1/4
(Article d'opinió publicat a Diario Crítico Catalunya)

Ha començat de nou el Guadiana particular del nostre país: la mal anomenada reforma del sistema electoral. Catalunya és la única autonomia que no en té de pròpia, encara que val a dir que el que han fet les altres comunitats és simplement limitar-se a seguir el sistema de llistes tancades i altres requisits ja reflectits a les lleis electorals de l’Estat. Si bé en un principi es podia explicar, i fins i tot justificar, aquesta por a morir vestit que tenien els polítics durant la Transició, no té raó de ser que, set lustres després, encara hi hagi el mateix sistema, i la mateixa por, arreu; fins i tot amb coses tan curioses com la que apareix a la Llei Electoral andalusa (1986, actualitzada el 2005), on s’especifica al seu article 23 que “La presentación de candidaturas, en la que se alternarán hombres y mujeres...”, i que em fa pensar en aquell acudit tan suat dels pèsols saltejats (tu menges, tu no menges...). Bé, deixem les bromes, perquè el que estic comentant és molt trist. És per això que en penso fer diversos articles, començant per l’introductori que esteu llegint.
El dilluns dia 2 he assistit a un acte d’Acció per la Democràcia, organització que promou un canvi de llei electoral. Conferències molt interessants però que, junt amb l’enveja de veure com altres països es mouen, debaten i voten adaptacions de la llei electoral, deixen un regust amarg en pensar que no només els temes de llistes obertes o tancades, doble votació o àmbit territorial de representació són rellevants, sinó que és el propi sistema nostre el que fa factible que els partits parlamentaris, amb una indolència digna del millor tribunal constitucional, vagin posposant durant dècades l’actualització del sistema de votació. I quan ho fan, es un dir, les tímides propostes semblen il•luminades per aquelles paraules del Gatopardo: “Cal canviar-ho tot perquè res no canviï”.
Les tímides pulsions dels partits majoritaris, apareixen en prendre consciència de la creixent desafecció que porta a rècords d’abstenció. Sense arribar a extrems dignes de Saramago, una abstenció molt alta podria distorsionar el pràctic bipartidisme que tan confort els dóna als que en frueixen. Una frase molt corrent és: “tan li fa, votis qui votis, tots són iguals”. I no és veritat, en absolut, i menys en el to despectiu amb que s’acostuma a dir. La meva apreciació és que la gent no està farta dels polítics en si mateixos, sinó de la seva actitud mesella com a eix transmissor de les ordres que dicten els “aparells”, gairebé mai orientades al bé comú sinó a la lluita entre partits. Si deixem apart els casos, preocupants però no generals, de trànsfugues, imputats i altres excrescències, la gran majoria dels nostres representants són gent formada, amb bona voluntat i ganes de treballar. El votant, temps enrere, ho assumia pel sol fet de que apareixien a les llistes. Ara hi ha l’efecte contrari, en detriment de la pròpia democràcia.
El tema és complex. Si hom té una idea, necessita el poder per portar-la a terme. Però a vegades ha de renunciar a la pròpia idea per assolir aquell. I això tant a nivell personal com col•lectiu. Un equilibri inestable s’estableix entre “principis” i ”eficàcia”. I són precisament els “aparells” els que marquen aquesta segona com a pas imprescindible per implantar els primers, que en el camí es van perdent.. Seria una manera com una altra d’organitzar-se, si no fos perquè la dura tasca d’assolir l’eficàcia, i amb ella el poder, es menja tota la capacitat d’anàlisi, d’autocrítica o de discrepància interna. A cada bugada –llegeixis a cada baralla amb els contrincants, es perd un llençol –o sigui, un principi. És trist veure com un parlamentari, que se suposa és una persona amb idees pròpies i amb el cap ben estructurat, es limita a fixar-se en els dits del cap del grup, per saber quin botó pitjar. És en aquesta actitud de submissió als interessos del partit i no a les pròpies creences sobre com ha d’anar el país, on la frase “tots són iguals” agafa el seu sentit.
Sembla ser que els dos principals partits catalans, o sigui una sucursal depenent d’un doble aparell, i un bipartit d’aparells no sempre coincidents, ni en els fins ni en les estratègies, han començat a reunir-se per parlar (i van...) d’una nova llei electoral. Suposo que prèviament hauran estudiant fil per randa quin benefici (un parlamentari més, potser només un braç –dret- de parlamentari) poden obtindre si es passa de quatre províncies a set vegueries; com es poden escombrar partits petits reduint el nombre de parlamentaris o jugant amb les regles de comptabilitat –ei, electoral!-; com es pot activar algun grup “submarí” i quin efecte tindria en el repartiment d’escons, i altres falòrnies per l’estil. No poden, de cap manera, anar més enllà; no poden, ni els podem demanar a ells, a l’aparell, que es facin l’hara-kiri. Per tant, sembla clar que una proposta d’avançar cap a una democràcia més propera al ciutadà no pot sortir d’ells, o almenys no només d’ells. Aquí rau la importància d’iniciatives com la d’AD esmentada abans. Així doncs, en els propers dies, avançaré les meves reflexions sobre el tema. No sóc especialista, no estic llicenciat en ciències polítiques, però sóc un votant, un dels actors en aquest drama, i això em dóna tot el dret d’opinar.

U h!!!
(Carta tramesa a Público i no publicada)
Leo frecuentes artículos, la mayoría, bien escritos y razonados, sobre un ex presidente y sus agresivas declaraciones y asesorías. Pero a pesar del buen hacer periodístico que muestran, quisiera hacer mi comentario al respecto.
En la actualidad, España se halla inmersa en un escenario digno de la Casa del Terror. A los obstáculos ineludibles con los que se tropieza en el recorrido hacia una salida ignota (con nombres y apellidos, como en el terrorismo, o anónimos bajo el paraguas de la palabra “mercado”), se añaden monstruos de cartón que aúllan: Uh!, Uh!
Si por su actividad, algunos son inevitables –Berlusconi mientras mande -, otros, que cultivan el magma mediático promocionando la caricatura de sí mismos –como en el caso citado -, perderían toda su fuerza aterrorizante si no se hablara de ellos.
Si les ignoramos, se desvanecerán.

PRODUCTIVITAT
(Carta publicada a l'ARA, 30.04.2011)
Són dies difícils, els conceptes no estan clars. Quan la Generalitat va llançar l’emissió de deute, vaig voler apuntar-m’hi, ja que s’havia dit que érem com els alemanys, però l’interès era molt més alt. Però després es va dir que anàvem com Grècia, i em vaig refredar.
Pot passar el mateix quan es vulgui aplicar el barem de productivitat als salaris? Per aclarir-ho, potser seria bo posar exemples. Un d’ells seria Cacalolat. Els problemes venen de la manca de productivitat? De qui és la culpa? De la família catalana original que s’ho va passar pel ral? Dels italians que buscaven beneficis a curt? De l’Administració que va deixar fer a un comprador conegut pels seus tripijocs, amb una cohort d’executius molt ben retribuïts per fer la feina bruta? O de l’operari que, podent omplir dos pots més per hora, no ho ha arribat a fer?
Una darrera pregunta: Quan els beneficis es disparin a l’alça, també es reflectirà proporcionalment al salari del treballador?

OBJECTIU ASSOLIT
(carta publicada a l'ARA (14.4.2011) i, amb variacions, a LA VANGUARDIA (16.4.2011)
L’objectiu ja s’ha assolit. Ara, calma i a esperar-ne els beneficis.
Sembla que el nostre conseller de Sanitat ha volgut transmetre un missatge de tranquil•litat. No es veuran retallades les urgències, ni les malalties greus. No es parla de les de grau mig (?), que una espera excessiva pot convertir en greus. Suposo que tampoc la funerària es veurà afectada.
Res a dir –o sí -. Sobretot perquè l’objectiu s’ha assolit: esverar per engreixar les mútues, aportant nous clients a la sanitat privada; els que, tenint mitjans i davant l’alarma social creada, han fet el cop de cap -sense ferida greu -i s’hi han apuntat.
EL mateix es podria dir d’Educació i la perspectiva de molts pares a l’hora de pensar si el proper curs apunten els seus fills a la pública o a la privada. Potser era aquesta la finalitat del reiteratiu discurs catastrofista –malgrat afectés la imatge del propi país, i el seu ja famós deute. Sí, s‘han cobert els objectius; fins i tot el d’ajudar a la rendibilitat dels bancs amb les comissions de la col•locació de deute.

LA NOSTRA PETITA PLAÇA TAHRIR
(Publicat a DiarioCriticoCatalunya, 0.04.2011)

Cadascú té una plaça per prendre el sol, per seure, per crear una petita ombra, la petjada que el perviurà uns instants després de que se’n vagi.
En aquesta plaça, que no és gran, no és ni plaça, a vegades ni tan sols xamfrà, es poden fer moltes coses, o cap. És on podem decidir els petits gests que ens identifiquin, i alhora donin un caràcter al propi espai. I amb ell, a tota la població; o també la passivitat i l’esclerosi.

Perquè no és el mateix comprar a la botiga que a la gran superfície; no és el mateix reciclar que no fer-ho; estalviar que endeutar-se per fer unes vacances “televisives”; anar amb transport públic o amb vehicle propi; votar que no votar... I tampoc no és el mateix tirar endavant una empresa creativa i productiva que especular a borsa; l’enginyeria productiva que l’enginyeria financera; vendre’s l’empresa a un estranger que tenir un pla de supervivència a llarg termini; tenir personal fidel i addicte durant anys a trafiquejar amb contractes escombraries; esmicolar el sector públic que ajudar el sector privat. No, no és el mateix.
I mica en mica, gest a gest, el petit àmbit d’acció es va fent gran, el racó esdevé xamfrà, el xamfrà placeta i la placeta... Sentim soroll, mirem enlaire, i veiem que mentre nosaltres anem fent petits gestos, a l’edifici veí, a l’àtic, s’apiloten uns quants caparronets voltats de serpentines, mirant al carrer amb commiseració. Allà, els aparells fan de partits, els partits fan de govern, el govern fa de partit i aquest no troba l’aparell que funcioni bé. Són allà, prepotents i alhora aïllats, perquè de no fer-lo servir, l’ascensor cada cop funciona pitjor. I enmig de tot això, uns “mercats” anònims van dictant-los-hi el full de ruta –que difícil es fa no pronunciar-ho lleugerament diferent -, fent bo l’aforisme que diu que qui no sap on va, arriba a un altre lloc .

Mentrestant, però, nosaltres ens apropem al raconet, xerrem, seguim fent petits gestos, sintonitzem amb altres petites ombres; anem omplint la plaça. Potser mai l’omplirem tota, potser aviat ens faran fora. Però ja mai més ens podran treure l’escalforeta que ens haurà donat el sol primaveral al nostre petit racó de la plaça.

CATALUNYA I ALEMANIA
(Carta publicada a La Vanguardia del 2.4.2011)

Segons el nostre President, som els alemanys d’Espanya. I jo em pregunto si no seria millor ser, simplement i amb la modèstia i orgull precisos, els catalans de Catalunya?
Senyor President, a Alemanya, per posar uns exemples, l’Administració paga ràpida i puntal i els trens arriben a l’hora, factors que influeixen en la “productivitat” molt més que limitar-se a prémer el ritme de producció dels obrers. Ah! I a Alemanya, quan a un ministre se li descobreix que ha mentit en el seu currículum, dimiteix.
No, no som Alemanya. Som Catalunya, amb els seus pros i els seus contres; orgullosos de ser-ho, però no arrogants.
Al país de referència presidencial, el populisme basat en l’orgull i el victimisme del -realment injust- acord de Versalles, trenats amb una crisi llarga i profunda, portaren a una exasperació de les actituds i en últim terme, al nazisme. Perquè és molt perillós utilitzar constantment el greuge comparatiu com a eina de cohesió social.
No; espero que siguem simplement catalans, i n’estiguem orgullosos.

MEMÒRIA

(Carta publicada a ARA, el diumenge 6.3.2011)
Magnífic article del doctor de Riquer sobre la memòria. Quina llàstima la situació actual, on malgrat la crisi vol tota l’atenció, s’esmerça més energia en desmantellar obres dels altres que en aportar-ne de noves.
Que el Memorial Democràtic és absolutament necessari, ho demostren les declaracions de la senyora vicepresidenta, amb tòpics desmuntats pels historiadors anys enrere, equiparant la violència dels dos bàndols durant la guerra civil. No és el mateix la violència de masses incontrolades, davant un govern debilitat pel cop d’estat, que la violència promoguda i estimulada des de les més altres instàncies del govern franquista; no és el mateix les brutalitats dels dos bàndols durant la guerra, que les mantingudes pel guanyador contra un sector concret de la societat durant decennis. Tota violència és condemnable, però no tota violència és igual.
No és el mateix que uns radicals de dretes tirin pedres contra la façana del Memorial, o que un govern el desmantelli fins al punt de canviar-ne fins i tot el nom. Per a quan una “Qualitat Democràtica” de veritat?

És patètic, obsessiu i caríssim l’esforç del govern actual per desmantellar algunes de les obres de l’anterior. Voldria afegir dos apunts: Amb l’actual sistema de representativitat política, és impossible que els membres del govern siguin els millors. Ho podrien ser, alguns n’estan capacitats, però mentre l’esforç s’esmerci en la lluita partidista i no en la tasca de govern, manats pels aparells i no per l’interès comú, no ho podran demostrar.
Segon: l’efecte d’enderrocament dóna pistes d’un tarannà elitista. Queda clar que l’economia mundial és manada pels “mercats”. Quantes places d’ensenyament caldrà augmentar en la privada o la concertada –discriminatòria o no – perquè “els mercats es donin per satisfets i es puguin eliminar barracons? Quin increment en els abonats a les mútues consideraran els mercats adient per dotar a la sanitat pública dels mitjans que ja tenia previstos incorporar?
Si la gestió és guiada pels “aparells” i pels “mercats”, mai podrà ser l’adient. O almenys la que esperen els votants dels qui ara se n’ocupen. Quan trigarà una nova llei electoral que alliberi als polítics –bona gent -, de la tirania dels manaires esmentats?

GRÀCIES!
(Publicat a Diario Crítico Catalunya. 20.1.2011)

És veritablement sorprenent com als partits polítics, immersos en lluites i baralles dignes d’un barri marginal, els ha passat per alt la gran perspicàcia, capacitat d’anàlisi i de compromís històric d’algun pròcer que, alliberat de la tasca rutinària de guanyar-se la vida gràcies a merescudes retribucions d’empreses privades, ha esmerçat el seu temps en oferir-nos la materialització del nostre somni més cobejat.

Quines oportunitats estem deixant passar! Un d’ells, que encara que nascut en llar castellana, paladeja les altres llengües hispanes en la més pregona intimitat, ha proposat reduir el nombre d’autonomies. Genial! No ho critiqueu abans de veure’n el bon ús que en podem fer! No ens precipitem i evitem abocar tots els dicteris que el cor calent ens suggereix!

No veu el lector l’agudesa i la profunditat d’una proposta que ens donaria el que no tenim des de Jaume I el Conqueridor? Hi ha una bona part d’habitants de la península que veuen excessiu el nombre de 17 autonomies. Treballem en això.

El País Basc s’agermanaria amb Navarra i, potser per lligams etílics, amb La Rioja. De tres n’hem fet una.

Al pastis cuit amb les dos Castelles, la de la Mancha i la del Lleó, se’l coronaria amb la guinda de Madrid. De nou, de tres, una. Fins i tot es podria afegir Cantàbria, que en seria la seva sortida natural vers els lluços, els raps i les cloïsses. De quatre, una.

Andalusia, en un agermanament del més pur serrà entreviat del greix més saborós, amb Extremadura.

Galícia trobaria el seu agermanament en el carbó d’Asturies, el millor per coure els seus rèmols.

Hi ha algun punt encara fosc, com Aragó, però no dubto que les fundacions faran de manera fefaent el seu treball de recerca i agermanament. Per altra banda, el cas de les Illes Canàries és tan complicat que, donada l’onada de privatitzacions que s’apropa, es podria proposar de vendre-les a Mauritània o Cabo Verde.

I per fi la gran troballa. Els Països Catalans! Podrien arribar no fins a Guardamar sinó fins a Lorca i més enllà. Segons l’ideòleg d’aquesta solució, la seva columna vertebral seria el transvasament de l’Ebre. L’Eix Mediterrani consistiria doncs, a més de ferrocarrils i carreteres, en unir el Jumilla amb els vins del Roina. NI els més agosarats independentistes ho podrien haver somniat!

Però compte! Que el nostre agraïment no vagi tan enllà que donem carta blanca. No vull ni imaginar el nounat País Català regit per segons qui, proper al pare de la idea i que ara regeix els destins d’aquells que d’aquí quatre dies seran els nostres germans. Per altra banda, el destí del nostre pròcer és ben clar; acabada la tasca de “caca-pipi-culo” de l’actual rector de les dretes, sorgirà com un messies el pare de la criatura, el qui ha engendrat aquesta propera Espanya de les cinc o sis entitats autònomes que mai li agrairem prou.

Gràcies. Prometo seguir el procés amb atenció

-Rita, digues Bones Festes als meus amics
-Bobeboglogle...estes
-Doncs això, que sigueu feliços l’any vinent, i l’altra, i l’altra
-déu....

GRÀCIES, SENYOR AZNAR

Qui ho anava a dir! Llegeixo a El Periódico (23.12.2010) que la FAES proposa agrupar algunes autonomies per estalviar recursos. PER FI ACONSEGUIREM ELS PAÏSOS CATALANS! Eureka! El que no han aconseguit en Laporta, ni en Puigcercós, ens ho posa l’Aznar en safata!

Caldrà, però, estar atents. Si s’agrupen les tres comunitats catalanes, en un procés gestionat pel PP, hi haurà el risc de que el president, el primer president dels Països Catalans després de Jaume I, sigui el senyor Camps. I posats a fer, podria haver-hi el senyor Fabra de Conseller d’Economia (bons consells ens podria donar), i fins i tot en Zaplana a Interior. Si això ho amanim amb una Conselleria de Cultura per en Millet, i la d’Urbanisme per a qualsevol d’Unió Mallorquina,...
Bé, de tota manera és bo que se’n parli. Bones Festes

CATARSI DEL PSC

Magnífic article de Ferran Mascarell al diari ARA, sobre com repensar el paper del socialisme català després de l’ensulsiada. D’acord. Cau pel seu propi pes que s’ha de fer una reflexió interna sobre com s’ha arribat aquí que serveixi de punt de partida per a noves fites. Però com també apunta, cal fer-ho des del principi. I jo afegeixo: On és el principi? Perquè també es podria anar més enrere i veure qui és el paper dels partits i si el seu funcionament es vist com a positiu per l’electorat. Al meu entendre, el primer debat és si cal pensar com pensa la majoria, o bé pensar “tout court” i oferir un plantejament ampli i coherent d’actuació, tot esperant que el missatge arribi i generi adhesions. El cercar dir el que es vol sentir ocasiona canvis de rumb que no sempre són ben entesos. L’altre punt, seria el propi funcionament dels partits polítics, on actualment hi ha la percepció que la “maquinària” es menja qui té esperit de servei en benefici d’un allargar anys i anys un “aparell”, cosa que porta a la promoció de mediocritats (a tots nivells), això sí, dòcils.

NOMS I COGNOMS, SI US PLAU!

Actualment s’està posant de moda el fer declaracions sobre la “salut” dels països, de les comunitats, de tot. Dir-la o no dir-la! Aquestes intervencions no són innocents. En uns minuts, un expert en borsa pot guanyar (o perdre, si no té la informació o el nas adient) milions. Així que un comentari d’algú rellevant (com els darrers del senyor Olli Rehn, comisari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la UE) fa baixar en picat les cotitzacions. I tot basat en uns “crec”, “penso”, “em sembla” , sobre la reacció d’uns anònims “mercats”.
Si aquestes suposicions aterren en un camp llaurat per la tasca indigna d’una oposició que degrada la imatge de tot un país per l’afany d’arribar al poder quant abans millor, el trasbals ocasionat fa molt mal. A cada bugada perdem un llençol, fins a quedar-nos despullats.
Si us plau, algú podria posar nom i cognoms a aquests terroristes econòmics que s’amaguen darrere l’innocu nom de “mercat”? Algú podria posar termes concrets a lo que es “creu”, a lo que genera dubtes? Si es necessiten dades, es demanen a qui les té, però no mitjançant una roda de premsa.
En aquest àmbit, no hi ha paraules innocents.

CARO PAPA
Article aparegut a Diario Crítico (18.11.2010)

Caro Papa,

Durant la seva grata visita vaig sentir que en alguns moments m’escandalitzava, aquesta sensació que vostès tan rebutgen. Les monges com assistentes de la llar, l’ostentosa despesa dedicada a defugir el sant camí d’un eventual martiri, la metàfora de cent cinquanta prelats dinant opíparament just a sobre de les oficines de Càritas... Fixi’s que no he esmentat les seves declaracions, carregades d’intencionalitat política. Però n’hi ha una que sí que em va sacsejar: la de comparar la relació laïcisme/catolicisme –raó/fe- amb l’existent als anys trenta. Això em va fer saltar.

Però després, pensant l’alt nivell de formació i d’informació que té vostè, vaig pensar que potser hi havia una part de raó. I em vaig dirigir als arxius de la memòria. En efecte, potser sí que segueixen vigents les paraules del cardenal Gomà, el 28 de maig del 1938: “Cal que la guerra s’acabi. Però no amb un compromís, amb un arranjament ni amb una reconciliació. Cal portar les hostilitats fins a l’extrem i emportar la victòria per la punta de l’espasa. No és possible cap més pacificació que la de les armes. Per tal d’organitzar la pau dintre d’una constitució cristiana, és indispensable extirpar tota la podridura de la legislació laica”. Dóna matèria per a la reflexió. Fins i tot es pot dir que paraules semblants apareixen avui en dia en mitjans de comunicació propers a vostè, oi?

Perquè, de fet, quan la raó es veu confrontada a la fe, és molt difícil trobar-se en un punt de coincidència. La raó implica, necessàriament, la llibertat de recerca, amb el risc d’equivocar-se, i també la llibertat d’elegir una opció entre les que s’han anat trobant, com a pas vers noves recerques. Al contrari, la fe implica l’adhesió, voluntària i lliure, a un dogma tancat. Per tant, és prèvia a la raó –i aleshores ja no hi ha lloc a seguir més enllà els seus camins arriscats -, o és posterior a ella –acceptant per la fe els pressupostos on la raó no ha arribat. Però els dos camins no són mai simultanis i molt menys complementaris.

Quan una opció és tancada –es pren o no es pren, però és així -, difícilment pot dialogar amb la que és oberta per definició. L’únic punt de trobada és, o hauria de ser, la tolerància i el respecte d’una envers l’altra. I això és el que va faltar els anys trenta, i pel que va dir, en certa mesura els anys deu d’aquest segle.
Als anys trenta, i no només a Espanya, s’havia plantejat una confrontació d’extermini. S’havia radicalitzat tant la situació que només es veia la sortida mitjançant l’eliminació de l’altre. Per una banda, la posició obrera era violenta perquè veia que se’ls esborrava la poca esperança –o fe? – que, després de segles d’explotació, havien dipositat en les reformes inicials de la II República, esborrades primer pel bienni negre i després per les armes. Per part de la dreta, perquè havien vist les orelles al llop, el començament d’una transformació de la societat contrària als seus interessos i que, amb la República laica, tendia a consolidar-se. És comprensible –encara que no justificable - el majoritari recolzament de l’Església a aquesta segona opció, fins i tot, com em vist en el cardenal Gomà, esperonant la violència, la violència d’aquell militar que passejaven sota pal•li. No hi havia punt mig entre laïcisme i religió catòlica. Els plantejaments d’aquesta, com ara, eren tancats: hom l’agafava en bloc o n’esdevenia enemic i com a tal havia de ser destruït. Com diu l’evangeli: “qui no està amb mi, està contra mi”.

Com he dit, l’únic punt on trobar-se és el respecte a l’opció “diferent”. Que cadascuna faci el seu camí. Una i altra tenen molt a córrer, moltes coses que endreçar a casa com per voler arranjar la de l’altre. No s’amoïni, el món de la raó està convuls i prou feina té a trobar un nou camí vers el desconegut món de la post crisis. Cal esperar que les legions que amb vostè fan el camí cap a la fe així ho vegin i es dediquin a preparar l’església per al segle XX –no, no és un error d'escriptura -, i després el XXI. Prou feina tenen.

Desitjant-li un retorn sà i estalvi, el saluda atentament

Tero

LA LLEI SOBRE L’EMANCIPACIÓ JUVENIL

Una petita reflexió sobre el fet que el nostre Parlament hagi debatut aquesta llei. A priori, tot està molt bé, cal ajudar als joves a emancipar-se. D’acord. Però: Per què cal ajudar-los?
Resposta evident: Per què no tenen recursos per fer-ho ells sols. Bé, d’acord, per ara.
Però, per què no tenen recursos? Quins són els recursos precisos? Quin tipus d’emancipació els hi cal? Fixeu-vos que no dic, volem, si no els hi cal, a ells, que són els destinataris, els gestors de l’esmentada emancipació.
Vivim en un món consumista, que promou la tecnologia per vendre més i no per millorar el nivell de vida, on les grans fortunes són les úniques que tenen recursos per continuar enriquint-se; quan aquesta carrera fa crisi, per culpa d’uns immorals i ineptes gestors d’aquestes riqueses, l’Estat el que fa és estimular encara més el consum, sota el xantatge de l’atur. Gasteu, gasteu, maleïts, sembla dir. La societat està malalta. Tothom angoixat: atur, contractes draconians, amenaces de l’entorn amb la inseguretat ciutadana, el terrorisme i, per sobre de tot, la manca de temps i assossec per trobar el nostre petit lloc sota el sol. Només els que ho aconsegueixen s’emancipen de veritat.
Primera pregunta: per què no tenen recursos? Quin tipus de recursos? N’hi ha d’externs i també, i per sobre de tot, interns. Capacitat d’anàlisi de les situacions; capacitat d’assumir els riscos de les decisions preses (i no projectar-los als pares o a l’Administració); capacitat d’esbrinar que és el prioritari i què és lo accessori, etc... I si no tenen els recursos personals, interns, de formació del caràcter, com podran emprar els materials, que són els que se suposa l’Administració en vol facilitar l’accés. Temes que crec falten en la formació del nostre jovent, farcit de cursos d'idiomes, ballet, judo, psicòlegs i tutors.
Al meu entendre, és tractar un càncer (el d’una societat descentrada, ella mateixa sense recursos propis per afrontar reptes desconeguts) amb un medicament molt car, però que només tracta el mareig que produeix la malaltia. Però que es fa per eliminar realment la malaltia? Per lluitar contra l’obesitat, es pot facilitar l’accés a vestits de talles grans, però també educar des de petits en l’alimentació correcte. Es pot donar estímuls a l’accés als gimnasos, però també millorar el cost dels aliments saludables i gravar-ne els perjudicials.
Caldrien lleis específiques si les famílies poguessin educar els fills amb el temps i l’assossec suficient per fer-ho? Caldrien, si els mitjans de comunicació no inflessin el cap als infants amb un consum compulsiu? Caldrien, si les escoles prioritzessin la formació de la persona i no la instrucció per a un futur laboral que ni ells, ni ningú, sap com serà? Caldrien, si el treball (i les retribucions) es repartissin més equitativament?
El dictar lleis d’ajuda, sense arromangar-se i treballar per millorar les causes que fan precisa aquesta ajuda pot ser molt lloable (i electoralment rendible) als polítics. Però, en el fons, augmenta fins a nivells excessius la presència de la “tutoria” governamental, i dissimula la necessitat de repensar, des de la base, els tics (veritables símptomes, malgrat el metge miri cap un altre costat) de la nostra feble i desorientada societat.

Exemple pescat a l'atzar a la televisió: Una noia adolescent qualificada com a ni-ni (ni estudia ni treballa), diu:
-"Jo no em puc queixar, el que passa és que no tinc vocació. Però el que sí tinc és un cotxe i visc sola, surto de festa, i això.

La conductora del programa li pregunta:
-I qui ho paga això?

Resposta:
-Els meus pares, clar, a vegades em diuen que sóc un paràsit, pero m'ho paguen!

Conclusió: evidentment, no es pot queixar. Però la societat sí. Algú s'imagina com seran els eventuals fills d'aquesta ni-ni, possiblement tampoc "sense vocació", quan els avis ja no puguin esquitxar la mosca?

LA VARIABILITAT DEL SENTIMENT INDEPENDENTISTA A CATALUNYA
Carta tramesa a La Vanguardia (7.9.2010) i no publicada.

Algunes reflexions sobre la variabilitat que indiquen les estadístiques publicades avui a La Vanguardia, sobre l’independentisme, i que vaig comentar a l'Ateneu durant la tertúlia on ens va visitar la Sra. Muriel Casals: Donat que s’apropen les eleccions, s’ha d’anar molt en compte, i sobretot en temps de crisi com l’actual, en la demagògia i el messianisme. La frivolitat en els plantejaments, donats amb traça, porten a no voler aprofundir i empenyen a donar un xec en blanc al primer engalipador que passa. Els referèndums per l’autodeterminació tenen un gran valor sociològic, donen una mesura de la vivacitat de la nostra societat civil, però no forçosament són representatius d’un possible resultat el dia en que es fessin jugant-s’hi alguna cosa de veritat. Ha mancat, al meu entendre, una informació i un debat obert, en el que es consideressin les diverses variants del procés, els reptes, els riscos, etc... No tot ha de ser sardanes i pa amb tomàquet. En ple entusiasme, completament lícit i sincer, ens arrisquem a que aparegui el messies, el moisès de torn, i ens demani que el seguim, que no patim, que ells ens portarà de la mà. On i com, ja ens ho dirà mentre caminem. Des de la manca de criteri, pot ser atractiu emprendre el camí.
L’altre opció, la d'un futur sòlid, seria desenvolupar una anàlisi crítica de la relació amb Espanya; els diversos camins legals oberts vers les múltiples opcions implicant una major o fins i tot total independència; els problemes –deute extern, pensions,inversions forànies, organismes internacionals...- que s’haurien d’afrontar. I així, les respostes a enquestes com l’esmentada, serien sòlides i reflectirien, amb projecció de futur, el parer de la gent.
No oblidem que la darrera manifestació del dia 10 de juliol, refusant el veredicte del Tribunal Constitucional (quina colla!) va ser un èxit popular però que, en últim terme, la comitiva no va arribar a la fita proposada (circumstància que no he vist comentada a cap mitjà, i que considero una metàfora del que passa al país), potser per una organització escassa, inexperta o fins i tot enfrontada. Potser per haver-hi més voluntat que traça (veieu les faltes d'ortografia a les pancartes de la foto). I també per la voluntat d'uns quants caps d'arengada més preocupats per fer-se la foto, o per la llargada de la seva senyera que per l'èxit col·lectiu. Que no ens passi amb l’autodeterminació!

DE QUÈ ENS ESTRANYEM?
Article publicat a Diario Crítico Catalunya (29 d'agost del 2010)

Hi ha hagut un certa indignació en veure els confessos lladregots del Palau passant unes vacances que per a molts voldrien la gent honesta. Fins i tots molts que fa quatre dies hi badaven, ara s’han escandalitzat.

I, la veritat, no sé per què. La tradició ve de lluny. Es podia veure ja a la Roma clàssica, on els patricis tenien el seu suport en l’anomenada “clientela”, gent que els visitava regularment, en demanda de favors, de crèdits, o simplement per retre’ls acatament. Ells, a canvi, mantenien la seva lluïssor (activitat cara), que donava conhort als que formaven el seu cercle de llepaires. El cost, mantenir un tren de vida que enlluernés la concurrència. La cosa va continuar durant l’època feudal, on els serfs es delien per tenir un bon senyor, a qui retien homenatge i pagaven delmes, a canvi d’una certa protecció. No fa tant, en l’època franquista, calia ser amic d’un ministre, d’un delegat provincial addicte al règim o, com a mínim, d’algun funcionari amb el carnet de la guàrdia de Franco. A l’altre costat, quants no van ser els organitzadors d’actes, els deutors de multes, els promotors culturals, que s’havien adreçat a grans industrials i gent de possibles demanat suport econòmic? Aquells anaven esquitxant la mosca, això sí, sempre i quan l’actuació dels peticionaris entrés dintre del seu cànon de correcció política i/o patriòtica. No s’havia preguntat ningú mai d’on sortien els fons.

Més endavant, es va seguir demanant la "correcció política" per part dels titots locals als seus demandants de favors. Vots a canvi de llocs de treball, permisos de construcció, reforma dels plans urbanístics, etc, etc... Més enllà d'assolir un càrrec polític, calia esdevenir un "patrici", algú susceptible de tenir "clientela".
Ja amb democràcia, abunden les creus, honors, reverències, adulacions, convidades a actes públics, per enaltir figures que, de sota mà i sempre que el peticionari sigui políticament correcte, afluixen la mosca. Portem una cultura de segles on necessitem mites, necessitem referències davant les quals badar. Ens han educat per a reverenciar, no per analitzar les entreteles dels ninots que tenim davant. Sobretot si entre ells –i abunden els casos- es fan tantes de manyagues que no podem tenir cap dubte de la singularitat del personatge en qüestió.

S’adula a qui té potencial per generar favors. I el subconscient diu que no es pot denigrar a qui fa un moment s’ha adulat. Potser no és que necessitem res al moment, però mai se sap. La capacitat de “endollar”, tant laboralment com per entrar en una elit determinada, genera una cohort d’aduladors que reforçaran la figura del patrici o del polític de torn. No són només els vots, evidentment importants. És tot el seguici de llepaires el que dóna prestigi. Si per això cal fins i tot crear llocs de treball ficticis –quantes oficines amb gent badallant -, o aconseguir diners per mitjans il•lícits, doncs es fa i ja està.

Ara s’apropen eleccions. Se’ns voldrà fer badar davant personatges que ens demanaran que els hi confiem el guiatge de la nació, sense explicar-nos ni molt ni poc com pensen fer-ho per sortir de l’actual atzucac. Mites que l’únic que tindran serà una cohort d’aduladors, de titelles expectants, de llàtzers a l’espera d’una engruna. Són aquesta gent els que fan grans els mites. Sense ells no serien res. I sense els titots, nosaltres podríem ser, d’una vegada, ciutadans conscients i amos del nostre destí.

DENOSTAR A POLITICOS
(en la mateixa línia de l'anterior entrada, m'han publicat aquesta carta a La Vanguardia el 22.07.2010)

Magnífico artículo del Sr. Roca Junyent (20/VII/2010), advirtiendo de la peligrosa tendencia a denigrar a los políticos. A mi entender, el problema no radica en las personas, salvo alguna excepción, sino en los propios partidos, que laminan las virtudes de los politicos.
Se está viviendo un partidismo que absorbe la democracia, y es de eso de lo que se quejan los votantes. Estructuras pesadas, carísimas y controladas por líderes mesiánicos o mediocres maquiavelos, que anulan el criterio de los parlamentarios.
Aunque parezca utópico, para que se perciba que los políticos sirven para transmitir el sentir popular, debería generalizarse –y no sólo para votaciones anecdóticas como las del tema taurino- la libertad de voto en el Parlamento, eso sí, inscrita en una corriente de opinión en consonancia con los principios y fines de cada opción política. Éste sería el complemento verdaderamente democrático a la tan necesaria reforma de la Ley Electoral.
Antoni Cisteró