LA LLEI SOBRE L’EMANCIPACIÓ JUVENIL
Una petita reflexió sobre el fet que el nostre Parlament hagi debatut aquesta llei. A priori, tot està molt bé, cal ajudar als joves a emancipar-se. D’acord. Però: Per què cal ajudar-los?
Resposta evident: Per què no tenen recursos per fer-ho ells sols. Bé, d’acord, per ara.
Però, per què no tenen recursos? Quins són els recursos precisos? Quin tipus d’emancipació els hi cal? Fixeu-vos que no dic, volem, si no els hi cal, a ells, que són els destinataris, els gestors de l’esmentada emancipació.
Vivim en un món consumista, que promou la tecnologia per vendre més i no per millorar el nivell de vida, on les grans fortunes són les úniques que tenen recursos per continuar enriquint-se; quan aquesta carrera fa crisi, per culpa d’uns immorals i ineptes gestors d’aquestes riqueses, l’Estat el que fa és estimular encara més el consum, sota el xantatge de l’atur. Gasteu, gasteu, maleïts, sembla dir. La societat està malalta. Tothom angoixat: atur, contractes draconians, amenaces de l’entorn amb la inseguretat ciutadana, el terrorisme i, per sobre de tot, la manca de temps i assossec per trobar el nostre petit lloc sota el sol. Només els que ho aconsegueixen s’emancipen de veritat.
Primera pregunta: per què no tenen recursos? Quin tipus de recursos? N’hi ha d’externs i també, i per sobre de tot, interns. Capacitat d’anàlisi de les situacions; capacitat d’assumir els riscos de les decisions preses (i no projectar-los als pares o a l’Administració); capacitat d’esbrinar que és el prioritari i què és lo accessori, etc... I si no tenen els recursos personals, interns, de formació del caràcter, com podran emprar els materials, que són els que se suposa l’Administració en vol facilitar l’accés. Temes que crec falten en la formació del nostre jovent, farcit de cursos d'idiomes, ballet, judo, psicòlegs i tutors.
Al meu entendre, és tractar un càncer (el d’una societat descentrada, ella mateixa sense recursos propis per afrontar reptes desconeguts) amb un medicament molt car, però que només tracta el mareig que produeix la malaltia. Però que es fa per eliminar realment la malaltia? Per lluitar contra l’obesitat, es pot facilitar l’accés a vestits de talles grans, però també educar des de petits en l’alimentació correcte. Es pot donar estímuls a l’accés als gimnasos, però també millorar el cost dels aliments saludables i gravar-ne els perjudicials.
Caldrien lleis específiques si les famílies poguessin educar els fills amb el temps i l’assossec suficient per fer-ho? Caldrien, si els mitjans de comunicació no inflessin el cap als infants amb un consum compulsiu? Caldrien, si les escoles prioritzessin la formació de la persona i no la instrucció per a un futur laboral que ni ells, ni ningú, sap com serà? Caldrien, si el treball (i les retribucions) es repartissin més equitativament?
El dictar lleis d’ajuda, sense arromangar-se i treballar per millorar les causes que fan precisa aquesta ajuda pot ser molt lloable (i electoralment rendible) als polítics. Però, en el fons, augmenta fins a nivells excessius la presència de la “tutoria” governamental, i dissimula la necessitat de repensar, des de la base, els tics (veritables símptomes, malgrat el metge miri cap un altre costat) de la nostra feble i desorientada societat.
Exemple pescat a l'atzar a la televisió: Una noia adolescent qualificada com a ni-ni (ni estudia ni treballa), diu:
-"Jo no em puc queixar, el que passa és que no tinc vocació. Però el que sí tinc és un cotxe i visc sola, surto de festa, i això.
La conductora del programa li pregunta:
-I qui ho paga això?
Resposta:
-Els meus pares, clar, a vegades em diuen que sóc un paràsit, pero m'ho paguen!
Conclusió: evidentment, no es pot queixar. Però la societat sí. Algú s'imagina com seran els eventuals fills d'aquesta ni-ni, possiblement tampoc "sense vocació", quan els avis ja no puguin esquitxar la mosca?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola Toni, jo personlament estic vivint un fenòmen Ni Ni de prop, i cada dia veig mes calr que el porblema (avui) el tenen els pares per permetre tenir un fill d'uns vint i pocs anys sense treballar ni fer res mes que gastar. Pel que estic veient la família no és conscient de l'edat del individuu inactiu, com que és el petit de la nissaga el tracten com a pre adolescent quant ja podria fer ben bé 10 anys que cotitzés (com passa amb els altres 3 germans grans). La família fa seves les escuses del fill que no fa res, que si espero que em truquin d'allí, que si he de fer aquest curser d'aquí uns mesos, el pares et repeteixen el discurs del fill paràsit com un dogma de fe. Ells creuen que ja s'en sortirà, en canvi el que passa realment és que cada vegada s'enfonsa més en un pou de l'inactivitat i del passotisme, ja que ara a més de no treballar ni estudiar ha deixat de cuidar el seu aspecte (obesitat) i els hàbits saludables.
En cotra del que pugui semblar el problema defuig les families acomodades i s'ancla en la base social on la flata de coneixements i recursos povoquen aquest porblema, que quasi podirem dir que engloba totoa una generació i un estrat social.
El problema s'agrava donat que el jove precisa d'alun diner per anar tirant, i precisament la familia en si no va sobrada d'aquests i el que porvoca és la baixada del poer adquisitiu de la família i un progressiu endeutament, algú ha calculat el cost familiar de mantenir un Ni Ni, crec que deu doblar el d'un adolescent, ja que per no permetre que es converteixi en un paria social l'entorn familiar l'qeuipara amb els seus amics que si tene ingressos propis, la qual cosa no fe res mes que empitjorar la siutació, fins que sigui insostenible ja que els germans estan comneçant a donar-li l'esquena ja que és una sagnia contant de dienrs i els pares ja grans no poden aportar massa, sense diners el que pot acaar passat és que conemci una història com la del Gregorio Samsa, tancat en la seva habitació, tornant-se un paràsit.
Kid... una cosa són les famílies desestructurades que van perpetuant, si no si fa res, formes d'educació que creen víncles insegurs i que passaran als seus fills si no es fa res, i que sol estar lligat a uns estrats socials. I una altra cosa és el problema dels NINIs que no abasta un estrat social, si no una societat, on s'ha confos llibertat per el TOT SI VAL, on una educació que hauria de ser més democràtica s'ha tornat permisiva, on llibertat s'ha confos per llivertinatge, per par part dels seus pares, això és quelcom que ja passa des de petits,lo que es veu quan són adolescents en són les conseqüències.
A més, normalment aquestos nois i noies si es cuiden l'especte físic, estar sempre a la última en moda, anar a totes les festes, divertir-se molt, compar tot lo que necessiten i més... A més, aquestes conductes no es veuen sols en els NiNis, també en molts joves que ja treballen, però que no donon ni un duro a casa, que surten cada dia de festa, i els pares els han d'acabar ajudant econòmicament en comprar-se un cotxe, o en pagar-se un pis (si es volen independitzar), mira, si no, l'exemple dels que porten la roba bruta a casa dels pares per a que els hi rentin, tot i viure en un pis des de fa temps i tindre rentadora...
Publica un comentari a l'entrada