PRODUCTIVITAT
(Carta publicada a l'ARA, 30.04.2011)
Són dies difícils, els conceptes no estan clars. Quan la Generalitat va llançar l’emissió de deute, vaig voler apuntar-m’hi, ja que s’havia dit que érem com els alemanys, però l’interès era molt més alt. Però després es va dir que anàvem com Grècia, i em vaig refredar.
Pot passar el mateix quan es vulgui aplicar el barem de productivitat als salaris? Per aclarir-ho, potser seria bo posar exemples. Un d’ells seria Cacalolat. Els problemes venen de la manca de productivitat? De qui és la culpa? De la família catalana original que s’ho va passar pel ral? Dels italians que buscaven beneficis a curt? De l’Administració que va deixar fer a un comprador conegut pels seus tripijocs, amb una cohort d’executius molt ben retribuïts per fer la feina bruta? O de l’operari que, podent omplir dos pots més per hora, no ho ha arribat a fer?
Una darrera pregunta: Quan els beneficis es disparin a l’alça, també es reflectirà proporcionalment al salari del treballador?

OBJECTIU ASSOLIT
(carta publicada a l'ARA (14.4.2011) i, amb variacions, a LA VANGUARDIA (16.4.2011)
L’objectiu ja s’ha assolit. Ara, calma i a esperar-ne els beneficis.
Sembla que el nostre conseller de Sanitat ha volgut transmetre un missatge de tranquil•litat. No es veuran retallades les urgències, ni les malalties greus. No es parla de les de grau mig (?), que una espera excessiva pot convertir en greus. Suposo que tampoc la funerària es veurà afectada.
Res a dir –o sí -. Sobretot perquè l’objectiu s’ha assolit: esverar per engreixar les mútues, aportant nous clients a la sanitat privada; els que, tenint mitjans i davant l’alarma social creada, han fet el cop de cap -sense ferida greu -i s’hi han apuntat.
EL mateix es podria dir d’Educació i la perspectiva de molts pares a l’hora de pensar si el proper curs apunten els seus fills a la pública o a la privada. Potser era aquesta la finalitat del reiteratiu discurs catastrofista –malgrat afectés la imatge del propi país, i el seu ja famós deute. Sí, s‘han cobert els objectius; fins i tot el d’ajudar a la rendibilitat dels bancs amb les comissions de la col•locació de deute.

LA NOSTRA PETITA PLAÇA TAHRIR
(Publicat a DiarioCriticoCatalunya, 0.04.2011)

Cadascú té una plaça per prendre el sol, per seure, per crear una petita ombra, la petjada que el perviurà uns instants després de que se’n vagi.
En aquesta plaça, que no és gran, no és ni plaça, a vegades ni tan sols xamfrà, es poden fer moltes coses, o cap. És on podem decidir els petits gests que ens identifiquin, i alhora donin un caràcter al propi espai. I amb ell, a tota la població; o també la passivitat i l’esclerosi.

Perquè no és el mateix comprar a la botiga que a la gran superfície; no és el mateix reciclar que no fer-ho; estalviar que endeutar-se per fer unes vacances “televisives”; anar amb transport públic o amb vehicle propi; votar que no votar... I tampoc no és el mateix tirar endavant una empresa creativa i productiva que especular a borsa; l’enginyeria productiva que l’enginyeria financera; vendre’s l’empresa a un estranger que tenir un pla de supervivència a llarg termini; tenir personal fidel i addicte durant anys a trafiquejar amb contractes escombraries; esmicolar el sector públic que ajudar el sector privat. No, no és el mateix.
I mica en mica, gest a gest, el petit àmbit d’acció es va fent gran, el racó esdevé xamfrà, el xamfrà placeta i la placeta... Sentim soroll, mirem enlaire, i veiem que mentre nosaltres anem fent petits gestos, a l’edifici veí, a l’àtic, s’apiloten uns quants caparronets voltats de serpentines, mirant al carrer amb commiseració. Allà, els aparells fan de partits, els partits fan de govern, el govern fa de partit i aquest no troba l’aparell que funcioni bé. Són allà, prepotents i alhora aïllats, perquè de no fer-lo servir, l’ascensor cada cop funciona pitjor. I enmig de tot això, uns “mercats” anònims van dictant-los-hi el full de ruta –que difícil es fa no pronunciar-ho lleugerament diferent -, fent bo l’aforisme que diu que qui no sap on va, arriba a un altre lloc .

Mentrestant, però, nosaltres ens apropem al raconet, xerrem, seguim fent petits gestos, sintonitzem amb altres petites ombres; anem omplint la plaça. Potser mai l’omplirem tota, potser aviat ens faran fora. Però ja mai més ens podran treure l’escalforeta que ens haurà donat el sol primaveral al nostre petit racó de la plaça.

CATALUNYA I ALEMANIA
(Carta publicada a La Vanguardia del 2.4.2011)

Segons el nostre President, som els alemanys d’Espanya. I jo em pregunto si no seria millor ser, simplement i amb la modèstia i orgull precisos, els catalans de Catalunya?
Senyor President, a Alemanya, per posar uns exemples, l’Administració paga ràpida i puntal i els trens arriben a l’hora, factors que influeixen en la “productivitat” molt més que limitar-se a prémer el ritme de producció dels obrers. Ah! I a Alemanya, quan a un ministre se li descobreix que ha mentit en el seu currículum, dimiteix.
No, no som Alemanya. Som Catalunya, amb els seus pros i els seus contres; orgullosos de ser-ho, però no arrogants.
Al país de referència presidencial, el populisme basat en l’orgull i el victimisme del -realment injust- acord de Versalles, trenats amb una crisi llarga i profunda, portaren a una exasperació de les actituds i en últim terme, al nazisme. Perquè és molt perillós utilitzar constantment el greuge comparatiu com a eina de cohesió social.
No; espero que siguem simplement catalans, i n’estiguem orgullosos.

MEMÒRIA

(Carta publicada a ARA, el diumenge 6.3.2011)
Magnífic article del doctor de Riquer sobre la memòria. Quina llàstima la situació actual, on malgrat la crisi vol tota l’atenció, s’esmerça més energia en desmantellar obres dels altres que en aportar-ne de noves.
Que el Memorial Democràtic és absolutament necessari, ho demostren les declaracions de la senyora vicepresidenta, amb tòpics desmuntats pels historiadors anys enrere, equiparant la violència dels dos bàndols durant la guerra civil. No és el mateix la violència de masses incontrolades, davant un govern debilitat pel cop d’estat, que la violència promoguda i estimulada des de les més altres instàncies del govern franquista; no és el mateix les brutalitats dels dos bàndols durant la guerra, que les mantingudes pel guanyador contra un sector concret de la societat durant decennis. Tota violència és condemnable, però no tota violència és igual.
No és el mateix que uns radicals de dretes tirin pedres contra la façana del Memorial, o que un govern el desmantelli fins al punt de canviar-ne fins i tot el nom. Per a quan una “Qualitat Democràtica” de veritat?

És patètic, obsessiu i caríssim l’esforç del govern actual per desmantellar algunes de les obres de l’anterior. Voldria afegir dos apunts: Amb l’actual sistema de representativitat política, és impossible que els membres del govern siguin els millors. Ho podrien ser, alguns n’estan capacitats, però mentre l’esforç s’esmerci en la lluita partidista i no en la tasca de govern, manats pels aparells i no per l’interès comú, no ho podran demostrar.
Segon: l’efecte d’enderrocament dóna pistes d’un tarannà elitista. Queda clar que l’economia mundial és manada pels “mercats”. Quantes places d’ensenyament caldrà augmentar en la privada o la concertada –discriminatòria o no – perquè “els mercats es donin per satisfets i es puguin eliminar barracons? Quin increment en els abonats a les mútues consideraran els mercats adient per dotar a la sanitat pública dels mitjans que ja tenia previstos incorporar?
Si la gestió és guiada pels “aparells” i pels “mercats”, mai podrà ser l’adient. O almenys la que esperen els votants dels qui ara se n’ocupen. Quan trigarà una nova llei electoral que alliberi als polítics –bona gent -, de la tirania dels manaires esmentats?

GRÀCIES!
(Publicat a Diario Crítico Catalunya. 20.1.2011)

És veritablement sorprenent com als partits polítics, immersos en lluites i baralles dignes d’un barri marginal, els ha passat per alt la gran perspicàcia, capacitat d’anàlisi i de compromís històric d’algun pròcer que, alliberat de la tasca rutinària de guanyar-se la vida gràcies a merescudes retribucions d’empreses privades, ha esmerçat el seu temps en oferir-nos la materialització del nostre somni més cobejat.

Quines oportunitats estem deixant passar! Un d’ells, que encara que nascut en llar castellana, paladeja les altres llengües hispanes en la més pregona intimitat, ha proposat reduir el nombre d’autonomies. Genial! No ho critiqueu abans de veure’n el bon ús que en podem fer! No ens precipitem i evitem abocar tots els dicteris que el cor calent ens suggereix!

No veu el lector l’agudesa i la profunditat d’una proposta que ens donaria el que no tenim des de Jaume I el Conqueridor? Hi ha una bona part d’habitants de la península que veuen excessiu el nombre de 17 autonomies. Treballem en això.

El País Basc s’agermanaria amb Navarra i, potser per lligams etílics, amb La Rioja. De tres n’hem fet una.

Al pastis cuit amb les dos Castelles, la de la Mancha i la del Lleó, se’l coronaria amb la guinda de Madrid. De nou, de tres, una. Fins i tot es podria afegir Cantàbria, que en seria la seva sortida natural vers els lluços, els raps i les cloïsses. De quatre, una.

Andalusia, en un agermanament del més pur serrà entreviat del greix més saborós, amb Extremadura.

Galícia trobaria el seu agermanament en el carbó d’Asturies, el millor per coure els seus rèmols.

Hi ha algun punt encara fosc, com Aragó, però no dubto que les fundacions faran de manera fefaent el seu treball de recerca i agermanament. Per altra banda, el cas de les Illes Canàries és tan complicat que, donada l’onada de privatitzacions que s’apropa, es podria proposar de vendre-les a Mauritània o Cabo Verde.

I per fi la gran troballa. Els Països Catalans! Podrien arribar no fins a Guardamar sinó fins a Lorca i més enllà. Segons l’ideòleg d’aquesta solució, la seva columna vertebral seria el transvasament de l’Ebre. L’Eix Mediterrani consistiria doncs, a més de ferrocarrils i carreteres, en unir el Jumilla amb els vins del Roina. NI els més agosarats independentistes ho podrien haver somniat!

Però compte! Que el nostre agraïment no vagi tan enllà que donem carta blanca. No vull ni imaginar el nounat País Català regit per segons qui, proper al pare de la idea i que ara regeix els destins d’aquells que d’aquí quatre dies seran els nostres germans. Per altra banda, el destí del nostre pròcer és ben clar; acabada la tasca de “caca-pipi-culo” de l’actual rector de les dretes, sorgirà com un messies el pare de la criatura, el qui ha engendrat aquesta propera Espanya de les cinc o sis entitats autònomes que mai li agrairem prou.

Gràcies. Prometo seguir el procés amb atenció

-Rita, digues Bones Festes als meus amics
-Bobeboglogle...estes
-Doncs això, que sigueu feliços l’any vinent, i l’altra, i l’altra
-déu....

GRÀCIES, SENYOR AZNAR

Qui ho anava a dir! Llegeixo a El Periódico (23.12.2010) que la FAES proposa agrupar algunes autonomies per estalviar recursos. PER FI ACONSEGUIREM ELS PAÏSOS CATALANS! Eureka! El que no han aconseguit en Laporta, ni en Puigcercós, ens ho posa l’Aznar en safata!

Caldrà, però, estar atents. Si s’agrupen les tres comunitats catalanes, en un procés gestionat pel PP, hi haurà el risc de que el president, el primer president dels Països Catalans després de Jaume I, sigui el senyor Camps. I posats a fer, podria haver-hi el senyor Fabra de Conseller d’Economia (bons consells ens podria donar), i fins i tot en Zaplana a Interior. Si això ho amanim amb una Conselleria de Cultura per en Millet, i la d’Urbanisme per a qualsevol d’Unió Mallorquina,...
Bé, de tota manera és bo que se’n parli. Bones Festes

CATARSI DEL PSC

Magnífic article de Ferran Mascarell al diari ARA, sobre com repensar el paper del socialisme català després de l’ensulsiada. D’acord. Cau pel seu propi pes que s’ha de fer una reflexió interna sobre com s’ha arribat aquí que serveixi de punt de partida per a noves fites. Però com també apunta, cal fer-ho des del principi. I jo afegeixo: On és el principi? Perquè també es podria anar més enrere i veure qui és el paper dels partits i si el seu funcionament es vist com a positiu per l’electorat. Al meu entendre, el primer debat és si cal pensar com pensa la majoria, o bé pensar “tout court” i oferir un plantejament ampli i coherent d’actuació, tot esperant que el missatge arribi i generi adhesions. El cercar dir el que es vol sentir ocasiona canvis de rumb que no sempre són ben entesos. L’altre punt, seria el propi funcionament dels partits polítics, on actualment hi ha la percepció que la “maquinària” es menja qui té esperit de servei en benefici d’un allargar anys i anys un “aparell”, cosa que porta a la promoció de mediocritats (a tots nivells), això sí, dòcils.

NOMS I COGNOMS, SI US PLAU!

Actualment s’està posant de moda el fer declaracions sobre la “salut” dels països, de les comunitats, de tot. Dir-la o no dir-la! Aquestes intervencions no són innocents. En uns minuts, un expert en borsa pot guanyar (o perdre, si no té la informació o el nas adient) milions. Així que un comentari d’algú rellevant (com els darrers del senyor Olli Rehn, comisari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la UE) fa baixar en picat les cotitzacions. I tot basat en uns “crec”, “penso”, “em sembla” , sobre la reacció d’uns anònims “mercats”.
Si aquestes suposicions aterren en un camp llaurat per la tasca indigna d’una oposició que degrada la imatge de tot un país per l’afany d’arribar al poder quant abans millor, el trasbals ocasionat fa molt mal. A cada bugada perdem un llençol, fins a quedar-nos despullats.
Si us plau, algú podria posar nom i cognoms a aquests terroristes econòmics que s’amaguen darrere l’innocu nom de “mercat”? Algú podria posar termes concrets a lo que es “creu”, a lo que genera dubtes? Si es necessiten dades, es demanen a qui les té, però no mitjançant una roda de premsa.
En aquest àmbit, no hi ha paraules innocents.

CARO PAPA
Article aparegut a Diario Crítico (18.11.2010)

Caro Papa,

Durant la seva grata visita vaig sentir que en alguns moments m’escandalitzava, aquesta sensació que vostès tan rebutgen. Les monges com assistentes de la llar, l’ostentosa despesa dedicada a defugir el sant camí d’un eventual martiri, la metàfora de cent cinquanta prelats dinant opíparament just a sobre de les oficines de Càritas... Fixi’s que no he esmentat les seves declaracions, carregades d’intencionalitat política. Però n’hi ha una que sí que em va sacsejar: la de comparar la relació laïcisme/catolicisme –raó/fe- amb l’existent als anys trenta. Això em va fer saltar.

Però després, pensant l’alt nivell de formació i d’informació que té vostè, vaig pensar que potser hi havia una part de raó. I em vaig dirigir als arxius de la memòria. En efecte, potser sí que segueixen vigents les paraules del cardenal Gomà, el 28 de maig del 1938: “Cal que la guerra s’acabi. Però no amb un compromís, amb un arranjament ni amb una reconciliació. Cal portar les hostilitats fins a l’extrem i emportar la victòria per la punta de l’espasa. No és possible cap més pacificació que la de les armes. Per tal d’organitzar la pau dintre d’una constitució cristiana, és indispensable extirpar tota la podridura de la legislació laica”. Dóna matèria per a la reflexió. Fins i tot es pot dir que paraules semblants apareixen avui en dia en mitjans de comunicació propers a vostè, oi?

Perquè, de fet, quan la raó es veu confrontada a la fe, és molt difícil trobar-se en un punt de coincidència. La raó implica, necessàriament, la llibertat de recerca, amb el risc d’equivocar-se, i també la llibertat d’elegir una opció entre les que s’han anat trobant, com a pas vers noves recerques. Al contrari, la fe implica l’adhesió, voluntària i lliure, a un dogma tancat. Per tant, és prèvia a la raó –i aleshores ja no hi ha lloc a seguir més enllà els seus camins arriscats -, o és posterior a ella –acceptant per la fe els pressupostos on la raó no ha arribat. Però els dos camins no són mai simultanis i molt menys complementaris.

Quan una opció és tancada –es pren o no es pren, però és així -, difícilment pot dialogar amb la que és oberta per definició. L’únic punt de trobada és, o hauria de ser, la tolerància i el respecte d’una envers l’altra. I això és el que va faltar els anys trenta, i pel que va dir, en certa mesura els anys deu d’aquest segle.
Als anys trenta, i no només a Espanya, s’havia plantejat una confrontació d’extermini. S’havia radicalitzat tant la situació que només es veia la sortida mitjançant l’eliminació de l’altre. Per una banda, la posició obrera era violenta perquè veia que se’ls esborrava la poca esperança –o fe? – que, després de segles d’explotació, havien dipositat en les reformes inicials de la II República, esborrades primer pel bienni negre i després per les armes. Per part de la dreta, perquè havien vist les orelles al llop, el començament d’una transformació de la societat contrària als seus interessos i que, amb la República laica, tendia a consolidar-se. És comprensible –encara que no justificable - el majoritari recolzament de l’Església a aquesta segona opció, fins i tot, com em vist en el cardenal Gomà, esperonant la violència, la violència d’aquell militar que passejaven sota pal•li. No hi havia punt mig entre laïcisme i religió catòlica. Els plantejaments d’aquesta, com ara, eren tancats: hom l’agafava en bloc o n’esdevenia enemic i com a tal havia de ser destruït. Com diu l’evangeli: “qui no està amb mi, està contra mi”.

Com he dit, l’únic punt on trobar-se és el respecte a l’opció “diferent”. Que cadascuna faci el seu camí. Una i altra tenen molt a córrer, moltes coses que endreçar a casa com per voler arranjar la de l’altre. No s’amoïni, el món de la raó està convuls i prou feina té a trobar un nou camí vers el desconegut món de la post crisis. Cal esperar que les legions que amb vostè fan el camí cap a la fe així ho vegin i es dediquin a preparar l’església per al segle XX –no, no és un error d'escriptura -, i després el XXI. Prou feina tenen.

Desitjant-li un retorn sà i estalvi, el saluda atentament

Tero

LA LLEI SOBRE L’EMANCIPACIÓ JUVENIL

Una petita reflexió sobre el fet que el nostre Parlament hagi debatut aquesta llei. A priori, tot està molt bé, cal ajudar als joves a emancipar-se. D’acord. Però: Per què cal ajudar-los?
Resposta evident: Per què no tenen recursos per fer-ho ells sols. Bé, d’acord, per ara.
Però, per què no tenen recursos? Quins són els recursos precisos? Quin tipus d’emancipació els hi cal? Fixeu-vos que no dic, volem, si no els hi cal, a ells, que són els destinataris, els gestors de l’esmentada emancipació.
Vivim en un món consumista, que promou la tecnologia per vendre més i no per millorar el nivell de vida, on les grans fortunes són les úniques que tenen recursos per continuar enriquint-se; quan aquesta carrera fa crisi, per culpa d’uns immorals i ineptes gestors d’aquestes riqueses, l’Estat el que fa és estimular encara més el consum, sota el xantatge de l’atur. Gasteu, gasteu, maleïts, sembla dir. La societat està malalta. Tothom angoixat: atur, contractes draconians, amenaces de l’entorn amb la inseguretat ciutadana, el terrorisme i, per sobre de tot, la manca de temps i assossec per trobar el nostre petit lloc sota el sol. Només els que ho aconsegueixen s’emancipen de veritat.
Primera pregunta: per què no tenen recursos? Quin tipus de recursos? N’hi ha d’externs i també, i per sobre de tot, interns. Capacitat d’anàlisi de les situacions; capacitat d’assumir els riscos de les decisions preses (i no projectar-los als pares o a l’Administració); capacitat d’esbrinar que és el prioritari i què és lo accessori, etc... I si no tenen els recursos personals, interns, de formació del caràcter, com podran emprar els materials, que són els que se suposa l’Administració en vol facilitar l’accés. Temes que crec falten en la formació del nostre jovent, farcit de cursos d'idiomes, ballet, judo, psicòlegs i tutors.
Al meu entendre, és tractar un càncer (el d’una societat descentrada, ella mateixa sense recursos propis per afrontar reptes desconeguts) amb un medicament molt car, però que només tracta el mareig que produeix la malaltia. Però que es fa per eliminar realment la malaltia? Per lluitar contra l’obesitat, es pot facilitar l’accés a vestits de talles grans, però també educar des de petits en l’alimentació correcte. Es pot donar estímuls a l’accés als gimnasos, però també millorar el cost dels aliments saludables i gravar-ne els perjudicials.
Caldrien lleis específiques si les famílies poguessin educar els fills amb el temps i l’assossec suficient per fer-ho? Caldrien, si els mitjans de comunicació no inflessin el cap als infants amb un consum compulsiu? Caldrien, si les escoles prioritzessin la formació de la persona i no la instrucció per a un futur laboral que ni ells, ni ningú, sap com serà? Caldrien, si el treball (i les retribucions) es repartissin més equitativament?
El dictar lleis d’ajuda, sense arromangar-se i treballar per millorar les causes que fan precisa aquesta ajuda pot ser molt lloable (i electoralment rendible) als polítics. Però, en el fons, augmenta fins a nivells excessius la presència de la “tutoria” governamental, i dissimula la necessitat de repensar, des de la base, els tics (veritables símptomes, malgrat el metge miri cap un altre costat) de la nostra feble i desorientada societat.

Exemple pescat a l'atzar a la televisió: Una noia adolescent qualificada com a ni-ni (ni estudia ni treballa), diu:
-"Jo no em puc queixar, el que passa és que no tinc vocació. Però el que sí tinc és un cotxe i visc sola, surto de festa, i això.

La conductora del programa li pregunta:
-I qui ho paga això?

Resposta:
-Els meus pares, clar, a vegades em diuen que sóc un paràsit, pero m'ho paguen!

Conclusió: evidentment, no es pot queixar. Però la societat sí. Algú s'imagina com seran els eventuals fills d'aquesta ni-ni, possiblement tampoc "sense vocació", quan els avis ja no puguin esquitxar la mosca?

LA VARIABILITAT DEL SENTIMENT INDEPENDENTISTA A CATALUNYA
Carta tramesa a La Vanguardia (7.9.2010) i no publicada.

Algunes reflexions sobre la variabilitat que indiquen les estadístiques publicades avui a La Vanguardia, sobre l’independentisme, i que vaig comentar a l'Ateneu durant la tertúlia on ens va visitar la Sra. Muriel Casals: Donat que s’apropen les eleccions, s’ha d’anar molt en compte, i sobretot en temps de crisi com l’actual, en la demagògia i el messianisme. La frivolitat en els plantejaments, donats amb traça, porten a no voler aprofundir i empenyen a donar un xec en blanc al primer engalipador que passa. Els referèndums per l’autodeterminació tenen un gran valor sociològic, donen una mesura de la vivacitat de la nostra societat civil, però no forçosament són representatius d’un possible resultat el dia en que es fessin jugant-s’hi alguna cosa de veritat. Ha mancat, al meu entendre, una informació i un debat obert, en el que es consideressin les diverses variants del procés, els reptes, els riscos, etc... No tot ha de ser sardanes i pa amb tomàquet. En ple entusiasme, completament lícit i sincer, ens arrisquem a que aparegui el messies, el moisès de torn, i ens demani que el seguim, que no patim, que ells ens portarà de la mà. On i com, ja ens ho dirà mentre caminem. Des de la manca de criteri, pot ser atractiu emprendre el camí.
L’altre opció, la d'un futur sòlid, seria desenvolupar una anàlisi crítica de la relació amb Espanya; els diversos camins legals oberts vers les múltiples opcions implicant una major o fins i tot total independència; els problemes –deute extern, pensions,inversions forànies, organismes internacionals...- que s’haurien d’afrontar. I així, les respostes a enquestes com l’esmentada, serien sòlides i reflectirien, amb projecció de futur, el parer de la gent.
No oblidem que la darrera manifestació del dia 10 de juliol, refusant el veredicte del Tribunal Constitucional (quina colla!) va ser un èxit popular però que, en últim terme, la comitiva no va arribar a la fita proposada (circumstància que no he vist comentada a cap mitjà, i que considero una metàfora del que passa al país), potser per una organització escassa, inexperta o fins i tot enfrontada. Potser per haver-hi més voluntat que traça (veieu les faltes d'ortografia a les pancartes de la foto). I també per la voluntat d'uns quants caps d'arengada més preocupats per fer-se la foto, o per la llargada de la seva senyera que per l'èxit col·lectiu. Que no ens passi amb l’autodeterminació!

DE QUÈ ENS ESTRANYEM?
Article publicat a Diario Crítico Catalunya (29 d'agost del 2010)

Hi ha hagut un certa indignació en veure els confessos lladregots del Palau passant unes vacances que per a molts voldrien la gent honesta. Fins i tots molts que fa quatre dies hi badaven, ara s’han escandalitzat.

I, la veritat, no sé per què. La tradició ve de lluny. Es podia veure ja a la Roma clàssica, on els patricis tenien el seu suport en l’anomenada “clientela”, gent que els visitava regularment, en demanda de favors, de crèdits, o simplement per retre’ls acatament. Ells, a canvi, mantenien la seva lluïssor (activitat cara), que donava conhort als que formaven el seu cercle de llepaires. El cost, mantenir un tren de vida que enlluernés la concurrència. La cosa va continuar durant l’època feudal, on els serfs es delien per tenir un bon senyor, a qui retien homenatge i pagaven delmes, a canvi d’una certa protecció. No fa tant, en l’època franquista, calia ser amic d’un ministre, d’un delegat provincial addicte al règim o, com a mínim, d’algun funcionari amb el carnet de la guàrdia de Franco. A l’altre costat, quants no van ser els organitzadors d’actes, els deutors de multes, els promotors culturals, que s’havien adreçat a grans industrials i gent de possibles demanat suport econòmic? Aquells anaven esquitxant la mosca, això sí, sempre i quan l’actuació dels peticionaris entrés dintre del seu cànon de correcció política i/o patriòtica. No s’havia preguntat ningú mai d’on sortien els fons.

Més endavant, es va seguir demanant la "correcció política" per part dels titots locals als seus demandants de favors. Vots a canvi de llocs de treball, permisos de construcció, reforma dels plans urbanístics, etc, etc... Més enllà d'assolir un càrrec polític, calia esdevenir un "patrici", algú susceptible de tenir "clientela".
Ja amb democràcia, abunden les creus, honors, reverències, adulacions, convidades a actes públics, per enaltir figures que, de sota mà i sempre que el peticionari sigui políticament correcte, afluixen la mosca. Portem una cultura de segles on necessitem mites, necessitem referències davant les quals badar. Ens han educat per a reverenciar, no per analitzar les entreteles dels ninots que tenim davant. Sobretot si entre ells –i abunden els casos- es fan tantes de manyagues que no podem tenir cap dubte de la singularitat del personatge en qüestió.

S’adula a qui té potencial per generar favors. I el subconscient diu que no es pot denigrar a qui fa un moment s’ha adulat. Potser no és que necessitem res al moment, però mai se sap. La capacitat de “endollar”, tant laboralment com per entrar en una elit determinada, genera una cohort d’aduladors que reforçaran la figura del patrici o del polític de torn. No són només els vots, evidentment importants. És tot el seguici de llepaires el que dóna prestigi. Si per això cal fins i tot crear llocs de treball ficticis –quantes oficines amb gent badallant -, o aconseguir diners per mitjans il•lícits, doncs es fa i ja està.

Ara s’apropen eleccions. Se’ns voldrà fer badar davant personatges que ens demanaran que els hi confiem el guiatge de la nació, sense explicar-nos ni molt ni poc com pensen fer-ho per sortir de l’actual atzucac. Mites que l’únic que tindran serà una cohort d’aduladors, de titelles expectants, de llàtzers a l’espera d’una engruna. Són aquesta gent els que fan grans els mites. Sense ells no serien res. I sense els titots, nosaltres podríem ser, d’una vegada, ciutadans conscients i amos del nostre destí.

DENOSTAR A POLITICOS
(en la mateixa línia de l'anterior entrada, m'han publicat aquesta carta a La Vanguardia el 22.07.2010)

Magnífico artículo del Sr. Roca Junyent (20/VII/2010), advirtiendo de la peligrosa tendencia a denigrar a los políticos. A mi entender, el problema no radica en las personas, salvo alguna excepción, sino en los propios partidos, que laminan las virtudes de los politicos.
Se está viviendo un partidismo que absorbe la democracia, y es de eso de lo que se quejan los votantes. Estructuras pesadas, carísimas y controladas por líderes mesiánicos o mediocres maquiavelos, que anulan el criterio de los parlamentarios.
Aunque parezca utópico, para que se perciba que los políticos sirven para transmitir el sentir popular, debería generalizarse –y no sólo para votaciones anecdóticas como las del tema taurino- la libertad de voto en el Parlamento, eso sí, inscrita en una corriente de opinión en consonancia con los principios y fines de cada opción política. Éste sería el complemento verdaderamente democrático a la tan necesaria reforma de la Ley Electoral.
Antoni Cisteró

VOTANTS, HEUS ACÍ LA MEVA OBRA...

O què podem fer contra la desafecció?

La desafecció porta a un allunyament del poble de la gestió política, deixant via lliure a plantejaments demagògics, populistes i fins i tot dictatorials. No ens enganyem: és el que busca aquesta dreta retrògrada i obsessionada que estem patint.

La manifestació del dia 10 de juliol va ser una metàfora prou clara de la situació. Un poble, intentant baixar pel Passeig de Gràcia, empenyent els polítics que tenien al davant. I una altra part, a la part baixa de la capçalera, que volent agafar protagonisme, el que feia era impedir la marxa de tot el conjunt de manifestants, dels polítics i dels que els empenyien.

I això per què? Perquè l’acció popular havia estat assumida per una sola entitat i corre-cuita, sense la suficient capacitat organitzativa com per establir un servei d’ordre que hagués fet més fluid el pas vers el punt d’arribada, la Plaça Tetuan. Hagués calgut uns organitzadors, uns gestors, o sigui, el que entenem per uns polítics. Potser no tots els que hi eren, però sí unes persones investits amb la figura de ser els delegats pel poble per organitzar l’acció comuna. Resultat, no es va arribar a la fita proposada.

I després, evidentment, l’acció que el poble exigia tan civilitzadament i unida, havia de ser portada pels anomenats polítics, primer al Parlament i després a les Cortes. Qui ho hagués fet si s’hagués seguit el lema de la pancarta que deia “ni jutges ni polítics”?

Per tant, el problema no és eliminar la classe política, sinó tornar-la a apropar al poble. Desfer el pervers procés que, amb honors, cotxes oficials, escortes i demés parafernàlia, ha portat als polítics a considerar-se uns éssers amb un rang superior a la resta de mortals, embolcallats maternalment pel seu partit. I crec que el primer pas hauria de ser no sols corregir el procediment electoral, sinó també la pròpia dinàmica parlamentaria.

Hi ha una opinió bastant generalitzada de que estem vivint una “partitocràcia” que ha substituït a la democràcia, al•legant que el poble està massa ocupat i que no entén l’enrevessada dinàmica parlamentària. Una mostra d’això és que en el plenari extraordinari del dia 16 les paraules estratègia i tàctica foren d’ús freqüent en boca de la majoria dels parlaments. Per tant, també aquesta macrocefàlia on els partits (subjecte anònim) decideix i els polítics (amb nom i cognom) són simples corretges de transmissió, hauria de ser reduïda. Primer, mitjançant un finançament dels partits basat simplement en les aportacions dels adeptes i no amb diners públics (i menys privats, que ja sabem com acaben!) que eviti, gràcies a l’austeritat, que l’entitat esdevingui un cementiri d’elefants; i segon, i principalment, mitjançant la llibertat de vot de cada elegit al Parlament, acompanyada de la difusió del sentit del vot de tots i cadascun dels parlamentaris, per al coneixement dels seus votants, anteriors i futurs. No té sentit –excepte si entrem en la tàctica i l’estratègia- que gent seriosa, se suposa que escollida per les seves aptituds polítiques, no puguin tenir -dins una trajectòria global adscrita a una sèrie de principis compartits amb el partit-, idees pròpies en alguns temes crucials, com autonomisme, federalisme o independència, per exemple. I si voten en consciència, és necessari que el poble, que tindrà l’opció de tornar-los a votar o de bandejar-los, sàpiga de quin peu coixeja cadascú. Els parlamentaris són prou grans per tenir criteri propi, són els millors, ja que se suposa que no hauran estat inclosos a les llistes pel simple fet de ser dòcils i propers a algun dels qui, dins el partit, tallen el bacallà, normalment darrere la cortina, sinó pel seu saber i el seu criteri. Endavant, doncs, fem-los majors d’edat.

No crec que els partits, com a tals, es vulguin fer l’hara-kiri votant una llei electoral amb alguns dels trets que suggereixo, però sí que espero que alguns polítics vegin en propostes d’aquest tipus una via per fer durar, encara algun temps, i fins i tot millorar, el que ara anomenem –amb més bona voluntat que raó- democràcia. Només una acció popular que els hi ho exigeixi ho podrà aconseguir.

(Aparegut, amb algun petit canvi, a Diario Crítico Catalunya, 18.07.2010)

S’HA ACABAT EL PA AMB TOMAQUET

Suposo que la manifestació del dissabte serà un èxit. I que s’haurà donat un pas, un primer pas, vers la capacitat de decidir (sense que després, una dotzena puguin esmenar el que han dit milions). Però decidir què?
Perquè això també és un compromís de tots els que hi assistirem. Podríem dir que s’ha acabat el bròquil, o millor dit, el pa amb tomàquet. Perquè la esforçada tasca dinamitzadora de tantes i tantes plataformes, mogudes a la seva base per una bona voluntat patent, ha portat a escampar la festa arreu. Però la festa s’hauria de fer quan s’obtingui alguna cosa i no abans. Les sardanes, els castells, els berenars, fan acudir a molta gent que vota perquè s’hi troba bé, perquè ho veu simpàtic, perquè no s’hi juga res. Però potser en un referèndum vinculant, que afectés directament l’economia i les relacions socials, la seva posició no seria tan clara. Per que ho sigui cal molta feina de base i de divulgació que, almenys en la meva apreciació, no es veu enlloc. Dono alguns exemples del que es podria debatre a l’hora, o en lloc, del berenar: Passos i condicionants jurídics per assolir un referèndum vinculant. Diferències entre autonomisme, federalisme i independència, pros i contres. Relacions amb la UE. Quina seria la qualificació internacional del deute d’una Catalunya independent? Sincerament, cal sospesar això, i moltes coses més en àmbits polítics, diplomàtics i socials, per evitar un electoralisme de curta volada i, alhora, assolir una participació enriquidora i conscient de tots plegats.
Dret a decidir? Sí. Però el què?: heus ací la qüestió.

EL MUNDIAL COM A METÀFORA

Dos equips d’onze jugadors: motivats, ben entrenats, fent la seva feina. I la van fent segons el reglament. Però si fan un error, si juguen malament, l’entrenador els treu del camp i el públic xiula.
Però hi ha també tres individus vestits diferents. Un altre equip? No. Els àrbitres inapel•lables, omnipotents, arrogants. Si comenten un error que tothom veu (escric això després de l’Alemanya-Anglaterra), un error que implica una alteració en l’equilibri de forces i en el desenvolupament del joc, l’error queda ferm, intocable, i el perjudicat ha de callar.

Deixem Sud-àfrica i tornem a Catalunya. Hi ha dos parlaments, el català i l’espanyol, amb les seves respectives aficions contemplant-los, que comparteixen camp de debat –l’Estatut-, que voten i van prenent acords a la llum d’aquest. Però de repent, amb anys de retard i amb varis components “caducats” –com si l’àrbitre arribés a la mitja part i amb la llicència federativa caducada anys enrere i no renovada- i està a punt de xiular un penal inexistent, però, això sí, demanat per una part paranoica del públic. I no se’ls pot treure targeta de cap color, ni se’ls pot enviar a la banqueta!

La Constitució es va votar sota el lema "Habla pueblo, habla", i amb l'Estatut ha parlat (el d'aquí i el d'allà mitjançant el Parlament i les Corts. Però més de trenta anys després, pel que sembla, els que parlen només són una dotzena mig comptada, i encara "tarde y mal".

I demanen respecte? Però si no els necessitàvem per a res!

DIUMENGE 20 DE JUNY
A Alforja, representació memorable de EL SUICIDA, de Nikolai Erdman, davant de prop de 200 espectadors, amb grans interpretacions de tots els actors i actrius, entre les que hi havia la Belis, la meva esposa, en un doble paper.
Un veritable goig, un plaer sublim! Una sana riallada!!! Gràcies a tots.