LA NOSTRA PETITA PLAÇA TAHRIR
(Publicat a DiarioCriticoCatalunya, 0.04.2011)

Cadascú té una plaça per prendre el sol, per seure, per crear una petita ombra, la petjada que el perviurà uns instants després de que se’n vagi.
En aquesta plaça, que no és gran, no és ni plaça, a vegades ni tan sols xamfrà, es poden fer moltes coses, o cap. És on podem decidir els petits gests que ens identifiquin, i alhora donin un caràcter al propi espai. I amb ell, a tota la població; o també la passivitat i l’esclerosi.

Perquè no és el mateix comprar a la botiga que a la gran superfície; no és el mateix reciclar que no fer-ho; estalviar que endeutar-se per fer unes vacances “televisives”; anar amb transport públic o amb vehicle propi; votar que no votar... I tampoc no és el mateix tirar endavant una empresa creativa i productiva que especular a borsa; l’enginyeria productiva que l’enginyeria financera; vendre’s l’empresa a un estranger que tenir un pla de supervivència a llarg termini; tenir personal fidel i addicte durant anys a trafiquejar amb contractes escombraries; esmicolar el sector públic que ajudar el sector privat. No, no és el mateix.
I mica en mica, gest a gest, el petit àmbit d’acció es va fent gran, el racó esdevé xamfrà, el xamfrà placeta i la placeta... Sentim soroll, mirem enlaire, i veiem que mentre nosaltres anem fent petits gestos, a l’edifici veí, a l’àtic, s’apiloten uns quants caparronets voltats de serpentines, mirant al carrer amb commiseració. Allà, els aparells fan de partits, els partits fan de govern, el govern fa de partit i aquest no troba l’aparell que funcioni bé. Són allà, prepotents i alhora aïllats, perquè de no fer-lo servir, l’ascensor cada cop funciona pitjor. I enmig de tot això, uns “mercats” anònims van dictant-los-hi el full de ruta –que difícil es fa no pronunciar-ho lleugerament diferent -, fent bo l’aforisme que diu que qui no sap on va, arriba a un altre lloc .

Mentrestant, però, nosaltres ens apropem al raconet, xerrem, seguim fent petits gestos, sintonitzem amb altres petites ombres; anem omplint la plaça. Potser mai l’omplirem tota, potser aviat ens faran fora. Però ja mai més ens podran treure l’escalforeta que ens haurà donat el sol primaveral al nostre petit racó de la plaça.