dijous, de maig 19, 2011


VOTI, VOTI, VOTI - 2
(Segueixo amb els articles a DiarioCríticoCatalunya 2/4)
La base de tot sistema electoral és l’elector. Aquesta perogrullada no és gratuïta, no la dic perquè sí. A vegades hi ha qui se n’oblida. Els candidats, per exemple. Alguns –com sempre, no tots -, no ho recorden perquè menystenen aquesta figura, sense la qual no existirien ells. Programes utòpics, sabent del cert que no es podran complir; mentides sobre els rivals i sobre un mateix; frases recurrents fetes sense fonament –ai! Allò del “ara, més que mai” –; i altres atzagaiades per l’estil, posen a l’elector en un dilema difícil de solucionar. Es diu: em prenen per ruc?, i es disposa a sospesar les diverses alternatives després d’esporgar-les de tot l’embalum fals i barat que les embolcalla.
Aquest seria un elector model. També n’hi ha, com hi ha polítics assenyats o platges tranquil•les. Però aleshores es veuen casos com els d’Itàlia o altres llocs més propers, banyats pel Mediterrani de platges saturades de gratacels, i ens diem: realment han sospesat la veracitat de les afirmacions d’aquest candidat?; estan segurs els votants de la seva honestedat?; les seves propostes són beneficioses pel país? Si fos així, com és possible que el guanyador sigui aquest!
Hi ha una part d’irracionalitat en el vot, que fa pensar, i molt. Són suïcides? Són conscients de que apostar una vegada i altra per una opció que es basa en el capitalisme especulatiu, en l’amiguisme i en el joc brut pot portar al país, o a la comunitat autònoma, o al municipi, a situacions de difícil reconducció? No.
Ja a la Roma dels cèsars, els potentats gaudien d’una cohort d’aduladors, anomenada “clientela”, formada per la gent que depenia d’ells, no per ser-ne esclaus o empleats, sinó perquè el patró els hi proporcionava assistència jurídica, ajuda econòmica –amb interessos - o recomanacions per obtenir prebendes i llocs de treball; i en contrapartida, el “client” recolzava el patró electoralment i l’escortava pels carrers, tant com a signe de prestigi com de protecció personal. Ho explica molt bé Luciano Perelli al seu llibre La corruzione politica nell’antica Roma. Rizzoli. Milà. 1994). Afegeix que els vincles patró-client eren més forts que els de la llei, ja que l’aplicació d’aquesta estava fortament condicionada pels interessos clientelars. Ciceró va més lluny, i classifica els clients en tres categories: els que anaven al matí a casa del patró a fer la “salutatio”, els que l’acompanyaven amb tota la pompa al Foro –l’”adsectatio”, i la massa anònima que els rodejava i es delia per esdevenir, cadascun d’ells, també un client d’home tan prestigiós. Acabo aquest punt llatí amb una cita de Salusti (Epistole a Cesare), respecte a la pèrdua de la llibertat per part del poble: “Però quan va aparèixer l’atur, i la pobresa portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal”. Us sona? Han passat vint-i-un segles i sembla que ho digui algun analista d’avui en dia.