ESCRITS PEL TERO

2011-06-13T19:29:00.001+02:00

EL BARÇA COM A METÀFORA
(Carta a ARA, 13.6.2011)
La retallada que està fent el Barça a les seccions “no professionals” és una metàfora de la pròpia actuació del govern de Catalunya. Es retallen les seccions que afecten als més desfavorits, uns teòrics “no professionals” que, segons el club, cobren (encara que no detallen les despeses, es valoren en uns 3,5 milions, així que, sense més detalls, es podria arribar a deduir que aquests esportistes no-professionals sobreviuen en negre). Un reforçament, malgrat l’elevat deute, de les despeses de la elit . Una raó, dita públicament, és que molts no professionals venen de fora (beisbol i altres) i per tant no estan “arrelats” (encara que sí ho deuen estar els forans que, després de molts anys a La Masia, encara no parlen català). Amb un 0,85% dels ingressos del futbol, es pagarien les vuit seccions no professionals.
S’aprofiten uns triomfs abassegadors per colar reformes que afecten a l’estructura i a la pròpia idiosincràsia del club. Talment com a la política catalana.

2011-06-10T16:14:00.001+02:00

VELOCITAT DE L’ÒMNIBUS
(Carta publicada a ARA. 10.06.2011)CiU ha agafat l’òmnibus conduït pel PP per anar més de pressa. Si tenen quatre anys, per què córrer tant en prostituir (llogar per hores) la sanitat, degradar el medi natural (motos), el social (Albiol), l’educatiu (menys professors) o l’econòmic (l’alarmisme inicial que ara refusen)? Si la dreta, agafats pel bracet, han fet ja el cim, on més poden anar? On ens porten?

2011-06-07T16:32:00.001+02:00

VOTI, VOTI, VOTI - i 4.
Advertiment inicial: res del que aquí digui està referit als resultats del passat 22 de maig. Encara que previsibles, aquests mereixen una anàlisi separada, sobretot un cop fetes les aliances que forçosament es produiran.
El que ara diré ve de lluny i té molt a veure amb la famosa desafecció, que tota la raça política blasma i no fa res per evitar. En els tres articles precedents, he comentat, amb més o menys encert i pensament utòpic, que el que realment ha saturat molts dels possibles electors (no oblidem que l’abstenció en representa prop de la meitat) és el joc entre partits, millor dit, entre els seus aparells, tancats en el seu “ring”, sense escoltar el públic que, com a molt, els aüca a favor o en contra.
El dimarts, una crònica al diari ARA, deia: “CiU engegarà contactes immediats jugant amb comissions, territori i també gerències”. O sigui que entre els “aparells” aniran intercanviant cromos. Quina garantia hi ha de què els que ocupin les comissions i les gerències (i diputacions, consells comarcals, etc...) siguin els més idonis, els que el país i els ciutadans necessiten? Cap. Com tampoc la tenia el mercadeig del PSC amb els altres dos socis fins fa poc, o el de Convergència amb la pidolaire Unió.
El fet que un secretari general sigui el candidat a conduir el país, i els altres capdavanters a ser consellers o diputats, o el que sigui, té un efecte nociu: que perllonga la lluita entre partits utilitzant els ressorts del poder que s’haurien d’emprar en benefici de tots. El govern és la continuació de la lluïta partidista utilitzant tots els mitjans i energia que s’hauria de emprar en benefici de la societat. Al Parlament, el control o el recolzament al govern es fa en funció dels interessos de partit. Uns posant bombes de rellotgeria, els altres, desmuntant i desprestigiant a l’anterior govern, pensant ja en les eleccions municipals i després en les properes autonòmiques. El govern no ha de ser un estri del partit, ni estar format només pels més addictes, dòcils o maquiavèl•lics del partit que guanya les eleccions.
Als anys trenta, deien del Partit Radical de don Alejandro que era “un partido sin ideas ni ideales, unido por cierta lealtad al líder (Lerroux), y sobre todo, la perspectiva del disfrute del poder,… como un medio de acceso a un sistema de prebendas” (Azaña y Cataluña. CONTRERAS, Jose). La cosa no ha canviat tant. Com podem veure, el clientelisme no ha desaparegut, i fins i tot el nostre sistema electoral, tancat i rutinari, no sols el fomenta, sinó que el fa una eina habitual i acceptada de la pràctica política, canviant canongies per submissions. Penós i, sobretot, perillós de cara al futur, ja que engreixarà encara més la desafecció.
Lamento reconèixer que no tinc la solució. Penso que no és fàcil. Potser si es comença, com apuntava en el meu darrer article, per una llibertat de vot dels parlamentaris, potser i només potser, ens podrem apropar una mica més a la llibertat de govern. Altrament, la democràcia –el que avui en diem democràcia -, s’anirà ofegant en les seves pròpies cendres, arrossegant el poble, perquè, com diu Lucà (Fedre, 1,30, 1): Humiles laborant, ubi potentes dissident (els humils pateixen, quan els poderosos es barallen).

2011-05-30T12:17:00.001+02:00

VOTI, VOTI, VOTI, -3
Si en els dos articles precedents he volgut comentar el tema del sistema electoral des del punt de vista dels electors, ara voldria fer-ho des del punt de vista dels elegits. Com es podria vèncer el desencís, la famosa desafecció dels votants, arribada a extrems com els de les actuals manifestacions de Democràcia Real Ya?
En el sistema electoral hi ha diverses formes de repartir els escons en funció del nombre de vots i opcions de llistes obertes o tancades en variades combinacions. Però sobretot en les primeres, caldria, abans de llançar-se a una opció que, per diferent, sembla més atractiva, s’analitzés no només com influiria en els propis partits (l’aparell es veuria debilitat, cosa positiva), sinó en el “mercat” electoral, ja que donada la persistència dels hàbits clientelars, una llista oberta sense corregir altres factors, podria encara potenciar-los.
En l’escrit anterior apuntava a una millor informació del que fan els “representants del poble”. No parlo dels rendiments de comptes, de la revisió dels programes electorals d’uns per part dels seus contrincants, sempre demagògics i esbiaixats. Parlo d’informació institucionalitzada del que fa i del que vota cadascun dels membres elegits pel poble. Però clar, si només voten el que els dicta “el partit”, potser no caldria; coneixent l’opció presa per aquest, n’hi hauria prou.
Fa poc, amb motiu del debat sobre les curses de braus, es dóna llibertat de vot als parlamentaris. Cadascú va saber el que havien votat. Per què es va fer només en un tema eminentment “folklòric” com aquest, i no en altres? Per què no en tots, posats a fer?
El complement a les llistes obertes (o mixtes) hauria de ser la llibertat dels parlamentaris de votar en consciència. És evident que els membres d’un partit votarien força homogèniament, però no sempre uniformement. Si això anés de la mà d’un millor control de les concessions, contractacions, concursos i altres fonts de clientelisme, potser s’aniria escampant una millor cultura democràtica; potser s’anirien coneixent millor els candidats i no només el cap de llista. Quedaria ben clar que no tots són iguals, i això ajudaria a l’elecció, i també a la sintonia entre el poble i els seus representants. Els polítics, gent preparada i digne en la seva gran majoria, s’ho mereixen, i els seus votants també.

2011-05-19T18:28:00.002+02:00

VOTI, VOTI, VOTI - 2
(Segueixo amb els articles a DiarioCríticoCatalunya 2/4)
La base de tot sistema electoral és l’elector. Aquesta perogrullada no és gratuïta, no la dic perquè sí. A vegades hi ha qui se n’oblida. Els candidats, per exemple. Alguns –com sempre, no tots -, no ho recorden perquè menystenen aquesta figura, sense la qual no existirien ells. Programes utòpics, sabent del cert que no es podran complir; mentides sobre els rivals i sobre un mateix; frases recurrents fetes sense fonament –ai! Allò del “ara, més que mai” –; i altres atzagaiades per l’estil, posen a l’elector en un dilema difícil de solucionar. Es diu: em prenen per ruc?, i es disposa a sospesar les diverses alternatives després d’esporgar-les de tot l’embalum fals i barat que les embolcalla.
Aquest seria un elector model. També n’hi ha, com hi ha polítics assenyats o platges tranquil•les. Però aleshores es veuen casos com els d’Itàlia o altres llocs més propers, banyats pel Mediterrani de platges saturades de gratacels, i ens diem: realment han sospesat la veracitat de les afirmacions d’aquest candidat?; estan segurs els votants de la seva honestedat?; les seves propostes són beneficioses pel país? Si fos així, com és possible que el guanyador sigui aquest!
Hi ha una part d’irracionalitat en el vot, que fa pensar, i molt. Són suïcides? Són conscients de que apostar una vegada i altra per una opció que es basa en el capitalisme especulatiu, en l’amiguisme i en el joc brut pot portar al país, o a la comunitat autònoma, o al municipi, a situacions de difícil reconducció? No.
Ja a la Roma dels cèsars, els potentats gaudien d’una cohort d’aduladors, anomenada “clientela”, formada per la gent que depenia d’ells, no per ser-ne esclaus o empleats, sinó perquè el patró els hi proporcionava assistència jurídica, ajuda econòmica –amb interessos - o recomanacions per obtenir prebendes i llocs de treball; i en contrapartida, el “client” recolzava el patró electoralment i l’escortava pels carrers, tant com a signe de prestigi com de protecció personal. Ho explica molt bé Luciano Perelli al seu llibre La corruzione politica nell’antica Roma. Rizzoli. Milà. 1994). Afegeix que els vincles patró-client eren més forts que els de la llei, ja que l’aplicació d’aquesta estava fortament condicionada pels interessos clientelars. Ciceró va més lluny, i classifica els clients en tres categories: els que anaven al matí a casa del patró a fer la “salutatio”, els que l’acompanyaven amb tota la pompa al Foro –l’”adsectatio”, i la massa anònima que els rodejava i es delia per esdevenir, cadascun d’ells, també un client d’home tan prestigiós. Acabo aquest punt llatí amb una cita de Salusti (Epistole a Cesare), respecte a la pèrdua de la llibertat per part del poble: “Però quan va aparèixer l’atur, i la pobresa portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal”. Us sona? Han passat vint-i-un segles i sembla que ho digui algun analista d’avui en dia.

2011-05-13T21:16:00.003+02:00

VOTI, VOTI, VOTI - 1/4
(Article d'opinió publicat a Diario Crítico Catalunya)

Ha començat de nou el Guadiana particular del nostre país: la mal anomenada reforma del sistema electoral. Catalunya és la única autonomia que no en té de pròpia, encara que val a dir que el que han fet les altres comunitats és simplement limitar-se a seguir el sistema de llistes tancades i altres requisits ja reflectits a les lleis electorals de l’Estat. Si bé en un principi es podia explicar, i fins i tot justificar, aquesta por a morir vestit que tenien els polítics durant la Transició, no té raó de ser que, set lustres després, encara hi hagi el mateix sistema, i la mateixa por, arreu; fins i tot amb coses tan curioses com la que apareix a la Llei Electoral andalusa (1986, actualitzada el 2005), on s’especifica al seu article 23 que “La presentación de candidaturas, en la que se alternarán hombres y mujeres...”, i que em fa pensar en aquell acudit tan suat dels pèsols saltejats (tu menges, tu no menges...). Bé, deixem les bromes, perquè el que estic comentant és molt trist. És per això que en penso fer diversos articles, començant per l’introductori que esteu llegint.
El dilluns dia 2 he assistit a un acte d’Acció per la Democràcia, organització que promou un canvi de llei electoral. Conferències molt interessants però que, junt amb l’enveja de veure com altres països es mouen, debaten i voten adaptacions de la llei electoral, deixen un regust amarg en pensar que no només els temes de llistes obertes o tancades, doble votació o àmbit territorial de representació són rellevants, sinó que és el propi sistema nostre el que fa factible que els partits parlamentaris, amb una indolència digna del millor tribunal constitucional, vagin posposant durant dècades l’actualització del sistema de votació. I quan ho fan, es un dir, les tímides propostes semblen il•luminades per aquelles paraules del Gatopardo: “Cal canviar-ho tot perquè res no canviï”.
Les tímides pulsions dels partits majoritaris, apareixen en prendre consciència de la creixent desafecció que porta a rècords d’abstenció. Sense arribar a extrems dignes de Saramago, una abstenció molt alta podria distorsionar el pràctic bipartidisme que tan confort els dóna als que en frueixen. Una frase molt corrent és: “tan li fa, votis qui votis, tots són iguals”. I no és veritat, en absolut, i menys en el to despectiu amb que s’acostuma a dir. La meva apreciació és que la gent no està farta dels polítics en si mateixos, sinó de la seva actitud mesella com a eix transmissor de les ordres que dicten els “aparells”, gairebé mai orientades al bé comú sinó a la lluita entre partits. Si deixem apart els casos, preocupants però no generals, de trànsfugues, imputats i altres excrescències, la gran majoria dels nostres representants són gent formada, amb bona voluntat i ganes de treballar. El votant, temps enrere, ho assumia pel sol fet de que apareixien a les llistes. Ara hi ha l’efecte contrari, en detriment de la pròpia democràcia.
El tema és complex. Si hom té una idea, necessita el poder per portar-la a terme. Però a vegades ha de renunciar a la pròpia idea per assolir aquell. I això tant a nivell personal com col•lectiu. Un equilibri inestable s’estableix entre “principis” i ”eficàcia”. I són precisament els “aparells” els que marquen aquesta segona com a pas imprescindible per implantar els primers, que en el camí es van perdent.. Seria una manera com una altra d’organitzar-se, si no fos perquè la dura tasca d’assolir l’eficàcia, i amb ella el poder, es menja tota la capacitat d’anàlisi, d’autocrítica o de discrepància interna. A cada bugada –llegeixis a cada baralla amb els contrincants, es perd un llençol –o sigui, un principi. És trist veure com un parlamentari, que se suposa és una persona amb idees pròpies i amb el cap ben estructurat, es limita a fixar-se en els dits del cap del grup, per saber quin botó pitjar. És en aquesta actitud de submissió als interessos del partit i no a les pròpies creences sobre com ha d’anar el país, on la frase “tots són iguals” agafa el seu sentit.
Sembla ser que els dos principals partits catalans, o sigui una sucursal depenent d’un doble aparell, i un bipartit d’aparells no sempre coincidents, ni en els fins ni en les estratègies, han començat a reunir-se per parlar (i van...) d’una nova llei electoral. Suposo que prèviament hauran estudiant fil per randa quin benefici (un parlamentari més, potser només un braç –dret- de parlamentari) poden obtindre si es passa de quatre províncies a set vegueries; com es poden escombrar partits petits reduint el nombre de parlamentaris o jugant amb les regles de comptabilitat –ei, electoral!-; com es pot activar algun grup “submarí” i quin efecte tindria en el repartiment d’escons, i altres falòrnies per l’estil. No poden, de cap manera, anar més enllà; no poden, ni els podem demanar a ells, a l’aparell, que es facin l’hara-kiri. Per tant, sembla clar que una proposta d’avançar cap a una democràcia més propera al ciutadà no pot sortir d’ells, o almenys no només d’ells. Aquí rau la importància d’iniciatives com la d’AD esmentada abans. Així doncs, en els propers dies, avançaré les meves reflexions sobre el tema. No sóc especialista, no estic llicenciat en ciències polítiques, però sóc un votant, un dels actors en aquest drama, i això em dóna tot el dret d’opinar.

2011-05-02T12:52:00.002+02:00

U h!!!
(Carta tramesa a Público i no publicada)
Leo frecuentes artículos, la mayoría, bien escritos y razonados, sobre un ex presidente y sus agresivas declaraciones y asesorías. Pero a pesar del buen hacer periodístico que muestran, quisiera hacer mi comentario al respecto.
En la actualidad, España se halla inmersa en un escenario digno de la Casa del Terror. A los obstáculos ineludibles con los que se tropieza en el recorrido hacia una salida ignota (con nombres y apellidos, como en el terrorismo, o anónimos bajo el paraguas de la palabra “mercado”), se añaden monstruos de cartón que aúllan: Uh!, Uh!
Si por su actividad, algunos son inevitables –Berlusconi mientras mande -, otros, que cultivan el magma mediático promocionando la caricatura de sí mismos –como en el caso citado -, perderían toda su fuerza aterrorizante si no se hablara de ellos.
Si les ignoramos, se desvanecerán.

2011-04-30T18:39:00.002+02:00

PRODUCTIVITAT
(Carta publicada a l'ARA, 30.04.2011)
Són dies difícils, els conceptes no estan clars. Quan la Generalitat va llançar l’emissió de deute, vaig voler apuntar-m’hi, ja que s’havia dit que érem com els alemanys, però l’interès era molt més alt. Però després es va dir que anàvem com Grècia, i em vaig refredar.
Pot passar el mateix quan es vulgui aplicar el barem de productivitat als salaris? Per aclarir-ho, potser seria bo posar exemples. Un d’ells seria Cacalolat. Els problemes venen de la manca de productivitat? De qui és la culpa? De la família catalana original que s’ho va passar pel ral? Dels italians que buscaven beneficis a curt? De l’Administració que va deixar fer a un comprador conegut pels seus tripijocs, amb una cohort d’executius molt ben retribuïts per fer la feina bruta? O de l’operari que, podent omplir dos pots més per hora, no ho ha arribat a fer?
Una darrera pregunta: Quan els beneficis es disparin a l’alça, també es reflectirà proporcionalment al salari del treballador?

2011-04-16T23:01:00.002+02:00

OBJECTIU ASSOLIT
(carta publicada a l'ARA (14.4.2011) i, amb variacions, a LA VANGUARDIA (16.4.2011)
L’objectiu ja s’ha assolit. Ara, calma i a esperar-ne els beneficis.
Sembla que el nostre conseller de Sanitat ha volgut transmetre un missatge de tranquil•litat. No es veuran retallades les urgències, ni les malalties greus. No es parla de les de grau mig (?), que una espera excessiva pot convertir en greus. Suposo que tampoc la funerària es veurà afectada.
Res a dir –o sí -. Sobretot perquè l’objectiu s’ha assolit: esverar per engreixar les mútues, aportant nous clients a la sanitat privada; els que, tenint mitjans i davant l’alarma social creada, han fet el cop de cap -sense ferida greu -i s’hi han apuntat.
EL mateix es podria dir d’Educació i la perspectiva de molts pares a l’hora de pensar si el proper curs apunten els seus fills a la pública o a la privada. Potser era aquesta la finalitat del reiteratiu discurs catastrofista –malgrat afectés la imatge del propi país, i el seu ja famós deute. Sí, s‘han cobert els objectius; fins i tot el d’ajudar a la rendibilitat dels bancs amb les comissions de la col•locació de deute.

2011-04-12T17:37:00.001+02:00

LA NOSTRA PETITA PLAÇA TAHRIR
(Publicat a DiarioCriticoCatalunya, 0.04.2011)

Cadascú té una plaça per prendre el sol, per seure, per crear una petita ombra, la petjada que el perviurà uns instants després de que se’n vagi.
En aquesta plaça, que no és gran, no és ni plaça, a vegades ni tan sols xamfrà, es poden fer moltes coses, o cap. És on podem decidir els petits gests que ens identifiquin, i alhora donin un caràcter al propi espai. I amb ell, a tota la població; o també la passivitat i l’esclerosi.

Perquè no és el mateix comprar a la botiga que a la gran superfície; no és el mateix reciclar que no fer-ho; estalviar que endeutar-se per fer unes vacances “televisives”; anar amb transport públic o amb vehicle propi; votar que no votar... I tampoc no és el mateix tirar endavant una empresa creativa i productiva que especular a borsa; l’enginyeria productiva que l’enginyeria financera; vendre’s l’empresa a un estranger que tenir un pla de supervivència a llarg termini; tenir personal fidel i addicte durant anys a trafiquejar amb contractes escombraries; esmicolar el sector públic que ajudar el sector privat. No, no és el mateix.
I mica en mica, gest a gest, el petit àmbit d’acció es va fent gran, el racó esdevé xamfrà, el xamfrà placeta i la placeta... Sentim soroll, mirem enlaire, i veiem que mentre nosaltres anem fent petits gestos, a l’edifici veí, a l’àtic, s’apiloten uns quants caparronets voltats de serpentines, mirant al carrer amb commiseració. Allà, els aparells fan de partits, els partits fan de govern, el govern fa de partit i aquest no troba l’aparell que funcioni bé. Són allà, prepotents i alhora aïllats, perquè de no fer-lo servir, l’ascensor cada cop funciona pitjor. I enmig de tot això, uns “mercats” anònims van dictant-los-hi el full de ruta –que difícil es fa no pronunciar-ho lleugerament diferent -, fent bo l’aforisme que diu que qui no sap on va, arriba a un altre lloc .

Mentrestant, però, nosaltres ens apropem al raconet, xerrem, seguim fent petits gestos, sintonitzem amb altres petites ombres; anem omplint la plaça. Potser mai l’omplirem tota, potser aviat ens faran fora. Però ja mai més ens podran treure l’escalforeta que ens haurà donat el sol primaveral al nostre petit racó de la plaça.

2011-04-02T18:41:00.002+02:00

CATALUNYA I ALEMANIA
(Carta publicada a La Vanguardia del 2.4.2011)

Segons el nostre President, som els alemanys d’Espanya. I jo em pregunto si no seria millor ser, simplement i amb la modèstia i orgull precisos, els catalans de Catalunya?
Senyor President, a Alemanya, per posar uns exemples, l’Administració paga ràpida i puntal i els trens arriben a l’hora, factors que influeixen en la “productivitat” molt més que limitar-se a prémer el ritme de producció dels obrers. Ah! I a Alemanya, quan a un ministre se li descobreix que ha mentit en el seu currículum, dimiteix.
No, no som Alemanya. Som Catalunya, amb els seus pros i els seus contres; orgullosos de ser-ho, però no arrogants.
Al país de referència presidencial, el populisme basat en l’orgull i el victimisme del -realment injust- acord de Versalles, trenats amb una crisi llarga i profunda, portaren a una exasperació de les actituds i en últim terme, al nazisme. Perquè és molt perillós utilitzar constantment el greuge comparatiu com a eina de cohesió social.
No; espero que siguem simplement catalans, i n’estiguem orgullosos.

2011-03-10T12:36:00.003+01:00

MEMÒRIA

(Carta publicada a ARA, el diumenge 6.3.2011)
Magnífic article del doctor de Riquer sobre la memòria. Quina llàstima la situació actual, on malgrat la crisi vol tota l’atenció, s’esmerça més energia en desmantellar obres dels altres que en aportar-ne de noves.
Que el Memorial Democràtic és absolutament necessari, ho demostren les declaracions de la senyora vicepresidenta, amb tòpics desmuntats pels historiadors anys enrere, equiparant la violència dels dos bàndols durant la guerra civil. No és el mateix la violència de masses incontrolades, davant un govern debilitat pel cop d’estat, que la violència promoguda i estimulada des de les més altres instàncies del govern franquista; no és el mateix les brutalitats dels dos bàndols durant la guerra, que les mantingudes pel guanyador contra un sector concret de la societat durant decennis. Tota violència és condemnable, però no tota violència és igual.
No és el mateix que uns radicals de dretes tirin pedres contra la façana del Memorial, o que un govern el desmantelli fins al punt de canviar-ne fins i tot el nom. Per a quan una “Qualitat Democràtica” de veritat?

2011-02-18T18:14:00.001+01:00

És patètic, obsessiu i caríssim l’esforç del govern actual per desmantellar algunes de les obres de l’anterior. Voldria afegir dos apunts: Amb l’actual sistema de representativitat política, és impossible que els membres del govern siguin els millors. Ho podrien ser, alguns n’estan capacitats, però mentre l’esforç s’esmerci en la lluita partidista i no en la tasca de govern, manats pels aparells i no per l’interès comú, no ho podran demostrar.
Segon: l’efecte d’enderrocament dóna pistes d’un tarannà elitista. Queda clar que l’economia mundial és manada pels “mercats”. Quantes places d’ensenyament caldrà augmentar en la privada o la concertada –discriminatòria o no – perquè “els mercats es donin per satisfets i es puguin eliminar barracons? Quin increment en els abonats a les mútues consideraran els mercats adient per dotar a la sanitat pública dels mitjans que ja tenia previstos incorporar?
Si la gestió és guiada pels “aparells” i pels “mercats”, mai podrà ser l’adient. O almenys la que esperen els votants dels qui ara se n’ocupen. Quan trigarà una nova llei electoral que alliberi als polítics –bona gent -, de la tirania dels manaires esmentats?

2011-01-27T11:54:00.001+01:00

GRÀCIES!
(Publicat a Diario Crítico Catalunya. 20.1.2011)

És veritablement sorprenent com als partits polítics, immersos en lluites i baralles dignes d’un barri marginal, els ha passat per alt la gran perspicàcia, capacitat d’anàlisi i de compromís històric d’algun pròcer que, alliberat de la tasca rutinària de guanyar-se la vida gràcies a merescudes retribucions d’empreses privades, ha esmerçat el seu temps en oferir-nos la materialització del nostre somni més cobejat.

Quines oportunitats estem deixant passar! Un d’ells, que encara que nascut en llar castellana, paladeja les altres llengües hispanes en la més pregona intimitat, ha proposat reduir el nombre d’autonomies. Genial! No ho critiqueu abans de veure’n el bon ús que en podem fer! No ens precipitem i evitem abocar tots els dicteris que el cor calent ens suggereix!

No veu el lector l’agudesa i la profunditat d’una proposta que ens donaria el que no tenim des de Jaume I el Conqueridor? Hi ha una bona part d’habitants de la península que veuen excessiu el nombre de 17 autonomies. Treballem en això.

El País Basc s’agermanaria amb Navarra i, potser per lligams etílics, amb La Rioja. De tres n’hem fet una.

Al pastis cuit amb les dos Castelles, la de la Mancha i la del Lleó, se’l coronaria amb la guinda de Madrid. De nou, de tres, una. Fins i tot es podria afegir Cantàbria, que en seria la seva sortida natural vers els lluços, els raps i les cloïsses. De quatre, una.

Andalusia, en un agermanament del més pur serrà entreviat del greix més saborós, amb Extremadura.

Galícia trobaria el seu agermanament en el carbó d’Asturies, el millor per coure els seus rèmols.

Hi ha algun punt encara fosc, com Aragó, però no dubto que les fundacions faran de manera fefaent el seu treball de recerca i agermanament. Per altra banda, el cas de les Illes Canàries és tan complicat que, donada l’onada de privatitzacions que s’apropa, es podria proposar de vendre-les a Mauritània o Cabo Verde.

I per fi la gran troballa. Els Països Catalans! Podrien arribar no fins a Guardamar sinó fins a Lorca i més enllà. Segons l’ideòleg d’aquesta solució, la seva columna vertebral seria el transvasament de l’Ebre. L’Eix Mediterrani consistiria doncs, a més de ferrocarrils i carreteres, en unir el Jumilla amb els vins del Roina. NI els més agosarats independentistes ho podrien haver somniat!

Però compte! Que el nostre agraïment no vagi tan enllà que donem carta blanca. No vull ni imaginar el nounat País Català regit per segons qui, proper al pare de la idea i que ara regeix els destins d’aquells que d’aquí quatre dies seran els nostres germans. Per altra banda, el destí del nostre pròcer és ben clar; acabada la tasca de “caca-pipi-culo” de l’actual rector de les dretes, sorgirà com un messies el pare de la criatura, el qui ha engendrat aquesta propera Espanya de les cinc o sis entitats autònomes que mai li agrairem prou.

Gràcies. Prometo seguir el procés amb atenció

2010-12-28T16:54:00.003+01:00

-Rita, digues Bones Festes als meus amics
-Bobeboglogle...estes
-Doncs això, que sigueu feliços l’any vinent, i l’altra, i l’altra
-déu....

2010-12-28T16:44:00.002+01:00

GRÀCIES, SENYOR AZNAR

Qui ho anava a dir! Llegeixo a El Periódico (23.12.2010) que la FAES proposa agrupar algunes autonomies per estalviar recursos. PER FI ACONSEGUIREM ELS PAÏSOS CATALANS! Eureka! El que no han aconseguit en Laporta, ni en Puigcercós, ens ho posa l’Aznar en safata!

Caldrà, però, estar atents. Si s’agrupen les tres comunitats catalanes, en un procés gestionat pel PP, hi haurà el risc de que el president, el primer president dels Països Catalans després de Jaume I, sigui el senyor Camps. I posats a fer, podria haver-hi el senyor Fabra de Conseller d’Economia (bons consells ens podria donar), i fins i tot en Zaplana a Interior. Si això ho amanim amb una Conselleria de Cultura per en Millet, i la d’Urbanisme per a qualsevol d’Unió Mallorquina,...
Bé, de tota manera és bo que se’n parli. Bones Festes

2010-12-15T13:22:00.002+01:00

CATARSI DEL PSC

Magnífic article de Ferran Mascarell al diari ARA, sobre com repensar el paper del socialisme català després de l’ensulsiada. D’acord. Cau pel seu propi pes que s’ha de fer una reflexió interna sobre com s’ha arribat aquí que serveixi de punt de partida per a noves fites. Però com també apunta, cal fer-ho des del principi. I jo afegeixo: On és el principi? Perquè també es podria anar més enrere i veure qui és el paper dels partits i si el seu funcionament es vist com a positiu per l’electorat. Al meu entendre, el primer debat és si cal pensar com pensa la majoria, o bé pensar “tout court” i oferir un plantejament ampli i coherent d’actuació, tot esperant que el missatge arribi i generi adhesions. El cercar dir el que es vol sentir ocasiona canvis de rumb que no sempre són ben entesos. L’altre punt, seria el propi funcionament dels partits polítics, on actualment hi ha la percepció que la “maquinària” es menja qui té esperit de servei en benefici d’un allargar anys i anys un “aparell”, cosa que porta a la promoció de mediocritats (a tots nivells), això sí, dòcils.

2010-12-15T13:11:00.003+01:00

NOMS I COGNOMS, SI US PLAU!

Actualment s’està posant de moda el fer declaracions sobre la “salut” dels països, de les comunitats, de tot. Dir-la o no dir-la! Aquestes intervencions no són innocents. En uns minuts, un expert en borsa pot guanyar (o perdre, si no té la informació o el nas adient) milions. Així que un comentari d’algú rellevant (com els darrers del senyor Olli Rehn, comisari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la UE) fa baixar en picat les cotitzacions. I tot basat en uns “crec”, “penso”, “em sembla” , sobre la reacció d’uns anònims “mercats”.
Si aquestes suposicions aterren en un camp llaurat per la tasca indigna d’una oposició que degrada la imatge de tot un país per l’afany d’arribar al poder quant abans millor, el trasbals ocasionat fa molt mal. A cada bugada perdem un llençol, fins a quedar-nos despullats.
Si us plau, algú podria posar nom i cognoms a aquests terroristes econòmics que s’amaguen darrere l’innocu nom de “mercat”? Algú podria posar termes concrets a lo que es “creu”, a lo que genera dubtes? Si es necessiten dades, es demanen a qui les té, però no mitjançant una roda de premsa.
En aquest àmbit, no hi ha paraules innocents.

2010-11-20T16:14:00.002+01:00

CARO PAPA
Article aparegut a Diario Crítico (18.11.2010)

Caro Papa,

Durant la seva grata visita vaig sentir que en alguns moments m’escandalitzava, aquesta sensació que vostès tan rebutgen. Les monges com assistentes de la llar, l’ostentosa despesa dedicada a defugir el sant camí d’un eventual martiri, la metàfora de cent cinquanta prelats dinant opíparament just a sobre de les oficines de Càritas... Fixi’s que no he esmentat les seves declaracions, carregades d’intencionalitat política. Però n’hi ha una que sí que em va sacsejar: la de comparar la relació laïcisme/catolicisme –raó/fe- amb l’existent als anys trenta. Això em va fer saltar.

Però després, pensant l’alt nivell de formació i d’informació que té vostè, vaig pensar que potser hi havia una part de raó. I em vaig dirigir als arxius de la memòria. En efecte, potser sí que segueixen vigents les paraules del cardenal Gomà, el 28 de maig del 1938: “Cal que la guerra s’acabi. Però no amb un compromís, amb un arranjament ni amb una reconciliació. Cal portar les hostilitats fins a l’extrem i emportar la victòria per la punta de l’espasa. No és possible cap més pacificació que la de les armes. Per tal d’organitzar la pau dintre d’una constitució cristiana, és indispensable extirpar tota la podridura de la legislació laica”. Dóna matèria per a la reflexió. Fins i tot es pot dir que paraules semblants apareixen avui en dia en mitjans de comunicació propers a vostè, oi?

Perquè, de fet, quan la raó es veu confrontada a la fe, és molt difícil trobar-se en un punt de coincidència. La raó implica, necessàriament, la llibertat de recerca, amb el risc d’equivocar-se, i també la llibertat d’elegir una opció entre les que s’han anat trobant, com a pas vers noves recerques. Al contrari, la fe implica l’adhesió, voluntària i lliure, a un dogma tancat. Per tant, és prèvia a la raó –i aleshores ja no hi ha lloc a seguir més enllà els seus camins arriscats -, o és posterior a ella –acceptant per la fe els pressupostos on la raó no ha arribat. Però els dos camins no són mai simultanis i molt menys complementaris.

Quan una opció és tancada –es pren o no es pren, però és així -, difícilment pot dialogar amb la que és oberta per definició. L’únic punt de trobada és, o hauria de ser, la tolerància i el respecte d’una envers l’altra. I això és el que va faltar els anys trenta, i pel que va dir, en certa mesura els anys deu d’aquest segle.
Als anys trenta, i no només a Espanya, s’havia plantejat una confrontació d’extermini. S’havia radicalitzat tant la situació que només es veia la sortida mitjançant l’eliminació de l’altre. Per una banda, la posició obrera era violenta perquè veia que se’ls esborrava la poca esperança –o fe? – que, després de segles d’explotació, havien dipositat en les reformes inicials de la II República, esborrades primer pel bienni negre i després per les armes. Per part de la dreta, perquè havien vist les orelles al llop, el començament d’una transformació de la societat contrària als seus interessos i que, amb la República laica, tendia a consolidar-se. És comprensible –encara que no justificable - el majoritari recolzament de l’Església a aquesta segona opció, fins i tot, com em vist en el cardenal Gomà, esperonant la violència, la violència d’aquell militar que passejaven sota pal•li. No hi havia punt mig entre laïcisme i religió catòlica. Els plantejaments d’aquesta, com ara, eren tancats: hom l’agafava en bloc o n’esdevenia enemic i com a tal havia de ser destruït. Com diu l’evangeli: “qui no està amb mi, està contra mi”.

Com he dit, l’únic punt on trobar-se és el respecte a l’opció “diferent”. Que cadascuna faci el seu camí. Una i altra tenen molt a córrer, moltes coses que endreçar a casa com per voler arranjar la de l’altre. No s’amoïni, el món de la raó està convuls i prou feina té a trobar un nou camí vers el desconegut món de la post crisis. Cal esperar que les legions que amb vostè fan el camí cap a la fe així ho vegin i es dediquin a preparar l’església per al segle XX –no, no és un error d'escriptura -, i després el XXI. Prou feina tenen.

Desitjant-li un retorn sà i estalvi, el saluda atentament

Tero

2010-10-28T18:09:00.003+02:00

LA LLEI SOBRE L’EMANCIPACIÓ JUVENIL

Una petita reflexió sobre el fet que el nostre Parlament hagi debatut aquesta llei. A priori, tot està molt bé, cal ajudar als joves a emancipar-se. D’acord. Però: Per què cal ajudar-los?
Resposta evident: Per què no tenen recursos per fer-ho ells sols. Bé, d’acord, per ara.
Però, per què no tenen recursos? Quins són els recursos precisos? Quin tipus d’emancipació els hi cal? Fixeu-vos que no dic, volem, si no els hi cal, a ells, que són els destinataris, els gestors de l’esmentada emancipació.
Vivim en un món consumista, que promou la tecnologia per vendre més i no per millorar el nivell de vida, on les grans fortunes són les úniques que tenen recursos per continuar enriquint-se; quan aquesta carrera fa crisi, per culpa d’uns immorals i ineptes gestors d’aquestes riqueses, l’Estat el que fa és estimular encara més el consum, sota el xantatge de l’atur. Gasteu, gasteu, maleïts, sembla dir. La societat està malalta. Tothom angoixat: atur, contractes draconians, amenaces de l’entorn amb la inseguretat ciutadana, el terrorisme i, per sobre de tot, la manca de temps i assossec per trobar el nostre petit lloc sota el sol. Només els que ho aconsegueixen s’emancipen de veritat.
Primera pregunta: per què no tenen recursos? Quin tipus de recursos? N’hi ha d’externs i també, i per sobre de tot, interns. Capacitat d’anàlisi de les situacions; capacitat d’assumir els riscos de les decisions preses (i no projectar-los als pares o a l’Administració); capacitat d’esbrinar que és el prioritari i què és lo accessori, etc... I si no tenen els recursos personals, interns, de formació del caràcter, com podran emprar els materials, que són els que se suposa l’Administració en vol facilitar l’accés. Temes que crec falten en la formació del nostre jovent, farcit de cursos d'idiomes, ballet, judo, psicòlegs i tutors.
Al meu entendre, és tractar un càncer (el d’una societat descentrada, ella mateixa sense recursos propis per afrontar reptes desconeguts) amb un medicament molt car, però que només tracta el mareig que produeix la malaltia. Però que es fa per eliminar realment la malaltia? Per lluitar contra l’obesitat, es pot facilitar l’accés a vestits de talles grans, però també educar des de petits en l’alimentació correcte. Es pot donar estímuls a l’accés als gimnasos, però també millorar el cost dels aliments saludables i gravar-ne els perjudicials.
Caldrien lleis específiques si les famílies poguessin educar els fills amb el temps i l’assossec suficient per fer-ho? Caldrien, si els mitjans de comunicació no inflessin el cap als infants amb un consum compulsiu? Caldrien, si les escoles prioritzessin la formació de la persona i no la instrucció per a un futur laboral que ni ells, ni ningú, sap com serà? Caldrien, si el treball (i les retribucions) es repartissin més equitativament?
El dictar lleis d’ajuda, sense arromangar-se i treballar per millorar les causes que fan precisa aquesta ajuda pot ser molt lloable (i electoralment rendible) als polítics. Però, en el fons, augmenta fins a nivells excessius la presència de la “tutoria” governamental, i dissimula la necessitat de repensar, des de la base, els tics (veritables símptomes, malgrat el metge miri cap un altre costat) de la nostra feble i desorientada societat.

Exemple pescat a l'atzar a la televisió: Una noia adolescent qualificada com a ni-ni (ni estudia ni treballa), diu:
-"Jo no em puc queixar, el que passa és que no tinc vocació. Però el que sí tinc és un cotxe i visc sola, surto de festa, i això.

La conductora del programa li pregunta:
-I qui ho paga això?

Resposta:
-Els meus pares, clar, a vegades em diuen que sóc un paràsit, pero m'ho paguen!

Conclusió: evidentment, no es pot queixar. Però la societat sí. Algú s'imagina com seran els eventuals fills d'aquesta ni-ni, possiblement tampoc "sense vocació", quan els avis ja no puguin esquitxar la mosca?

2010-09-20T19:44:00.005+02:00

LA VARIABILITAT DEL SENTIMENT INDEPENDENTISTA A CATALUNYA
Carta tramesa a La Vanguardia (7.9.2010) i no publicada.

Algunes reflexions sobre la variabilitat que indiquen les estadístiques publicades avui a La Vanguardia, sobre l’independentisme, i que vaig comentar a l'Ateneu durant la tertúlia on ens va visitar la Sra. Muriel Casals: Donat que s’apropen les eleccions, s’ha d’anar molt en compte, i sobretot en temps de crisi com l’actual, en la demagògia i el messianisme. La frivolitat en els plantejaments, donats amb traça, porten a no voler aprofundir i empenyen a donar un xec en blanc al primer engalipador que passa. Els referèndums per l’autodeterminació tenen un gran valor sociològic, donen una mesura de la vivacitat de la nostra societat civil, però no forçosament són representatius d’un possible resultat el dia en que es fessin jugant-s’hi alguna cosa de veritat. Ha mancat, al meu entendre, una informació i un debat obert, en el que es consideressin les diverses variants del procés, els reptes, els riscos, etc... No tot ha de ser sardanes i pa amb tomàquet. En ple entusiasme, completament lícit i sincer, ens arrisquem a que aparegui el messies, el moisès de torn, i ens demani que el seguim, que no patim, que ells ens portarà de la mà. On i com, ja ens ho dirà mentre caminem. Des de la manca de criteri, pot ser atractiu emprendre el camí.
L’altre opció, la d'un futur sòlid, seria desenvolupar una anàlisi crítica de la relació amb Espanya; els diversos camins legals oberts vers les múltiples opcions implicant una major o fins i tot total independència; els problemes –deute extern, pensions,inversions forànies, organismes internacionals...- que s’haurien d’afrontar. I així, les respostes a enquestes com l’esmentada, serien sòlides i reflectirien, amb projecció de futur, el parer de la gent.
No oblidem que la darrera manifestació del dia 10 de juliol, refusant el veredicte del Tribunal Constitucional (quina colla!) va ser un èxit popular però que, en últim terme, la comitiva no va arribar a la fita proposada (circumstància que no he vist comentada a cap mitjà, i que considero una metàfora del que passa al país), potser per una organització escassa, inexperta o fins i tot enfrontada. Potser per haver-hi més voluntat que traça (veieu les faltes d'ortografia a les pancartes de la foto). I també per la voluntat d'uns quants caps d'arengada més preocupats per fer-se la foto, o per la llargada de la seva senyera que per l'èxit col·lectiu. Que no ens passi amb l’autodeterminació!

2010-08-30T19:02:00.003+02:00

DE QUÈ ENS ESTRANYEM?
Article publicat a Diario Crítico Catalunya (29 d'agost del 2010)

Hi ha hagut un certa indignació en veure els confessos lladregots del Palau passant unes vacances que per a molts voldrien la gent honesta. Fins i tots molts que fa quatre dies hi badaven, ara s’han escandalitzat.

I, la veritat, no sé per què. La tradició ve de lluny. Es podia veure ja a la Roma clàssica, on els patricis tenien el seu suport en l’anomenada “clientela”, gent que els visitava regularment, en demanda de favors, de crèdits, o simplement per retre’ls acatament. Ells, a canvi, mantenien la seva lluïssor (activitat cara), que donava conhort als que formaven el seu cercle de llepaires. El cost, mantenir un tren de vida que enlluernés la concurrència. La cosa va continuar durant l’època feudal, on els serfs es delien per tenir un bon senyor, a qui retien homenatge i pagaven delmes, a canvi d’una certa protecció. No fa tant, en l’època franquista, calia ser amic d’un ministre, d’un delegat provincial addicte al règim o, com a mínim, d’algun funcionari amb el carnet de la guàrdia de Franco. A l’altre costat, quants no van ser els organitzadors d’actes, els deutors de multes, els promotors culturals, que s’havien adreçat a grans industrials i gent de possibles demanat suport econòmic? Aquells anaven esquitxant la mosca, això sí, sempre i quan l’actuació dels peticionaris entrés dintre del seu cànon de correcció política i/o patriòtica. No s’havia preguntat ningú mai d’on sortien els fons.

Més endavant, es va seguir demanant la "correcció política" per part dels titots locals als seus demandants de favors. Vots a canvi de llocs de treball, permisos de construcció, reforma dels plans urbanístics, etc, etc... Més enllà d'assolir un càrrec polític, calia esdevenir un "patrici", algú susceptible de tenir "clientela".
Ja amb democràcia, abunden les creus, honors, reverències, adulacions, convidades a actes públics, per enaltir figures que, de sota mà i sempre que el peticionari sigui políticament correcte, afluixen la mosca. Portem una cultura de segles on necessitem mites, necessitem referències davant les quals badar. Ens han educat per a reverenciar, no per analitzar les entreteles dels ninots que tenim davant. Sobretot si entre ells –i abunden els casos- es fan tantes de manyagues que no podem tenir cap dubte de la singularitat del personatge en qüestió.

S’adula a qui té potencial per generar favors. I el subconscient diu que no es pot denigrar a qui fa un moment s’ha adulat. Potser no és que necessitem res al moment, però mai se sap. La capacitat de “endollar”, tant laboralment com per entrar en una elit determinada, genera una cohort d’aduladors que reforçaran la figura del patrici o del polític de torn. No són només els vots, evidentment importants. És tot el seguici de llepaires el que dóna prestigi. Si per això cal fins i tot crear llocs de treball ficticis –quantes oficines amb gent badallant -, o aconseguir diners per mitjans il•lícits, doncs es fa i ja està.

Ara s’apropen eleccions. Se’ns voldrà fer badar davant personatges que ens demanaran que els hi confiem el guiatge de la nació, sense explicar-nos ni molt ni poc com pensen fer-ho per sortir de l’actual atzucac. Mites que l’únic que tindran serà una cohort d’aduladors, de titelles expectants, de llàtzers a l’espera d’una engruna. Són aquesta gent els que fan grans els mites. Sense ells no serien res. I sense els titots, nosaltres podríem ser, d’una vegada, ciutadans conscients i amos del nostre destí.

2010-07-22T10:05:00.002+02:00

DENOSTAR A POLITICOS
(en la mateixa línia de l'anterior entrada, m'han publicat aquesta carta a La Vanguardia el 22.07.2010)

Magnífico artículo del Sr. Roca Junyent (20/VII/2010), advirtiendo de la peligrosa tendencia a denigrar a los políticos. A mi entender, el problema no radica en las personas, salvo alguna excepción, sino en los propios partidos, que laminan las virtudes de los politicos.
Se está viviendo un partidismo que absorbe la democracia, y es de eso de lo que se quejan los votantes. Estructuras pesadas, carísimas y controladas por líderes mesiánicos o mediocres maquiavelos, que anulan el criterio de los parlamentarios.
Aunque parezca utópico, para que se perciba que los políticos sirven para transmitir el sentir popular, debería generalizarse –y no sólo para votaciones anecdóticas como las del tema taurino- la libertad de voto en el Parlamento, eso sí, inscrita en una corriente de opinión en consonancia con los principios y fines de cada opción política. Éste sería el complemento verdaderamente democrático a la tan necesaria reforma de la Ley Electoral.
Antoni Cisteró

2010-07-19T12:59:00.001+02:00

VOTANTS, HEUS ACÍ LA MEVA OBRA...

O què podem fer contra la desafecció?

La desafecció porta a un allunyament del poble de la gestió política, deixant via lliure a plantejaments demagògics, populistes i fins i tot dictatorials. No ens enganyem: és el que busca aquesta dreta retrògrada i obsessionada que estem patint.

La manifestació del dia 10 de juliol va ser una metàfora prou clara de la situació. Un poble, intentant baixar pel Passeig de Gràcia, empenyent els polítics que tenien al davant. I una altra part, a la part baixa de la capçalera, que volent agafar protagonisme, el que feia era impedir la marxa de tot el conjunt de manifestants, dels polítics i dels que els empenyien.

I això per què? Perquè l’acció popular havia estat assumida per una sola entitat i corre-cuita, sense la suficient capacitat organitzativa com per establir un servei d’ordre que hagués fet més fluid el pas vers el punt d’arribada, la Plaça Tetuan. Hagués calgut uns organitzadors, uns gestors, o sigui, el que entenem per uns polítics. Potser no tots els que hi eren, però sí unes persones investits amb la figura de ser els delegats pel poble per organitzar l’acció comuna. Resultat, no es va arribar a la fita proposada.

I després, evidentment, l’acció que el poble exigia tan civilitzadament i unida, havia de ser portada pels anomenats polítics, primer al Parlament i després a les Cortes. Qui ho hagués fet si s’hagués seguit el lema de la pancarta que deia “ni jutges ni polítics”?

Per tant, el problema no és eliminar la classe política, sinó tornar-la a apropar al poble. Desfer el pervers procés que, amb honors, cotxes oficials, escortes i demés parafernàlia, ha portat als polítics a considerar-se uns éssers amb un rang superior a la resta de mortals, embolcallats maternalment pel seu partit. I crec que el primer pas hauria de ser no sols corregir el procediment electoral, sinó també la pròpia dinàmica parlamentaria.

Hi ha una opinió bastant generalitzada de que estem vivint una “partitocràcia” que ha substituït a la democràcia, al•legant que el poble està massa ocupat i que no entén l’enrevessada dinàmica parlamentària. Una mostra d’això és que en el plenari extraordinari del dia 16 les paraules estratègia i tàctica foren d’ús freqüent en boca de la majoria dels parlaments. Per tant, també aquesta macrocefàlia on els partits (subjecte anònim) decideix i els polítics (amb nom i cognom) són simples corretges de transmissió, hauria de ser reduïda. Primer, mitjançant un finançament dels partits basat simplement en les aportacions dels adeptes i no amb diners públics (i menys privats, que ja sabem com acaben!) que eviti, gràcies a l’austeritat, que l’entitat esdevingui un cementiri d’elefants; i segon, i principalment, mitjançant la llibertat de vot de cada elegit al Parlament, acompanyada de la difusió del sentit del vot de tots i cadascun dels parlamentaris, per al coneixement dels seus votants, anteriors i futurs. No té sentit –excepte si entrem en la tàctica i l’estratègia- que gent seriosa, se suposa que escollida per les seves aptituds polítiques, no puguin tenir -dins una trajectòria global adscrita a una sèrie de principis compartits amb el partit-, idees pròpies en alguns temes crucials, com autonomisme, federalisme o independència, per exemple. I si voten en consciència, és necessari que el poble, que tindrà l’opció de tornar-los a votar o de bandejar-los, sàpiga de quin peu coixeja cadascú. Els parlamentaris són prou grans per tenir criteri propi, són els millors, ja que se suposa que no hauran estat inclosos a les llistes pel simple fet de ser dòcils i propers a algun dels qui, dins el partit, tallen el bacallà, normalment darrere la cortina, sinó pel seu saber i el seu criteri. Endavant, doncs, fem-los majors d’edat.

No crec que els partits, com a tals, es vulguin fer l’hara-kiri votant una llei electoral amb alguns dels trets que suggereixo, però sí que espero que alguns polítics vegin en propostes d’aquest tipus una via per fer durar, encara algun temps, i fins i tot millorar, el que ara anomenem –amb més bona voluntat que raó- democràcia. Només una acció popular que els hi ho exigeixi ho podrà aconseguir.

(Aparegut, amb algun petit canvi, a Diario Crítico Catalunya, 18.07.2010)

2010-07-09T13:31:00.001+02:00

S’HA ACABAT EL PA AMB TOMAQUET

Suposo que la manifestació del dissabte serà un èxit. I que s’haurà donat un pas, un primer pas, vers la capacitat de decidir (sense que després, una dotzena puguin esmenar el que han dit milions). Però decidir què?
Perquè això també és un compromís de tots els que hi assistirem. Podríem dir que s’ha acabat el bròquil, o millor dit, el pa amb tomàquet. Perquè la esforçada tasca dinamitzadora de tantes i tantes plataformes, mogudes a la seva base per una bona voluntat patent, ha portat a escampar la festa arreu. Però la festa s’hauria de fer quan s’obtingui alguna cosa i no abans. Les sardanes, els castells, els berenars, fan acudir a molta gent que vota perquè s’hi troba bé, perquè ho veu simpàtic, perquè no s’hi juga res. Però potser en un referèndum vinculant, que afectés directament l’economia i les relacions socials, la seva posició no seria tan clara. Per que ho sigui cal molta feina de base i de divulgació que, almenys en la meva apreciació, no es veu enlloc. Dono alguns exemples del que es podria debatre a l’hora, o en lloc, del berenar: Passos i condicionants jurídics per assolir un referèndum vinculant. Diferències entre autonomisme, federalisme i independència, pros i contres. Relacions amb la UE. Quina seria la qualificació internacional del deute d’una Catalunya independent? Sincerament, cal sospesar això, i moltes coses més en àmbits polítics, diplomàtics i socials, per evitar un electoralisme de curta volada i, alhora, assolir una participació enriquidora i conscient de tots plegats.
Dret a decidir? Sí. Però el què?: heus ací la qüestió.

2010-06-28T18:15:00.003+02:00

EL MUNDIAL COM A METÀFORA

Dos equips d’onze jugadors: motivats, ben entrenats, fent la seva feina. I la van fent segons el reglament. Però si fan un error, si juguen malament, l’entrenador els treu del camp i el públic xiula.
Però hi ha també tres individus vestits diferents. Un altre equip? No. Els àrbitres inapel•lables, omnipotents, arrogants. Si comenten un error que tothom veu (escric això després de l’Alemanya-Anglaterra), un error que implica una alteració en l’equilibri de forces i en el desenvolupament del joc, l’error queda ferm, intocable, i el perjudicat ha de callar.

Deixem Sud-àfrica i tornem a Catalunya. Hi ha dos parlaments, el català i l’espanyol, amb les seves respectives aficions contemplant-los, que comparteixen camp de debat –l’Estatut-, que voten i van prenent acords a la llum d’aquest. Però de repent, amb anys de retard i amb varis components “caducats” –com si l’àrbitre arribés a la mitja part i amb la llicència federativa caducada anys enrere i no renovada- i està a punt de xiular un penal inexistent, però, això sí, demanat per una part paranoica del públic. I no se’ls pot treure targeta de cap color, ni se’ls pot enviar a la banqueta!

La Constitució es va votar sota el lema "Habla pueblo, habla", i amb l'Estatut ha parlat (el d'aquí i el d'allà mitjançant el Parlament i les Corts. Però més de trenta anys després, pel que sembla, els que parlen només són una dotzena mig comptada, i encara "tarde y mal".

I demanen respecte? Però si no els necessitàvem per a res!

2010-06-21T20:28:00.004+02:00

DIUMENGE 20 DE JUNY
A Alforja, representació memorable de EL SUICIDA, de Nikolai Erdman, davant de prop de 200 espectadors, amb grans interpretacions de tots els actors i actrius, entre les que hi havia la Belis, la meva esposa, en un doble paper.
Un veritable goig, un plaer sublim! Una sana riallada!!! Gràcies a tots.

2010-06-21T20:24:00.001+02:00

UTOPIA Nº 5 – La crisi a nivell internacional.

El remei, l’adopció. No es pot argumentar desconeixement ni manca d’experiència. Durant el segle XIX es desenvoluparen els colonialismes, i durant el XX es varen desmuntar, la veritat sigui dita, amb molt poca traça. Al meu criteri, amb dues filosofies ben diferents de les dues grans potències. Els anglesos, desenvoluparen una elit “indígena”, formada a Òxford i Cambridge, amb la que va poder pastel•lejar el retorn del poder quan ja havien rapinyat totes les riqueses que havien volgut. França, va fer grans colònies de francesos desplaçats, i per altra banda, donà nacionalitat francesa als seus “indígenes” (només cal veure la diversitat de colors al metro de París). Però ni hi hagué un simulacre de negociació a la britànica. En qualsevol cas, poca traça.

Però més recentment hem tingut el cas d’Alemanya amb l’”adopció” de l’Est per part de l’Oest. Amb totes les pegues, els costos disparats, etc... que es vulguin, un procés d’on treure’n idees positives.

I això és, més o menys, el que proposo. L’adopció, per part d’un país fort, d’algun país veí més dèbil.
No parlo de colonialisme, encara que, econòmicament és el que patim. Parlo de germanor i bon rotllo.

Primer cas: Haiti adoptat per Estats Units. Total, uns quants negres més, unes zones miserables més entre les moltes que el capitalisme salvatge va generant. Una més.
Segon cas: Grècia adoptada per Turquia. Solucionaria el problema de Xipre. I a més, si els grecs volguessin continuar fent jocs de mans amb les seves estadístiques, alguna llei otomana hi hauria per tallar-los-hi.
Tercer cas: Espanya adoptada per Portugal (No al revés!). Allà, els nostres polítics podrien aprendre, mancats com estan d’escola, com es poden arribar a un acord de mínims govern i oposició, i fins i tot com l’oposició, per fer-ho, demana disculpes, en fi, tot un curs d’elegància i estima pel país. Tampoc seria tan greu cantar fados en lloc de sevillanes, no?

I Itàlia pel Vaticà? I Catalunya per Andorra? Endavant, doneu idees!

2010-06-05T17:07:00.003+02:00

UTOPIA 4
QUE CADASCÚ ES MATI ELS SEUS

Al poble hi ha una llegenda: A rel d’una revolució, el poble irat va començar a cridar “matem els amos!”. Per sort, algú va cridar: “Que cadascú es mati els seus, així no en quedarà cap”. Resultat: no va haver-hi cap mort.

Jo voldria utilitzar una frase similar, en un altre sentit, per bastir la meva UTOPIA 4 referent a l’estalvi: QUE CADASCÚ ES PAGUI EL SEU, per altra banda, costum ben bé de casa nostra.
Començant pels partits polítics, on la cerca de fons és una de les causes de corrupció més evident, però que també és l’origen de moltes renúncies i pors, ja que cal evitar que les fonts de financiació s’esverin o s’enfadin. Sóc conscient que si les despeses del partit socialista són pagades exclusivament pels militants socialistes, i els populars el mateix, aquests tindrien un avantatge important (encara que no estigui clara la generositat dels rics). De tota manera, una reducció important d’ingressos (ja que no s’haurien de permetre els “donatius” i tampoc l’endeutament escandalós que tard o d’hora és “perdonat”) faria que els responsables fossin més lliures, i alhora s’obliguessin a ser més imaginatius, esforçats i, per a mi el més important, només s’hi dedicaria qui realment sentís els principis inherents a cada partit, evitant així els inevitables (avui) mediocres, que són capaços de tot per aconseguir un lloc a l’administració.

Però seguint amb l’estalvi, la idea es podria aplicar igualment a l’església (a totes). Es podria mantenir la declaració de renda com a vehicle (un servei de l’estat), però zero diner públic. Qui hi cregui, que ho pagui, sempre sota control i amb els impostos vigents en cas de cessions, herències, etc... Qui vulgui una escola fora de les normes de laïcitat de l’Estat, que se la pagui. Qui vulgui un temple ple de lluentons, que se’l pagui.
Ah! I si el Papa vol visitar Barcelona, que s’ho pagui! Com a molt, i donada la coneguda cortesia catalana, se’l pot convidar a un vermutet.

2010-05-31T13:01:00.003+02:00

Comentari publicat a Diario Critico Catalunya (digital).

ACOSO Y DERRIBO,… DE LO QUE SEA.

La memoria sigue siendo importante. José María Gil Robles (El Debate: Madrid. 17 de octubre de 1933) dijo: “La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio… Llegado el momento, el Parlamento o se somete o lo hacemos desaparecer”.
El pasado 27 de mayo hemos vivido en el Congreso un debate digno de los “mejores” días de la Segunda República. El PP, como la CEDA entonces, perseguía a toda costa desprestigiar, hundir, exterminar al adversario, aunque con ello pusiera en un brete toda la economía española y, por extensión, la europea. Desoyendo incluso a los líderes conservadores de la UE, el PP busco el acoso y derribo de un toro enclenque. Poco importaba que ello significara el riesgo de tener que destruir la propia plaza de toros y sus aledaños. De las cenizas saldrían (como salieron en el 39) como únicos vencedores, sin oposición que les impidiera marcar su política durante décadas.
Pero cuidado, igual que en aquel entonces, don José Maria se encontró con un “salvador de la patria” que emergió por encima de él, y de nada le sirvieron los centenares de miles de muertos y un país destrozado. ¿Podría ser que ahora, con la imagen de mediocridad y falta de prestigio que ha adquirido a pulso Mariano Rajoy, también apareciera a última hora un “salvador”, musculoso y sonriente, un tocayo del Sr. Gil Robles que, con la ayuda de “los mercados internacionales”, substitutos no menos duros de los Mola o Millán Astray, surgiera de las aguas turbulentas para llevarnos al paraíso?

2010-05-24T17:38:00.002+02:00

QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT A ALFORJA
Un parèntesi a tanta reflexió transcendent. Un gran goig!
Els bons amics de QUANTUS Teatre (Joan, el director, Anna, Idoia, Stella, Lali i l’Albert, els actors, Miquel, so i llum i altres amics), acompanyats d’un bon grup de lloretencs de tota edat, han vingut ahir, 23 de maig a Alforja, i hi han representat Quan l’infern sigui atiat (Premi La Carrova 2005). Una molt bona feina, que es va saber sobreposar a alguna dificultat en la sonoritat de la sala. Una setantena d’espectadors en són testimonis.
Quan hom escriu alguna cosa que convida a la reflexió, el veure que se’n fa difusió i que, com varen fer alguns espectadors, això fa que es generin comentaris sobre la violència, sobre la manca de diàleg, etc... l’escalforeta que se sent per dins és incommensurable.
Moltes gràcies a tots.

2010-05-18T11:11:00.000+02:00

(CARTA AL DIARI PÚBLICO, QUE NO HAN PUBLICAT, MALGRAT EL SEU NOM)
¡PORFA, PRESI!
El Presidente ha sido duro y directo. Nos ha metido un caramelo de acíbar en la boca y ha empujado con el pulgar hasta el fondo de la garganta. ¿Por qué esta dureza? ¿Por qué esta falta de consenso? ¿No podía venir envuelto con algún papel de colores vivos y atractivos?
Desde el primer día veo como afectará el plan anticrisis a mi vecino del tercero, jubilado, o al del quinto, funcionario, clase media. Pero no intuyo cómo puede afectar –si lo hace- a la familia Botín –es un decir-, o si Florentino seguirá de rositas, por ejemplo.
Por favor, somos humanos señor Presidente, ¡necesitamos un lenitivo para tragarnos tanta amargura!
¿Necesita realmente Juan Carlos un yate? ¿Se pagará el Papa su viaje a Barcelona? ¿Y si el IVA de los Masseratti fuera del 80%?
¿Qué significaría para sus propietarios que las sicav cotizaran más, como se ha decidido en Portugal? ¿Se verían obligados a no hacer vacaciones, o a no cambiarse el coche?
Los medicamentos por vía oral tienen una cobertura endulzada y aromatizada. Así, las podemos tragar a pesar de su pésimo gusto, y nos curan.
¿A que se debe esta brusquedad?: ¿Servilismo?, ¿Mediocridad?, ¿Cambio de ideario?
¡Un poco de cariño, por favor, aunque sea demagógico, por favor! No perjudicará al presupuesto. Muchas gracias.
Antoni Cisteró

2010-05-17T19:21:00.000+02:00

UTOPIA 3
ESTALVI 1
Bé, com vaig dir, començo les reflexions sobre l’estalvi. Crec que hi pot haver-hi un mètode molt eficaç, que ja es practica amb més o menys èmfasi a nivell particular. Si em plantejo estalviar, considero que passaria si... deixés la quota de Canal+, m’esborrés d’alguna subscripció, etc.. Lo ideal seria provar-ho durant un temps, un trimestre, per exemple, i veient-ne la falta que ens fa, confirmar que en prescindim, o bé tornar a la situació original.
El mateix es podria fer a nivell de país. Poso alguns exemples:
- Prescindir durant tres mesos, per exemple, del Tribunal Constitucional (posem que a un promig d’uns 100.000 euros, entre sous i despeses, per dotze membres, més tot el que hi deu penjar, secretàries i secretaris, bidells, seguretat, etc..., deu fer una despesa superior als 2 milions d’euros anuals). Crec que, si en quatre anys no han fet la feina, aquests tres mesos passarien sense que ni tan sols ens adonéssim de la mancança.
- Prescindir per un trimestre del rei. Evidentment, també de tot en que en penja. El pressupost de la Casa Reial el 2009 va ser de 8,9 milions d’euros, als que cal afegir 3,3 milions que se li van atorgar per renovar el jardí i obres a la piscina (caram, ni que fos en Millet!).
Durant aquest trimestre de prova, seguirien cobrant la bicoca (vaja, com un ERE temporal), però si es demostra que el món continua girant sense ells, es passaria a prescindir-ne, això sí, d’una manera elegant i progressiva, no fos cas...

2010-05-09T10:17:00.000+02:00

UTOPIA 2.- NOVES REGULACIONS LABORALS

Esperonat pel favorable diagnòstic que els serveis d’estudis socioeconòmics que m’assessoren han donat a la meva primera proposta (més de 100.000 llocs de treball recuperats abans de final d’any!), en plantejo una altra.

Quan una empresa plantegi un ERE, o qualsevol andròmina semblant, es farà sota tots els requisits legals, però tenint en compte que per cada tres operaris o administratius, s’inclourà un directiu. En el cas de que el ERE depassi el 20% de la plantilla, el primer serà el director general i el segon el cap de personal, ja que queda patent la seva poca traça a fer previsions raonables per a la seva empresa. També es podria fer per votació popular: Les culpes, previsiblement, serien del conserge segons el director general, del director general segons el conserge, del director financer segons el comercial i del comercial segons el financer, i així successivament.

Feu números! Donat que, pel cap baix, un salari d’executiu representa entre 5 i 20 vegades el d’un mindundi, posem-hi només 10 vegades de promig, vol dir que l’acomiadament de 5 directors podria estalviar, pel cap baix, el de 50 treballadors...

Potser, en algun cas, simplement l’acomiadament dels directius ja arranjaria la situació, vés a saber, o millor dit, difícilment això se sabrà mai.

Llegeixo la premsa, escolto la televisió, però així com sento i llegeixo sempre sobre l’excés de treballadors, no he llegit ni sentit un sol cop algun esment als directius maldestres, somiatruites o simplement mandrosos. Es que no n’hi ha? Se’ls acomiada?

La propera utopia tractarà de l’estalvi. Alguna idea?

2010-05-03T20:22:00.003+02:00

TORNEM-HI

Aquests dies el país està en ebullició. Dóna la impressió que van sortint focs arreu i que, maldestres, amb cops d’una branca que es va esmicolant, els caps-de-brot intenten apagar-lo sense massa fe, o potser amb la fe de creure que alguna circumstància favorable els traurà de l’atzucac.

Penso doncs,que puc ressuscitar aquest pobre bloc. Que voldria aportar el meu petit granet de sorra (que també apaga els focs), a l’esforç que, més o menys maldestre, s’estan fent en tantes àrees diverses de la societat, per sortir-nos-en. Seran pensaments utòpics, potser ho considerareu atzagaiades, però si us fan pensar una mica, ja hauran assolit el seu primer objectiu. Com que és un pensament de futur -segurament llunyà-, ho dedico a la meva neta, que ara té vuit mesets, i per això en poso una fotografia. Per cert, la seva onomàstica és Rita, patrona dels impossibles. Premonició?

UTOPIA 1 – ATUR
Actualment, l’economia està malmesa. Per moltes raons, entre les que hi cabria esmentar la diferent velocitat entre la producció i l’assimilació d’aquesta per part del mercat. Es va pensar que tot lo que es produïa, si es feia una bona publicitat, es venia. Hi ajudava també el fer els estris proclius a esdevenir obsolets en pocs anys. Així se seguiria consumint. Això ha fet figa. Manquen clients per a tanta producció. I manquen clients perquè s’han eliminat molts oficis que aportaven ingressos, més o menys lluïts, a una pila de gent que, molt o poc, consumien.
Proposta per alleugerar l’atur: Ressuscitar els “conserges de finca urbana”. Amb ajudes a les comunitats de veïns que els incorporessin. Disminució d’impostos, exempció de quotes, i altres estris habituals en aquestes propostes, facilitarien que, cases amb més d’una vintena de vivendes, fruïssin d’un servei que no sols milloraria el panorama laboral, sinó que aportaria un increment de seguretat, de neteja, de convivència, i altres dels que molts en gaudien no fa gaires anys.
Us deixo a vosaltres imaginar quants altres oficis mig perduts es podrien reactivar, tot millorant la situació laboral i alhora el benestar de la comunitat.

2009-12-21T16:11:00.002+01:00

GRÀCIES ALS MIURES, ANIREM MILLOR!

Això no m'ho esperava.
Tant debatre sobre la LLEI ELECTORAL, tant capficar-s'hi, i resulta que la resposta estava en les banyes d'un brau.
Iniciativa popular (recollida de firmes, motivadora del personal)
Llibertat de vot (clau per a reduir la llosa que avui en dia significa la disciplina de partit, filtre que només deixa passar propostes mediocres i porugues)
Si això s'extrapolés a l'activitat parlamentària, aquesta tindria molta més "vidilla"

2009-11-26T18:07:00.003+01:00

ESTRENA D'UNA OBRA MEVA

Demà, dia 27, a les 9 del vespre, a Lloret de Mar, estrenen la meva obra de teatre:
"Quan l'infern sigui atiat" (Premi La Carrova 2005)

Un grup entusiasta, que a tingut la bona voluntat de triar-la, procuraran després representar-la a diverses localitats gironines i potser a Barcelona. Per descomptat a Alforja.
Els hi estic molt agraït, i us en tindré informats.

2009-11-26T17:59:00.003+01:00

CONSUMIU, CONSUMIU, MALEÏTS

El nostre conseller d’educació, Sr. Maragall, ha fet una lloança de la setmana de vacances escolars que s’introdueix al febrer, dient que si ara van a esquiar el 5% dels nens, aviat hi aniran el 50%.
Creieu que el 50% dels nens pertanyen a famílies com les Maragall, o altres de renom (fins i tot, perquè no, la Millet!), que només sospiren per un setmana de vacances per poder anar a esquiar. I per què no muntar a cavall al Polo! o fer submarinisme a les Seychelles!
Coneix el Sr Maragall alguna de les famílies que amb prou feines arriben a final de mes, que no saben com pagaran les colònies, o els cangurs que això significa, o que simplement, l'esquiar no entra dintre del seu standard consumista? En té alguna en el seu entorn, de família benestant des de diverses generacions.
I els altres, què?

2009-11-17T13:18:00.003+01:00

EL BARÇA I LA SACARINA

Escric aquestes línies després de veure el programa del C33, “En un momento dado”, on es puja als altars al Johan Cruyff. En ell, un afeccionat, arribant fins i tot a les llàgrimes, deia que el 0-5 del Bernabeu, havia estat una compensació pels quaranta anys de dictadura. Que tota aquella persecució política, cultural lingüística i de tot tipus, havia estat venjada aquella gloriosa nit.
Possiblement aquest individu no havia sentit parlar dels molts sacrificats que durant els anys en que ell, o els com ell, cobrien la seva catalanitat veient en Kubala, arriscaven feina, estudis, tranquil•litat per “servar els mots” com deia el poeta. Ni sabia què era l’Assemblea de Catalunya, ni els esforços per tirar endavant Òmnium Cultural, o el dia a dia dels partits en la clandestinitat, ni, ni, ni...
Hi ha gent que cobreix la seva mala consciència posant-se sacarina al cafè després d’una gran àpat, regat generosament amb vins i acabat amb un pastís greixós. Ara que la berlusconiana aventura d’en Laporta tot just comença, potser podríem posar les coses en el seu lloc, i no jugar amb sentiments i memòries molt més mereixedores de respecte que les expressades a l’esmentat programa.
El Barça és més que un club, però la seva funció ha de ser també una altra i no pas la de la sacarina política. Hi ha molta memòria històrica que recuperar, hi ha molt que compensar (potser venjança no hauria de ser la paraula), hi ha molt que posar en coneixement de la gent perquè no es torni a repetir. El Barça a continuar jugant bé a futbol com ara fa, però no a adormir consciències ni a justificar actituds meselles.

2009-09-23T17:12:00.002+02:00

CASTRACIÓ?

Ara que està de moda la castració qúímica, i també parlar del eximi Sr Millet...
No seria possible també una "castració econòmica"?. O sigui, que la societat es quedés tots els seus bens (dic tots, amagats o no), i que a partir d'ara hagués de viure amb el sou mig existent al país (que deu ser no més d'uns 30.000 euros bruts anuals), en un piset amb hipoteca,... en fi, cardat com la majoria dels que ell ha enganyat.
Amb tants amics com tenia, que segur que el seguiran convidant a menjar a casa seva i a prendre l'aperitiu als seus iots, no crec que es foti de gana. I si en patís, doncs tampoc estaria malament, la dieta és molt bona per al cos... i per l'ànima (?).

2009-08-29T17:51:00.000+02:00

Bonica no?

2009-08-29T16:59:00.004+02:00

DIA 27 D'AGOST DEL 2009, A LES 2 DE LA MATINADA, HA NASCUT LA RITA CISTERÓ MANÉN

No cal dir el feliços que som. Aquí la teniu!

2009-08-16T18:02:00.004+02:00

D'UNA BONA AMIGA.
Preocupada per la meva obsessió per la crisi econòmica, m’envia un fragment de les memòries de Groucho Marx. La poso aquí per al vostre gaudi.
Gràcies Amàlia.

"...Muy pronto un negocio mucho más atractivo que el teatral atrajo mi atención y la del país. Era un asuntillo llamado mercado de valores. Lo conocí por primera vez hacia 1926. Constituyó una sorpresa muy agradable descubrir que era un negociante muy astuto. O por lo menos eso parecía, porque todo lo que compraba aumentaba de valor. No tenía asesor financiero ¿Quién lo necesitaba? Podías cerrar los ojos, apoyar el dedo en cualquier punto del enorme tablero mural y la acción que acababas de comprar empezaba inmediatamente a subir. Nunca obtuve beneficios. Parecía absurdo vender una acción a treinta cuando se sabía que dentro del año doblaría o triplicaría su valor.
Mi sueldo semanal era de unos dos mil, pero esto era calderilla en comparación con la pasta que ganaba teóricamente en Wall Street. Aceptaba de todo el mundo confidencias sobre el mercado de valores. Ahora cuesta creerlo pero incidentes como el que sigue eran corrientes en aquellos días.
Subí a un ascensor del hotel Copley Plaza, en Boston. El ascensorista me reconoció y dijo: - Hace un ratito han subido dos individuos, señor Marx, ¿sabe? Peces gordos, de verdad. Vestían americanas cruzadas y llevaban claveles en las solapas. Hablaban del mercado de valores y, créame, amigo, tenían aspecto de saber lo que decían. No se han figurado que yo estaba escuchándoles, pero cuando manejo el ascensor siempre tengo el oído atento. ¡No voy a pasarme toda la vida haciendo subir y bajar uno de estos cajones! El caso es que oí que uno de los individuos decía al otro: "Ponga todo el dinero que pueda obtener en United Corporation"
Le di cinco dólares y corrí hacia la habitación de Harpo. Le informé inmediatamente acerca de esta mina de oro en potencia con que me había tropezado en el ascensor. Harpo todavía iba en batín. -En el vestíbulo de este hotel están las oficinas de un agente de Bolsa -dijo-. Espera a que me vista y correremos a comprar estas acciones antes de que se esparza la noticia. -Harpo -dije-, ¿estás loco? ¡Si esperamos hasta que te hayas vestido, estas acciones pueden subir diez enteros! De modo que con mis ropas de calle y Harpo con su batín, corrimos hacia el vestíbulo, entramos en el despacho del agente y en un santiamén compramos acciones de United Corporation por valor de ciento sesenta mil dólares, con una garantía del veinticinco por ciento. Para los pocos afortunados que no se arruinaron en 1929 y que no estén familiarizados con Wall Street, permítanme explicar lo que significa esa garantía del veinticinco por ciento. Por ejemplo, si uno compraba ochenta mil dólares de acciones, sólo tenía que pagar en efectivo veinte mil. El resto se le quedaba a deber al agente. Era como robar dinero.
El miércoles por la tarde, en Broadway, Chico encontró a un habitual de Wall Street, quien le dijo en un susurro: -Chico, ahora vengo de Wall Street y allí no se habla de otra cosa que del Cobre Anaconda. Se vende a ciento treinta y ocho dólares la acción y se rumorea que llegará hasta los quinientos. ¡Cómpralas antes de que sea demasiado tarde! Lo sé de muy buena tinta. Chico corrió inmediatamente hacia el teatro, con la noticia de esta oportunidad. Era una función de tarde y retrasamos treinta minutos el alzamiento del telón hasta que nuestro agente nos aseguró que habíamos tenido la fortuna de conseguir seiscientas acciones. ¡Estábamos entusiasmados! Chico, Harpo y yo éramos cada uno propietarios de doscientas acciones de estos valores que rezumaban oro. El agente incluso nos felicitó. Dijo: - No ocurre a menudo que alguien entre con tan buen pie en una Compañía como la Anaconda.
El mercado siguió subiendo y subiendo. Cuando estábamos de gira, Max Gordon, el productor teatral, solía ponerme una conferencia telefónica cada mañana desde Nueva York, sólo para informarme de la cotización del mercado y de sus predicciones para el día. Dichos augurios nunca variaban. Siempre eran "arriba, arriba, arriba". Hasta entonces yo no había imaginado que uno pudiera hacerse rico sin trabajar. Max me llamó una mañana y me aconsejó que comprara unos valores llamados Auburn. Eran de una compañía de automóviles, ahora inexistente. -Marx -dijo- es una gran oportunidad. Pegará más saltos que un canguro. Cómpralo ahora, antes de que sea demasiado tarde. Luego añadió: -¿Por qué no abandonas el teatro y olvidas esos miserables dos mil semanales que ganas? Son calderilla. Tal como manejas tus finanzas, aseguraría que puedes ganar más dinero en una hora, instalado en el despacho de un agente de valores, que los que puedes obtener haciendo ocho representaciones semanales en Broadway. -Max -contesté-, no hay duda de que tu consejo es sensacional. Pero al fin y al cabo tengo ciertas obligaciones con Kaufman, Ryskind, Irving Berlin y con mi productor Sam Harris. Ls que por entonces no sabía era que Kaufman, Ruskind, Berlin y Harris también compraban a crédito y que, finalmente, iban a ser aniquilados por sus asesores financieros. Sin embargo, por consejo de Max, llamé inmediatamente a mi agente y le instruí para que me comprara quinientas acciones de la Auburn Motor Company.
Pocas semanas más tarde, me encontraba paseando por los terrenos de un club de campo, con el señor Gordon. El día anterior, las Auburn habían pegado un salto de treinta y ocho enteros. Me volví hacia mi compañero de golf y dije: -Max, ¿cuanto tiempo durará esto? Max repuso, utilizando una frase de Al Jolson. -Hermano, ¡todavía no has visto nada!
Lo más sorprendente del mercado, en 1929, era que nadie vendía una sola acción. La gente compraba sin cesar. Un día, con cierta timidez, hablé a mi agente acerca de este fenómeno especulativo. - No sé gran cosa sobre Wall Street - empecé a decir en son de disculpa- pero, ¿qué es lo que hace que esas acciones sigan ascendiendo? ¿No debiera haber alguna relación entre las ganancias de una compañía, sus dividendos y el precio de venta de sus acciones? Por encima de mi cabeza, miró a una nueva víctima que acababa de entrar en su despacho y dijo: - Señor Marx, tiene mucho que aprender acerca del mercado de valores. - Oiga, buen hombre -repliqué-. He venido aquí en busca de consejo. Si no sabe usted hablar con cortesía, hay otros que tendrán mucho gusto en encargarse de mis asuntos. Y ahora ¿qué estaba usted diciendo? Adecuadamente castigado y amansado, respondió: - Señor Marx, tal vez no se dé cuenta, pero éste ha cesado de ser un mercado nacional. Ahora somos un mercado mundial. Recibimos órdenes de compra de todos los países de Europa, de América del Sur e incluso de Oriente. Esta mañana hemos recibido de la India un encargo para comprar mil acciones de Tuberías Crane. Con cierto cansancio pregunté: -¿Cree que es una buena compra? -No hay otra mejor -me contestó-. Si hay algo que todos hemos de usar son las tuberías. (Se me ocurrieron otras cuantas cosas más, pero no estaba seguro de que apareciesen en las listas de cotizaciones.) -Eso es ridículo -dije-. Tengo varios amigos pieles rojas en Dakota del Sur y no utilizan las tuberías. -Solté una carcajada para celebrar mi salida, pero él permaneció muy serio, de modo que proseguí-. ¿Dice usted que desde la India le envían órdenes de compra de Tuberías Crane? Si en la lejana India piden tuberías, deben de saber algo sensacional. Apúnteme para doscientas acciones; no, mejor aún, que sean trescientas.
Mientras el mercado seguía ascendiendo hacia el firmamento, empecé a sentirme cada vez más nervioso. El poco juicio que tenía me aconsejaba vender, pero, al igual que todos los demás primos, era avaricioso. Lamentaba desprenderme de cualquier acción, pues estaba seguro de que iba doblar su valor en pocos meses.
En los periódicos actuales leo con frecuencia artículos relativos a espectadores que se quejan de haber pagado hasta un centenar de dólares por dos entradas para ver My Fair Lady (Personalmente opino que vale esos dólares.) Bueno, una vez pague treinta y ocho mil por ver a Eddie Cantor en el Palace. Cantor era vecino mío en Great Neek. Como era viejo amigo suyo cuando terminó la representación fue a verle en su camerino. “Encanto –dijo Cantor-, ¿qué te ha parecido mi espectáculo? Miré hacia atrás, suponiendo que habría entrado alguna muchacha. Desdichadamente no era así, y comprendí que se dirigía a mí. Eddie, cariño - contesté con entusiasmo verdadero-, ¡has estado soberbio! Me disponía a lanzarle unos cuantos piropos más cuando me miró afectuosamente con aquellos ojos grandes y brillantes, apoyó las manos en mis hombros y dijo: -Precioso, ¿tienes algunas Goldman Sachs? -Dulzura -respondí (a este juego pueden jugar dos)-, no sólo no tengo ninguna, sino que nunca he oído hablar de ellas ¿Qué es Goldman Sachs? ¿Una marca de harinas? Me cogió por ambas solapas y me atrajo hacia mí. Por un momento pensé que iba a besarme. -¡No me digas que nunca has oído hablar dee las Goldman Sachs! -exclamó incrédulamente-. Es la compañía de inversiones más sensacional de todo el mercado de valores . Luego consultó su reloj y dijo: -Hoy es demasiado tarde. La Bolsa está ya cerrada. Pero, mañana por la mañana, nene, lo primero que tienes que hacer es coger el sombrero y correr al despacho de tu agente para comprar doscientas acciones de Goldman Sachs. Creo que hoy ha cerrado a 156? ¡y a 156 es un robo! Luego Eddie me palmoteó una mejilla, yo le palmoteé la suya y nos separamos. ¡Amigo! ¡Qué contento estaba de haber ido a ver a Cantor a su camerino! Figúrese, si no llego a ir aquella tarde al Teatro Palace, no hubiese tenido aquella confidencia. A la mañana siguiente, antes del desayuno, corrí al despacho del agente en el momento en que se abría la Bolsa. Aflojé el veinticinco por ciento de treinta y ocho mil dólares y me convertí en afortunado propietario de doscientas acciones de la Goldman Sachs, la mejor compañía de inversiones de América
Entonces empecé a pasarme las mañanas instalado en el despacho de un agente de Bolsa, contemplando un gran cuadro mural lleno de signos que no entendía. A no ser que llegara temprano, ni siquiera me era posible entrar. Muchas de las agencias de Bolsa tenían más público que la mayoría de los teatros de Broadway. Parecía que casi todos mis conocidos se interesaran por el mercado de valores. La mayoría de las conversaciones se limitaban a la cantidad que tal y tal valor habían subido la semana pasada, o cosas similares. El fontanero, el carnicero, el panadero, el hombre del hielo, todos anhelantes de hacerse ricos, arrojaban sus mezquinos salarios -y en muchos casos sus ahorros de toda la vida- en Wall Street.
De vez en cuando algún profeta financiero publicaba un artículo sombrío advirtiendo al público que los precios no guardaban ninguna proporción con los verdaderos valores y recordando que todo lo que sube debe bajar. Pero apenas si nadie prestaba atención a estos conservadores tontos y a sus palabras idiotas de cautela. Incluso Barney Baruch, el Sócrates de Central Park y mago financiero americano, lanzó una llamada de advertencia. No recuerdo su frase exacta, pero venía a ser así: "Cuando el mercado de valores se convierte en noticia de primera página, ha sonado la hora de retirarse."
Un día concreto, el mercado comenzó a vacilar. Unos cuantos de los clientes más nerviosos fueron presos del pánico y empezaron a descargarse. Eso ocurrió hace casi treinta años y no recuerdo las diversas fases de la catástrofe que caía sobre nosotros, pero así como al principio del auge todo el mundo quería comprar, al empezar el pánico todo el mundo quiso vender. Al principio las ventas se hacían ordenadamente, pero pronto el pánico echó a un lado el buen juicio y todos empezaron a lanzar al ruedo sus valores que por entonces solo tenían el nombre de tales. Luego el pánico alcanzó a los agentes de Bolsa, quienes empezaron a chillar reclamando garantías adicionales. Esta era una broma pesada, porque la mayor parte de los accionistas se habían quedado sin dinero, y los agentes empezaron a vender acciones a cualquier precio. Yo fui uno de los afectados. Desdichadamente, todavía me quedaba dinero en el Banco. Para evitar que vendieran mi papel empecé a firmar cheques febrilmente para cubrir las garantías que desaparecían rápidamente.
Luego, un martes espectacular, Wall Street lanzó la toalla y sencillamente se derrumbó. Eso de la toalla es una frase adecuada, porque por entonces todo el país estaba llorando. Algunos de mis conocidos perdieron millones. Yo tuve más suerte. Lo único que perdí fueron doscientos cuarenta mil dólares (o ciento veinte semanas de trabajo, a dos mil por semana). Hubiese perdido más pero era todo el dinero que tenía. El día del hundimiento final, mi amigo, antaño asesor financiero y astuto comerciante, Max Gordon, me telefoneó desde Nueva York. Todo lo que dijo fue: "¡la broma ha terminado!" Antes de que yo pudiese contestar el teléfono se había quedado mudo...se suicidó.
En toda la bazofia escrita por los analistas del mercado, me parece que nadie hizo un resumen de la situación de una manera tan sucinta como mi amigo el señor Gordon. En aquellas palabras lo dijo todo. Desde luego, la broma había terminado. Creo que el único motivo por el que seguí viviendo fue el convencimiento consolador de que todos mis amigos estaban en la misma situación. Incluso la desdicha financiera, al igual que la de cualquier otra especie, prefiere la compañía. Si mi agente hubiese empezado a vender mis acciones cuando empezaron a tambalearse, hubiese salvado una verdadera fortuna. Pero como no me era posible imaginar que pudiesen bajar más, empecé a pedir prestado dinero del Banco para cubrir las garantías. Las acciones de Cobre Anaconda se fundieron como las nieves del Kilimanjaro (no creas que no he leído a Hemingway), y finalmente se estabilizaron a 2 7/8. La confidencia del ascensorista de Boston respecto a United Corporation se saldó a 3,50. Las habíamos comprado a 60. La función de Cantor en el Palace fue magnífica ¿Goldman-Sachs a 156 dólares? Cuando la máxima depresión del mercado, podía comprárselas a un dólar por acción.
El ir al desahucio financiero no constituyó una pérdida total. A cambio de mis doscientos cuarenta mil dólares obtuve un insomnio galopante, y en mi círculo social el desvelamiento empezó a sustituir al mercado de valores como principal tema de conversación..."

2009-08-01T20:06:00.001+02:00

BEN MIRAT, NO N'HI HA PER TANT.
Adjunto un articlet rebut d'un amic anglès, i que vàrem publicar a la difunta "Vent de Serè". en el fons, tots venim del mono, fins els més savis.

EL CANVI NECESSARI
per Angus

No penseu que entrem en política. Només volem explicar-vos una petita història de disseny avançat.

L’estàndard US per a l’ample de via dels ferrocarrils és de 4 peus, o sigui 8,5 polsades. És una xifra realment estranya. Per què és aquesta i no una altra de més racional?, perquè aquesta era la mida a Anglaterra i els expatriats anglesos varen construir les vies de tren dels Estats Units.

Per què els anglesos les construïen així?, perquè les primeres línies de tren varen ser construïdes per la mateixa gent que havien fet els tramvies que precediren el tren, i aquesta era l’amplada d’aquests.

I per què “ells” ho feren amb aquestes mides? Perquè la gent que havia instal•lat les vies dels tramvies utilitzava les mateixes eines que feien servir per construir els carros, els quals tenien aquesta amplada entre rodes.

D’acord! Però per què els eixos dels carros tenien aquesta amplada entre rodes? Bé, el fet és que si ells probaven de fer-los amb qualsevol altra amplada, les rodes dels carros es trencaven quan anaven per les velles, llargues rutes d’Anglaterra, ja que aquesta amplada era la dels solcs que els segles hi havia deixat.

I doncs, qui havia construït aquests vells, llargs camins? La Roma imperial havia aixecat la primera ruta de llarga distancia a Europa (incloent-hi Anglaterra) per a les seves legions. Des d’aleshores que es venen utilitzant aquests camins.

I els solcs al camí? Les carretes romanes varen ser la causa dels primers solcs, als que tothom s’ha d’ajustar per tal d’evitar que se li trenquin les rodes. Com que tots els carros es feien per a la Roma imperial, tots tenien la mateixa amplada entre rodes.

D’aquí podem deduir que l’amplada estàndard de les vies dels ferrocarrils americans es deriven de les especificacions donades per als carros de guerra de la Roma imperial. I la burocràcia, com veiem, viu per sempre. I si us pregunteu quin ruc, quin ase va ser el primer en decidir-ho, estareu encertant-ho, ja que els carros de guerra romans tenien just l’ample necessari per que s’hi adaptessin les anques de dos cavalls de guerra.

Ara, el final de la història.

Quan veieu el Transbordador Espacial, notareu que té dos coets d’arrancada als dos costats del tanc principal de combustible. Són SRB (“solid rocket booster”). Els SRB estan fets de Thiokol en una fàbrica que hi ha a l’estat de Utah. Els enginyers de la fàbrica haurien preferit fer-los més amples, però els SRB han de ser transportats per ferrocarril, des de la factoria a l’estació de llançament.

El ferrocarril que hi va passa per un túnel, a les muntanyes de Utah. El túnel és una mica més ample que les vies del tren, que, com ara ja sabeu, són de l’amplada de dos culs de mula.

Per tant, el disseny de un enginy que es pot considerar com dels mitjans de transport més avançats del món va ser determinat fa més de dos mil anys per l’ample del cul d’una mula.

2009-07-14T17:50:00.005+02:00

¡Qué descansada vida
la que huye del mundanal ruido
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!

Cinc dies de viatge plàcid, navegant pel Canal du Midi francès, amb bons amics (Robert, Neus, Octavi, Antonieta, i la Belis!). I si la sortida a la crisi estigués en aquests versos de Fray Luis de León?

Rieu? En arribar, dies després, esmorzar amb els mateixos amics més alguns d'altres a l'ermita de Puigcerver. I després al troç, a preparar els olivers per a la tardor. Perquè com diu una altra cita, aquest cop de Goethe (citat al meu llibre "Com un vi novell":
"Només hi ha un remei que s’obté sense diners, ni metges, ni bruixes. Ves al camp, cava, remou la terra, quedat en un àmbit reduït i menja senzill; viu com els animals!; no dubtis en adobar tu mateix la terra que has sembrat. Així viuràs fàcilment vuitanta anys"
Aquest consell de Faust, potser sí seria la sortida a la crisi, perquè com bé li xiuxiueja Mefistòfil a l'orella,
NO OBLIDEU LA FOLLIA.

2009-06-04T19:39:00.004+02:00

CRISI? QUINA CRISI!

I SI....

I si el nombre de cotxes que la societat necessita fos el d'ara, i no l'inflat de fins fa uns mesos?

I si la gent preferís treballar menys hores a tenir augments de sou?

I si l'hàbit de menjar a casa en lloc del restaurant, de fer l'entrepà al nen en comptes de comprar-li un tigreton, fos la nutrició correcta?

I si fos veritat el que diu: "per fer tard no cal correr"?

I si un dia, el ruc digués que ja no li agrada l'olor (el gust mai el podrà tastar) de la pastanaga?

Si a algú li agrada especular sobre aquestes possibilitats, en podem anar afegint.

2009-05-29T16:56:00.003+02:00

MEDIOCRITAT?, MALA FE?

Clarivident article de Francesc de Carreras a La Vanguardia de dijous 28.05.09 ("Fomentando la abstención"). Algunes cites:

Empiezo a pensar de verdad y ya hace tiempo que lo sospecho, que los asesores de imagen y los expertos en marketing electoral son un serio peligro para la democracia.... D'acord. Però cada vegada en fan més cas, i jo ho atribueixo a la manca de principis propis, a l'afany d'assolir el poder i després ja veurem! Si no s'ha fet res per fomentar l'esperit crític de la gent, si el que preval és la televisió, i amb ella Escenas de matrimonio, culebrots i futbol (per cert, per a quan una manifestació com la d'ahir per a la defensa de l'Estatut?), és lògic que sigui al revés, i que els polítics s'adaptin als culebrots, a la premsa groga, als programes del cor amb tota la brutícia que això comporta.

La tarea consiste en saber argumentar que las propuestas e ideas del adversario (que no enemigo) no son las que al elector más le convienen e intentar convercerle de que las propias son mucho mejores... pero no, la propaganda política sólo se dirige a los más primarios sentimientos, sin que la razón asome por ningún lado... Però potser cal anar més lluny. Si el que preval és la descalificació, el treure dossiers en el moments adients, s'arriba a la fàcil conclusió (falsa però fàcil, que és el que compta) de que "tots són iguals" i la política és un cau de lladres. I NO ÉS AIXÍ! Algú ha de gestionar els afers públics, i no és indiferent que ho faci una opció política o una altra. El "tots són iguals" afavoreix una radicalització i un allunyament de la gent que obre les portes a noves dictadures, a feixismes com el que, inconcebiblement, van votar a Itàlia amb l'amic Silvio.
Per evitar-ho, caldrà posar a la presó als qui estafin al país, i no només quan s'acosten eleccions. Diria que és una responsabilitat dels polítics el denunciar les corrupcions que puguin saber, i que és un delicte callar-s'ho i guardar-s'ho per a les èpoques electorals, on poden servir pel joc del "i tu més!".

Una vergonya.

2009-05-08T18:23:00.001+02:00

EL SALVAVIDES DE LA MEMÒRIA

Llegeixo amb complaença que el Memorial Democràtic ha anomenat un Consell Assessor (a la fotografia dels diaris, un munt de gent rodejant Saura), i que per a una millor gestió, està buscant un palau on allotjar-se.

Penso que, a vegades, lo de la memòria història funciona. Penso que molts dels que han sortit a la fotografia, no voldrien mai ser els de la que us adjunto, i per això, què res millor que formar part de l’elit, com ho feren les poques dotzenes d’intel•lectuals que tingueren lloc als busos que els portaren a França. Per què uns i no uns altres? Per què un escriptor i no un manyà o un fuster? Qui s’atorgà el dret diví de decidir sobre la vida (molts, no tots, s’hi jugaven la vida) d’uns i d’altres?

Si mai torna una ensulsiada com la del 39, que la memòria històrica faci que la Generalitat hagi preparat busos per a tothom.

Afortunadament, els amics de l’altra banda dels Pirineus, sense tant palau i tant consell, humilment i esforçada, van fent coses amb gran acollida per part del públic. Els que no càpiguen al bus, que comptin amb ells!

2009-05-06T12:23:00.002+02:00

JA N'HI HA PROU!
MEMÒRIA PER RECORDAR LA MERDA

Llegeixo una notícia sobre ERCROS. Degut a que vol "adequar l'estructura productiva a la caiguda de la demanda" fa fora definitivament 271 treballadors, i tanca una de les plantes de Flix.
O sigui, després d'emmetzinar les aigües de l'Ebre, amb un cost multimilionari per a la societat i sense cap inculpat (diuen que quan es varen fer els abocaments no estava legislat!) i un silenci còmplice de l'administració i els mitjans de comunicació, ara, parcialment, marxen.
He llegit diverses vegades que, malgrat la pol·lució (alguns dels productes tindran el seu us prohibit l'any que vé), hi havia un silenci entre els habitants de Flix, ja que es jugaven el lloc de treball, i es responia dient que l'empresa, a més, pagava el centre social, el camp de futbol, i coses així. I ara? es farà un estudi seriós i independent sobre incidència d'enfermetats a la zona?
Per a mi, això també seria MEMÒRIA HISTÒRICA: Saber, com a mínim saber si no es pot jutjar, qui, quan i com, varen ser els responsables dels mils de tones de residus que jauen perillosament en l'Ebre. Si voleu estudiar més enllà, quines foren les relacions amb l'Alemanya dels anys 30... Ui, ui, ui!
La memòria serveix per recordar on hi havia una pedra i no tornar a ensopegar, o sigui, en aquest cas, per obrir la consciència de la gent a ser més crítica quan se'ls ofereix un caramel, a canvi de que es deixin donar pel c.

2009-04-30T17:57:00.000+02:00

MÉS SOBRE LA CRISI.
€€€€€€€€€€€€

M’escriu el Toni Roure per dir-me que no hi veu solució, ja que estem entrampats en una espiral (suïcida?) de consum-treball-consum.
És veritat. Però també és veritat que els grans moviments van emergent poc a poc, i fins i tot afegiria que les grans crisis com l’actual ajuden a aquesta emergència.
Però analitzem-ho una mica més en profunditat. Veiem que la majoria d’ajudes són per als mercats financers, o sigui especulació per especulació, fum! Com que el seu sentit és tenir sempre beneficis, quan no en tenen poden desaparèixer.
També s’ajuden les indústries automobilístiques, malgrat que sembla evident que els anys de vaques grasses ja se’ls han acabat. Però clar, els llocs de treball... I els de les altres indústries? I els de, per posar un exemple ben proper i humil, les nombroses parades dels mercats que han anat tancant, deixant un panorama desolador de persianes baixades? I els lampistes, i, i, i...
Estic d’acord en que ara calen mesures de xoc. Estic amb el govern espanyol en que no s’han d’afluixar les mesures de caire social, que hi ha molta gent que està patint molt, patint una angoixa paralitzant. Però per altra banda, no caldria pujar els impostos per a mantenir aquesta política social? Els que tenen molt, els que ara mateix s’estan enriquint (no oblidem que les grans crisis són fonts de grans enriquiments per als vius i per als que disposen de liquiditat), no haurien de pagar una mica més, no se’ls hauria de vigilar (són els espavilats, no ho oblidem) perquè paguessin el que és de llei?
I sobretot, no caldria anar estimulant polítiques que conduïssin a un tren de vida més raonable?
Quants treballs –no enriquidors, no gratificants- es fan per poder pagar luxes innecessaris o les prestacions necessàries degut al propi treball –cangurs, per exemple-?
Una de les coses bones que té la crisi és que s’està invertint en obra pública. Aquesta també es podria dirigir a uns tipus de vida més racionals. Per exemple fomentant el transport públic –de qualitat i amb la freqüència suficient-. O amb millors comunicacions, com aquest famós Quart Cinturó, que cal que no neixi ja escanyolit, com el tan parlat Eix transversal, fet pels del peix –boqueronet!- al cove.
Ara que moltes empreses hauran de replantejar-se la seva activitat, potser és el moment que la pròpia demanda faci que s’adrecin a activitats més ajustades a un ritme de vida aparellat amb els mitjans dels que disposem.
En resum i com a exemple, la sortida de la crisi hauria d’implicar un augment important d’impostos per als cotxes de luxe i un foment dels elèctrics. Un foment del turisme rural i cultural proper i un control de les urbanitzacions de segona –i tercera!- residència que surten com a bolets, malmetent la possibilitat d’espais d’esbarjo social.
En fi, perdoneu el rotllo, però seguiré predicant.

2009-03-20T17:32:00.002+01:00

CRISI-CRISI-CRISI

En el fons estem pagant la disbauxa d’uns xoriços que, veient com els polítics els afavorien (la guerra d’Irak no va ser més que una invasió que va enriquir uns quants especuladors), anaren perdent el pudor o la prudència que un control simplement honest els hagués obligat a mantenir.

Però si això ha portat a l’explosió, el que anava fent inflar el globus era el consum pel consum. L’existència i l’esperonament d’un sistema de vida basat en el tenir més que en el sentir. Cal un Masserati quan només es pot anar a 120 km/h? Em proposo anar escrivint sobre el tema si tinc paciència i, sobretot, hi ha algú a qui interessi.

Primera entrega, l’evolució de la tecnologia no està compassada amb l’evolució de la capacitat de assimilació per part de la societat. Els estris de consum (des d’un cotxe a una càmara de dvd, o un telèfon mòbil, per posar exemples a l’abast) han de consumir-se cada cop més, els dirigents de les multinacionals que els fabriquen exigeixen sempre més vendes, més vendes... I com que no hi ha nous útils (sí, útils) per fabricar, es van plantejant noves prestacions, la major part d’elles inútils i, en molts casos absolutament supèrflues, que facin llençar el model precedent que encara era útil en les condicions d’ús existents. Però cal consumir, sinó no es fabrica, i si no es fabrica ve l’atur, i la crisi... Em fa pensar en l’anunci de fa uns anys de la gasosa La Casera, en que un sortia corrent i quan li preguntaven perquè corria, responia: “per tenir set”.

Està molt bé (o no, ja en parlarem) que els governs, amb diners de tots, ajudin aquestes empreses que maldaven per créixer, créixer... (danzad, danzad malditos!), i els bancs que esperonaven la gent a comprar-los-hi els estris no inútils però si completament superflus. Està molt bé. Però m’agradaria veure que, en paral•lel, des de l’administració, s’estimulen els hàbits que portessin a una vida més assossegada i a un consum més responsable. Ara que amb tants acomiadaments les fàbriques no tindran capacitat per créixer, potser seria el moment de començar a compassar les necessitats (veritables!) de la gent amb la producció per satisfer-les.

To be continued...

2009-02-26T16:48:00.002+01:00

MISSATGE AL TONI ROURE,
que va tenir la gentilesa de llegir aquest blog.
Si us plau, si tornes a entrar, dona'm la teva adressa!
Tens raó, el llibre és difícil d'ubicar. A La Central el tenen a "cinema", a l'Hogar del libro, a "història" (jo el vaig veure). En fi, si tens problemes, m'ho dius i te'l trametro.
Gràcies

2009-02-03T13:44:00.007+01:00

Per seguir amb el tema de CAMPO DE ESPERANZA, us adjunto la crítica apareguda a internet, a la revista especialitzada de cinema CiendeCine.

Historia de un rodaje

“Nada duele tanto como la esperanza, cuando la esperanza pende de un hilo”. Esta frase, escrita por Max Aub en sus “Diarios” el 9 de junio de 1941, es la cita con la que el estudioso Antoni Cisteró García (Barcelona, 1946) abre su extenso, documentado, original y perfecto estudio sobre lo que fue el rodaje y la relación entre los autores de la famosa película “Espoir-Sierra de Teruel”, quizás el título más emblemático de las películas que se han hecho (durante y después) de la Guerra Civil Española. De formación multidisciplinar, Antoni Cisteró, ingeniero químico, licenciado en Filosofía y diplomado en Sociología, es autor de obras de teatro, novelas, libros de cuentos, pero sobre todo es un experto estudioso de la Guerra Civil Española y del exilio, además de un profundo conocedor de la obra de dos figuras imprescindible de la cultura de europea como Max Aub y André Malraux. Y es, precisamente, este conocimiento el que le ha permitido con “Campo de esperanza” novelar las peripecias, dificultades y situaciones vividas durante el rodaje de la película “Espoir-Sierra de Teruel”, sobre la cual es un erudito.
Para huir de la frialdad de un estudio histórico y científico a palo seco, con el buen criterio que caracteriza su devenir creativo, Antoni Cisteró se ha decantado por novelar lo que fue aquella epopeya de unos hombres y mujeres que querían dejar testimonio de un momento histórico tan doloroso como incomprensible, tan innecesario como absurdo. La lectura de “Campo de esperanza” permite adentrarse en vericuetos que no habían sido tratados en otros trabajos sobre la famosa película de André Malraux, basada en su propio libro “L’Espoir” y que a la hora de llevarlo al cine contó con la colaboración en el guión del gran Max Aub. La capacidad narrativa de Antoni Cisteró, unida a su férrea voluntad de investigador da como fruto un libro a contracorriente de lo que habitualmente es un libro de cine, de ahí que “Campo de esperanza” se lea como una novela, se descubra como un testimonio y se concrete como un libro histórico.
Para cerrar el círculo de la perfección, el libro, cuidadosamente editado, incluye el DVD de “Espoir-Sierra de Teruel”, para que el lector pueda hacer el doble e imprescindible ejercicio de visionar la obra cinematográfica de André Malraux y recrearla y documentarla con el imprescindible trabajo de Antoni Cisteró.
Miguel Fernando Ruiz de Villalobos
CIEN DE CINE. Nº 496. Diciembre 2009

2009-02-03T13:28:00.004+01:00

PREMI FILM-HISTÒRIA 2008

Em plau comunicar-vos que, per unanimitat, el jurat ha otorgat el Premi Film-Història 2008, de la Universitat de Barcelona, a la meva novel·la CAMPO DE ESPERANZA segons diu l'acta: "acurada recerca històrica i interpretació novel·lada del rodatge de Sierra de Teruel (Espoir 1938-1939), la mítica pel·lícula d'André Malraux la qual ha reeditat també amb dvd".

L'acte d'entrega es farà el proper dia 17 de febrer, a la Filmoteca de Catalunya, Av. Sarrià 33, a les 19:30 hores.

Ha estat una gran sorpresa i és un enorme honor, que m'ajuda encara més en el compromís per fer les coses, els escrits, cada dia una mica millor.

Gràcies.

2009-02-03T13:26:00.000+01:00

NO TOTHOM ESTÀ BOIG

Repassant els diaris d’avui, dia 3 de Febrer, trobo dos articles, complementaris, que recolzen el que deia l’altra dia sobre el conflicte a Gaza.
A l’AVUI (pàg. 12) article de jana Beris “Contra Hamàs, també veus àrabs”, amb una cita del diari àrab Al-Haiat: “hi ha els qui s’asseuen a les butaques entapissades a Damasc i Beirut, vanagloriant-se d’una victòria que no va ser tal, interferint els esforços per arribar a la calma” (canvieu Damasc o Beirut per New York o Washington i encaixa igual).
L’altre, a PUBLICO (pàg. 13) “Judios pacifistas europeos piden a España que no cambie la ley”, reproduint una carta al ministre Moratinos del president de l’European Jews for a Just Peace, Dror Freiler. I també us en poso una cita: “La justicia es de particular importància en estos momentos cuando la ONU y la Unión Europea están protestando contra los horrores a los que se somete a los civiles, en Palestina y Gaza”.
Qui està, doncs, al darrere?
Els radicals religiosos d’una i altra banda, curiosament coincidents (fins i tot es podria arribar a admetre en alguns casos que “inconscientment”) amb els interessos econòmics radicals (benefici a qualsevol preu). Els interessos dels qui, gràcies a haver pogut manipular el govern del país més poderós del món (per ara) han aconseguit arraconar la possible influència pacificadora d’ens supranacionals com la ONU.
Que això ho hagin aconseguit movent els fils de titelles sinistrament patètics com Bush, Cheney o Rumsfield, i no diguem d’aquell escolanet que tenien, anomenat Jose Mari, diu molt poc en favor del criteri del poble que els va votar.

2009-01-18T13:19:00.003+01:00

PREMI

Em plau anunciar que m'han atorgat el Premi Film-Història 2008 (Universitat de Barcelona,Centre d'Investigació Film-Història) per la meva obra CAMPO DE ESPERANZA.

Moltes gràcies a qui n'hagi tingut l'idea. És un estímul a continuar treballant i a fer-ho tan bé com sàpiga.
L'entrega tindrà lloc el 17 de febrer a la Filmoteca de Catalunya.

2009-01-18T13:15:00.002+01:00

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No tots els israelians són un govern dirigit per sospitosos de corrupció i necessitats de violència extrema, de demagògia i cinisme per aconseguir més vots a les properes eleccions.

No tots els palestins són de Hamàs, triomfant a les urnes de Gaza per un rebot de la població a les corrupteles de Al Fatah, i que han contemplat fredament com massacraven la seva gent a canvi de tirar uns coets manifestament ineficaços.

No tots els alemanys eren nazis sàdics i paranoics.

No tots els espanyols són l’escolanet bigotut que va ajudar la missa negra on Bush i els seus van sacrificar qualsevol prestigi que li hagués pogut quedar a les Nacions Unides, pretigii força que tan necessària seria ara.

No tots, però uns quants sí. I significats. Cal que tothom sàpiga identificar-los i s’allunyi d’ells.

Temps enrere Israel feia les coses correctament. Caçava antics nazis i els portava a judici, i si calia s’aplicava la pena de mort. Però si la manera d’aconseguir fer callar un assassí és matar-ne els centenars de persones que el rodegin, això justificaria una violència arreu del món d’abast imprevisible. S’hauria de bombardejar amb bombes de fòsfor Guipúscoa després d’un atemptat d’ETA? No, raons a part, aquest no és el camí. No ho és, malgrat beneficiï a les petroleres americanes tot mantenint un policia atemoridor en una regió del món especialment atractiva pels beneficis que pot reportar.

2008-12-22T19:24:00.001+01:00

SI US PLAU, OBAMA, NO TANQUIS GUANTÀNAMO!

Pel que es veu, les presons americanes estan plenes. Un terrorista com el xulesc Madoff s’ha d’estar a casa seva, això sí, només de nits. De dia pot continuar fent malifetes que enriqueixin als seus amics de la Comissió de Control de Valors o com es digui allà.
D’aquesta sobtada crisi (es veia venir, però sempre semblava llunyana) tothom diu que la sortida és una qüestió de confiança. Bé, però com es pot tenir confiança si els principals causants, financers, constructors, amants del diner fàcil i ràpid, continuen gaudint dels apartaments de luxe, els iots i els jets privats que varen aconseguir amb els petits estalvis de tothom? Com es pot recuperar la confiança en un sistema que millora la situació fiscal dels grans directius bancaris?
Crec que és veu clarament que han fet més mal –i més morts- la cobdícia d’aquests xoriços que el que pogueren arribar a fer els protagonistes del onze de setembre del 2001. Si us plau! Com a mínim aquest tal Madoff, estafador confés a escala planetària, que s’estigui uns anyets a Guantànamo. Així, probablement, d’aquí un temps que espero curt, es podrà trobar amb qui ha fet possible aquesta ensarronada, el seu amic George. I, perquè no, posats a demanar, els seus escolanets Tony i José Mari! Si us plau, no tanqueu Guantànamo. Mai se sap!

2008-12-15T12:00:00.002+01:00

I DELS INÚTILS, QUE EN FEM?

Estem immersos en una greu crisi. Tothom diu, i jo subscric, que és deguda a una insaciable avarícia i a una manca de control per part de qui l’hauria d’exercir. D’acord, però enmig d’aquest aiguabarreig de deixadesa i cobdícia cal distingir entre els delinqüents i els inútils.
Els primers, amb noms il·lustres entre ells, cal que siguin castigats, no només com a venjança d’una societat que pateix els seus excessos sense tenir-ne cap culpa, sinó sobretot com a escarment i avís als qui, segur, en temps futurs ho tornaran a intentar.
Ah, però dels inútils, dels deixats, dels que no actuen per mandra, per estar confiats en la seva prepotència o per simple desídia..., d’aquests que en fem?
Caldria aprofundir en el principi de Peter, on es diu que en una jerarquia, es va pujant fins assolir el nivell d’incompetència. Perquè es produeix això? Perquè no sols es produeix sinó que es consolida? Com és que els incompetents resten als seus càrrecs malgrat la seva manifesta poca traça?
Ara, acabats els deures d’Història de Catalunya que estic fent a la UOC, i fetes ja les presentacions dels dos llibres que he tret durant el segon semestre (i dels que us en parlaré), torno a intentar mantenir un mínim de regularitat al blog. Si no, us autoritzo a que em titlleu d’inútil!

2008-08-08T18:54:00.002+02:00

PRESETACIÓ DE "CAMPO DE ESPERANZA"

Ei, amics!

El proper dia 23 d'agost, presento a l'Ateneu CAMPO DE ESPERANZA. Ho faré jo mateix amb un power point que explica les característiques de la filmació de ESPOIR-Sierra de Teruel per part d'André Malraux, insertant-hi fragments de la pel·lícula que he novel·lat.

El llibre s'ha publicat per l'Editorial Mediterrània, amb la incorporació del dvd de la pel·lícula original.

Us aniré informant.

2008-08-08T18:43:00.002+02:00

CRISI, QUINA I PER A QUÍ?

Realment hi ha crisi. A la televisió i altres mitjans, hi han posat el seu granet de sorra, imprescindible per generar la psicosi necessària. Aquestes crisis (com les grips) van bé si no maten, perquè netegen el cos. En el cas de la societat, esbandeix un grapat de petits inversors i aprenents d'espabilat. També a molts inocents, que són els que sempre pringuen, a mans d'especuladors que seguiran suran sobre les aigües somes i podrides del diner pel diner.

Crisi, és clar que sí. Però Repsol ha tingut un 24% més de beneficis que el darrer any, que no van ésser petits. Ara que baixa el petroli, no baixen els preus de les gasolineres, diuen perquè cotitzen a futurs. D'acord, però aleshores, perquè quan pugen no hi ha aquests dos o tres mesos de diferència?
Una suggerència: repartir excés de benefici entre els seus empleats de les gasolineres. Possiblement serien uns quants cents d'euros mensuals, que els ajudarien a pagar les hipoteques.
Hipoteques? També s'havia fet molta, massa cagarel·la de lo fàcil que era guanyar diners comprant i venent immobles.

Per cert, el Sr. (cal posar-hi alguna cosa) Martin, de MARTINSA-FADESA o quelcom així, no ha generat alarma social? els seus tripijocs no són una mena de terrorisme? es quedarà ell sense fer vacances per manca de diners (com tants que ho expressen sincerament als mitjans de comunicació)? S'ha venut tots els seus bens (iots, finques, accions a clubs esportius...) per fer front a la crisi (m'ha arribat que ha sol·licitat declarar-se insolvent! el que realment és insolvent és per a fer negocis!!!!

Potser també el Sr. Jordi Pujol el qualificaria de "empresari modèlic" com va fer en el seu moment amb en De la Rosa?

2008-07-28T17:40:00.003+02:00

"REHABILITACIÓ" de MAX AUB

Llegeixo la notícia de la "rehabilitació" de Max Aub, durant el Congrés del PSOE del present mes de juliol.

"Después de muerto Pascual, le llevan el orinal"!

Cal també dir que en el mateix congrés es van reincorporar a la militància del partit (a títol pòstum!) el Cap del Govern durant la Guerra Civil, Juan Negrín i unes dotzenes de diputats, ministres, etc...

No es pot dir que el partit socialista hagi estat massa diligent. Curiosament, ara que entra a la "baralla pel centre" (a veure qui és més de centre, el PP, CiU, el PSOE...!) es rehabilita a unes figures que, en el cas de Negrín, varen ser cessades de militància dues vegades, una els darrers dies de guerra, quan va ser traicionat pel coronel Casado, el que va impedir que molts combatents (especialment els que fugiren al port d'Alacant) poguessin salvar-se, i després, ja en plè exili, quan després que Indalecio Prieto es quedés (això si, per ajudar als qui li eren fidels a marxar a l'exili, amb la JARE) el tresor que arribà a Mèxic a bord del VITA, la força que aìxò li donà feu que molts socialistes reneguessin del seu antic president.

Per a quan homenatges a aquesta gent?

Per a quan homenatge al President Manuel Azaña? (a França en fan, per exemple a Montauban el proper octubre-novembre, a Espanya ningú hi pensa).

Us ofereixo una imatge de l'enterrament d'Azaña, el 1940, no creieu que un president de la nació (per molt perdedor que sigui), mereixia alguna cosa més?

Nota: Aquesta imatge surt a la meva novel·la CAMPO DE ESPERANZA, que es presentarà a Alforja el proper dia 23 d'agost.

2008-07-16T17:40:00.003+02:00

I+D+i més el que vulgueu.

Sentit a la televisió catalana: Els pobles que inverteixen en recerca són els que esdevenen rics.

Bé. potser per això Bolivia no és rica, perquè no inverteix en imésimésdé...

Ens ho podem mirar al revés. Els pobles rics són els únics que poden invertir en recerca, i així fer-se més rics (i els pobres més pobres). Potser sí que hi han països rics i rucs, que no inverteixen, però alerta! no caiguem en el raonament de que "els pobres, no són bruts perquè són pobres, sinó que són pobres perquè són bruts". Primer, pensem en qui els embruta, o qui els nega el sabó.

És evident que cal invertir, que cal la recerca, però ull a no estirar més el braç que la màniga. El secret de les empreses i també de les societats és saber i reconèixer la seva dimensió, les seves virtuts i els seus defectes. I el nostre pais està plè de polítics bufa-núbols i d'empresaris amb salt de perdiu.

2008-07-15T21:11:00.002+02:00

LO PROMETIDO ES DEUDA

Plenament jubilat, us ofereixo el poema que vaig presentar al concurs d'e-poemes de La Vanguardia (sense èxit!)

Sols

sóc un

solc, efímer

sota el

sol

A partir d'ara sovintejaré les entrades. Us agrairé els comentaris.

2008-06-03T13:21:00.002+02:00

PERIODE SABÀTIC (no per la novel·la).
IMMERS EN EL PROCÉS DE PRE-JUBILACIÓ, PROMETO SEGUIR AQUEST PETIT BLOC PASSAT EL 15 DE JULIOL.
PER CERT, MÉS O MENYS PER AQUESTA DATA, SORTIRAN DUES NOVEL·LES MEVES DE LES QUE JA US EN PARLARÉ: "CAMPO DE ESPERANZA" I "COM UN VI NOVELL".

FINS ALESHORES... SALUT!
ANTONI

2008-03-12T17:33:00.002+01:00

MANIPULACIÓ?

Extracte de l'article aparegut a La Stampa (Milan 9..3.08)
El Sr Pieczenick va arribar a Roma al març de 1978, enviat per l'administració Carter, per ajudar a la negociació que l'estat italià feia amb les Brigades Roges per alliberar Aldo Moro. Ho feia en qualitat de psiquatra expert en antiterrorisme. Ara, trenta anys després, i malgrat haver jurat no explicar-ho mai, confessa que varen manipular a les Brigades Roges i que el resultat final va ser l'assassinat d'Aldo Moro.
Si he traduït bé l'italià, la cosa va anar així. De l'estudi de la situació en Pieczenick va deduir que els terroristes tenien aliats dins de l'aparell de l'estat, possiblement fills dels grans càrrecs. Això feia perillar la seva vida.
També estava en perill el propi estat italià, submergit en una greu crisi política i econòmica.
Recomanà deixar creure als terroristes que estaven disposats a negociar, a fi de guanyar temps mentre el govern Cossiga podia restaurar la solidesa dels serveis secrets i calmar l'exèrcit.
Però a la quarta setmana de segrest la cosa s'agreuja, ja que comencen a aparèixer cartes del propi Aldo Moro des del seu segrest.
Aleshores els serveis secrets deciedixen elaborar un comunicat fals (anomenat del Lago de la Duchessa) anunciant la mort del mandatari. Això deixar fora de joc els terroristes i els aboca a haver-lo de matar de veritat.
Tradueixo literalment: "Va ésser una iniciativa brutal, cert, una decisió cínica, un cop a sang freda. Un home havia de ser fredament sacrificat per a la supervivència d'un estat. Però en aquests tipus de situació és precís ser racional i saber avaluar-los en termes de guanys i pèrdues. L'assassinat de Moro va evitar que l'economia s'ensorrés; si l'haguessin matat abans la situació hagués estat catastròfica. La raó de estat ha prevalgut sobre la vida de l'hostatge".
Calen comentaris? En poso dos que surten al mateix article:
"De la manera com l'enviat de la CIA maltractava l'embaixador americà es podia deduir que era molt més que un consultor. Era un procònsul enviat a la perifèria de l'Imperi".
I conclueix el mateix Pieczenick: "Demano perdó a la familia i em sap greu per ell, però hem hagut de manipular les Brigades Roges per que el matessin".
Al tanto doncs amb les ajudes, els consultors, els savis de Vilatrista. I també, ja posats, amb els redemtors i els solucionadors de crisis als partits polítics.

2008-03-10T18:50:00.001+01:00

QUATRE ALTERNATIVES I UNA PREGUNTA.

El divendres varen assassinar un home al Pais Basc. Després vingueren les eleccions. Davant el no-sentit del primer fet, proposo alternatives.

A ETA: Realment calia fer-se present, tenir ressò mediàtic per demostrar que no estàveu encara morts. Calia matar un home desarmat i sense escorta? Calia contractar un assassí per fer una feina completament bruta? Pensàveu que això us faria augmentar el nombre de partidaris?
Alternativa: Hi ha repetidors de televisió, monuments, pedres, ferros, que es poden destruir i que haguessin dit al públic que l’actor encara és a l’escenari.

ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ: Cal esbombar cada una de les facècies d’aquesta gentussa? Aporta res explicar tots els macabres detalls de la malifeta?
Alternativa: Silenci. Si hi ha un mort, s’enterra i prou.

ALS POLÍTICS: Realment estàveu convençuts de no utilitzar el terrorisme, el dolor d’una família, no hi va haver una mica de reflexió egoista en conèixer el fet?
Alternativa: Silenci total i absolut. No assistència ni tan sols als funerals. Vida normal. Que hi hagi un boig amb una pistola no ha d’alterar la trajectòria quotidiana.

A ESPANYA, PAIS BASC INCLÒS (PER ARA): La sobirania no radica en el poble? El poble (basc inclòs) no és sobirà? Aleshores, perquè no es pot pronunciar sobre el seu destí? Heu copiat dels capellans el dir que el fidel ha de pagar les almoines, però que referent a Déu són només ells qui en tenen la patent exclusiva?
Alternativa: Haver convocat de bon principi un referèndum (com al Quebec per exemple). Donat el suport polític que tenien els abertzales, el resultat hagués estat negatiu, amb lo que es treia una arma important de les mans dels qui pensen que es pot justificar políticament un assassinat a sang freda d’algú desprotegit.

I ARA UNA PREGUNTA: Han donat alguna referència de com se sentien, els polítics locals de Mondragón, d’ANV alcaldessa inclosa, que no volgueren condemnar l’atac? Quina “utilitat” atribueixen al fet de que s'assassini un veí? Realment al país al que voldrien accedir les coses se solucionarien amb les armes a la mà com al Far-West? Ho admetrien dels adversaris que en aquell moment tinguessin? Com acabaria tot?

2008-03-06T20:38:00.006+01:00

VAGUES SOSPITOSES

La setmana abans de les eleccions, de repent els estudiants s'enrecorden de Bologna (que fa mesos que s'arrossega) i uns sindicats no anomenats (ni UGT ni CCOO) demanen més de duescentes hores lliures a l'any.

No vull dir, de cap manera!, que no siguin justes les reivindicacions, fins i tot algunes tenen flaire d'esquerranoses o anarquitzants. Bé, però de cop, just tres dies abans d'anar a votar? Em sembla sospitós. Quasi tan sospitós com les repetides "catenariades" que sofreixen els trens.

Aniria contra la llibertat d'expresió i la de manifestació que la setmana abans d'una contesa política no es poguessin fer aquestes manifestacions que l'únic que aconsegueixen és demostrar que "España va mal"?, el mateix que es fa, per exemple, amb la prohibició de publicar enquestes?

Ahir discutia amb amics sobre si existien o no obrers. Si a principis del S. XX l'explotació era a base d'hores de treball, actualment existeix més sofisticada, combinant l'ànsia de consum amb la precarietat laboral. Però amanit amb un allau d'informació (el de menys és que sigui falsa, veritable, o lleugerament manipulada) que fa que gairebé tothom s'ho empassa.

2008-02-20T20:59:00.002+01:00

AQUESTS AMERICANS ESTAN BOJOS!

Llegeixo a la premsa que uns quants estats americans, han proposat que degut a l'augment dels assassinats amb armes a les escoles, la solució passaria per permetre als alumnes anar armats amb armes de foc a l'escola.

Possiblement a la cartera ja no hi cabrà ni tan sols un primet llibre de poesia.

Com dèia Cèsar dels gals en veure les accions d'Astèrix: "són bojos aquests americans!"

2008-02-10T20:55:00.000+01:00

PRESENTACIÓ A AMPOSTA DEL LLIBRE:
QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT

Poc públic però ambient cordial. Assistència també dels amics de Cossetània. Han acceptat la publicació de "No oblideu la follia" (títol provisional) per abans de l'estiu.
Per altra banda, això ha portat a que el proper divendres, dia 16, em facin una entrevista a Ràdio Torredembarra. Ja us explicaré.

2008-01-20T11:39:00.000+01:00

HOMENATGE A ÁNGEL GONZÁLEZ.

Ha mort un poeta (no en coneixo gaires), que ha promogut nombrosos elogis "pòstums", el que és molt habitual, però una pena.
A l'article, interessant i il·lustratiu com sempre, de Gregorio Morán (Sabatinas Intempestivas. La Vanguardia 19.1.08, pàg. 24), es cita un petit poema que m'agrada compartir:

¿Qué sabes tu de lo que fue mi vida?
Ahora sólo ves estos últimos años
que son como la empuñadura de un cuchillo
clavado hasta el final en mi costado.
Arráncalo de golpe y un borbotón de sueños
salpicará tu rostro"

Genial.

2008-01-17T17:55:00.000+01:00

ACABAREM ESTIMANT GALLARDÓN?

És curiós que amb la tossuderia dels Aznar boys, una sèrie de dretans-dretans (Piqué, Gallardón) ens semblen ara objectes de desig electoral, que ja és dir!

Per a quan una dreta que no segueixi el discurs monolític, prenyat d'odi i rancúnia, del "tot va malament", del somriure despectiu de hiena davant qualsevol argument, qualsevol intent de diàleg? Una actitud que va prenent cos entre la gent que encara està engalipada pels bisbes, El Mundo o la Cope, i que fins i tot ha traspuat, impregnant l'estil d'alguns polítics de casa nostra, com en Mas o la nissaga Ferrusola.

Si els Legionarios de Cristo van agafant tot l'espai, no ens farà falta cap altre Blas Piñar, i fins i tot podrem veure l'Agag o el Fernando Alonso seient al banc dels diputats, si abans no han esborrat la democràcia del nostre país (que per ells no quedarà!) sota la mirada paternal d'en Jose Mari.

2008-01-16T18:42:00.001+01:00

ZARANDEANDO QUE ES GERUNDIO!!!
Com a continuació de l'escrit d'ahir, hi ha un col·legi (La Salle Comptal a Barcelona) on una mare fa setmanes que no hi porta el seu fill, dient que no ho farà fins que s'acomiadi una mestra.
Avui el diari (La Vanguardia, pàg. 27) informa que el que havia fet aquesta mestra era: "la tutora lo zarandeó por un brazo y lo arrastró por la nuca a un extremo de la clase". Atenció, això està en l'escrit de queixa de la mare (el pare no surt per a res, potser "zarandeado a un rincón" per la mare) adreça a la Inspecció Educativa, no la defensa de la mestra dient "si només vaig...".
El resultat és que el nen, de 7 anys, no va a l'escola des del 17 de desembre. Suposem que, en un llit de cotó fluix, la mare l'haurà anat educant a la seva manera.
Ai! si l'Aznar se n'entera.S egur que hi faria escudella: "A sobre de marginar el castellà, els nens reben brutals torments en un grau que només els catalans, en la seva mesquina ment, poden inventar". Si l'aconsegueix salvar, un cop adult en podrà fer un perfecte conserge de la FAES.

2008-01-15T18:14:00.000+01:00

Més d’un mes sense escriure. Ja em perdonareu!
Excuses: les festes i algun problema locomotor. No són suficients.
Per compensar-ho, dos escrits breus.

VIOLÈNCIA PER A LA LLIBERTAT?

Segons diu el bon amic Octavi Fullat, segons el meu parer amb tota la raó, l’educació és violència. Potser la cita no és prou exacta, però s’ha d’interpretar com que per tal de treure (educar ve d’educere, treure enfora el que es porta a dins) els millors valors, hàbits, etc.. dels nous incorporats a la societat, cal inhibir-ne d’altres, i aquest procés de contenció vol una certa dosi de força, de coacció, d’emmotllament.
Fins aquí tot correcte. Però davant teories que defensen la manca total de pressió, que plantegen una formació sota el lema “que no pateixi”, cal que sigui lliure, jo preguntaria: Com cal formar per a la llibertat?
Si els nens i nenes no són formats (i per tant “violentats”) en la llibertat, el que s’obtindrà (i en molts casos sembla ser aquest l’objectiu prioritari) serà persones sense capacitat per decidir per si mateixes, i per tant a mercè de qualsevol influx extern de campanyes (aquestes sí violentes en el sentit de forçar a anar pel camí anunciat) de consum, polítiques o de qualsevol aiatol·là de la conferència episcopal.. L’educació feta per aconseguir l’operari, el consumidor, el votant ideal, actuant per acte reflex davant els estímuls que tan sofisticadament se li inoculen.
Diu Victòria Kent (“Cuatro años en París”, pàg. 33. Ed. Gadir. 2007) “el enemigo, invisible, os hace prisioneros en vuestra libertad”.
La formació (és un dir) light, hiperprotectora, només porta a consumidors progressivament compulsius de: cuchis, mòbils, nintendos, motos, cuatres-per-cuatres i (en els més evolucionats) idees polítiques i/o religioses quan més demagògiques millor.
Aprofito per posar una segona cita de Victòria Kent (diputada durant la República i la Guerra Civil) “pretendemos conocer el mundo y desconocemos totalmente nuestra propia silueta moral; somos unos desconocidos frente a nosotros mismos” (pàg. 31). L’educació, amb una violència semblant a l’utilitzada en un part, ha de presentar-nos les diverses opcions morals, treure del nen i el jove els millors elements de la seva personalitat i fer-los-hi avinents. Només coneixent-se un mateix i els perfils de les opcions a l’abast, la tria (que marcarà l’evolució de la vida de cadascú) serà lliure i per tant aportarà més fermesa a l’individu.
La fotografia que he triat (Le Point, nº 1840-41. Desembre 2007), mostra la “violència” per assolir (fer assolir) més flexibilitat que revertirà en més glòria per a un país, la seva federació de gimnàstica i fins i tot benestar econòmic a una família, però no aportarà res (al contrari) a la llibertat de l’infant que la pateix. Ans al contrari, el farà presoner d’una habilitat imposada.

2007-12-03T19:31:00.000+01:00

CARTA ALS REIS?
Benvolgut rei... mag,
M'he portat bé, almenys això vaig dient als meus electors. I per tant, voldria que em portéssiu
un tramvia, un trenet elèctric i algun de carbó per aprofitar el que, espero, portareu al govern,...
Primer: Un error: No es pot moure milers i milers de persones amb una pluralitat d’objectius, cadascú es manifestava per una raó diferent i per tant, difícilment les conclusions poden ser proclamades en nom de tots els presents.
Segon: Una bona dosi de cinisme: Els ex-presidents Pujol i Maragall es manifestaven per queixar-se de les infrastructures que ells haguessin hagut de portar, i per un dret d’autodeterminació que ells, sobretot el primer, no va reclamar quan donava suport als governs de Madrid, a Felipe González i a l’Aznar.
Tercer: Un toc d’atenció: Ull en mobilitzar “la societat civil” abans de les eleccions. Personalment vaig ser testimoni de la manipulació per part dels partits tant de l’Assemblea de Catalunya com de la Crida a la Solidaritat, fins assolir-ne la seva desintegració. El resultat fou patètic.
Final: Una afirmació: Sóc partidari de l’autodeterminació, del dret de decidir que tenen els pobles. I la gent. Em reservo dir el que votaria segons quina fos la pregunta. Però no de barrejar-ho tot. Forçosament aquest batibull, portarà a un desencís en els milers de persones que hi anaren amb bona voluntat i una gran dosi de raó. I el desencís és una de les millors armes de la dreta.
I una pregunta: No valdria la pena preparar-se perquè quan poguem decidir, i per tant, gestionar els nostres afers, aquests fossin portats per gent eficaç? El sol fet de pertànyer a un col·lectiu (el català en aquest cas) no garanteix que les coses es portin millor.

2007-11-25T18:57:00.000+01:00

MEMÒRIA HISTÒRICA? QUAN TEMPS ENRERE?

Ara s'està parlant molt de la Memòria Històrica i la llei que la farà possible. Són completament respectables les voluntats dels descendents de la gent massacrada durant la guerra de recuperar la memòria i les restes dels seus antepassats.

Però si entenem per història el temps passat, també són temps passats els anys quaranta i cinquanta, quan tantes barbaritats es varen fer, amb l'agravant de que no s'estava en guerra.

Aquests fets (molts comesos per persones encara vives, i no sols vives sinó amb càrrecs rellevants o consells d'administració sucosos) potser no caldria que entressin dins la Llei de la Memòria Històrica, simplement haurien de ser jutjats pels tribunals corrents, aprofitant que els culpables encara són vius i també algunes de les seves víctimes.

O, per la mateixa raó, quina llei s'haurà d'esperar per saber quines característiques haurà de tenir el judici que s'haurà de fer al Sr. Aznar, pel fet d'haver-se saltat les lleis del país i haver-nos fet entrar en guerra (fet que només pot ser decidit pel Parlament)?

Si us interessa el tema, llegiu l'interessant article de José Manuel Fajardo a El Periódico (diumenge, 25-11-07, pàg. 6) on diu entre altres coses: "...La constitució reserva en exclusiva a la reunió conjunta de les Corts, ratificada per la firma del Rei, la capacitat de declarar la guerra. I el Codi penal espanyol castiga amb penes d'entre 15 i 20 anys de presó els membres del Govern que facin una declaració il·legal de guerra".

Si es diu que "qui perd els origens perd l'identitat", també es podria dir que "qui prostitueix l'història es prostitueix a si mateix"

2007-11-07T19:17:00.000+01:00

INDEPENDENTISTES?, DE QUIN PAL?

(sobre un article de Quim Gibert, El Punt. 5.11.07, pàg. 10, titulat “El complot silenciat”.

N’agafo algunes frases intentant ser respectuós amb el conjunt:
“Cap a finals de novembre de 1936, després de l’inici de la Guerra Civil espanyola, el president Lluís Companys fou advertit d’un complot contra la seva persona.... l’home clau era Andreu Rebertés...comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat. També hi havia implicats Joan Casanovas, conseller en cap i president del parlament català.....
Segons l’historiador Francesc Poblet, Casanovas representava l’opció netament independentista.... amb Casanovas de president les possibilitats per fer de Catalunya un estat lliure ressorgien.
Amb una eventual independència de Catalunya, aquella conflagració hauria deixat de ser un afer intern entre “espanyols malavinguts”... la guerra civil es convertia en una guerra internacional. Una futura república catalana necessitava, però, el reconeixement de bona part dels altres estats. Això explica que amb l’objectiu de cercar aliats europeus, Josep Dencàs, des del seu exili a Itàlia, hagués mantingut converses amb la Santa Seu i institucions italianes. O que Ventura Gassol hagués fet unes gestions institucionals a França i Batista i Roca a Anglaterra... Els resultats foren poc gratificants"

Els comentaris de burxada que em venen al cap són:
-Una Catalunya independent conduïda per persones que atempten contra un president elegit democràticament? ( i no qualsevols, com si en Benach o el cap dels mossos intentéssin assassinar en Montilla! o pitjor perquè en teoria eren del mateix partit!)
-Una Catalunya independent gràcies a les negociacions amb la Santa Seu (i per tant amb gentussa com el cardenal Gomà i tota la capellanada franquista)?
-Una Catalunya independent gràcies al recolzament de les “institucions italianes” (manera suau de dir el feixisme, que poc temps després bombardejaria dia sí i dia també Barcelona, Granollers, etc...?
Catalunya independent? Només si democràticament ho elegeixen els catalans. I sempre menada per gent íntegre, no per feixistes i assassins de presidents.

Us imagineu que Mussolini accepta ajudar a Dencàs? Que les nacions del seu pal reconeixen el país com a independent i que després es demana a Catalunya participar a la guerra entre “espanyols malavinguts” a favor dels colpistes?
Igual que hi ha dretes i dretes o esquerres i esquerres, també hi ha independentistes i independentistes (de dretes i d'esquerres, cal no posar-ho tot al mateix cabàs). TOTES OPCIONS DEMOCRÀTICAMENT VÀLIDES. Però no totes són iguals ni tots igualment desitjables per al país.
ULL:

SI ALGÚ DEMOSTRA INTERÈS, EM SERIA FÀCIL APROFUNDIR EN EL TEMA. NOMÉS CAL QUE M’HO DIEU.

2007-10-23T19:38:00.000+02:00

CAP DE SETMANA PERFECTE

Dos dies a Almeria per recordar antepassats (el meu avi era de Gérgal (1)), un hotelet recomanable (Mamabel's) a Mojácar (2) un boníssim dinar a Almeria (Veracruz), i un dilluns "intelectual" representant les Amitiés Internationales André Malraux, en un acte d'homenatge a Guy Môquet, al Liceu Francès de Murcia (Molina de Segura (3)). Vegeu fotografies.

2007-10-16T20:43:00.000+02:00

ELS PASSERELLS A ULLDECONA

(diumenge 14.10.07)

Malauradament, no vaig poder assistir-hi, però totes les informacions diuen que va ser un èxit de públic (>200 persones), d'interpretació i d'acollida per part de la gent.

MOLTES GRÀCIES I ENDEVANT!

2007-10-13T17:23:00.000+02:00

ELS MARTIRS ÉS MÉS QUE UN PASSEIG

Ara que està sortint del forn (pel que sembla crema) la tant debatuda Llei de la Memòria Històrica, l'església està disposada a fer homenatges i fins i tot beatificar, canonitzar, o el que sigui, a un grapat de persones.

Amb tot el respecte, voldria assenyalar la diferència entre MÀRTIR i VÍCTIMA. Les dos acepcions volen dir pèrdua de vida, però segons l'Alcover-Moll:
Màrtir: El qui sofreix mort o persecució en defensa d'una doctrina, d'una idea, etc.., (he agafat la segona entrada, ja que la primera ho limita a "no renegar de la fe de Jesucrist".
Víctima: (també la segona entrada) Persona o animal que mor o sofreix per culpa d'altri, o d'un accident, calamitat, etc...
Cal veure realment qui va ésser màrtir (a les dues bandes!) perquè malgrat les circumstàncies es va encarar amb l'enemic en defensa d'una idea (que pot ser la catòlica, la jueva, la comunista, l'anarquista,...) i qui en va ser víctima, sense voluntat de que el matessin, però que o no va anar prou lleuger a fugir o va tenir mala sort.

Per exemple: A França, l'actual president Sarkozi (en la seva desenfrenada carrera per assumir tots els papers de l'auca, cobant sota les seves ales dretes, esquerres i mitgers), ha proclamat que a totes les escoles, un cop a l'any, s'hauria de llegir la carta del "màrtir" Guy Môquet, del qui ara us explico la història:

el 20 d'octubre de 1941, tres joves comunistes maten al comandant de les tropes d'ocupació alemanes al departament del Loire, Karl Hotz. Com a represàlia, el ministre francès de l'Interior del govern col·laboracionista Pierre Pucheu, tria 50 presos comunistes, entre els que es compta Guy Môquet. La raó de triar comunistes és, segons diu el ministre: "per evitar fusellar cinquanta bons francesos".
Guy Môquet va ser fusellat el 22 d'octubre de 1941, a una pedrera a la sortida de Chateaubriant. Tenia 17 anys.
Tradueixo la carta que va escriure hores abans de morir:
"Mareta estimada, germanet estimat, pare estimat:
Vaig a morir. El que us demano, en especial a tu, mareta, és que siguis coratjosa. Jo ho sóc i vull ser-ho tant com els que m'han precedit. Evidentment, jo hagués volgut viure. Però el que desitjo de tot cor és que la meva mort serveixi d'alguna cosa. No tinc temps d'abrassar Jean. Et abrassat els meus dos germans, Roger i Rino. Per desgràcia no puc fer-ho veritablement.
Espero que totes les meves coses us seran trameses i podran servir a Serge, que estic segur que n'estarà orgullós de portar-les algun dia. A tu, pare meu, encara que com a la mare, us he causat penes, et saludo per darrera vegada. Sàpigues que he fet tot el que he pogut per seguir la via que tu em vares traçar.
Un darrer adéu a tots els meus amics, al meu germà que estimo molt. Que estudii molt per fer-se un home.
17 anys i mig, la meva vida ha estat curta, però no tinc cap recança, excepte la de separar-me de vosaltres. Moriré amb Tintin, Michels. Mare, el que et demano es que jo vull que tu em prometis que seràs coratjosa i venceràs la pena.
Jo no puc posar res més. Us deixo a tots, a totes, a tu mare, Serge, pare, us abraço amb tot el meu cor d'infant. Coratge!
El vostre Guy que us estima".

Guy Môquet era un jove comunista (de familia), havia estat empresonat i torturat per la policia francesa per repartir propaganda, el 15 d'octubre de 1940. Després d'un any de presó, va ésser "seleccionat" per a l'execució.

Per a mi, hi ha una línia molt prima entre qui és assessinat en el curs de la defensa de les seves idees, i qui, evidentment tenint idees -les que siguin-, és mort simplement perquè passava per allà. Voldria veure quants casos de la beatificació endegada corresponen al primer i quants al segon cas.

NOTA: el proper dilluns dia 22, assisteixo a un acte d'homenatge a Guy Môquet a l'Aliança Francesa de Murcia, en condició de membre de l'AIAM (Amitiés Internationales André Malraux). Per això estic empollat en el tema. Ja us explicaré com ha anat.

2007-10-09T18:37:00.000+02:00

MIRACLE!!!!

No sé quina verge hi ha a Frankfurt. O potser només hi queda algun os o budell incorrupte d'un eclesiàstic amb mèrits.
El fet és que acabo (ara mateix, quarts de set de la tarda del 9 d'octubre del 2007) de sentir el discurs d'en Quim Monzó a la inauguració de la Fira de Frankfurt, i no sols no quequejava sinó que pràcticament no mostrava cap "tic", ni quan (suposo que com a resposta a les crítiques que algú amb les seves característiques fos qui parlés), ha recitat allò de la "polla xica, rica pallarica..." (o semblant). El discurs, deliciós, ha estat llargament aplaudit.
Tant de bo la mateixa verge, o el propietari de l'os o el budell, faci el miracle de que els polítics que hi han assistit i dit la seva també corregeixin els seus tics. Que en Pascual Maragall torni si no a l'esquerra, almenys al centre, que en Mas pensi que el que cal repensar és la dreta catalana més enllà de la dinastia Pujol-Ferrussola, i no tot el país que prou fa qui va fent... En fi, que li han passat la mà per la cara a la Moreneta.

2007-10-09T18:35:00.000+02:00

REPRESENTACIÓ DE "PEIXETS DE COLORS" A REUS

Diumenge, 7 d'octubre, Els Passerells representaren Peixets de colors al Teatre Bartrina de Reus, com a cloenda de la Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya.
Molt esforç, adaptació al teatre i al nombrós públic "del ram" que mai agrairé prou.
Gràcies. Toni

2007-09-24T19:18:00.000+02:00

PUBLICACIÓ D'UNA NOVA OBRA DE TEATRE.

QUAN L'INFERN SIGUI ATIAT. Premi La Carrova. Amposta 2005.
(Editorial Cossetània. 2007)

La violència entre dues comunitats que comparteixen una mateixa terra ve de lluny. Probablement quasi ningú recorda des de quan ni fins i tot el primer perquè. És atiada per fonamentalismes dels dos costats, gestionada per cabdills sense ``anima i regida pel menyspreu envers l’ésser humà. Gent d’origen comú, de trets antropomòrfics semblants, que viu en una terra similar, es baralla buscant l’anihilació de l’altre. Fins al final. Amb totes les seves conseqüències.
Enmig d’aquest odi irrespirable, quin paper hi pot jugar la història particular de dos joves? I si resulta que aquesta parella són també instruments de mort? Hi cap l’aventura personal, l’entesa més enllà dels pobles separats?
El títol és un fragment d’una frase de l’Alcorà que és aplicable als individus de dos pobles que malden per destruir-se. Simetries col·lectives enfrontades que a escala individual condueixen a la incomunicació, al monòleg no sempre escoltat, a la soledat, a la desesperació: “Quan s’apleguin les feres, que es pregunti a les víctimes el pecat que va causar el seu assassinat. Quan l’infern sigui atiat, quan s’apropi el Paradís, tota ànima sabrà el que pot presentar a l’Altíssim.

2007-09-21T18:20:00.000+02:00

QUI LA DIU MÉS GROSSA?

Preneu nota: Un llibre té el mateix valor (en euros) que unes deu cocacoles.

Clar, això és el que passa quan els polítics comencen a dir bajanades. Que com els textos (llegiu testos) s’assemblen a les olles, l’inteligentsia també desbarra.

Llegeixo a l’Avui (Cultura, del 20.09.07) que el senyor Folch, responent al senyor Mascarell, que molt encertadament deia que cal fomentar la lectura, afirmava que el que cal és que la gent compri llibres, els llegeixi o no, que l’edició és un negoci, caram! com la Coca-cola! (o seguia dient ell, poques persones podrien parir una comparació així).

Senyor Folch, imagina a la Coca-cola dient que no cal que la gent tingui set, que el que cal és que compri una llauna? Perquè si no té set, no se la veurà, i el negoci s’acabarà. Seria la versió ianqui de l’acudit: “-Compris un llibre! al que responen, -però si ja en tenim un!”

Dol que una cultura com la nostra, que ha tingut l’honor de ser convidada a Frankfurt, tingui a vegades aquests abscessos, aquestes “boutades” que no li fan cap bé. Molts negocis i banques nostrades s’ensorraren per voler sostenir activitats “culturals” com aquesta, simplement perquè algú amb l’etiqueta d’intelectual els hi venia “motos” d’aquest tipus.

Encara que potser no va tan errat el nostre amic Folch. Les seves idees ajudarien també a la Conselleria d’Ensenyament, perquè segur que també ens dirà un dia o altre que no cal que els nens aprenguin ni es formin, que el que cal és només que vagin a l’escola, perquè l’escola també és un negoci.............

2007-09-16T17:58:00.000+02:00

INTERESSANT ARTICLE D'ANTONI SEGURA (El Periódico-13.09.07)

El comentari dóna l'idea de que les intervencions dels expresidents Pujol i Maragall van ser clarament inoportunes, en un acte institucional. Cito textualment: "Els ciutadans no són pessimistes però sí que estan emprenyats perquè, dia a dia, veuen que la situació es deteriora... I per aquesta bretxa es colen discursos interessats amb l'intenció d'amagar les responsabilitats de governs anteriors i desgastar l'actual".
Jo afegiria, interessats per a què? després de periodes més o menys llargs de recés, tornen a la palestra (algun dia n'haurem de parlar d'aquest mot) i comencen a pontificar. Per a vendre més exemplars de les memòries? per promocionar algun fill desvagat? per tocar els collonets als que ara, tant al poder com a l'oposició, intenten fer la seva feina, amb el risc de fer-ho millor que ells?
A què es deu que ara sembli que es "tirin els trastos" un a l'altre? és que potser es vol crear un nou PG (partit geriàtric)? Bé, potser no és una mala idea, ja que tots, amb una mica de sort, tard o d'hora, hi farem cap...

2007-09-08T19:49:00.001+02:00

AIXÒ JA NO ÉS EL QUE ERA!

Hi han diversos acudits que parlen de la pèrdua de gust en les menges modernes, però també en la política ja res té el mateix sabor.
Mireu si no l'ex-president Pujol cridant a la vaga, com un membre qualsevol de la FAI! o en Mas, refundant el catalanisme, enterrant-lo abans de saber si ha existit, ni en què ha consistit! O l'eximi Maragall, apel·lant als peatges -paga que es gata- com a camí per millorar les infrastructures, que haurien d'estar ja millorades si tenim el compte els impostos que hem pagat!
Per què no van tots als Estats Units, a fer conferències, que pel que es veu es paguen molt bé, i eviten quedar-se aquí competint per qui la diu més grossa, sense cap recompensa com no sigui la de mantenir fresc el record fins que surtin publicades les seves memòries?
Ja ho deia aquell, des que es va inventar el bidet...

2007-09-02T19:51:00.000+02:00

INTEL·LECTUALS A LA FEINA?

En els darrers dies han aparegut diverses plataformes, basades en el tema del nacionalisme, nascudes a l'ombra de plantejaments polítics determinats, i sustentades per qui s'anomena a si mateix "intel·lectual".

Bé, un altre dia parlaré de la independència que vull suposar haurien de tenir aquestes plataformes d'opinió (si són corrents internes dels partits mereixen molta menys atenció per part del públic), però avui m'entretinc a divagar sobre el concepte d'intel·lectual.

Definició: que fa servir l'intel·lecte (i qui no, en més o menys grau?), o bé, com diu el diccionari de la Enciclopèdia Catalana, persona dedicada a les coses intel·lectuals (no havíem quedat que el terme definit no podia entrar en la definició?).

Des de fa temps, i amb la meva especial afecció als temes de la guerra civil, i encara més de l'exili, em preocupava l'obsessió que es va tenir per salvar "els intel·lectuals". Quina diferència hi havia entre un intel·lectual i un lampista? Qui decidia, qui donava el "visat", la identificació com a intel·lectual i per tant amb dret a pujar als autocars que varen preparar, mentre milers i milers caminaven per les carreteres de l'Alt Empordà cap un exili incert? Calia un títol? amistats? una mica, o molta barra? perquè por en tenien tots, els intel·lectuals i els que no ho eren!

I ara, els promotors d'aquests fòrums, d'aquestes plataformes, exhibeixen els seus currículums, per demostrar que ens poden orientar, que el que ells diuen és el que cal a tot el país, el país dels intel·lectuals i el dels lampistes, dels paletes i els pagesos, dels immigrats, dels penjats, dels catalano i dels castellano-parlants, dels socis del Barça i els de la Rapitenca. Per dir-nos allò tan suat d'"ara més que mai"

Algú oferirà també garanties de que no són simplement moviments de peó dins l'escaquer polític tan nostrat? per què de submarins -encara que Catalunya no tingui Marina pròpia, i ni tan sols estigui contemplat a l'Estatut- n'hem conegut més d'un.

2007-08-30T17:03:00.000+02:00

Avui, dijous 30 d'agost, reprenc la meva presència a la xarxa. Què millor per justificar la meva peresa, que citar al meu estimat Max Aub.
"La sensación, el roer constante del tiempo perdido, del tiempo desaprovechado. ¿Por qué no escribo?¿Por qué no leo? Ya son las seis, ya son las doce. No has hecho nada. Y por otra parte la pereza. La pereza que es no ocurrírsele a uno nada; el gusto, el deseo de que no se le ocurra a uno nada y dejarse ir a la deriva. Si pudiese caer uno en el vacío, ¡sin remordimientos! Que miento: lo que quisiera hacer es escribir, escribir y si no lo hago es por falta de voluntad y ante todo porque no tengo nada que decir en aquel preciso momento. Y luego, acostado, lejos de pluma y papel, si asoma inesperada una idea, entonces sí vence la dejadez. "Luego lo apunto", y la sombra de la idea vuelve a su maremágnum y yo me quedo inquieto por ella, para siempre desconocida en lo desconocido que bulle, hierve y revolotea tras mi superficie. (Diarios. 1939-1972. Ed. Alba. Barcelona 1998. Pàg. 105, corresponent a l'1 d'octubre de 1943).

2007-02-07T20:29:00.000+01:00

PARCITIPACIÓ A LA TAULA RODONA: "Malraux et la Guerre d'Espagne"

Florència, 2 de febrer. Institut Francès.

Comentaris a la projecció de Sierra de Teruel.

Un centenar de participants.

Gent amable. Professora Silvia Monti (Verona, especialista en el teatre de Max Aub), Vittoria Biaggini, organitzadora, ha fet la tesis sobre Max Aub. El director de l'IF, Sr. Micaud.

I dos dies relaxats a Florència, amb un temps primaveral.

Primer tast de jubilació (activació del júbil)

2007-01-17T19:59:00.000+01:00

Enllà

Ajagut a l'horitzó
suco els dits al mar proper,
asperjant l'infinit.
cap vertígen de l'enllà
ni recança del terral,
on, malgrat tot, tornaré.
Després,
com la boira m'estendré
per la vall que he estimat.
Vent fecund si l'atzar ho vol,
al perdut món d'un enllà proper.
Voltat per turons de mida humana
somniaré aquell instant
en que, ajagut a l'horitzó,
jugava,
desme,
amb els blaus infinits.

2007-01-10T20:38:00.000+01:00

10.01.07
Avui torno a escriure, no per creació sinó per agraïment. El dia 30.12.06, representació de la meva obra, Peixets de colors a Alforja (Parc dels Amics) amb una gran representació d'en Piscu, la Mireia, la Maria i l'Anel, dirigits pel Quim Balcells ajudat per la Màrcia. Els Passerells, demostrant un aplom i una capacitat d'interpretació notable. Cal dir que a l'obra, tots els personatges, en més o menys mesura, han de presentar dos registres ben diferents: dominant-dominat, submisa-despectiva, novata-executiva, etc...
Esperen poder representar-la a diversos llocs de Catalunya, incloent-hi, potser, Barcelona.
MOLTES GRACIES.
(Nota, si algú té una foto, la posaré).

2006-10-18T20:10:00.000+02:00

NOVA NOVEL·LA
Un possible títol (provisional) seria TRO DE TARDOR, ja que tracta de jubilats.
Per fer boca, us ofereixo l'esborrany del primer capítol.

I

“Estic mort? Adormit? Somnio potser? Però si estic mort, com puc tenir aquesta consciència tan clara, com mai he tingut? I aquests timbals?”. En Joan té pensaments primaris, com nascuts del primer o el darrer alè de vida. En Joan, però, no és el duc de Lorena; no ha sentit mai els tabals que agombolaren al noble fins al repòs etern, empenyent com fa la marea amb un buc a la deriva, el seu cos sense sentits, lliscant inexorablement vers el buit que cavaven els cants composats per Charles d’Helfer.
El silenci, embolcall dels sons. El buit, dibuixant el seu jo. El no‑res, tan proper a l’absolut. El tot? Hi ha diferència entre absència i omnipresència? Potser sí. Tot el jo d’en Joan Seuba intueix la plenitud, malgrat que el seu cos està immòbil, desmembrat, desarticulat. Plenitud desconeguda, sobrehumana? “Què m’està passant? Sóc encara jo qui està aquí, horitzontal, completament quiet?”
És tan fàcil morir Joan; així, pam!, com si res. No com la teva Carme, que en pau reposi la darrera llarga agonia. No, fem-ho fàcil: com qui apaga un llum, amb la mateixa frivolitat. Ben mirat, Joan, no som res. Però després del moment fatal, es possible veure, o millor dit, sentir el que t’està passant?, pots encara sentir com ploren els que t’estimaven, o com unes mans anònimes claven, rítmicament, els claus de la caixa? Els timbals. “I si no estigués mort? I si només hagués tingut un col·lapse i m’enterressin viu! Tinc por, voldria córrer! Però no puc moure’m, ni cridar!”.
Paralitzat malgrat l’absència de lligams. No se sent empresonat; al contrari, té una percepció de llibertat, de deseiximent com mai a la vida ha sentit. Sense bellugar un sol múscul se sent flotar, però no per un cel exterior que endevina d’una dolcesa infinita, sinó pel buit infinit del seu interior.
És el seu interior el que adquireix una dimensió còsmica i alhora transparent. Inexistent? Curiosament, la mort no li omple el cap, no el preocupa, com si ja hagués passat full. Per a ell, en aquestes circumstàncies que se li escapen, la mort és com un capítol ja pretèrit. Sent eixamplar tot el seu ésser a l’infinit, com si el seu jo estigués fet de llum, com si tot el seu cos fos una olor, com l’alè d’un cant.
Ara han callat els timbals. “Canten gregorià? qui m’haurà preparat aquests funerals? no pot ésser cosa d’en Josep Maria i menys del Centre. Potser de l’Elies, sempre tan enigmàtic? però ell és el més oposat a qualsevol cerimònia i menys d’església! No sembla que sigui un cant de missa”. És tot el seu cos el que vibra, com en un primer enamorament. Ho percep clarament i no sap si els seu jo encara li pertany. Els ulls tancats i cap necessitat d’obrir‑los per copsar la realitat. Talment un somni.
Somnia? Dorm? No, no pot estar adormit. Està conscient. Està vivint l’instant etern amb tota plenitud. Vigília plena, alliberada de qualsevol rèmora vivencial. Consciència en estat pur. Se sap ell. “És això la mort?, arribar a la plenitud quan ja no et fa cap punyetera falta?” Se sent, es retroba. Per primera vegada a la seva vida, davant, darrere, fora, dins seu, només és ell. Viu! “Viu tot just ara que, pel que sembla he mort? I si no estigués mort?, i si només s’ho han pensat i... On sóc?: al Centre? a casa? No em puc moure. Aquests cants i de nou els timbals. I aquesta olor... M’estan enterrant! i no tinc veu! i tampoc voluntat per reaccionar. Però em sento bé; de fet, millor que mai! Passen per això tots els que es moren?”
És aquest el trànsit? És per això que et canten aquest respons? En Joan sempre ha considerat el traspàs com l’ensulsiada de l’edifici bastit al llarg de tota la vida. Com l’instant d’un accident, on se sent per un moment l’esgarip dels frens, un cop sec, i després res més. La malaltia, com la de la seva Carme, és una altra cosa. Però no recorda haver passat per cap procés de degradació física. Ara no és l’ensurt, ni el cansament infinit de la mort el que s’apodera obstinadament d’en Joan. Al contrari, una lucidesa s’obre davant d’ell, un blau difós, progressivament lluminós a mesura que els timbals i el gregorià donen pas a la polifonia. La extinció com a plenitud, com a recer clement després de l’agònica incertesa i el desemparament ofegant. Perquè no dir-ho? després d’una vida grisa, els colors omplint-lo a pler.
Ara, els seus sentits li pertanyen com mai. La casa del seu jo no sols no s’ensorra sinó que brilla amb una llum total, sobrenatural, mai coneguda, que no pot venir d’ell; li és donada. Ves a saber per quina raó estranya li és oferta graciosament la percepció d’una plenitud que el fa completament feliç. Alguna reminiscència de la seva existència anterior li fa preguntar-se, encara, el perquè.
“M’han drogat? he mort de sobredosi? és això el que em fa estar tan content quan estic presenciant els meus funerals?” Però si no ho ha tastat mai!, si no en sap els efectes! Ni tan sols s’ha embriagat durant la seva joventut. Ha estat sobri de mena. Obedient de mena. Gris de mena. Amorf!, sense reaccionar, com des de fa unes setmanes, amb el cas de Les Alçades. “Els de Miravall esperant una resposta, el meu fill arriscant el treball i maleint-me els ossos. Pressions per tots costats, i jo dubtant, sense saber si cedir a l’evidència, a la tradició de la meva actitud cobarda, o agafar-me als consells de l’Elies”. I el temps passa! La mort tanca els temes que no sabem gestionar, Joan. “I jo, al mig: Inexistent de mena! I en canvi ara... Qui em pot haver drogat, si és que ho estic? L’Elies? La Rita? Li hauran fet el mateix joc que al sastre? haurà caigut en mans del vell xinès? l’haurà engalipat el Doctor? Però perquè canten responsos! mai he estat creient. I si fos cosa de la Sra. Maria? Recorden els morts la causa del seu traspàs? O, pel que sembla, només se’ls és donat de percebre la nova vida –vida? – a la que aterren oblidant tot el bagatge anterior”.
“Ah, si pogués tornar! Si tornés a la vida no voldria que fora la mateixa que ara abandono”. És parlar per parlar. Millor dit, pensar per pensar. En Joan nota la boca i la gola paralitzades. Però les idees li venen al cap, a un cap que ara és més lliure que mai, alliberat dels respectes, de les pors, de totes les renúncies d’una vida enllotada que ara s’allunyen acompanyant els timbals de Charles d’Helfer, ara difosos com una boira. “Si fos a fer, no voldria tornar a qui he estat fins ara. Quina raó té l’Elies. Tenen els morts una segona oportunitat? Serà el que els capellans anomenen purgatori aquest sentiment d’haver malbaratat la vida i no poder tornar enrere?”. Però evita tirar enrere. Li fa basarda recórrer la realitat, tornar a carretejar el seu petit jo, la seva casa plena de records, quedant‑se tancat a la cambra, com ha fet tota la seva vida, poruc, o el que és pitjor: mesell. Pensa que potser serà millor que es tracti de la mort veritable. “Si ha de ser tan agradable, aquí em quedo!” Però, aleshores, com redimir-se? Seixanta vuit anys reduït a bonhomies estèrils, a prendre l’ampit de la finestra per tot l’horitzó possible. Ah, el possible!... Ah, aquest fer sempre lo correcte, que tant mal li ha fet!...
Deixa de reflexionar i es disposa només a sentir. Els sentits li donaran la veritable dimensió del que li està passant. Sigui quin sigui el seu estat. Estigui viu o mort, vingui d’on vingui o vagi on vagi, es vol deixar anar. Mai ha tingut i sap que ja mai més tindrà una sensació com aquesta. Fins i tot la por de ser enterrat en vida se li va esvaint.
Reposa horitzontal, immòbil, envoltat d’una llum blavosa. L’esquena sobre un mar vellutat. La blanor sobre la que flota es tradueix en petites escames de borrissol acariciant-li les puntes dels dits. El seu cos ‑és el seu cos encara?‑ no es mou. Però té la sensació que la seva absoluta immobilitat no és impediment sinó acceptació; donació del seu estat. La immutabilitat l’ajuda a submergir‑se cada cop més en aquella massa que l’acarona. Sura en un aire suau, que l’amanyaga i que ell accepta, integrant-se en aquella immensitat pregona, tota, absolutament, seva.
Profundament, àmpliament. El seu cos sense límits, sense pes, i la seva ment, lliure, oberta, volant ençà i enllà de les percepcions, de sensacions intemporals, immaterials, infinites. Enllà i endins. Endins. Endins.
Dintre seu tot és pau. El seu cap, voltat d’una carícia de cotó, no vol ‑no pot ‑ lluitar per copsar la realitat. Passada la primera impressió, defuig analitzar la situació amb elements de racionalitat. Se sent esperit en expansió. “I si el silenci, emmarcat en el so difós del cant salmodial, fos el llindar de la fi? I si l’olor quasi corpòria fos l’encens de les exèquies?”
Una força interna més gran que ell el reté aplanat en el jaç vellutat, com si formés part d’ell mateix. Arrelat a la molsa perfumada, pouant en les profunditats del seu ignot esperit. No intenta aixecar‑se. Percep el propi baf ‑ és viu per tant?‑ condensar‑se en el lli immaculat que cobreix tot el seu cos, i que reforça, amb la seva llum translúcida, l’ambigüitat de la percepció. Una veu ressona per les voltes imaginàries:
-Amics, ens trobem avui reunits al voltant del nostre amic Joan. Consagrem en aquest instant la seva darrera libació, i amb tota l’efusió i solemnitat de la que sigui capaç la nostra ànima, saludem l’aurora del nou dia...

[1] GOETHE, J.W. Von. FAUST. Ed. Càtedra. Madrid. 1997. Pàg. 130.

2006-09-29T20:44:00.000+02:00

Petit poema

El primer plor,
l'últim bes;
enmig, la por;
després, res.

2006-09-27T20:00:00.000+02:00

INICI: Pensament; em pot servir per mantenir una disciplina de comentari de fets o redacció de creació. No costa res probar-ho.
De moment, d'amagat. Següent entrada, ja es veurà